la cosa aquella
Barcelona, Empúries 1991 (Col.lecció El ventall de poesia,
15. Pròleg de Julià Guillamon)
(Abans dins Druïda 5/2, Maó 1982)
UI, NO SÉ PAS COM M'HO FARÉ [fragments]
no ens "caldria" llei ni senyor)
per controlar-nos el cervell
els amos s'han fet un castell
emmurallat, s'han fet les lleis,
s'han organitzat -com uns reis
el món de la presó i la multa
(per menjar tranquils ells): resulta
que a més d'haver-nos definit
(sense saber com som de nit
ni de dia) i a més d'haver-nos
jutjat, a més poden voler-nos
ventar coces, bé prou que ho fan.
És per això que estem tots tan
ben amagats a dins del cap
nostre, pobre cap que no sap
exactament res de què va,
mentre el món, que no sap què es fa,
vol que treballem, que ens salvem,
que ens apuntem a algun harem
a algun ramat, que fem alguna
cosa, que conquistem la lluna
d'alguna manera: doncs bé,
com que encar no sé què faré
m'entretindré somiant truites
i des d'aquí baix, sense cuites
ni pressa ni pujar-hi mai
et miraré, rodó desmai
de l'espai, per tu va aquest vers
lluna, [pecat d'un univers
que és massa amic meu] perquè balles
el ball del fènix, de les falles,
*
dels 14 anys ja es veia tant
que volien molt que em fes gran
que jo m'hi vaig posar de cul
com si no fos més que un insult
("ells" eren els grans, això estava
claríssim i ningú en dubtava)
¿per què havíem de ser com ells?
¿per què ens havíem de fer vells?
"Va, nen, digues, tu que seràs,
oficinista, capatàs,
policia, mestre d'escola?
¿com te l'empassaràs, la bola
que et farà morir de vell, digues?!"
Doncs protestant, menjant formigues,
fent tantes campanes com pugui,
jugant amb tot el que es bellugui,
dels jocs de la gent gran en passo,
m'estimo més fer de pallasso
de patufet o d'arlequí
i escriure't versos des d'aquí
(on sigui sóc al teu costat)
sobre la lluna de Bagdad
*
(com la deua meua i del mar,
tu, lluna de la terra amb aires
de misteri corrent pels aires
reflectint, diuen, la claror
del sol de foc, el gran senyor
de la vida, tot és possible,
prô tu en fas quelcom de terrible-
ment diferent, lluna d'argent
i d'argent-viu, gira-sol lent,
pedra que comandes les tropes
dels llunàtics amb oros, copes,
espases i bastos, tan blanca
[...]
SENSE TROFEU [fragment]
Els nostres cossos
junts fins als ossos
pengen dels ulls
a cor què bulls
i em podeu creure
que li vaig veure
l'os del seu crani,
no el sucedani
del maquillatge
sinó l'estatge
del seu alè,
el punt del què
d'enllà de tot
on no va el mot,
només puc dir
"la coneguí"
tots a casa, al carrer
Palma, Universitat de les Illes Balears, 1992 (Col.lecció poesia
de paper 15)
PRÒLEG I JUSTIFICACIÓ
Ni em sé les fonts d'energia
ni on tinc els fonaments
ni quin propòsit em guia.
La matança d'innocents
que el noticiari exhibia
és la que fa mil tres.cents
d'aquest trimestre, es confia
que vindran els delinqüents
de propi peu al jutjat
picant a l'ham de la fama
com a molt demà passat
abans no es refredi el drama
o en vingui un altre amb l'esclat
del que renova la flama.
A LA BARRIADA
Els orfeons del vi canten
a peu dret, a l'avantguarda
de totes les arts, s'aguanten
a la barra matí i tarda.
Les famílies no s'espanten
si la petita s'atarda
i a la placeta s'encanten,
que el barri no fa basarda.
Al meu carrer nens i nenes
ells amb ells saben, aprenen,
són feliços, i amb antenes
sense mirar.me comprenen
si vaig bé, i em treu de penes
la llibertat que ells estrenen.
PREC
A la verga del roser
i a la santa de l'ermita,
a la plaça del xiprer
i al nen malalt que levita,
al mecànic romancer
que tot lo dia medita
de l'amiga del tercer
si li fés una visita,
a la dona que sap fer
per a la néta petita
papallones de paper,
i al nen drogat que dormita
i va en metro al meu costat
us demano pietat.
A CASA, TANTS DEL TANTS
A la guerra jo no hi vaig
ni tampoc a la teràpia
i de concursos no en faig,
no vaig per la via Àpia
ni pujo cap al despatx,
vaig on em guia la nàpia
rebent trompades a raig
i sentint-me dir ganàpia.
El meu bon medicament
és la pura primavera
de l'esperit i la dent.
i el premi viu que m'espera
és un monstre replendent,
mirall on sóc com no era.
portada enric casassas
|