david castillo
 


la muntanya russa
tenebra
game over
el pont de mühlberg
sense contemplacions
seguint l'huracà
 
 
 
 
 
 

La poesia serveix per parlar de tot, menys d’un mateix de forma explícita. I potser aquesta és la seva condició.
*
I jo veig la poesia com una illa llibertària enmig d’un mar totalitari. 
 

la muntanya russa
 

     * Tornava als llocs que havia visitat amb ella,
     els racons de la memòria
     i aquella certesa del passat
     eren les cites sincopades dels somnis,
     les veus amb trossos de paraules del vent.
 

LA GANGRENA
IX

Els moments àlgids s’esvaïen ràpidament
i sorgia la decrepitud.
Viatjava per la muntanya russa
amb inconsciència i vertigen.
I veia ciutats perifèriques,
trens de rodalia en vies mortes.
Vivia en pensions immundes
on els amants respiraven els llençols de la parella
anterior.

Vivia a la muntanya russa,
plaer i dolor formaven un mateix rostre.
Ella sempre hi era.


LA RIBA DE SANT NICOLAU DE BARI

Tot va començar com la creació.
Déu s’havia cansat de mirar-se el melic,
de tocar-se el penis flàccid
mentre intentava oblidar la maleïda flebitis
i la lesió de menisc que li havia provocat
un defensa de l’equip d’ànimes en pena del purgatori.
Déu estava constipat i s’ofegava d’avorriment.
A més, no hi havia ni un bar en aquell cony de gènesi.

Era molt, moltíssim abans de la separació de la llum i les tenebres.
L’artrosi no el deixava dormir i ningú el reconfortava de l’ansietat.
Fins i tot, feia mil·lenis que havia superat l’autoenamorament.
Desitjava que algú sabés que ell era Déu
però encara no gosava fer de transformista.

Déu hauria volgut fer un circ i passejar-hi
per les ciutats satèl·lit de les metròpolis.
Déu hauria volgut enamorar-se d’aquella jove equilibrista
o d’aquella mora que recollia les deixalles després de cada funció,
o d’aquella noieta tímida del carrer Ganduxer, filla d’un metge,
que un dia es va fer punk.

Déu hauria volgut fer moltes coses
però li faltava imaginació en aquell recòndit espai fosc.
A més, no era el seu dia, tenia una ressaca amb mal de cap.
Mentre mastegava buidor va sentir un soliloqui del seu futur,
una oda als ventiladors aturats de Sant Nicolau de Bari:

Només una vegada les paraules no eren exagerades,
tampoc resultaven evidents.
Havíem sentit el prec de Marianne
i m’havies murmurat si entenia el que deia.
T’havia explicat que em sentia com una mena de gitano
sense temps, sense llocs, carregat de records per oblidar.

Somnolents i xops d’humitat
havíem travessat carrers estrets
plens de trossos de cel de nit entre edificis en ruïnes.
Ens sentíem com ells
a punt d’enfonsar-nos
però amb l’aplom dels que no tenen res a perdre.

Per la ciutat deambulaven legions d’indigents
venent paquets de mocadors de paper per vint duros. 
A la poeta d’una església una mare donava llet de tetra-brik
al seu bebè, àngel de temples barrocs plens de brutícia.

Veig la teva imatge reflectida
entre el balbuceig d’aquest silenci que m’escridassa,
m’insulta aquest fotut futur que no em deixa decidir
a mi, el rei de les solucions buides, déu a estones perdudes
convertit en un esclau dels sentiments més primaris.
Aquí, com un idiota, atrapat amb això que no em deixa en pau.

Fàstic d’amor que em trenca,
que no em permet ni arreglar un minut, bèstia infame.
Voldria una mentida que em digués que tot és mentida.
No a tu, excés, realitat irracional que em castigues.

Sobre la taula de billar hi havia tres boles i un tac esquerdat.
Al marge, Rollie havia preparat una ratlla de coca de 50 cm.
Hi havia cervesa, hi havia whisky, hi havia pastissos de colors.
Les paperines de jaco predicaven el futur.
En el jukebox algú havia programat sis repeticions A-7: Changing of the guards.

Tres hores després de deixar-la, trista, amb la gavardina blanca
torno a beure entre riallades, exabruptes i grolleries:
Jesucrist és un impostor.
Prego davant dels poetes Joan i Pau borratxo,
ebri de felicitat després d’haver descobert el falsari.
Déu és una negra, no un bocamoll ni un jueu IL.LUMINAT.
Judes el va fer gran, pobre enamorat platònic en la nit del temps…

I Dylan: “El Capità està abatut però encara creu que l’amor serà restituït”.
Ballen quatre putes que han entrat després de pujar la persiana metàl·lica.
Quatre putes, joves, brutes, primes, amb leotards negres,
amb els ulls vermells, saturades d’anticossos.
“Amb elles, l’amor és com la ruleta russa”.
comenta un coix ros amb llargues patilles.
Ella em diu mentre llegeix un poema, nua:
“Estic enamorada del teu enamorament”.
Jo no sé per què estic tan perplex, davant de tot,
dins d’aquest petit guinyol de teatret de suburbi.
Aquest no és el lloc on voldria veure’t el teu pare:
escapa’t mentre puguis.

Ara, has creat la trampa perfecta per a tu mateixa.
Vols gaudir de mi,
et deixaré ser Déu una estona, 
així veuràs el que sento per tu
i també suportaràs aquesta estúpida febre que em turmenta,
que no vull meva.

No et podia dir “fins després”, com a Marianne,
perquè les hores es restaven
mentre em deies que no volies tornar a tu.

Cansat, em feies oblidar que no podria pregar per l’àngel
i que, aleshores, els àngels oblidarien pregar per nosaltres.
Submisa, de cara al riu, m’acariciaves
mentre trencava la distància dels llavis.

Tot era així, fascinant i breu.
Les confidències duien el vent
fresc sobre la saliva.
L’alcohol resumia la tristesa i l’alegria:
els cossos cansats i el cervell espès.

Ara, només puc creure en tu,
duració que em retornes a ella,
amiga del somriure trist en les hores incertes.

Havia passat la nit mirant la llum que filtrava la finestra
entre aquelles cortines d’hotel.
No volia dormir, mantenia l’olor dels teus cabells,
la suavitat de l’esquena nua.

Tinc fills, tinc homes de músculs ferms que m’adoren,
dones que me la mamen mentre s’enamoren. Fel.lacions còsmiques.
He tingut el paradís quan he volgut i,
també, he vist els homes neuròtics matar-se per no res:
disputes sexuals, conflictes racials, nacionalismes.
Elucubracions estèrils dels polítics mentre bombardegen ciutats fantasma.
He volgut ser un capità pirata pel Carib
somiant trobar algú com tu
i ara em dius que vols ser com jo, com el meu onanisme impotent.

Però és massa tard:
“He mogut muntanyes i he marcat les vostres cartes,
l’Edèn està cremant i s’acosta l’eliminació”.

I jo, somnàmbul, no trobo les maleïdes pastilles.

  inici

tenebra

     * Mentre la despullava, la mirava
 

ELS ÚLTIMS DIES DE BOBBY SANDS

     I
¿Quant de temps havia passat?
En la nit,
ofegat en la foscor de l’habitació,
no sabia on era
i tampoc li importava.

Recordava el so de les llàgrimes
contra el fons d’una llauna de conserves
tenyida de rovell;
els laments dels detinguts apallissats,
els braços trencats, els ossos esberlats
i el soroll eixordador de les cel•les de Jefatura.

Pres, clos, 
mussitant poemes de Bobby Sands.

     II 
Va trencar qui més estimava,
li va cremar les mans amb cigarretes
i després de cridar com una bèstia ferida
es va preguntar per què havia colpejat l’aire,
per què havia menyspreat déu amb els artells sagnants.

El pànic era l’únic que el feia sentir-se segur,
desconfiava de l’amor.

     III 
Sentia les balades dels maquisards
i com un renegat, com un miserable,
cantava rapsòdies gitanes
mentre era el gran inquisidor.

Ella, que l’havia fet ballar dolçament,
el perdonava i li acariciava els cabells.

Se li emboiraven els ulls amb el vi de l’economat,
llegint notícies de fora,
metàfores surrealistes del carrer,
gossos que bordaven insults contra la policia.

     IV 
A Belfast tot continuava igual,
amb el cel en ruïnes.
Després de seixanta-dos dies,
Thomas McIlwee havia mort a la presó de Maze,
era el novè guerriller i el més jove.
Milers de dones repicaven per ell,
dones evidenciant la impotència.

Ell, que creia saber-ho tot,
mirava la notícia del diari de reüll.
Només blasfemava,
sense convicció, sense pena. 

     V 
McIlwee havia plorat els poemes de Bobby Sands
i es repetia que tenia fam d’amor
al ritme de la música del casset:
“Després t’he de dir que t’estimo,
t’he de dir que no hi ha ningú per sobre teu.
Sent el meu cor amb alegria,
allunya el meu dolor,
tranquil·litza els meus neguits.”

Tirat en una cantonada
a punt de la ceguesa
observava el món translúcid.
Tot li repugnava,
només pensava en ella
i sabia que la tornaria a veure.

     VI 
El sis de maig tots els diaris del món
informaven de la fi de la immolació de Sands,
detingut amb les seves dues úniques possessions,
una antologia poètica i un revòlver,
l’ànima i l’orgull a cada mà.
Sabia que no tornaria a sentir el sol en llibertat.

I mentre llanguia, McIlwee repetia el que havia dit Lou Reed,
confús, pensant en Eamon de Valera:
“La vida val la pena, però és del tot injusta.”
 

IRREAL

     I 
Com un poema empresonat en el joc
assistia a la derrota davant del sentiment,
es veia solcat per tot allò que era ella,
la seva intuïció física
o l’aparició dels seus objectes.

     II 
El seu perfil dibuixat en el tors un de la nit,
en el contacte, en el contrast, en el sexe: dilació.
La mort, l’absència.
El retorn, l’ideal, la vida.

     III 
La sortida era aquella mentida en paraules,
la prestidigitació, preludi obscè,
la suggestió, la droga
i el plaer, efímer.

  inici

game over
 

     * "La sinceritat és com una baieta,
     l'escorres i només en surt merda."

* Tinc la plenitud buida
que només té l'estranger
quan cau a la ciutat que no volia
i en el temps que no volia.

    * prenia la decisió de no prendre cap decisió

* Ja tenien prou poetes ploramiques,
prou catòlics no practicants

     * Parlava de fidelitat i viatjava amb porques
     obsedides amb els compromisos familiars,
     pares i mares nou-rics,
     carregats d'impaciència
     i ansiosos de bodes, grans cerimònies
     catòliques, catalanes, hipòcrites
     per gestar nous catòlics catalans hipòcrites.
 

PLENAMAR

I
Ella gira els ulls cap al pare,
que descansa després d'una dosi,
a mig camí entre ell i Déu,
intersecció del sofriment.
Pesen més els claus que el sol.
quan mira la sang que regalima
per sobre de la suor.
Prega perquè tot acabi,
paradoxa i punyal,
vol passat perquè el present és injust, cou.
Mira la morfina, precisa, que treu insults,
sentiments, incoherència i ràbia.
De què serviria una malaltia que no fa mal?
Sent converses que esgoten els límits,
herois que són clowns, i espera trucades
amb el gest indiferent i els ulls sense plor.

II
Ella li toca els dits llargs,
estesos sobre llençols blancs,
marques i logotips d'hospital públic.
Surt al passadís i veu parelles de policia,
custodis de captius moribunds
emmanillats als ferros del llit.

III
El carrer Villarroel és ple de taxis,
xofers que fumen i la miren esperant viatge.
Intenta ser pràctica i forta com una consigna paternalista,
però sap que si no es concentra ensopegarà
abans de la cantonada de la vida, del tedi,
de la mort fumada com pedres de haix.

Quin és l'aparell per mesurar la profunditat de les ferides?
 

EN VIA MORTA

II
Em fas preguntes
i no em deixes respondre,
vols un guerriller anarquista
per al teu ordinador compatible
i t'agafes a estàtues que es desfan,
duplicats paternalistes
que t'eviten sentir el tiroteig.
L'evasió no és ni el somni
per on pensaves que algú t'acolliria.
Vius de promeses a mitges
amb el pes del fracàs que es cauteritza,
esglésies ardents que han perdut
les imatges dels sants i els feligresos,
decoració impostada com la del temple
del Roser amb el seu centre parroquial,
deixat a una banda de la velocitat,
d'aquesta avinguda tan grisa.
 

LA MURTRA (ENÈSIMA ODA A BARCELONA)

I
En un paisatge de guerra,
aluminosi, ruïnes i enderrocs,
davant del Sarajevo que mires amb pietat,
em preguntes quantes barriades devastades,
quanta misèria entre el barraquisme vertical
vas recórrer aquells dies que m'estimaves 
com una droga.
 

VI
Tornem a ser. I què en queda?
Hi ha un pont blau i una veu de cotó,
hi ha un desig, hi ha coit, no hi ha marihuama,
negra, blanca o verda.
Miraves la ciutat que jo assenyalava amb el dit
que tu llepaves: "Pot ser això una cosa civilitzada?"
No volies sentir el que jo sentia:
"Barcelona és bona si la bossa sona"
i aquells que paguen la dona amb el sou
són els que demanen perdó
i obscenitat. Proclames lascívia
quan seus a sobre meu al balcó
i exigeixes satisfacció.
Vols mirar amb erecció.
Jo t'ho dono tot menys educació i catolicisme.
Sóc el fantasma que crema esglésies,
sóc el milicià que crema confessionaris,
sóc el nét que destrueix les imatges
que la teva àvia adorava.
 

BRAINSTORMING

Caic en picat com ull de toro mort,
m'aferro a les teves lletres
en cartes que no tinc
i t'escolto la veu del contestador,
nit profunda.

Camino travessant la ciutat,
creu mullada d'idees,
creu mullada d'idees enmig de la tempesta,
gotes com el brollador del teu fluix,
que m'emborratxa quan no vull pes
i em deixo anar mentre m'oloro la roba
amb el perfum que em puja de tu,
nit profunda com nit que es mulla,
nit profunda com crit que només sento jo
quan m'escapo de casa teva,
nit profunda sense tu, que no es pot viure,
nit profunda com gola de llop i dents
que sagnen com nit profunda,
com creu que es mulla.
 

BANDERA NEGRA

I
Quan enlairo la bandera negra
veig que la calavera és la teva calavera
i penso quan et besava els llavis,
que només són ossos blancs en una bandera negra.

Quan et toco els malucs
o el dit és clítoris, fix,
penso que seràs una calavera,
que només veurà mar,
que només beurà rom.
Capellans renegats,
prostitutes comunistes,
tafurs de casino
i estafadors per vici seran la teva religió.
No voldràs mai més comunió sense orgasme,
l'èxtasi no és una exclusiva de les santes.
Oració sense distracció no és ni onanisme.
 

II
Ara, cínica, vas pelada al zero com un skin,
l'última mohicana amb quatre cabells de color.
Et tinc preparada una sorpresa:
si vols ordre et donaré desordre,
si vols unitat tindràs anarquia,
si parles de poesia sentiràs dissonàncies,
si vols ritme imposaré discordança,
davant la grandesa et quedarà puerilitat,
la generositat es tornarà crueltat
com la monarquia és pederasta,
els diners són traïdors,
la nòvia infidel i Déu sord,
Déu, el teu Déu, sord.
Si vols fel.lació no seràs transvestit,
només dona jove amb veueta
i dentadura correctiva de ferros.

Mira de tenir lliure la porta del darrere,
sempre és millor saber per on has de fugit.
Quan enlairo la bandera negra
veig que la calavera és la teva calavera
i penso quan et besava els llavis,
que només són ossos blancs en una bandera negra.

  inici

el pont de mühlberg
 

                       * com jo aquí
                      barrejant la tristesa amb la ginebra

                     *  i només escric perquè em llegeixis

                                        *  Els pits i la teva olor
                       són el desig.
 

DETERMINISME

Corro i no tinc pressa,
camino sense forces,
treballo sense necessitat,
tot el dia,
estimo sense rostre
i vaig a cites sense hora
volent trobar el que no vaig buscar
quan podia i no en tenia ganes.
Ara, bec sense set,
acabo cerveses tirat a la plaça del Sol,
contemplant la punta de les sabates
com si fossin una posta de sol bruta.
Miro l'escot de la cambrera
i recordo la teva veu sense arrugues,
la teva ànsia sense retrets
i l'escalfor del teu amor
sense confiança, sense compromisos,
sense temps a acomplir,
l'escalfor del teu vell amor com a meta. 
 
 
 
 

sense contemplacions
 

LES RATES DE LA BODEGA

Ens desgastem borratxos per bars de Sant Gervasi
buscant els versos d'Iggy Pop i de Mink de Ville,
et toco els pits per sota el jersei
i em frenes amb frases fetes,
com "la passió està derrotada per endavant",
que atribueixes a Nabokov
perquè tems dir que no és teva.

I enmig de la plaça Molina,
enmig del xàfec que et deixa xopa,
t'explico la nostra situació dins
la literatura -catalana, és clar-,
de la vida i de la projecció social
per la qual passes de puntetes
equivocant-te tot el que pots.
Tant se val, prefereixo la teva imperfecció magnífica
a qualsevol futur ja caduc abans de produir-se,
prefereixo les teves delcaracions d'amor tortes
a deu segons del reconeixement social,
literari, familiar, matrimonial, nacional
d'aquest país ridícul ple de gent que no es pensarà 
mai que són rematadament ridículs
mentre ignoren que nosaltres som les rates
de la bodega d'aquest barco
que va a la deriva.
I., a més, no pensem abandonar-lo.
 

GOTES DEL MAR

T'asseguro que Déu es desfà mentre surts de la platja
en les petites gotes que cauen el teu cos,
que il.luminen amb reflexos irisats les dotze del migdia,
que lliguen els teus cabells com les serps de la Medusa,
que juguen a fer equilibris als dits dels peus i al pits,
que s'internen per tots els teus racons
i que vibren a les teves pestanyes quan, finalment, em mires.

Déu s'amaga als canyissars per veure com t'eixuga el vent
mig adormida al sol, despullada al sol que se't clava;
Déu s'amaga al cotó de la tovallola mullada
i mentre es dibuixa a la teva silueta d'aigua i salnitres,
el teixit no pot evitar que es gravi a la sorra.

Déu no viu a les rectes més rutinàries de la vida,
s'aparta del tedi com ens internem nosaltres en ell,
Déu va invertir moltes hores contemplant els teus gestos,
el teu somriure espontani i net, adolescent,
la manera com et col.locaves el llapis a la cara
quan concentrada acabaves els deures de l'escola.
Déu va sentir el tacte de la teva pell contra el meu cos,
els mugrons aixafant-se lleument
i, també, va veure la pell de les parpelles tancades.

Déu cau amb aquesta gota que et cau per l'esquena
quan t'asseus tota nua i només la immensitat és el teatre
dels teus ulls com el seu teatre ets tu, tota sola, tu.
 
 
 
 

seguint l’huracà
 

Ja no et trobo nua al llit.
Em trenco, però revisc
sense crit,
sense temps,
sense tu.
 

RETORN A CASA

Alta mar com la mirada cap al fons
dels teus ulls que no veuen on busco,
núvols com simfonies que s’allunyen,
que s’acosten com el vertigen,
sensació latent,
núvols grans com una renúncia
a parlar, a l’equilibri que esquinça
els nostres cossos que s’esquiven.
Emboliques una mica de haix
i me l’acostes. Tu ets el fum fent cercles
de doble zero.
 

AMOR

Xoco contra el murmuri
del que vull dir-te sense saber-ho,
esquena nua en la calma
del crepuscle que avança cap als teus somnis
que veuen el que et dic mentre dorms.

(fotografia: marcel pey)
 

  inici


PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia