Vegeu més poemes i propostes didàctiques a
http://www.viulapoesia.com/

*
en l'asfalt gris
un petit cor escarlata
rebotant
 

Els Pets
 

BON DIA 

La vella Montserrat 
desperta el barri a cops d'escombra tot cantant, 
les primeres persianes 
s'obren feixugues badallant. 

Rere el vidre entelat 
el cafeter assegura que no era penal 
i es desfà la conversa 
igual que el sucre d'un tallat. 

Bon dia, 
ningú ho ha demanat però fa bon dia, 
damunt els caps un sol ben insolent 
il.lumina descarat 
tot l'espectacle de la gent. 

Al bell mig de la plaça 
la peixatera pren paciència amb la Consol 
que remuga i regala 
amb bafarades d'alcohol. 

I al pedrís reposant 
l'avi Josep no es deixa perdre cap detall 
i amb l'esguard es pregunta 
quants dies més té de regal. 

Bon dia... 

Nens xisclant, olor a pixum de gat, 
veïnes que un cop has passat et critiquen. 
Gent llençant la brossa d'amagat 
i un retardat que amb ulls burletes el mira 
i diu 

Bon dia... 
 
 
 

Pau Riba
 
L'AVIOLONCEL 

Aquest matí 
hem sentit un gran retruny, 
tots hem mirat amunt 
i hem vist 
un avioloncel 
rascant la panxa del cel. 
Bum barrum bum bubum bum bum bum 
bum barrum bum barrum bum bum. 
Tots hem dit miracle, miracle! 
¿Com pot ser que un borinot de plata 
voli així per dins la nata? 
¿Com pot ser que un ocell de llautó 
faci tanta remor? 
Bum barrum bum bubum bum bum bum 
bum barrum bum barrum bum bum. 
 
 

 Màrius Torres

FINESTRA 

Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar, 
sembla que voli endins de la meva alegria; 
però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia, 
ai, que lluny va! 
 
 

Tomeu Dalià

Poemes 
 

EL MOC I ELS ENAMORATS

Somrient passeja el batle
Pels carrers i per la plaça
Mira per damunt l’espatlla
A tota la gent que passa
Un somrís petrificat
Ha envaït la seva cara
Gira el coll cap a un costat
I de sobte se dispara
Un atxem que surt del nas
Amb una força estrepitosa
Que ni tan sols la fortuna
No li ha sortit al pas
A tal feta inoportuna
El moc cau en cara hermosa
D’una pomafigapruna
Cabellera llarga i rossa
Que fa un any que no es vacuna
És poruga i és plorosa
I el batle empegueït
Ja no recorda el que ha dit
I es disculpa amb una rosa
l’al.lota somriu i es posa
la floreta enmig dels pits
i tots els joves fadrins
per voler veure la rosa
s’enfilen damunt els pins.
Un pardal que s’ha enfilat
ha tornat mig caparrut
de ben amunt es caigut
un bon bony passeja al cap
l’al.lota el mira i se’n riu
i el pardal grata qui grata
trabuca es peu amb una mata
cau damunt una perdiu
que allà els ous covava
i tantes paraules diu
que la llengua se li trava
i l’al.lota amorosida
riu com una descosida
de la feta eixerida
tots dos s’ha enamorat
ell passeja un bony al cap
ella la rosa entre els pits
tothom d’ells dos ara riu
però els dos han anat vius
i ara junts mengen perdiu.

Nois de Primària
 

LA CIUTAT 
 
La ciutat és la llum palpitant dels semàfors, 
és l'home que s'afanya per no fer tard a la feina, 
és la dona que, lluny del camp, 
carrega el seu carro de llaunes i congelats, 
és l'aturat que busca als diaris, 
el seu dret, el seu somni i la seu esperança. 
La ciutat és una apegalosa vesprada de primavera, 
és un absurd laberint de cases repartides, 
és l'espessa llum que ja no és llum. 
La ciutat són cinquanta anys de vendre les notícies, 
és el gran dilema d'on anar a distraure's, d'on anar a oblidar, 
és un munt de famílies que comparteixen l'espai, 
però no la paraula 
és la suma de persones, etc., etc. 
La ciutat és el meu deure i el vostre deure, 
és el meu silenci i el vostre silenci, 
és la meua anònima mort i la vostra anònima mort. 
La ciutat és el conjunt dels nostres deures 
i del nostre silenci 
i de la nostra anònima mort. 
La ciutat és ell, ella, aquell, aquell, tu i jo 
i tants homes i dones que omplen els carrers 
i els teus problemes 
i els problemes dels altres. 
La ciutat som tots 
i tots no som ningú. 
La ciutat podria ser-ho tot: 
és el fer i el desfer 
és competir i ajudar 
és oblidar i recordar 
és cridar i emmudir 
és viure cada dia 
lluitant contra els fantasmes urbans. 

     Creació col.lectiva dels alumnes de sisè de l'Escola Gavina del País Valencià
 

LA MÍMICA 

Com ho fas arlequí, 
que tota la gent t’admira 
et rossa i al·lucina 
quan passa per aquí. 
Tu amb les teves mans 
tan bé saps expressar 
que la vida és molt bella: 
la vols aprofitar. 
També pots expressar 
que la vida és molt trista: 
tens ganes de plorar. 
Per aquesta raó 
admir el que tu fas: 
el teu moviment, 
la teva expressió, 
que m’indica que tens 
una mescla perfecta 
d’odi i d’amor. 
Arlequí, ets el millor! 

     Cristina Rosselló (6è Primària) Poema fet a partir de la poesia de Jaume Vidal Alcover  (FARISTOL, 5. C.P. Pràctiques. Palma)
 

Ahir dalt de l'autobús
hi vaig veure un ancià
que no aturà de xerrar
tant, que em vaig marejar
 
 

Vicent Andrés Estellés
 

Taula parada
 

CANÇÓ DE L’HOME PARAT AL CANTÓ

Parat en aquell cantó,
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.

No sabia d’on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.

Pssaven -i ells les mirava-
parelles d’enamorats,
agafats de la cintura,
agafats en un abraç.

Passaven infants i dones
que tornaven del mercat,
i l’home no s’hi movia
perquè era l’home parat.

Llums que s’apaguen i encenen,
la fira de la ciutat,
çi en el rostre d’aquell home
una amarga dignitat.

Di de vegades plorava
ningú no el veia plorar.
Ningú res no li advertia,
ni veia l’home parat.

Es féu un arbre de pena,
és feu un arbre d’espant,
allí, al cantó del carrer,
ple d’orgull i humilitat.

Algú va avisar l’alcalde,
i l’alcalde, un “concejal”,
i el “concejal” els qui duien 
la grua municipal.

Com qui lleva un monument
d’un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l’home, l’home parat.
 
 

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER

 Homenatge a José Martí

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia, 
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
 

Miquel Bauçà

El noble joc 

*
I ara torno -són les sis-
pel carrer de prop de casa.
Els escassos vianants
trepitgen la lleu rosada.
Algun cotxe dreturer
desvetlla alguna veïnada.
Les fulles dels arbres quiets
ensumen sense immutar-se
la frescor de la calçada.
Jo no sé on aniré, 
sense diners ni mesada.
¿Caminaré cap al centre,
davallaré cap al Port
o bé em quedaré a la plaça?

*

El roser
del teu terrat, 
quan feia vent
s'ajaçava:

treia el cap
per la meva finestra.
 

*
Vaig veure un ca tot nu
que mirant-me de reüll
va agafar un os del carrer
i corrents es va aficar
sota l'escala.
 

Poemes

*
Del nas, pulcre, em trec la gota
que es congria d'un plegat.
Pel passeig avui desfilen
cavalls, carros i blindats.
 

*
Què més bell que una coloma
que no dubta per triar
el cop d'ala més exacte
quan té ganes de salpar!
 
 

Enric Casasses
 

Tots a casa, al carrer 
 

A LA BARRIADA

Els orfeons del vi canten
a peu dret, a l'avantguarda
de totes les arts, s'aguanten
a la barra matí i tarda.

Les famílies no s'espanten
si la petita s'atarda
i a la placeta s'encanten,
que el barri no fa basarda.

Al meu carrer nens i nenes
ells amb ells saben, aprenen,
són feliços, i amb antenes

sense mirar.me comprenen
si vaig bé, i em treu de penes
la llibertat que ells estrenen.
 

Coltells
 

*

El piano del gitano
predomina pels carrers
i al gitano del piano
ningú li afluixa diners
 
 

Joan Maragall
 

*

Els gegants, els gegants,
ara ballen, ara ballen;
els gegants, els gegants,
ara ballen com abans.

Llur alta mirada immòbil
ullprèn a tota la gent
que se'ls mira i els rodeja
sense fer cap pensament:
se'ls mira perquè són grans
i duen vestits llampants
i ballen cada moment...
Els gegants, els gegants,
són joves eternament.

En llur dansa encarcarada
hi ha riallera majestat;
flubiol i tamborino
escau bé an el llur posat;
raigs de ginesta olorosa
no els arriben ni a mig cos;
l'arruixada tremolosa
de papers de tots colors
cau damunt llurs testes reals,
que en resten glorioses i irisades.

Pro ells passen alts i serens,
balançant-se tot fent via
entre florida alegria...
I els aires ne resten plens.

La geganta i el gegant,
ara ballen, ara ballen,
la geganta i el gegant,
ara ballen, i sempre ballaran.
 
 

DESPRÉS DE LA TEMPESTAT

Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel
la ciutat surt rient de la tempesta,
regalant d'aigua lluminosa arreu,
remorejant de nou en sons de festa.

Recomença el remor en la ciutat
i en el rostre dels homes l'alegria:
els núvols sobre el cel s'han esqueixat,
la tenebrosa nit torna a ser dia.

Cadascú alça els ulls per si retroba
la gran blavor del cel, tan oblidada!
Beneita sies, tempestat passada,
perquè fas alçar els ulls a la llum nova!
 

A UNS MÚSICS QUE VAN PEL CARRER

Aneu pels carrers - ritmant alegria.
La gent que us escolta - de lluny i de prop
acompassa els passos - a la melodia,
 pensaments i tot.
Passeu invisibles: - les notes alegres
se'n van a l'atzar - de les cantonades,
llunyanes, properes, - i tral.larejades
 com irresistibles.
Trencant un carrer - sortiu trascantó:
sou cegos, sou coixos, - sou desgraciats.
El passant que us topa - us dóna un diner
i mitja rialla... - i ja us té oblidats.
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA