Jaume Vidal Alcover,
la humanitat del poeta
Jaume Vidal
Alcover, poeta i transmissor de cultura
La trajectòria
humana de Jaume Vidal Alcover
Jaume Vidal
Alcover: "escriptor"
La presència
del folklkore en l'obre de Jaume Vidal
JAUME VIDAL ALCOVER,
LA HUMANITAT DEL POETA
Antoni Artigues
"Jaume Vidal i Alcover és un extraordinari poeta.
De sobte és brillant, audaç, barroc; de sobte és íntim,
secret, ric de símbols, tristíssim." (Maria Aurèlia
Capmany). "Va ser un erudit a la manera dels humanistes i un investigador
puntual i diligent. Rellegint ara, amb emoció i amb nostàlgia,
la seva obra poètica, m'he adonat de la dimensió profunda,
immensa, d'aquesta obra." (Josep M. Llompart). "Jaume Vidal té un
ple domini de la paraula, i en gaudeix." (Marià Villangomez).
Jaume Vidal és un poeta d'aquells que creixen
amb el temps, és a dir, que la seva qualitat poètica és
molt superior a l'exaltació que n'han fet els seus contemporanis.
I això és perquè és un poeta molt humà,
en el sentit col.loquial del terme. Precisament els poetes molt humans (Joan
Brossa, Pere Quart, Blai Bonet, Jaume Vidal, Vicent Andrés Estellés...),
pel fet que veuen i viuen la vida com a persones corrents (i per això
no els queda més remei que anar contra el poder o fotre-se'n) no són
valorats pels mandarins culturals del moment (acadèmics, editorials,
institucionals...). Aquests s'estimen més gent com -i només
en citaré un- Salvador Espriu. Ovidi Montllor, qui més sap
triar i dir els poemes (l'enregistrament dels quals no tenim pel mateix mandarinatge
miserable de què parlàvem), va restar impactat llegint Jaume
Vidal (com amb Vicent Andrés, Salvat-Papasseit, Blai Bonet..., i
ara començava a preparar Miquel Bauçà).
Seus són aquests versos: * Jo, el pobre alliberat
de tot prestigi, / lluny dels paons de cues estufades, / sol entre els corbs
de manllevades cues. * Tant he estimat, que tenc l'amor en carn viva. *
Nu, t'esper nu, i tu m'hi esperes. * En retirar-te a somiar, / deixa'm els
ulls empesos, / sols que jo pugui entrar. * No hi ha amor com aquell
que parla, de paraula, / i d'esperit, amb tu, una mateixa llengua. * Escoltau-me,
germans. O no escolteu. / Sentiu-me o bé tapau-vos les orelles. /
Però rèis, lluminosos, començau, / començau sempre,
començau a viure, / a caminar, a llegir, a créixer, a córrer,/
a morir, començau, començau sempre. No us limiteu a llegir
l'antologia que hem preparat, llegiu la seva obra. També trobareu
més poemes a Poesia a l'escola (Palma, Ed. Cort, 2000) i a
<http://www.mallorcaweb.com/magpoesia>
Jaume Vidal era un gran pedagog (en l'autèntic
sentit del terme). En un escrit fet per a La poesia a l'escola (Celdoni
Fonoll, Lacaixa 1987), signat l'onze de setembre de 1983, diu: "Un temps
a l'escola s'aprenien poesies de memòria, n'apreníem, i potser
les que més m'agraden, de totes les poesies que he arribat a llegir
en aquesta vida, són les que vaig aprendre de memòria en els
meus temps escolars. És clar que vaig tenir sort: les poesies que
em feren aprendre eren La Serra, El Pi de Formentor, La Balenguera [...]
Després, anant el temps, la poesia se'n va anar de l'escola: deien
que allò eren exercicis memorístics sense sentit i que no treien
cap enlloc. Pobra, blasmada i desventurada Memòria! Però
bé que en va treure revenja, d'aquest injustíssim greuge, la
Memòria [...]. Perquè l'aprenentatge, el coneixement de la
Poesia suposa el coneixement de tota la matèria de la saviesa humana
[...] Ben arribada sigui, doncs, la poesia a l'escola. Que els nostres escolars
escoltin i aprenguin aquesta veu que ens uneix, que ens procura la comunicació
profunda que ens cal, no ja com a gent que accedeix, per graons comptats,
a la cultura, sinó simplement com a poble. Que les paraules dels nostres
poetes ens ajudin a saber i a entendre, perquè en les hores decisives,
donant-nos, en nom de la Poesia, estretament les mans, ningú no pugui
fer enrera el nostre pas que avança cap al coneixement, cap a la comunicació,
cap a la llibertat.
La segona Diada Poètica de Magisteri Teatre-Mag
Poesia, el 1994, fou dedicada al poeta, amb el títol Jaume Vidal
Alcover, un senyor a terra de mossons. "El mossó -diu Vidal- és
una mescla de 'cursi', nou ric o 'parvenu' i esnob, -aleshores encara no
es parlava de iupis- la sola aspiració del qual és confondre's
amb els senyors de ciutat" Els al.lots del Col.legi de Pràctiques
i els futurs mestres hi recitaren poemes, i Margalida Llompart posà
música a Cançó (la veureu aquí molt ben editada
gràcies a l'art d'Arnau Reynés). Ovidi Montllor, acompanyat
de Toti Soler ens va fer viure també la seva poesia. Hi parlaren Biel
Majoral, Jaume Santandreu , Pere Rosselló (les paraules dels quals
reproduïm aquí), i Blai Bonet, el qual envià dos escrits
que foren publicats a Serra d'or (núm. 460, abril 1998). El Col.legi
Públic de Pràctiques, a més de fer el recital de poemes,
va treballar el poeta durant tot el curs. Així iniciaven el treball
de la poesia d'una manera sistemàtica, amb un poeta cada any. El curs
següent, a més del treball poètic de Marià Villangómez,
varen fer el muntatge teatral de la seva adaptació poètica
d'El gat amb botes, i ja no han deixat de muntar una obra cada curs. Part
del fruit del contacte de Jaume Vidal Alcover amb els al.lots del CP Pràctiques
el podem veure al núm. 5 de la revista Faristol; com a mostra aquests
dos poemes de cinquè de Primària:
L’HIVERN
La neu que neva,
la neu que baixa,
la neu que davalla.
La pluja que plou!,
la pluja que cau,
la pluja que baixa,
la pluja se’n va.
El calabruix que cau,
la pluja que ve.
El cim de la muntanya
blanca de la nevada,
blanca.
La neu que es fon,
fusa pel sol,
fusa cau l’aigua,
fusa.
La primavera que ve
el sol, les flors , també.
L’hivern que se’n va,
adéu hivern,
adéu...
Catalina Arbona
LA MÍMICA
Com ho fas arlequí,
que tota la gent t’admira
et mira i al.lucina
quan passa per aquí.
Tu amb les teves mans
tan bé saps expressar
que la vida és molt bella:
la vols aprofitar.
També pots expressar
que la vida és molt trista:
tens ganes de plorar.
Per aquesta raó
admir el que tu fas:
el teu moviment,
la teva expressió,
que m’indica que tens
una mescla perfecta
d’odi i d’amor.
Arlequí, ets el millor!
Cristina Rosselló
El 1997 els futurs mestres van reviure un altre text
de Jaume Vidal Alcover, l'adaptació de la rondalla N'Espardenyeta,
muntatge del qual es feren sis representacions (a la UIB, al Teatre Municipal
de Palma i a Puigpunyent). Al programa hi llegim: "Quan fa tres anys vàrem
presentar el vessant humà i poètic de Jaume Vidal Alcover,
qualificat d’humanista per Josep M. Llompart vàrem quedar amb l’endarrer
d’entrar en el seu món teatral (va fer des de teatre clàssic
a teatre de cabaret), i ho feim per la porta de les rondalles, un món
tan estimat també de Jaume Vidal. S´hi veu la seva vena teatral,
tant en l’estructuració de les escenes i en els diàlegs, com
també en la creació de lletres que reforcen l’argument i per
a les quals suggereix tonades populars."
El 1970 Encarnació Viñas va demanar a
Jaume Vidal que adaptàs una rondalla per representar-la amb els estudiants
de Magisteri, i ell trià L'amor de les tres taronges. "Crec -diu
Encarnació Viñas- que l'adaptació és magnífica
i recull tots els registres de la rondalla: l'infantilisme, el món
meravellós, la ironia, l'emoció, etc." Efectivament, és
una adaptació teatral carregada de poesia, que demostra l'ofici del
poeta. Trenta anys després Magisteri Teatre la torna a posar en escena,
i en fa sis representacions (a la UIB, al Teatre Municipal, a Santa Maria
i a Vilafranca). Per a l'ocasió la UIB ha editat aquesta obra (Col.lecció
Tespis, 11. Palma, 2000).
Ara, als deu anys de la mort del poeta, el Col.legi
Públic de Pràctiques (i en concret Maria Cañellas,
Xesca Crespí i Àngels Luján) han volgut fer viure de
bell nou la poesia d'en Jaume Vidal Alcover als al·lots. Rosa Comes
ha fet que també hi hagués una col.laboració de la Universitat
de Tarragona, que tant va estimar Jaume Vidal. I l'STEI ha decidit que la
revista Pissarra fos una plataforma per fer arribar tot aquest material
als mestres perquè aquests la facin arribar als al·lots.
Només puc acabar lamentant que un govern suposadament
d'esquerres i nacionalista no vulgui un ensenyament en català i amb
continguts de Països Catalans i continuï amb la política
lingüística (amb el Decret) del PP; com al temps de Franco el
que es fa en català a l'ensenyament és fruit de la voluntat
de pares i ensenyants i contra el govern de torn (fa ben poc l'únic
comentari d'un inspector a un centre quasi exclusivament d'al.lots castellanoparlants
que fa immersió en català fou que han de fer espanyol al primer
cicle de Primària). La poesia a l'escola, si n'hi ha, la hi posen
els mestres i els al.lots, però no aquest Govern.
Jaume
Vidal Alcover, poeta i transmissor de cultura (*)
Biel Majoral
Els qui coneguérem de prop en Jaume sabem
que som unsa fortunats. Anar a can Vidal volia dir adéu a la frissor,
asseure's en una butaca balancí, no rebutjar el fet de compartir
un wisqui amb gel, punt en boca i badar bé les orelles. Coneixia
bé tots els entrellats de les "famílies" mallorquines i de
tots els que pretenien esser-ne, de les famílies. No te'n reffiis
d'aquell -deia- que et fotrà. Sempre l'encertava.
Embadalit, no vaig destriar mai si a les històries
hi afegia collita pròpia o és que les coneixia tan bé
que es podia permetre d'arrodonir-les, i això només ho fan
els lúcids. A Barcelona feia cap a caseva i a Mallorca el visitava
sovint; ja us podeu imaginar si n'hi vaig fer d'hores xerrant del nostre
gran tema: la cultura popular, cultura -no va rebujar mai el mot folclor-
que ell coneixia amb la dignitat dels qui no la diferencien de cap altra
cultura. Vejau, si no ho creis, com va començar la seva darrera lliçó
a la Universitat de Tarragona:
"Hi ha diverses maneres d'ensenyar i d'aprendre,
d'exercitar-se en el coneixement i en la fruició d'això que
hem batejat amb el nom de Literatura, en la seva condició o aspecte
d'una de les manifestacions de l'Art. I aquí potser, i per començar,
s'escau una famosa citació: la de sant Agustí en el capítol
I de les seves Convessions: Feis-me saber, Senyor, i donau-me a entendre
quina de les dues coses ha d'esser primer: invocar-te i alabar-te o si primer
ha d'esser conèixer-te per invocar-te. Perquè ¿qui t'invocarà
si no et coneix? És molt poc freqüent que, entre els professors
de Literatura, es plantegi aquesta qüestió prèvia: invocar
la Literatura sense conèixer-la és la conducta més
habitual. Invocar-la sense conèixer-la i per tant sense estimar-la,
perquè del coneixement neix l'amor i sense coneixement no hi pot haver
amor vertader".
(*) Escrit per al programa de la representació
de N'Espardenyeta
LA TRAJECTÒRIA
HUMANA DE JAUME VIDAL ALCOVER (*)
Jaume Santandreu
A l'hora de parlar de la trajectòria humana
de Jaume Vidal Alcover no es tracta de fer un panegíric ni un sermó
de funeral. Quan les coses encara són calentes només deixes
parlar el cor, i a mi m'agradaria fer un acostament respectuós a
aquesta gran figura, però també un acostament crític
per intentar veure com era el tarannà d'aquest gran home.
He de dir que sempre vaig participar de la seva
amistat exactament com ho fan els pagesos quan són convidats a taula
de senyors. Avui hem dit que a Mallorca els mossons no són suportadors,
però sí que hi ha dues nissagues que es donen la mà.
Contaré una petita anècdota del meu padrí. Era un home
que tenia onze fills, molt beat, anava a missa cada matí. Acompanyava
els capellans a pagesia a dir missa; les misses es deien a trenc d'alba
i hi havia d'anar una hora abans a cercar-los amb un carretó. El
meu padrí va anar a cercar un capellà tot enllestit de sotana,
capot, capell, bufanda, guants; quan anaven cap allà diu al meu padrí,
que només anava amb un gec de pana cosit de la padrineta: "ara ho
tenc tot calent, tret de la punteta del nas". I li diu el meu padrí:
"I doncs el podria ficar dins el meu cul, i així vostè ho tendria
tot calent i jo tot fred". Vull dir que hi ha dues nissagues a Mallorca,
la senyora i la pagesa, i d'això en dóna fe el gran notari
(per cert , son pare d'en Jaume Vidal era notari) de la història,
que és la gramàtica; la gramàtica té a Mallorca
dos tractaments diferents que són el vostè per als senyors
i el vós per als amos.
Jo vaig assistir un poquet, sempre -tant a Tarragona,
com a Barcelona, com quan ens topàvem a Ciutat o a vorera de mar-
com un pagès que s'asseu a taula. I escoltava aquells grans diàlegs
entre na Maria Aurèlia i en Jaume. Però aquests pagesos solen
ésser una mica perillosos perquè estan amb uns ulls que observen
i s'ho queden tot dins. M'agradaria acostar-me a la figura de Jaume Vidal
des d'una cosa tan pesada com és assumir les contradiccions, que
a un moment donat es converteixen en frustracions. Aquesta gran figura va
haver de viure des d'unes contradiccions històriques, des d'un temps
i un espai que no li varen ésser gens fàcils. A en Jaume Vidal
Alcover no li va ésser gens fàcil arribar on va arribar. Va
haver de viure un temps de persecució, de dictadura, de prohibició
de la llengua; la seva primera novel.la la va publicar en castellà,
i ara és un mestre de la llengua catalana. Igualment mai es va poder
expressar en aquell temps i se'n va anar de Mallorca per poder ésser
una miqueta més ell. Va haver d'estar dins una família que
l'estimava molt, però amb un gran respecte per un pare a qui ell hauria
volgut agradar en tots els seus aspectes i a qui després va escriure
un dels llibres més hermosos escrits mai com és El fill pròdig.
En Jaume es va trobar dins un món on ésser
ell mateix li costava molt, on les frustracions eren constants, on no podies
dir el que pensaves. La seva figura va marcada per aquest esforç
per superar la frustració. No crec que ell fos un home frustrat,
perquè és un home realitzat, però dins la literatura
mateix, en Jaume es mereixia molts més premis que no li varen donar
mai. Ell s'havia preparat per ésser com aquells mestres grecs envoltats
tot el temps d'uns joves i d'unes al.lotes que li demanaven coses; moltes
vegades el trobaven, com jo el vaig veure a Tarragona, a un bar on era un
poc el cap major d'una comparsa. Va ésser un gran erudit. Voldria
donar-vos d'ell la idea d'un home contradictori, d'un home que va haver
de fer moltes de passes, d'un home que no va tenir gens fàcil el viure,
el sobreviure, l'escriure i l'ésser home i persona, i va haver de
lluitar sempre amb la intuïció, la facilitat de paraula i la
inconstància que li era connatural. Va haver de lluitar entre un
fons de tendresa molt gran i una evasió constant; tal volta volia
dir directament que t'estimava i en fugia pel camí de la ironia. Un
home que moltes vegades improvisava però que també sabia tancar-se
dins si mateix per treure aquests grans poemes que va fer.
Un home contradictori, un home que va saber superar
les frustracions. I com les va superar? Recordaré sempre Jaume Vidal
com un home a qui la vida va obligar a viure el que els pagesos deim la
paret de la partió. Entre possessió i possessió hi
ha una partió, i quan aquesta paret és plana hi pots viure,
però els pagesos són molt reguitzeros i llavors hi feien esquena
d'ase, que és una paret que acaba en punta. I caminar tota una garriga,
tota una marina, per damunt una paret d'esquena d'ase és molt difícil;
i ell ho va poder fer perquè era un gran senyor. I des d'aquest senyoriu,
dins una partió, va arribar a ésser molt discret, però
mai no va arribar a la hipocresia. Si el volies conèixer de prop,
no s'amagava, però tampoc -perquè ell anava molt apallissat
de molta gent, de moltes autoritats- mai no va ésser un exhibicionista.
Era discret, però mai hipòcrita. Era un home molt irònic,
però mai no va arribar al sarcasme.
Era un gran erudit, però mai no li vaig
veure fer un discurs per escrit. Era un home rebel -parlava moltes vegades
de rebel.lia- però no un revolucionari. Era un gran patriota, però
no un activista. Mai no el vares poder definir. Era un agnòstic, però
podia anar davant una marededéu i agenollar-se. Era un home apassionat,
però també sabia ésser fred. Un home que va superar
moltes frustracions, però que en va suportar moltes; un home que va
superar moltes contradiccions, però que en va suportar moltes. Ens
va deixar amb una gran contradicció, però sobretot amb una
gran frustració: se'n va anar abans d'hora.
Voldria acabar llegint un sonet que li vaig dedicar,
a ell, que era un mestre dels sonets:
Sonet orat es fa la meva glosa
de camperol mossèn barracaner
per vós, amic escàpol, cavaller,
poeta de la verda hora desclosa
El tendríssim dolor de cada rosa
que bada a l'hort de l'alba el dolç roser.
d'en Julià n'Orfeu Jaume Alcover
quan brusc Vidal ençata vols d'alosa.
Com vós, a mort, voldria l'estimera,
el viure, el goig, la lluita i l'amistat.
Com vós a mort voldria amb sementera
d'orgull tornar a mon poble desterrat
del paradís dels mots on la quimera
de mil i un ocells us fan l'abat.
(*) Paraules per a la Segona Diada Poètica
de Magisteri Teatre-Mag Poesia
JAUME VIDAL
ALCOVER: “ESCRIPTOR”
UN «HUMANISTA» DEL SEGLE XX
Jaume Vidal Alcover és autor d'una obra abundant
i diversa, que abasta tots els gèneres i tots els nivells, des dels
més cultes als més populars: des de la poesia a les lletres
de cançons, des de la novel·la a les rondalles, des de l'adaptació
d'obres del teatre clàssic al teatre de cabaret, des de l'obra d'erudició
als articles divulgatius i d'opinió... Es tracta d'una varietat poc
freqüent en les lletres catalanes, on abunden els escriptors “especialitzats”
en un tema i, fins i tot, només en un subgènere determinat.
Àlex Susanna ha remarcat que precisament «aquest polifacetisme
mai no va ser acceptat» pel nostre migrat món cultural i que
va constituir «la seva manera de satisfer els seus múltiples
interessos i de desenvolupar l'extraordinària ductilitat dels seus
dots i recursos».
Tot això ens dóna una idea de la seva
àmplia formació com a «home de lletres». Voldria
subratllar aquesta expressió, «home de lletres», perquè
pens que és la que defineix millor la personalitat literària
de Jaume Vidal Alcover. El seu interès per l'ésser humà
no pot separar-se de la literatura i aquesta, la literatura, tampoc no pot
comprendre's desvinculada de l'atenció per l'home. Jaume Vidal Alcover
era un «humanista» del segle XX, que encara conservava aquella
curiositat per tot el saber, tan pròpia del Renaixement. Potser aquest
«humanisme» li va arribar per herència directa del poeta
Joan Alcover, el seu oncle, autor precisament de la conferència Humanització
de l'Art, on aposta per un concepte de literatura que aprofundeixi en l'ànima
humana. Aquesta recerca de la humanitat, a més, és una característica
que Jaume Vidal Alcover comparteix amb altres escriptors de la zona del
Llevant mallorquí (com Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Guillem
d'Efak, Jaume Santandreu, etc.), que intencionadament han reaccionat contra
l'excés d'afectació intel·lectual de la literatura
contemporània. Per a Jaume Vidal la literatura era sinònim
de «vida», la qual cosa el situava a l'altre extrem d'aquells
que pretenen «viure de la literatura». (Recordem que Blai Bonet
distingia entre el «literat», aquell que «fa literatura»,
i l'«escriptor», que és «l'home de paraula»).
També per a l'autor de L'hora verda la literatura s'ha de «viure»
i alhora és «una forma de vida». Això explica el
seu polifacetisme, que li feia «tastar-ho» tot, com aquell que
vol gaudir del màxim d'experiències possibles. La seva lliçó
de comiat com a professor universitari fou sobretot una invitació
a «gaudir» i «fer gaudir» de la literatura, perquè
sense plaer no hi ha aprenentatge possible.
L'obra de Jaume Vidal Alcover encara és poc coneguda
i no ha estat gaire estudiada. En resta una part inèdita entre els
seus papers conservats a la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona). Quasi
tot el que s'ha publicat —àdhuc el que es publicà en vida
de l'autor— no ha seguit cap ordre ni lògic, ni cronològic.
Hi ha hagut una certa anarquia en l'edició dels seus llibres, que
massa sovint varen aparèixer en editorials i col·leccions
de poca difusió. Molts dels volums dels anys de joventut varen sortir
ja al decenni dels 80. No cal dir que ara ja tornen a esser introbables
a les llibreries.
EL POETA
En els seus llibres de poemes publicats els 70 i 80
va recollir composicions poètiques i, fins i tot, seccions de poemaris
anteriors que no varen arribar a veure la llum. Entre 1952, quan publica
L'hora verda, i 1984, quan surt Poemes, Jaume Vidal Alcover dóna a
conèixer dotze llibres de poemes, que no abasten tot el que va escriure
i que sovint inclouen poemes procedents de llibres inèdits. Aquests
poemaris sense publicar són: El ball del pensament (1942-50), Santoral
mediterrani (1948-49), Rest de murta (1949-52), Residència d'estudiants
(1950-55), Hoste de l'altura (1952-57) i un conjunt de tankas dels anys 50
que s'editaren pòstumament. Dins volums com Terra Negra (1970),
Tres suites de luxe (1979) o Sonets alexandrins (1981) aplegà molts
dels poemes dels seus primers llibres inèdits. Per exemple, composicions
de Residència d'estudiants —una espècie de calaix de sastre,
que mai no va arribar a considerar una obra finalitzada— es publicaren a
Terra Negra (1970), Igor Stravinsky. Le sacre du primtemps (1979) i a la
tercera part de Tres suites de luxe. També és el cas de l'Elegia
a Joan Alcover, que primer va aparèixer com una part de Terra Negra
i després com una obra independent en l'Obra poètica (1984).
En podríem posar molts d'altres exemples. De totes maneres, val la
pena afegir que aquesta «anarquia» en l'edició de l'obra
poètica de Jaume Vidal és conseqüència de la seva
actitud personal davant el món de l'edició. Vull dir que el
nostre escriptor va practicar el que podríem dir-ne una «indolència
conscient» a l'hora d'editar. Les sebes obres sortiren a la llum «malgrat
ell mateix»; és a dir, el poeta no va córrer mai rere
cap editor per aconseguir l'edició d'una obra seva, la qual cosa indica
que donava una major importància al fet d'escriure que al de publicar.
Tot i això, l'obra poètica de Jaume Vidal
Alcover en cada moment és un exemple dels corrents més avançats
de la nostra lírica. Així, L’hora verda, per l’ús de
la metàfora i per l’exaltació de la llibertat formal, reflecteix
l’impacte de la Generació del 27 i el trencament amb l’Escola Mallorquina.
El dolor de cada dia (1957) ja s’avança a l’estètica realista,
que dominarà la poesia catalana dels anys 60. Amb Dos viatges per
mar (1965) es produeix la «reconciliació» amb l’Escola
Mallorquina a través del tema del paisatge. En altres volums, Sonets
a Eurídice (1967) i Sonets alexandrins, la poesia de Jaume Vidal
adopta una forma sòlida, que aconsegueix desenvolupar amb una perfecció
magistral, encara que sigui en detriment de l’espontaneïtat. Tanmateix,
peces com Elegia a Joan Alcover (1951), Home (1978) i, sobretot, El fill
pròdig (1968) —publicades amb molt de retard—, en les quals pel tema
tractat assoleix una comunicació més directa i personal, constitueixen
la poesia més autèntica i més viva de Jaume Vidal Alcover.
EL NARRADOR
Tampoc la narrativa de Jaume Vidal Alcover no ha tengut
la fortuna que mereix. És indicativa d'aquesta mala sort l'anècdota
que va envoltar la seva primera novel·la, Esa carne mortal (1956),
versió castellana —enllestida a corre-cuita per concórrer
al Premi Ciutat de Palma— de dues obres que, uns vint anys més tard,
es varen publicar en la llengua original: Tertúlia a Ciutat (1976)
i La vida fàcil (1987). Algunes de les seves novel·les foren
publicades a l'editorial Laia que, per problemes econòmics i de gestió,
va fer fallida. Els llibres de Jaume Vidal, més que els d'altres
autors, n'han pagat les conseqüències. Alguns volums de la seva
narrativa han aparegut en col·leccions locals, sovint mal distribuïdes
o poc conegudes. La narrativa de Jaume Vidal també ha patit l'«anarquia»
en l'ordre d'aparició. Basta dir que L'equip assassinat (1989) és,
en realitat, la seva primera novel·la, escrita cap al final dels
anys 40.
L’obra novel·lística de Jaume Vidal Alcover
constitueix un retrat, sovint ple d’ironia i àdhuc de sarcasme, de
la nostra societat. Elaborada a partir d'un model «realista»,
barreja elements de procedència real i/o biogràfica amb altres
d’origen exclusivament literari. A L’equip assassinat, tot adoptant una
trama pròpia de la novel·la negra, construeix una història,
plena d’humor, que li permet mostrar el xoc entre la vella societat mallorquina
en vies de desaparició i la nova que ha de substituir-la. També
el món mallorquí de la postguerra, des del propòsit
d'elaborar una narrativa de caràcter testimonial, és retratat
a la pentalogia formada per Tertúlia a Ciutat, La vida fàcil,
Els intocables (1987), Els sants innocents (1989) i Els darrers dies (inèdita).
En aquestes novel·les, relacionades en certa mesura amb el món
de Llorenç Villalonga, a partir d’una àmplia gamma de personatges,
el novel·lista basteix un retrat complex i crític del món
mallorquí, des de l’aristocràcia fins als grups marginats,
en el qual la intel·lectualitat ocupa un lloc central. Sophie o els
mals de la discreció (1972), en canvi, obre un altre vessant de la
novel·lística de Jaume Vidal, que serà continuat a Visca
la revolució! (1974) i Dido i Eneas (1976). Així, a Sophie...
i Dido i Eneas retrata una societat delicada, intel·lectual i exquisita
a partir del mite. Per contra, a Visca la revolució! reflexiona sobre
el món present a partir d’una trama pròpia de la novel·la
ambientada en el futur.
Els seus volums de contes, si bé no han tengut
la mala sort de la novel·lística, han patit la manca d'atenció
que tradicionalment ha caracteritzat aquest gènere en la literatura
catalana. Mirall de la veu i el crit (1955), de Jaume Vidal Alcover, és
un recull de «proses semilíriques», relats plens de recursos
poètics, que s'han de relacionar amb l'obra en vers d'aquests anys.
Els nou contes de l'aplec oscil·len entre la poeticitat i la ironia,
en algun cas encara amb algun punt de contacte amb el costumisme (per exemple,
el titulat “L'assistent”). L’any 1964 Jaume Vidal va obtenir el premi Víctor
Català amb el recull de contes Les quatre llunes, on el lirisme es
barreja amb el realisme. Posteriorment, encara va treure Dues rondalles
farcides i altres narracions (1980), on arreplega narracions de caràcter
divers, entre les quals destaquen les recreacions de rondalles i de llegendes.
EL TEATRE
Pel que fa al teatre, moltes de les seves obres encara
són inèdites, cosa que s'explica en bona part perquè
el text teatral sobretot està destinat a la representació.
Tot i això, hi ha obres que mai no han estat duites als escenaris.
La versatilitat de Jaume Vidal Alcover també és ben palesa
en la seva producció dramàtica: va conrear tot tipus de teatre,
des del «clàssic» fins al de cabaret, sense oblidar les
reelaboracions de peces de teatre popular (com la Passió d'Ulldecona
(1995). Aquesta obertura a tots els gèneres teatrals és sobretot
una mostra del seu concepte de cultura, tan ampli i mai no limitat a unes
convencions massa consolidades. Guillem-Jordi Graells ha assenyalat dues
etapes en la seva producció escènica: a la primera, que es
correspon amb el seu període de residència a Mallorca, Vidal
Alcover escriu peces més literàries, més desconnectades
del món de l'espectacle, difícils de representar o poc aptes
per al públic català; la segona, en canvi, es correspon al
període barceloní i es caracteritza per la diversitat i pel
fet d'adoptar registres molt diversos: des de teatre de tema clàssic
(Una Roma per César, 1975, representada el 1969; Edip, 1989, estrenada
el 1977) fins a teatre de cabaret (recollit en part al volum Ca barret!,
1984) i l'escenificació de rondalles per a infants, tot passant per
textos poemàtics per als espectacles teatrals (Oratori per a un home
sobre la terra, estrenat el 1969; i La fira de la mort, representada el 1970).
A tot això, s'han d'afegir les col·laboracions amb La Trinca
i l'elaboració de guions cinematogràfics. Gairebé una
dotzena de títols encara segueixen inèdits i una part molt
considerable mai no ha estat duita als escenaris.
ALTRES ASPECTES
Finalment, cal esmentar també la seva labor com
a articulista, historiador de la literatura i traductor. La quantitat d'articles
que Jaume Vidal Alcover va elaborar durant quasi tota la seva vida dificulta
fins i tot l'elaboració d'una bibliografia completa. A més,
va treure a la llum els seus papers en tota classe de publicacions, sense
establir jerarquies absurdes entre uns mitjans de difusió i uns altres:
la premsa periòdica (a Mallorca i a Catalunya), les revistes culturals
i literàries, i, fins i tot, la premsa forana o comarcal. Si algun
dia hom vol emprendre aquesta feina, ben necessària, es trobarà
amb la necessitat d'escorcollar totes les publicacions dels Països Catalans
des de finals dels anys quaranta fins ara. Una mostra dels seus treballs
periodístics ha estat recollida al volum El Mirador (1995), a cura
de Sebastià Alzamora.
La labor com a professor universitari li va fer incrementar
l'elaboració d'estudis sobre autors i temes literaris, així
com l'edició de textos antics i clàssics (de Berenguer d'Anoia,
Guillem de Torroella, Jaume i Pere March, Francesc d'Olesa, Sebastià
Gelabert, etc.) i alguns treballs sobre literatura popular. El lector pot
consultar el llibre Estudis de literatura medieval i moderna (1996), aplegat
per Magí Sunyer i Pere Anguera. També ens podríem referir
a molts dels seus nombrosos articles sobre literatura contemporània
(recollits en part a Estudis de literatura catalana contemporània,
1993) i a treballs de síntesi com Trets fonamentals de la literatura
catalana, 1978, i Síntesi d'història de la literatura catalana,
1980. Però sobretot crec que, d'entre tots, cal subratllar els escrits
dedicats a Llorenç Villalonga (com la biografia Llorenç Villalonga
o la imaginació raonable, 1984, o els seus articles i pròlegs
aplegats parcialment a Llorenç Villalonga i la seva obra, 1980),
un autor que Jaume Vidal Alcover coneixia millor que ningú. La relació
personal que hi va haver entre ells —marcada, això sí, per
les diferències ideològiques i estètiques, que els duien
a discussions freqüents—, la profunda coneixença que Jaume Vidal
Alcover tenia de l'alta societat mallorquina i els seus coneixements filològics
li permetien un accés privilegiat al coneixement de l'ambigua i complexa
obra villalonguiana. A més, hi va haver una participació molt
directa de Vidal Alcover en algunes obres villalonguianes com, per exemple,
Desbarats, el llenguatge dels quals és segurament fruit d'una intervenció
molt directa del nostre autor.
Com a traductor, hem de dir que va traslladar al català
obres del llatí (Juli Cèsar), de l'alemany (F. Hölderlin)
i sobretot del francès: J.A. Rimbaud, A. Gide, G. Sand... Cal remarcar
molt especialment la seva versió d'A la recerca del temps perdut,
de M. Proust, una obra monumental, que va originar alguna polèmica
a causa del llenguatge emprat. També cal recordar que va vessar al
castellà Mort de Dama en les pàgines de la revista Papeles
de Son Armadans. Finalment, voldria esmentar, per acabar d'arrodonir aquesta
visió general —i esquemàtica— de la producció de Jaume
Vidal Alcover, un projecte de memòries que no va poder arribar a escriure:
La gàbia dels mil-i-un ocells. Tot plegat és un exemple més
del que Jaume Vidal Alcover encara ens havia de dir i de tot el que encara
havia de fer quan, ara fa deu anys, ens va deixar.
Pere Rosselló Bover
La
presència del folklore en l’obra de Jaume Vidal
Rosa Comes Casas (Universitat Rovira i Virgili)*
*Amb el suport del Comissionat per a Universitats i Recerca de la Generalitat
de Catalunya.
Hauria estat una mica estrany que l’obra creativa de Jaume Vidal Alcover
no hagués assimilat per un procés natural tota la riquesa artística
del nostre folklore. L’escriptor va viure la infantesa i l’adolescència
en una illa, i les illes, pel fet d’estar geogràficament isolades,
són indrets que tendeixen a conservar, més que les zones molt
comunicades, les tradicions; en una societat com la de la Mallorca d’aquell
moment l’herència cultural que va rebre havia d’incorporar forçosament
les manifestacions artístiques del poble. Però és que,
a més, Manacor, la localitat on Jaume Vidal va néixer, havia
estat precisament el terme en què Antoni M. Alcover —que, a part de
lingüista, va ser un rondallaire excepcional— havia anotat les històries
del seu famós Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi des Racó.
A l’hora de parlar de la pròpia trajectòria, Jaume Vidal sempre
destacava el fet que la seva infantesa va transcórrer en una terra
on va poder mantenir un contacte directe amb les fonts de la cultura popular,
escoltant de viva veu contes i glosades, assistint a festes i revetlles i
llegint, també, les primeres edicions de l’obra d’Antoni M. Alcover,
les quals van contribuir molt a la formació de la seva parla.
L’admiració de Jaume Vidal per l’estil «vivaç, lleuger,
popularíssim i correcte al mateix temps» que Antoni M. Alcover
va crear a l’hora de redactar les rondalles recollides dels diversos informants
entrevistats, s’expressa en múltiples escrits i articles, i és
per aquest motiu que l’autor sempre va col·locar aquests textos entre
els grans de la literatura mallorquina. Hem de pensar que dins del concepte
de literatura nacional mallorquina, que Jaume Vidal va inventar per referir-se
a aquelles obres de la literatura de l’illa que tots els mallorquins tenien
a les prestatgeries de casa seva —obres que agradaven a tothom, sense distincions
de classe, ni d’edat, ni d’ideologia—, al costat de narradors com Llorenç
Villalonga, Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Maura, per exemple, i de poetes
com Miquel Costa, Joan Alcover, Maria Antònia Salvà o Rosselló-Pòrcel,
situa l’Aplec alcoverià, perquè considera que la prosa que el
seu autor construeix és de matisos excepcionals.
Jaume Vidal, però, no només va sentir admiració
per les petites obres narratives d’Antoni M. Alcover, sinó pel caràcter
de les manifestacions folklòriques en general. Tal com ell mateix explicava,
tota la vida va veure en la rondallística mallorquina que rebé
de viva veu «una font de suggerències, tendents a una possibilitat
infinita d’interpretacions» i el cert és que, per a ell,
els contes tradicionals van ser, des de jove i fins a la maduresa i tant
des d’un punt de vista personal com des d’un punt de vista creatiu, un estímul,
un motor d’idees i un conjunt de valors a tenir en compte. Ho demostra el
fet que l’entusiasme per les rondalles i les cançons populars no va
disminuir gens en els anys de joventut i d’estudis: l’any 1943, quan es va
traslladar a Barcelona per fer els últims cursos de la carrera de
Dret, es va instal·lar a casa del seu oncle Guillem Alcover i allí
es va iniciar un període decisiu pel que fa a l’adquisició
de coneixements artístics, ja que aquest familiar era molt afeccionat
al teatre, a la música i a la pintura i va posar al seu abast una
àmplia biblioteca on va poder conèixer molts aspectes de la
literatura europea i mallorquina. Doncs bé, ni la influència
del seu oncle Guillem Alcover, que va ser responsable directe del seu enriquiment
cultural i que detestava qualsevol tipus de manifestació folklòrica
amb excepció de la gastronomia, va fer minvar la fascinació
que sentia pel món que el va envoltar des de petit.
Una de les idees sobre el folklore que més interessava Jaume Vidal
és el fet que, lluny de constituir un tresor localista, les cançons,
les llegendes i les rondalles eren manifestacions d’art compartides pels més
diversos països del món. La localitat i la universalitat característiques
del folklore era un dels aspectes que més l’atreia: el sorprenia pensar
que «L’Amor de les tres taronges», una rondalla tan «mallorquina»,
hagués estat, per exemple, el títol d’un ballet que Sergéi
Prokofieff havia compost a partir d’una llegenda russa. I remarcava
el fet que en escriptors de totes les èpoques i nacionalitats es troben
recreacions de motius, històries i tòpics presents al folklore
mallorquí, la qual cosa s’explica perquè aquests autors reelaboraven
elements del seu folklore i, així, doncs, perquè els temes
del folklore són comuns culturalment. En el pròleg de l’obra
de teatre on va escenificar una rondalla del recull d’Antoni M. Alcover,
«N’Espardenyeta», i que mai no s’ha publicat, va disposar
un diàleg entre els protagonistes que intervenien en el conte i el
personatge del director d’escena en què, precisament, una de les idees
que s’hi exposaven era aquesta: la rondalla de n’Espardenyeta, ens diuen,
és una rondalla que camina pel món, que volta i roda d’ací
d’allà i que ara sentim en una llengua i ara en una altra, una rondalla
que, volant per damunt el mar i la terra, passà per Mallorca i hi
posà arrel. Tant en conferències i articles, com en peces creatives,
Jaume Vidal, per tant, amb una intenció didàctica, amb la intenció,
jo diria, de fer veure a la gent el valor cultural de les manifestacions
artístiques populars —en moltes ocasions i encara actualment menystingudes—,
explicava el que constata, per exemple, el catàleg rondallístic
internacional d’Antti Aarne i Stith Thompson The Types of The Folktale,
una eina indispensable per als qui estudien el folklore des d’una òptica
científica perquè ordena els contes per arguments i d’un argument
anota cadascun dels rondallaris del món que l’inclouen, la qual cosa
evidencia la connexió profunda que existeix entre un folklore i un
altre.
Com es va traduir la consideració que Jaume Vidal sempre concedí
al folklore dins la seva obra creativa? En primer lloc, de l’Aplec d’Antoni
M. Alcover va arribar a adaptar cinc rondalles diferents. Per una banda, va
dur a terme la reelaboració escènica, com he dit, de N’Espardenyeta,
però també de dos contes més, L’Amor de les tres taronges
i El murterar del rei de França, el text de la qual encara no s’ha
localitzat. Per una altra, va publicar el 1980 al llibre Dues rondalles farcides
i altres narracions la reelaboració narrativa dels contes titulats
Es llum de la terra i Mestre Nadal de sa placeta del Socós. Com
podem veure, la inclinació de Jaume Vidal cap aquest gènere
va ser força productiva. Un gènere que, per cert, el convidava
més que cap altre a posar en pràctica la seva concepció
de la literatura: tal com ell afirmava, a Jaume Vidal el que li agradava
més del món era moralitzar, fer de moralista, i el didactisme
implícit de les històries orals era un recurs molt aprofitable.
En segon lloc, el 1978 va publicar un Recull de llegendes, en el pròleg
del qual veiem com l’autor manifesta l’objectiu que es proposa: ens explica
que els deu relats que redacta de nou només són un avançament
d’una obra més vasta on vol recollir «tots els fets llegendaris
de les nostres terres, sota una nova redacció i acompanyats dels pertinents
estudis». La proposta era molt ambiciosa i no va arribar a fer-se
realitat, però ens ha quedat aquest volum i algunes llegendes més
disperses entre els seus papers personals. A més d’aquests explicacions,
a la introducció d’aquest llibre inclou certes especificacions que
ens fan veure molt clar que la redacció final resultant en cada cas
és una obra fortament marcada per la manera de fer de l’autor. Diu
Jaume Vidal: «Hi ha autors que han emprès la tasca de recollir
llegendes nostrades, però no crec que l’hagin pensada amb l’abast que
jo don al projecte ni, sobretot, que l’hagin imaginada amb el tractament fortament
literari que jo intent» (pàg. 7).
La tasca de Jaume Vidal, com veiem per aquests aclariments sobre les llegendes
i com es dedueix de l’anàlisi de les adaptacions rondallístiques
esmentades, no és mai una feina de folklorista; ni en el cas de l’adaptació
de les rondalles alcoverianes ni en el cas de la reescriptura de les llegendes
ens trobem davant d’un especialista que vulgui conservar les històries
orals redactant de nou les versions ja existents. La intenció de Jaume
Vidal sempre va més enllà, perquè el folklore és
en ell un pretext per fer literatura, de manera que aquest esdevé un
recurs que l’autor retoca al seu gust per tal d’expressar el missatge propi.
Això és molt clar en uns casos i menys en uns altres, però
la voluntat de manipular literàriament la base folklòrica sempre
hi és.
En El llum de la terra i Els viatges de mestre Nadal per terra i mar és
molt evident la manera com l’autor recondueix el relat alcoverià i
com el converteix simplement en un esquelet semàntic que modela lliurement:
amb la seva prosa, el sentit de la primera fa un gir de cent vuitanta graus,
ja que, partint d’una rondalla la interpretació de la qual apel·la
a Déu i a l’ètica religiosa, arriba a proclamar la moral del
més agnòstic; i en el cas de la segona, els senzills passos
d’enginy que la conformen es farceixen i esdevenen una metàfora de
les diverses situacions polítiques que pot viure un país.
En les escenificacions rondallístiques de N’Espardenyeta i L’Amor de
les tres taronges, el canvi de sentit no abraça la globalitat de l’obra,
perquè la interpretació que fem de la història alcoveriana
i la de la reelaboració de Vidal és la mateixa, però,
per contra, el que es pretén és intensificar la càrrega
simbòlica dels personatges que protagonitzen els relats: si comparem
les reelaboracions i els contes d’Antoni M. Alcover, veiem com la ploma de
Jaume Vidal accentua la llestesa de n’Espardenyeta i l’estupidesa, la malcriança
i la crueltat del rei amb l’objectiu de reivindicar el seny dels socialment
menys afavorits i de criticar la freqüent beneiteria dels qui tenen
el poder; i veiem també com la intervenció de la jaia bruixa
de L’Amor de les tres taronges està farcida de comentaris de tipus
ideològic que la converteixen en una veu rebel, oposada al govern
i als abusos de la classe alta, i que el bell personatge de Bernadet, a través
del poema de Paul Verlaine i de les estrofes que canta al llarg del seu camí,
que són reflexions sobre el carpe diem, el desig i el viatge temporal,
passa a assumir un simbolisme doble, ja que representa, per una banda, l’home
angoixat per l’interrogant perpetu, l’ésser humà en la seva
dimensió de recercador constant, i, per una altra, l’home que arriba
a descobrir la finalitat de la seva existència.
En tercer lloc, l’obra literària de Jaume Vidal també compta
amb unes quantes projeccions, un terme que s’utilitza per definir les creacions
originals que, sense incloure materialment cap element folklòric enregistrat,
real o recopilat en un rondallari o en un cançoner, transmeten l’essència
de la tradicionalitat a través de subtils estructures mètriques
i sintàctiques, d’oposicions semàntiques entre personatges i
de certs enfocaments argumentatius. Un exemple d’això és el
conte de Jaume Vidal «Els dos llaüts», del llibre Mirall
de la veu i el crit, de l’any 55, que planteja un enfrontament moral
entre els protagonistes de la història acostat als esquemes de la faula.
En el relat de Jaume Vidal s’estableix una relació entre dos llaüts
que és la pròpia dels relats faulístics, en què
habitualment un d’aquests posseeix qualitats superiors en aparença,
en l’aspecte físic (és ràpid, àgil, fort, alt,
ferotge o gran), mentre que l’altre té menys qualitats d’aquest tipus,
però és més intel·ligent, posseeix més
qualitats psíquiques (paciència, enginy, perseverància,
voluntat, experiència). Així, doncs, en aquest cas, no és
que l’autor inclogui el fragment d’una cançó, d’un proverbi
o d’un conte enmig del diàleg o que ens trobem davant una faula de
títol concret; aquí l’autor recrea l’estructura moral del gènere
faulístic: en comptes de personificar dos animals, com acostuma a fer
la faula, personifica dos vaixells, però planteja una dicotomia de
caràcters i associa a aquests caràcters una dicotomia física
pròpia d’aquest tipus de narracions.
L’escrit que teniu entre mans és una breu descripció dels
diveros contextos de l’obra creativa de Jaume Vidal en què podem trobar
la petjada de l’extraordinari Antoni M. Alcover o del folklore català
en general. Evidentment, a part d’aquestes mostres, encara hauríem
de relacionar les múltiples referències esparses en les novel·les,
els poemaris i les peces teatrals, on podem aïllar parèmies, cançons,
motius rondallístics, endevinalles, acudits i llegendes que s’introdueixen
amb una intencionalitat determinada en cada cas. Basti aquesta senzilla enumeració
per fer-nos càrrec de la importància del folklore per arribar
a interpretar d’una manera correcta la globalitat de l’obra de Jaume Vidal
Alcover.
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
