ELS AMICS M'ESCRIUEN I EM PARLEN DE LA MAR 

Gràcies per la mar, amics. Com el llaüt 
varat, he estat fins ara en sec, i m'escruixia 
al sol de l'arenal, baldat sota el migdia 
sense un alè d'oratge, fix, sense una ombra, eixut. 

Però com una vela m'hissau la joventut 
de bell nou i em refeis l'antiga valentia: 
ja torn, camins de goig, bordades d'alegria, 
a emprendre, oh, vives brúixoles corals!, el rumb perdut. 

I ja, entre els noms fidels, sent córrer l'aigua fresca, 
ja em puja la maror per l'esquena, i la gresca 
de l'embat i l'escuma creix sota el dia clar. 

I de les meves mans, tan inútils suara, 
ix un vol de gavines, i el meu abraç empara 
la mar, oh, amics, vosaltres, la mar, tota la mar! 
 
 

LA VIDA 

Diuen els assenyats: ìNo et convé poc ni gens. 
És l'encarnació del mal. Fes-te'n enfora.î 
I jo, comptant minuts, n'hi trob tants, a cada hora, 
quan, sols el cor i jo, t'esper i tu no véns! 

Ja ho sé, que el seny i el món troben que no em convens, 
com sé que més enllà del món i del seny posa 
l'amor, cec i gelós, i àdhuc sé que la rosa 
-com en una moral de faula- neix del fems. 

Però ¿Què vols, si, a més de món i seny, d'ardida 
rosa i profit, a més de florida llecor, 
a més de gelosia i ceguesa, a més d'amor, 

a més de mal, ets tu? ¿Com vols que doni oïda 
a tant bon conseller, assenyada remor 
i prudent esperit, com vols, si tu ets la vida? 
 
 

EL PENEDIT 

Baldat estic, així com tu volies, Déu. 
Ja sé per què vivia la carn tan mal a pler: 
és que la me donares, ben cert, sense voler. 
Ara ja sap que res de tot quant vol no és seu. 

I encara la reclames, com si fos un manlleu 
que concedires massa pròdigament, no és ver? 
Aquí la tens. Diran els teus homes de fe 
que som un assenyat, un pur, que crec en Déu. 

Però no, jo no ho som, ni pur ni bo segons 
aquestes lleis que poses per fermar curt els móns: 
m'estim molt més que em tractin, iracunds, de blasfem. 

No havia enyorat mai com ara, encadenat 
a les teves virtuts, aquell viure suprem 
del pecador. Oh, Déu, torna'm el meu pecat! 
 
 

EL REBEL 

  A Joan Miralles

Heu perdut, entre tots, la norma i el senderi, 
i allò que anomenàveu raó ja no té nom; 
el seny, com aigua de les mans, no sabeu com, 
se us ha escapat, o bé n'heu fet un pur dicteri. 

¿Com no voleu que eixampli, com un crit, els meus braços, 
cercant veus que em responguin, cossos que omplin tant buit, 
en aquest món on som per un vostre descuit, 
perquè ni de pensar no heu estat mai capaços? 

Però ni això és possible, mentre sigueu aquí, 
ocupant un espai sense fer-ne la mida. 
Parlant-vos, esdevenc el meu propi botxí: 

jo, darrera deixalla del vell ordre malmès. 
I és que l'heu tan ben fet, aquest món del no res, 
que s'hi glaça l'amor i s'hi fa por la vida. 
 

inici

portada jaume vidal alcover 

Pàgina de presentació MAG POESIA