UI, NO SÉ PAS COM M'HO FARÉ [fragments] 

no ens "caldria" llei ni senyor) 
per controlar-nos el cervell 
els amos s'han fet un castell 
emmurallat, s'han fet les lleis, 
s'han organitzat -com uns reis 
el món de la presó i la multa 
(per menjar tranquils ells): resulta 
que a més d'haver-nos definit 
(sense saber com som de nit 
ni de dia) i a més d'haver-nos 
jutjat, a més poden voler-nos 
ventar coces, bé prou que ho fan. 

És per això que estem tots tan 
ben amagats a dins del cap 
nostre, pobre cap que no sap 
exactament res de què va, 
mentre el món, que no sap què es fa, 
vol que treballem, que ens salvem, 
que ens apuntem a algun harem 
a algun ramat, que fem alguna 
cosa, que conquistem la lluna 
d'alguna manera: doncs bé, 
com que encar no sé què faré 
m'entretindré somiant truites 
i des d'aquí baix, sense cuites 
ni pressa ni pujar-hi mai 
et miraré, rodó desmai 
de l'espai, per tu va aquest vers 
lluna, [pecat d'un univers 
que és massa amic meu] perquè balles 

el ball del fènix, de les falles, 

* 

dels 14 anys ja es veia tant 

que volien molt que em fes gran 
que jo m'hi vaig posar de cul 
com si no fos més que un insult 
("ells" eren els grans, això estava 
claríssim i ningú en dubtava) 
¿per què havíem de ser com ells? 
¿per què ens havíem de fer vells? 
"Va, nen, digues, tu que seràs, 
oficinista, capatàs, 
policia, mestre d'escola? 
¿com te l'empassaràs, la bola 
que et farà morir de vell, digues?!" 
Doncs protestant, menjant formigues, 
fent tantes campanes com pugui, 
jugant amb tot el que es bellugui, 
dels jocs de la gent gran en passo, 
m'estimo més fer de pallasso 
de patufet o d'arlequí 
i escriure't versos des d'aquí 
(on sigui sóc al teu costat) 
sobre la lluna de Bagdad 

* 
(com la deua meua i del mar, 
tu, lluna de la terra amb aires 
de misteri corrent pels aires 
reflectint, diuen, la claror 
del sol de foc, el gran senyor 
de la vida, tot és possible, 
prô tu en fas quelcom de terrible- 
ment diferent, lluna d'argent 
i d'argent-viu, gira-sol lent, 
pedra que comandes les tropes 
dels llunàtics amb oros, copes, 
espases i bastos, tan blanca 
[...] 
 
 

SENSE TROFEU [fragment] 

Els nostres cossos 
junts fins als ossos 
pengen dels ulls 
a cor què bulls 
i em podeu creure 
que li vaig veure 
l'os del seu crani, 
no el sucedani 
del maquillatge 
sinó l'estatge 
del seu alè, 
el punt del què 
d'enllà de tot 
on no va el mot, 
només puc dir 
"la coneguí" 
 
  

tots a casa, al carrer 
Palma, Universitat de les Illes Balears, 1992 (Col.lecció poesia de paper 15) 
 

PRÒLEG I JUSTIFICACIÓ 

Ni em sé les fonts d'energia 
ni on tinc els fonaments 
ni quin propòsit em guia. 
La matança d'innocents 

que el noticiari exhibia 
és la que fa mil tres.cents 
d'aquest trimestre, es confia 
que vindran els delinqüents 

de propi peu al jutjat 
picant a l'ham de la fama 
com a molt demà passat 

abans no es refredi el drama 
o en vingui un altre amb l'esclat 
del que renova la flama. 
 
 

A LA BARRIADA 

Els orfeons del vi canten 
a peu dret, a l'avantguarda 
de totes les arts, s'aguanten 
a la barra matí i tarda. 

Les famílies no s'espanten 
si la petita s'atarda 
i a la placeta s'encanten, 
que el barri no fa basarda. 

Al meu carrer nens i nenes 
ells amb ells saben, aprenen, 
són feliços, i amb antenes 

sense mirar.me comprenen 
si vaig bé, i em treu de penes 
la llibertat que ells estrenen. 
 
 

PREC 

A la verga del roser 
i a la santa de l'ermita, 
a la plaça del xiprer 
i al nen malalt que levita, 

al mecànic romancer 
que tot lo dia medita 
de l'amiga del tercer 
si li fés una visita, 

a la dona que sap fer 
per a la néta petita 
papallones de paper, 
i al nen drogat que dormita 

i va en metro al meu costat 
us demano pietat. 
 
 

A CASA, TANTS DEL TANTS 

A la guerra jo no hi vaig 
ni tampoc a la teràpia 
i de concursos no en faig, 
no vaig per la via Àpia 

ni pujo cap al despatx, 
vaig on em guia la nàpia 
rebent trompades a raig 
i sentint-me dir ganàpia. 

El meu bon medicament 
és la pura primavera 
de l'esperit i la dent. 

i el premi viu que m'espera 
és un monstre replendent, 
mirall on sóc com no era. 
 
 
 

portada enric casassas