abril de 2008
Aula Magna del Guillem Cifre (Campus UIB)

ELVIRA ESQUIU, mare, 48 anys           
ANDREU, fill, 25 anys   
LLUÍS, fill, 17 anys         
VEU DE ROBERT ESQUIU   
SOLDADA PRIMERA       
SOLDADA SEGONA               

ELVIRA (és la mare d’Andreu; ve de fora al cap d’una estona, temorenca, molt vídua): En Lluís tarda aquesta nit.

En les dues intervencions següents d’Andreu, quan diu que Lluís “es despulla”, o “és un home, ja”, ELVIRA fa uns petits somriures mig reprimits per la seva decisió de sentir-se vídua.

ANDREU: Ell ja no és un nin. Treballa tot el dia amb mi, al camp. T’alegraria mirar-lo. Treballa amb fúria per acabar aviat. Després ve, es despulla de cintura en amunt i es renta enmig del pati a ple aire. Jo t’he vist somriure quan ell surt amb el cap lluent de brillantina i amb la camisa i els pantalons nets. No l’has d’obligar a estar sempre aquí, mare.

ELVIRA: Però és la guerra, Andreu. És el temor d’una bala que li tanqui el cor. És el temor que el portin una nit amb la camisa tacada de sang.

ANDREU: Calla, mare, calla, per Déu. És com si cridassis la sang amb les teves paraules. No és pot anomenar la seva mort, mare. Ha descobert que és un home, ja. Sembla que està sorprès de cada cosa nova que troba. El dia que es posà els primers pantalons llargs, a la nit, quan ens desvestíem, es va asseure en una cadira i, mentre se’ls treia, deia: “Desitjava que vingués la nit per veure’m les cames. Tot el dia sense veure les cames és com estar castigat de cara a la paret a l’escola.” Després, amb els ulls molt lluents, deia: “La mare ara ja deu pensar coses dolentes de mi, perquè duc pantalons llargs i perquè ja no em despull davant d’ella.”

Mentre la mare conta quan es va afaitar, ANDREU reacciona entre afalagat i empegueït.

ELVIRA: Quan tu vas començar a créixer, no eres com ell, Andreu. Tu sempre eres un nin que pensava. Moltes vegades et sorprenia amb els colzes damunt la finestra mirant al carrer. Quan anaves a l’escola giraves el cap enrera a cada moment, i deies adéu amb la mà, fins que ja no veies el portal de casa. Tu sempre has estat aquí. Tu sempre has tornat. (Pausa). Record el dia que et vas afaitar per primera vegada. Era a l’estiu. Te’n recordes? El teu pare i jo érem al camp. Quan vam entrar a casa tu et vas tornar vermell fins a les orelles. Abaixaves el cap. Et posaves la mà davant de la boca per ocultar el llavi superior. Tota la casa tenia una olor fresca de loció d’afaitar. Nosaltres et miràvem com si acabassis de néixer, com si tu mateix t’haguessis donat a llum. Després, al vespre, com que havíem menjat peix salat per sopar, et vaig portar un vas d’aigua per evitar que tinguessis set. Però era un dolor de venir a veure’t, com si l’endemà haguessis de marxar al campament. (Silenci. ANDREU torna a posar els colzes als genolls). En Lluís m’ha semblat sempre com si l’hagués de perdre, com si hagués de morir-se per no ser meu. Em fa l’efecte com si sempre estigués naixent. És un passar per la pena cada dia. Sense arribar mai a la pau de no sentir els fills.

& Silenci. El rellotge de l’habitació toca les deu. Són deu campanades, greus, que omplen l’habitació d’una densitat quieta i trèmula.

(Elvira mira les bigues) És quan una sent l’aviació, un obús que cau dins un sembrat, les notícies de la guerra que vosaltres porteu de la barberia del poble, que una experimenta fins a quin punt no és veritat que una només pot tenir fills a quaranta anys.

ANDREU aixeca el cap i la mira llargament.

És quan una ja té cabells blancs i quan una ja es cansa més per les escales, com si sentís totes les hores del dia dins el cor, que una comença a tenir fills, a sentir-los, com se sent el dolor de les cames o la pressió de la sang. Jo no he començat a tenir fills fins que vosaltres heu començat a tenir estatura de soldats.

ANDREU: Has de pensar en una altra cosa, mare. Nosaltres som joves. Tu també. Sembles la germana gran. Quan t’acompanyam al poble els dies de festa al matí, ets com una al.lota, amb la teva roba bona, com si fossis una núvia que és més adorable que jove, mare.

& Se sent xiular el vent, a fora al camp.

ELVIRA: En Lluís té vergonya d’anar amb mi. No vol que els homes del poble el vegin al meu costat. Ell té una il·lusió per ser dur. De vegades, marxam junts al poble. Mentre travessam el camp, em passa el braç per la cintura i li agrada que li conti el temps que vaig conèixer el teu pare. Després, a l’entrada del poble, decanta la mà de la meva cintura, abaixa el cap, em deixa i va per un altre carrer. Tu mai no has estat com ell; quan començaves a ser un al.lot que s’afaitava, quan et pentinaves els cabells cap enrera semblaves un nin que sofrís una mica…

@ La mateixa llum més feble, per ressaltar més els llamps que vénen des de darrera de l’escenari.

& El vent  xiula encara més fort, en el camp. Les portes estan obertes.

 ANDREU s’aixeca, mira un instant la nit, dret damunt el portal.

ANDREU: Mala nit tindrem avui.

ELVIRA: Mala nit.

ANDREU: Són les tempestes d’agost. Una hora de vent, un tro, un llamp, una pluja forta, i una altra vegada estrelles i el cel de cada dia. Sembla que s’ha d’encendre el camp. Després l’aire, els arbres i les muntanyes queden rentats. Se sent l’olor de la terra mullada. A mi sempre m’ha agradat l’olor de la terra mullada. Me’l vares descobrir quan jo era petit, quan m’estava al llit perquè tenia una ombra aquí. (Es toca el pulmó dret)

@ &  Brilla un llamp viu, i el tro omple tot el camp, ressonant de turó en turó.

ELVIRA: Tanca la porta de l’estable, Andreu. Un llamp podria matar el cavall.

ANDREU surt cap a l’estable. Després surt ELVIRA.

& Roda el vent pel camp.

ELVIRA torna a entrar amb roba blanca sota el braç. Posa la roba damunt una cadira.

@ &  Un altre llamp vivíssim il·lumina el portal. El tro fa vibrar l’aire carregat de la nit.

 ELVIRA entra dins la cuina i en torna a sortir amb una gerra buida a la mà. Va cap a la porta que dóna al camp.

ELVIRA (al llindar del portal): Porta una gerra d’aigua, Andreu. A la nit en podríem necessitar. No m’ha agradat mai anar al llit sense tenir aigua i sucre a casa.

Dóna la gerra a l’ANDREU. Porta la roba blanca a la cambra dels fills.

ANDREU (que entra amb la gerra): Mare!

ELVIRA (des de dins): Què?

ANDREU: No et veia.

Pausa. Mentre, ANDREU prepara un sac-cadira per a Elvira i s’asseu al seu.
Entra ELVIRA.

ELVIRA: En Lluís no duu paraigua. Ha sortit sense americana. En aquesta nit fosca… I la guerra i els soldats per tot el camp. Ai! És el temor de sempre. Igual que quan éreu nins que no us deixava anar mai sols per por que un animal no se us mengés les mans. (Va cap a ANDREU, li agafa les mans i s’hi asseu davant)

@ Llum feble, com a l’escena anterior, però amb un toc de calidesa envoltant Andreu i Elvira asseguts a l’esquerra de l’escenari.

ANDREU: Parla d’una altra cosa, mare. No t’agrada escoltar coses alegres, d’ençà que mataren el pare, en aquell bombardeig.

ELVIRA: Mentre ell segava, Andreu. Morí segant. El mataren mentre preparava el pa de casa per l’any.

ANDREU abaixa el cap, com si sentís una llàgrima en el seu interior. ELVIRA amolla les mans d’ANDREU i  mira enlaire, abstreta, com si contemplés la mort de ROBERT ESQUIU.

ANDREU (posant-li les mans als genolls, tornant a intentar fer-la fugir dels seus pensaments): Podem parlar com si fóssim dos amics que ens hem trobat aquí. Parla’m d’un vestit que et vulguis fer aquest estiu, encara que jo sigui un home i no sàpiga parlar d’aquestes coses. M’agrada que tu me’n parlis. Em plau de veure’t parlar de coses clares, com si tu estiguessis en primavera.

ANDREU fa el gest de posar-se la mà davant dels ulls.

ELVIRA: Què tens?

ANDREU: No res. És que m’ha fet vergonya d’haver parlat de la primavera. No m’agrada parlar-ne. És igual que perfumar-se.

ELVIRA: Sempre us ha agradat ser durs. Com si només haguéssiu de viure amb homes; com si només hi hagués homes al carrer i a les cases. No pensau en nosaltres. Vosaltres oferiu sempre coses dures, agressives: diners, braços, guerres. Nosaltres us ho transformam tot en mantells, en vasos perquè la vostra set tingui aigua i cristall. En fills, en llàgrimes… La vostra força us devoraria si no fos per la nostra feblesa. ¿Per què us agrada ser durs, Andreu, com si estiguéssiu desesperats, com si volguéssiu morir joves?

ANDREU: Jo, de vegades, tinc la paraula dura, mare, i la duresa em dóna una tristor… Paraula. Em mostr dur, sense voluntat. Igual com quan menj sense tenir gana. De vegades, dic paraules que fan sang perquè en Lluís vegi que jo som un home. En Lluís mai no ha dit “primavera”. Jo li admir aquesta duresa. Encara és un nin i les dones li miren la boca.

ELVIRA: En Lluís ha nascut perquè les dones –jo i totes- respirin morint-se, com si tinguessin un lleó dins la sang. Tu sempre has estat com un arbre, com un arbre de la casa, que parlà i donàs fruit, cada dia, sense estridències, essent fill de sol a sol.

ANDREU: Na Margarida diu sempre de mi: “Tu seràs un arbre per a la meva vida”. Na Margarida és dolça.

ELVIRA: Serà la meva filla. Omplirà aquesta casa.

ANDREU: Quan surt amb ella cada dia de festa, per la carretera, em demana que li triï el color del vestit. I jo call. I ella diu que si havia d’elegir el vestit pel color de la meva cada, quan call, duria el vestit vermell a la tardor i a la primavera.

Pausa. ELVIRA i ANDREU es miren emocionadament.

Després na Margarida parla del color de les americanes, i diu: “Et besaré una tarda quan portis uns pantalons grisos, una americana fosca i verdosa i una corbata color perla, molt brillant”. Després diu: “El dia que jo et besi tu quedaràs sorprès com si trobassis una dona nua i adormida a la vorera del riu”. I continua: “Voldria que la sorpresa et quedàs gravada a la cara, com queda gravat un d’aquests grans que, a la primavera, surten als adolescents. Tota la vida jo parlaria de la teva cara gravada com si parlàs del cas del senyor del vestit verd i gris”.

ELVIRA: Ella t’alegrarà la vida. Serà com si sempre tinguessis aigua fresca a la taula. Ella començarà el seu patiment, aquesta creu feta d’un espòs i d’un fill.

ANDREU: Ella no podrà plorar aquí, amb tu. Vindrà cada dia perquè li ensenyis a estimar-me. Tu l’encoratjaràs quan ella pensi en la seva casa, en la seva mare, en la seva habitació de soltera. Na Margarida sempre diu: “A la meva habitació m’hi sent molt soltera, Andreu”. Quan ella vingui tu començaràs a riure, cada dia una mica més. Tots veurem que tu rius, com si algun capità t’hagués mirat pel carrer, i que, contenta, saltassis dintre la casa com una al.lota.

ANDREU riu desaforadament, i s’abraça al coll d’ELVIRA.

ELVIRA (fent una dolça violència per separar-lo del seu coll): Andreu, Andreu, sou com nins. Deixa’m. Sempre aquestes ganes de jugar, com criatures de la meva vida. La culpa la tinc jo d’estimar-vos tant, com una boja.

ANDREU queda assegut als peus d’ELVIRA, mirant-la i rient, amb una lluentor pura en els ulls.

ANDREU: T’agrada jugar. No ho neguis.

ELVIRA (s’esforça per tornar al seu victimisme): No puc. Em fa una tristor de veure que no puc ser la vostra alegria quan tornau del treball i em veniu com si fos un arbre que us resguardàs del sol del camp. Vosaltres –tu i en Lluís, aquest Lluís que no torna- no em donau alegria. Em donau un temor de la vostra mort. Quan me’n vaig al llit, al vespre, i veniu al meu dormitori i em parlau, asseguts damunt del llit, és com si, després d’una tempesta, el cel s’aclarís de cop i volta. I tem que una bala o un obús us matin i que ja mai més no torni per mi la primavera a les nits i hagi d’estar tota sola dins el fred del meu dormitori, recordant el camp, els cavalls, el riu, després d’haver esdevingut cega. (Silenci). La guerra no perdona. És com si els homes tinguessin un tigre dins la seva vida.

& @ S’arrossega el vent per la planura del camp i trona llargament, cada vegada més lluny.

ANDREU (que ha quedat absort amb els seus pensaments de Margarida, sense escoltar Elvira): L’altre dia, mentre ens passejàvem per l’estació del tren, jo mostrava fotografies a na Margarida, fotografies meves, aquella en què estic damunt un cavall de cartó, recordes?; vestit de blau, amb aquell uniforme de capità de marina, i la que estic al costat d’aquell soldat que dormia a casa quan el batalló passà per aquí i repartiren els soldats per les cases.

ELVIRA: Jo vaig comprar un cobrellit vermell perquè el soldat tingués el llit nou. Al vespre, a la taula, ens mirava a tots, somreia i no s’atrevia a parlar. Es deia Víctor.

ANDREU: A na Margarida també li vaig mostrar una foto teva. És una fotografia amb la cartolina groga. Tu estàs amb la mà a la galta, com pensant en nosaltres. Ets jove. Estàs asseguda damunt del braç d’una cadira. A la mà portes un ram de roses artificials. Devien ser unes roses del fotògraf. Sembla que estàs asseguda esperant-nos: en Lluís i a mi, i na Margarida. Segurament esperaves que el pare tornàs del servei militar, per casar-te, perquè et sortissin els primers cabells blancs al seu costat, i junts ens miràssiu com comprenent que la nostra primera barba negra eren els vostres cabells blancs.

ELVIRA: Tenir-vos en Lluís i a tu és com tenir una lesió en el cor. És com un cansar-se. Igual que estar ja cansats abans de pujar una escala, la costa d’una carretera, com el tenir un pes diari a les cames. Us mir en Lluís i a tu, baixant al camp, abeurant el cavall, banyant-vos, nus, en el riu. I sent el cor, aquest cor de cada dia, tan usat, Andreu, i és com si miràs els avions que baixen damunt el camp i bombardegen el poble, i com les acàcies i els pollancres del carrer tremolen i queden coberts de fum, com si pel carrer hagués passat un camió que aixecàs molta pols.

@ La mateixa llum feble de l’escena II; des de darrera de l’escenari, ja són més llampecs de lluny, que no llamps.

& Silenci. Se senten els trets d’uns fusells.

 L’ANDREU s’aixeca. Va cap a la porta. Queda damunt del portal. Mira l’obscuritat del camp. Després del silenci, l’ELVIRA s’aixeca. Està dreta, al costat de l’ANDREU, mirant el camp obscur.

ELVIRA: La nit és molt negra.

ANDREU: No es veuen els arbres.

ELVIRA: Sents el riu, Andreu? Baixa més cabalós, aquesta nit.

ANDREU: Deu haver plogut en les terres altes. L’aigua deu baixar bruta, plena de fulles.

ELVIRA: Els llums del poble tremolen. Són pocs. Un, dos, tres, quatre. Aquella claror roja és el llum de la farmàcia.

ANDREU: Sí

ELVIRA: La claror blanca és la fàbrica. Jo treballava allà quan vosaltres vàreu néixer. Portava unes botes de cuiro, perquè el trespol estava ple d’aigua. Temia que el meu cansament no entràs en el vostre cor, petit com un gra de magrana, i nasquéssiu pàl·lids, amb les orelles transparents, i que després, quan anàssiu creixent tinguéssiu una cosa aquí.

S’assenyala el pit amb la mà.

ANDREU: Sona fort el riu, aquesta nit.

ELVIRA (va al centre de l’escena i s’asseu al cornaló del sac. ANDREU queda mirant la nit): El dia que tu vas néixer el camp estava inundat. L’aigua arrossegava tota la terra del camp. El teu pare i jo cada dia ens despertàvem amb l’eguinar del cavall i amb els seus cops a la porta de l’estable. Aquell dia no sentírem el cavall. El teu pare s’aixecà. Trobà el camp inundat, com un mar brut. El cavall era viu, però l’aigua li arribava vins al ventre, tenia el cap alt, els ulls dilatats, com si esperàs una cosa extraordinària. Tu vas néixer al migdia. Era pel febrer. En el cristall de la finestra, després de néixer tu, hi lluïa un raig de sol. Record que em vaig alegrar de veure aquella llum, Andreu.

ANDREU (dret damunt del portal): La nit és negra, com una gola de llop. No es veu el camí. Els soldats estan al camp. Sortiré amb el fanal.

ELVIRA (aixecant-se, ràpidament): No. No surtis. No podria estar tota sola ni un instant.

@ La mateixa llum que marca l’espai de la sala de l’escena I.

ANDREU (ha anat al centre de l’escena, prop d’ELVIRA): D’ençà que les tropes van ocupar el poble, ahir a la tarda, tem la crueltat dels soldats. Són homes d’una fúria atroç. Aquest matí, vora del pou celat, en Mateu contava l’entrada del batalló al poble. Mataven com si la guerra fos la seva voluntat i no pas una obligació de subordinats. Per cada baixa que havien tingut a les seves files, mataven tres homes de la població. Més que un dolor, era vergonya. Els homes seran castigats amb una espantosa violència. (Pausa) Queda’t aquí tranquil·la. No et pot passar res.

ELVIRA (suplicant): Ja vindrà tot sol, Andreu. Si el perseguien, en Lluís sap córrer com un cavall, en el camp. Coneix la terra pam a pam, propietat per propietat. Els soldats són estrangers. No coneixen les nostres terres. Vindrà sol, Andreu. Tu no surtis. Sentir-te caminar cap al poble seria, per a mi, com veure que vas voluntari a una primera línia de combat. (Li posa ambdues mans damunt les espatlles). Estam aquí, vora la porta, com estam sempre les nits d’estiu. Parlem d’ell, com si l’estiràssim cap a nosaltres. Ell vindrà. Sempre ha tornat. Sempre. Quan va néixer, fou com si tornàs. El teu pare volia un altre al.lot. Temia que et pogués matar un mal aire. Els primers anys estaves pàl·lid, ploraves sempre, com si dins la sang tinguessis uns bocins de vidre que et ferissin la vena. Tenies la pell groga, transparent, amb les venes verdes, primes, que se’t veien, com si tu fossis un cristall que patís. El teu pare volia un altre fill, per al camp, perquè dugués el seu nom. El teu pare tenia una ànima heràldica d’aristòcrata vell. Al cafè, s’asseia sempre a la taula del metge, del notari, del jutge. Ells se’n cansaven, d’ell. Però el teu pare els mirava enlluernat, com si begués l’aire. Al cafè se’n reien del teu pare.

& Se senten uns trets de fusell, en el camp.

L’ELVIRA aixeca el cap. Mira cap a la nit. Entra un aire ple de silenci.

(Elvira s’asseu on seia Andreu) El teu pare volia un altre fill. No arribava. Era com un nin, el teu pare, com un nin que començàs a ser vell. Estava irritat perquè jo no li donava un altre fill. S’apartava de mi. Menjàvem en silenci. I un hivern arribà en Lluís. Era el desembre. Hi havia un sol magnífic damunt del camp. Com el sol de la primavera. L’esperàvem cobejosos. Arribà una matinada, a les sis. El dia abans, al matí, vaig veure que ja havia baixat, cintura avall. Estava intranquil·la. Veia que seria aquell dia que arribaria. Jo seia darrera de les vidrieres. Mirava el carrer, esperant. Anava sense pentinar, quasi nua, amb l’abric verd posat damunt la camisa. Caminava de les vidrieres al sol del corral. M’asseia perquè el sol m’escalfàs els peus. Mirava amb un temor callat el perol damunt del fogó. L’aigua calenta era per a quan fos l’hora. Tenia ganes de plorar. La meva mare, deia: “Ja l’estimes?”. I jo responia: “Sí”. Ella deia: “Quan li vegi el cap, ja l’estimaré també, Elvira”.

& Sonen els trets d’un fusell en el camp. El vent entra violentament dins de la casa.

 ANDREU s’aixeca i tanca la porta. Després s’asseu enfront d’ELVIRA.

Moltes vegades t’he contat el naixement d’en Lluís. Jo estava asseguda darrera les vidrieres, mirant la casa d’enfront i els ocells damunt el fil del telègraf.

ANDREU: Damunt la vorera de la casa passà en Joan, el boig oficial del poble, i et va dir adéu amb la mà. Et mirà un moment, amb el nas aplanat damunt del vidre. Sense saber per què, la mirada d’en Joan et féu por.

ELVIRA: Quan una dona està esperant, tots els ulls en tenen de temor. Sentia que la pell de la cara se m’estirava, rígida.

ANDREU: El pare sembrà un llorer en el centre del corral per celebrar el naixement. Ara el llorer ja és vell, i en Lluís encara és un nin que està sorprès de la seva barba.

@ Entra, amb en Lluís, una llum càlida, més centrada, que no marqui tant l’estructura derruïda del fons, que embolcalli els actors.

Truquen fort a la porta.

L’ELVIRA i l’ANDREU es miren. L’ELVIRA s’aixeca. L’ANDREU va a obrir. És en LLUÍS que torna del poble, amb els cabells esbullats pel vent. És un adolescent de disset anys. Porta camisa blanca, i pantalons. Els braços, els duu descoberts.

ELVIRA: Lluís… Començaves a tardar. Amb aquesta nit…

ANDREU: Què hi fan els soldats al poble? Han matat molts homes, les forces?

LLUÍS: Totes les portes del poble estan tancades. Temen els soldats. Al carrer únicament n’hi ha que miren les metralladores i els oficials. La gent espera. La tropa és misteriosa. La seva llengua té un so estrany. És com si parlassin amb la boca plena de menjar.

ANDREU: Detenen homes al poble?

LLUÍS: Miren les persones, parlen durament com si en diguessin coses horribles. És un regiment estrany. No xiulen quan passa una al.lota pel carrer. No canten. Tenen cara de catedràtics. Caminen pel carrer com si tinguessin vocació de soldats. Sembla que mai no han anat vestits de paisà.

ANDREU: Han cremat la casa de la vila?

LLUÍS: No. Els soldats han de dormir allà. Han posat armament arreu. És estranya una casa, plena de fusells i de municions. Jo no podria dormir dins d’una casa plena d’armament.

ELVIRA: Déu castigarà els homes, el seu orgull. Castigarà tots els homes. Els enverinarà la pau. Els soldats misteriosos que entren al poble seran la causa que les persones dèbils del poble perdin la raó i que es tornin bestials com animals que fugen.

LLUÍS (mentre parla va a deixar el mocador damunt els sacs, i els altres el segueixen): Al cafè, en Julià ha begut tota la tarda. Tenia por dels soldats. Anava pel carrer i a cada passa queia. Plorava i cridava la seva mare. Deia que ell no volia declarar. Feia una olor de vi… Un soldat, amb la culata del fusell, l’ha fet aixecar de terra. En Julià, cada vegada que la patrulla li anava a parlar, feia (fa el senyal de la creu, com a beneint) “firmes”. Després a totes les persones que trobava pel carrer, feia (fa el senyal de la creu, com l’altra vegada) “firmes”. Anava pel carrer, caient, i deia: “Em podeu prendre la vida i el cavall, però mai no em podeu prendre la por”. Ha passat un soldat pel meu costat i feia una olor de conyac, de pólvora i de sang…

ELVIRA: No vull que surtis més a la nit, mentre la guerra sigui al camp. Una bala igual entra dins d’un home que dins d’un altre. (Pausa.) Fa feredat de pensar que el que us matàs a vosaltres seria un heroi del seu país, i que vosaltres, per ser vençuts, fóreu dos ajusticiats, arrencats del poble pel delicte de ser vençuts. Vosaltres que sou l’aigua clara i el pa d’aquesta casa!

LLUÍS: Jo vaig al cafè d’en Tomàs per riure amb els amics. Al cafè cridam igual que quan anàvem a l’escola. Quan anava a l’escola, al vespre, estava cansat, i era de tant de riure. Al cafè d’en Tomàs jo pos els peus damunt la taula i deman la cervesa a crits. M’agradaria que m’hi veiessis, mare. Vaig amb els al.lots més salvatges del poble. Les al.lotes que surten a donar un tomb, al vespre, tenen por de nosaltres. Les perseguim pels carrers. Corren aixecant els braços enlaire. Uf! De vegades les aconseguim i les agafam pel jersei. Uf! Un dia Pau em va tirar damunt una al.lota. Tots es posaren a córrer. Em van deixar sol amb ella, enmig del carrer. Jo creia que ella cridaria i que em faria sang a la cara amb les ungles, i solament em va dir: “¿Com et dius?” Jo li vaig dir: “Lluís”. I ella em tornà a dir: “Mira, la lluna està damunt de la Cooperativa”. I jo em vaig posar a córrer perquè sentia un dolor estrany aquí (es toca el front amb la mà), i com unes ganes d’adormir-me.

Breu silenci. En LLUÍS es queda amb el cap baix.
L’ELVIRA i l’ANDREU es miren. Somriuen.

@ La llum es va centrant a la taula, envoltant els que sopen.

ELVIRA: Lluís, Andreu. És l’hora de sopar. Després, el matí arriba aviat i no puc arrencar-vos del llit.

Va a l’escudeller i treu les tovalles i el vi.
ANDREU i LLUÏS, mentre, preparen els sacs de la taula

LLUÍS: A mi sempre m’arranquen del llit. (Graciosament emfàtic): Abans em deixaré arrencar del llit que abandonar covardament la meva posició. Quan adopt una posició, és difícil de separar-me’n. Som un home de caràcter. He dit.

ANDREU: Tens l’esperit bohemi, tu. Ets d’aquests homes que presumeixen de vagabunds com si presumissin d’un ofici liberal.

LLUÍS: Jo, Lluís Esquiu, vagabund honoris causa per la Universitat de la fam i de la mandra…

ANDREU: No has après cap lliçó nova, aquesta setmana? Cada dia, en tornar del poble, contes les lliçons que has après.

LLUÍS: Jo tinc ganes de cridar. A mi em sobra tot. De vegades m’agradaria ser tot llengua, per a parlar enormement. Com el mar. El mar, de vegades, sembla tot llengua. Hi ha hores que m’agradaria ser tot braços. Per a sembrar. Després, és clar, de vegades, a mi, durant algunes hores, m’agradaria ser tot… bé, això no es pot dir. (Crida desaforadament, amb els braços enlaire): Vull casar-meeeeeeee!

ELVIRA (sortint de la cuina amb el pa i el tassó): Lluís, Lluís, has de ser formal. Tens disset anys, Lluís. Ja en tens disset.

LLUÍS (anant cap a ella i posant-li una mà damunt de cada espatlla): M’has de dir una cosa, mare. Aquesta nit discutíem aquestes coses al cafè. Nosaltres al cafè no hi pensam, en els soldats estrangers. Una bala, una bomba de mà, no són per a nosaltres. La guerra tanca els homes. Avui, baldament hagin ocupat el poble, al cafè jo he posat els peus damunt de la taula.

ELVIRA: Què volies demanar-me? Hem de sopar.

LLUÍS: Mira’m els ulls. (Pausa.) ¿Jures que em diràs la veritat i res més que la veritat?

ELVIRA: Sí, Lluís. Pensa que és tard. I demà quan et cridi tu em diràs: “Què vols?”

LLUÍS: Diràs la veritat i res més que la veritat?

ELVIRA: Sí, Lluís.

LLUÍS: ¿La nit del dia que et vas casar, per poder-te desvestir sola, vas enviar el pare a cercar un vas d’aigua?

ELVIRA: Aquesta llengua, Lluís!... Has de ser un home, rei meu, estrella de la meva sang…

LLUÍS I ELVIRA se separen.
LLUÍS i ANDREU riuen. ELVIRA se’ls mira movent el cap.
Van a seure, LLUÍS queda dret devora el seu seient, de cara al públic.

LLUÍS: Un dia, a la nit, jo vindré embriac, amb un superàvit de vint-i-cinc copes de conyac, de rom, de ginebra sense sifó, embriac de ginebra sola. (Imitant la veu dels embriacs i evolucionant pel menjador): No vull treballar. No vull treballar més. Només m’agraden els cafès, passar pels taulells i demanar vi; no importa que sigui negre o blanc, perquè jo vaig a beure per vomitar. Estic decidit a no treballar en cap ofici. No. No. No. Perquè jo treballi en un ofici ha de ser un ofici de saló. Si les autoritats m’obliguen a ser tramviari, vull ser tramviari de saló. També vull ser diputat de saló, per manar només coses d’utilitat privada: que em posin colònia dins del bany, que em preparin les samarretes d’hivern, el dia trenta de novembre; que la meva senyora em serveixi…

ELVIRA: Lluís, aquesta llengua!... Aquesta boca. Has de voler ser un home. És que ja ets un home. És com si fossis de cristall.

LLUÍS (estirant els braços, amb un gest de ballarí, amb una veu femenina): De cristall?

ELVIRA: Se’t veuen els fills que has de tenir a la teva vida com si fossis el fons del mar.

LLUÍS (amb el mateix gest d’abans): El mar?

ANDREU riu fort, amb la boca plena d’alegria.

ELVIRA: Lluís.

LLUÍS: De cristall?

@ Llum igual, però quan na Maria canta en off el poema de Lluís hem de pensar algun efecte de llum.

LLUÍS s’asseu.

ELVIRA (després d’un silenci): Senyor, que nosaltres tinguem bondat com el pa i la sal, com els camins i com el mar, perquè aquesta casa sigui una taula, on Déu, que és lluny, sempre pugui tornar.

Se serveixen el sopar, en silenci.

VEU (cantant el poema de Mahmud Darwix, amb un to vital i somniador):
Que el nostre demà estigui avui amb nosaltres.
Que el nostre ahir estigui avaui amb nosaltres.
Que el nostre avui estigui present
en el banquet preparat en honor de la papallona,
perquè els somniadors vagin
d’un cel a l’altre sans i estalvis.

Els somniadors van d’un cel a l’altre.

LLUÍS: Aquesta nit plourà. Quan venia del poble, el vent era humit.

ANDREU: La terra necessita aigua. Hauria de ploure tota la nit perquè els arbres beguessin.

LLUÍS: Sortiràs amb el cavall, demà?

ANDREU: Sí. Aniré a la pedrera d’en Ramon. Per a començar l’estable nou, és millor tenir tota la pedra aquí. Si no els obrers s’han d’esperar. Què faràs, tu, demà?

LLUÍS: Començaré a descobrir l’estable vell. A la tarda t’ajudaré a traginar pedra. A mi em fa una il·lusió tenir un estable nou. Tindrem el millor estable del districte.

ELVIRA: El teu pare tenia un deliri de grandeses, també. Un deliri de grandeses petites: tenir la bicicleta més lluent del poble, mostrar el cavall perquè diguessin: “El cavall d’Esquiu és el més brillant del poble”. No va anar mai a la plaça ni al cafè, en cos de camisa. Anava al poble vestit d’americana. Fou trompeta de la banda municipal, fins que morí segant, en aquest camp.

Silenci.

LLUÍS: El vent ha amainat.

ANDREU: Demà el dia hauria de ser clar, sense un núvol.

ELVIRA: És com si fos jove una altra vegada, en sentir-vos parlar del treball de demà. Us estim tant, que tem poder-vos perdre. És un temor de sempre, com tenir fred o calor. Jo sempre tinc fred de vosaltres.

@ Quan retiren la taula podem tornar a la llum de l’escena VI.

Acaben de sopar. L’ELVIRA va portant les coses a la cuina.
Mentre LLUÍS retira sacs; només quedarà el de més cap a la dreta, on seia Elvira.

LLUÍS: El cavall té palla per aquesta nit?

ANDREU: No. Aniré a l’estable, ara.

ELVIRA: Encén el llum, Andreu. Podries caure. Amb aquesta nit…

L’ANDREU obre les portes i surt.

ANDREU (des de fora): El cel és clar.

LLUÍS: Feia un vent espantós. Haurà esbandir els núvols.

ELVIRA: Aquest any els arbres tindran set. Està escrit que no ha de ploure.

En LLUÍS surt a fora.

LLUÍS (des de fora): Has entrat aigua?

ELVIRA (que retira els darrers plats de la taula): Sí, Lluís. Ha entrat aigua, ja. Som feliç de veure que pensau en les petites coses de la casa: en el pa, en l’aigua. No he trobat a mancar una filla, tenint-vos a vosaltres.

Entra en LLUÍS.

LLUÍS: Bona nit, mare. Demà resisteix tot el que puguis les ganes de cridar-me. (Amb un gest còmic): ¿No veus que tinc les orelles transparents, la cara pàl·lida i els ulls morats? Has de tenir pietat dels que creixen.

ELVIRA: Has crescut com un home. Ja tens barba. Ahir eres un nin. Com un cristall meu.

LLUÍS: Si tu no em crides als matins, jo creixeré com un pal de telègraf. Tu passaràs pel meu costat i em diràs: “Fa molt d’aire per aquí dalt, Cristall meu?”

ELVIRA: Fa una setmana que estàs molt blanc, Lluís. Has de ser bo. T’has fet home massa aviat. Creixes com si te n’anassis de nosaltres. No miris les al.lotes del poble, encara. Tu només ets un nin alt.

LLUÍS: Volia dir-te una cosa…

ELVIRA: Què?

LLUÍS: Que jo… No. No. No vull dir-t’ho.

ELVIRA: Què has fet?

LLUÍS: Res. Bona nit.

Va cap al dormitori, visible des del públic, només separat de l’escenari per una porta sola.

ELVIRA: Lluís…

LLUÍS: Tu ara penses que jo volia dir una cosa enorme. No volia dir res.

ELVIRA: Has de dir-me…

LLUÍS (es treu un xiulet de metall que porta dins de la butxaca): No.

ELVIRA: Què hi has fet, al poble?

LLUÍS: Què vols que faci el teu cristall, mare?

ELVIRA: Has de dir-me…

LLUÍS (li posa el xiulet de metall a la boca): Amb tota la força.

ELVIRA vol parlar, però el xiulet, dins de la boca, no li deixa dir res, i pronuncia una remor confusa.

Amb tota la força.

 Sona el xiulet, fort.

Veus, ja s’ha acabat.

En LLUÍS se’n va cap a la porta. Després torna enrera. Besa l’ELVIRA. L’agafa com per a ballar.
Ballen en silenci, mentre en LLUÍS murmura una cançó.
Entra, en aquell moment, l’ANDREU. Es queda aturat damunt del portal i contempla l’escena en silenci.

ELVIRA (apartant en LLUÍS, dolçament): Lluís, Lluís; sempre seràs un nin. Et mires les dones del carrer i ets un nin.

@ Llum a l’esquerra, a l’habitació dels fills, molt centrada en ells, sensual, de festeig.
Al menjador, des del fons de l’escenari, entra “una claror verda i blava; la claror de la lluna del poble”.

LLUÍS entra dins del dormitori i comença a despullar-se, queda només en calçotets.

ANDREU (a l’ELVIRA): Que tinguis una bona nit. No cal que demà em cridis.

ELVIRA (des de la cuina): Bona nit, Andreu. El llum. Apaga el llum. Andreu.

 ANDREU, tanca el llum i les portes que donen al camp i acaba de retirar els sacs.
Queda una claror verda i blava: la claror de la lluna del poble.
Entra dins del dormitori. LLUÍS ja és dins del llit. ANDREU es treu la camisa i els pantalons. Es queda en calçotets i samarreta d’esport. LLUÍS llegeix un llibre.

ANDREU: És interessant aquesta pàgina? No dius res? Què tens, tu?

LLUÍS: Res. No tinc res. No llegia. Pensava.

ANDREU (s’asseu damunt del llit del seu germà): T’ha passat alguna cosa al poble?

LLUÍS: No; pens sempre, d’ençà que porto pantalons llargs.

ANDREU: Què hi has fet, al poble, tu? Parles com si haguessis fet una barbaritat. ¿Parlàveu d’això, quan jo era dins del corral amb el cavall?

LLUÍS: Jo volia dir una cosa a la mare. Després no he volgut dir-la-hi. Sentia una vergonya… No era una cosa dolenta, però sentia una vergonya. És…

ANDREU: Sempre vas amb els vagabunds del poble. Els vagabunds del poble et portaran allà on tu no vols anar. La vida et matarà si cerques tant la vida.

LLUÍS: Baixa de la càtedra, doctor.

ANDREU: Què hi has fet, al poble?

LLUÍS es tapa el cap amb la gira del llençol.

Ets un marrec i vols semblar un home.

LLUÍS: Espera.

S’ha descobert el cap. S’aixeca. Treu el xiulet que té dins de la butxaca dels pantalons.

ANDREU: Què fas? Ets com un nin. ¿Quina enormitat hi has fet, al poble?

LLUÍS (posant-li el xiulet a la boca): Amb tota la força, xiula amb tota la força.

ANDREU xiula fort.

ELVIRA (que ve de la cuina i s’asseu, en penombra, al sac que ha quedat): Lluís, Lluís, dorm. Després demà no et podré arrencar del llit.

LLUÍS: M’he enamorat.

Es queda mirant les bigues, com si begués l’aire.

ANDREU: Estàs enamorat?

LLUÍS: Sí.

ANDREU: Qui és ella?

LLUÍS: Només jo he de saber qui es. (Silenci.) Què vas sentir la primera vegada que vas parlar amb na Margarida?

ANDREU: Tremolava. Vaig anar a trobar na Margarida per dir-li que estava pàl·lid de pensar, i tot el temps vaig parlar-li d’un tic nerviós del director de la Banda Municipal. Ella em mirava. Na Margarida sabia que jo volia dir una altra cosa i em mirava com si traduís la meva explicació del tic del Director. Fou la meva primera declaració. Ja veus, tu. Jo li deia que el Director tenia un tic nerviós i ella entenia que jo l’estimava. Sempre m’ha donat un temor haver-me expressat així aquella tarda, sota el pi gran de l’estació del tren.

LLUÍS: L’hi vas dir a la mare, el dia que et vas declarar?

ANDREU: Sí.

LLUÍS: Jo no he pogut. L’hi volia dir i no he pogut. A ella li agrada que li diguin totes les coses. Viu molt sola. El pare va morir massa aviat. La mare és jove per a dormir tota sola. (A un gest d’ANDREU): Perdona. No volia dir això.

ANDREU: La mare està molt nerviosa. Té el cor cansat. Han estat molts anys de treballar. Tem per ella, Lluís.

LLUÍS: Tems que es mori?

ANDREU: No. Tem que aquesta inquietud seva li faci perdre el seny. De vegades estén els braços i mou els dits com una actriu tràgica. Parla sola. Té l’obsessió de la nostra mort. Té por de quedar-se sola. Has de contar-li les teves coses. Ella t’estima amb obsessió. Jo l’he vista mirant els teus retrats, asseguda al corral, al sol.

LLUÍS: Jo li ho volia dir. Però una vergonya… No sé què és. És com el temor que tinc de treure’m els pantalons davant d’ella.

ANDREU: T’has declarat, ja?

LLUÍS: Sí

ANDREU: No t’ha tremolat la veu?

LLUÍS: Ho he dit amb els ulls tancats. Parlava molt de pressa. Com si digués una lliçó de geografia.

ANDREU: Això passa a tothom. En qüestions d’amor, nosaltres som infantils. Les dones són més homes que nosaltres.

LLUÍS: Bona nit, catedràtic.

ANDREU: Encara que riguis, aquesta és la veritat. Només som atrevits amb les dones brutes del carrer. Les… bé, això no es pot dir, les dones del carrer ens lleven la vergonya, i la dona que és per a casar-se ens la torna. A na Margarida no m’atrevia a tocar-li una mà. Però amb les dones del carrer…

LLUÍS: Tu parles de les dones del carrer com si parlassis de l’estrella polar; en parles com si no sabessis la lliçó. Tu no t’atreviries a anar amb una dona del carrer? A tu, la mare no t’ha dit mai que ets com un cristall?

ANDREU: Per què ho dius això?

LLUÍS: Quan m’ho ha dit a mi, he sentit com una ofensa, una ofensa de cristall, no creguis. Jo som un home de pedra, un home dur. Vull que les dones diguin que jo som brutal (amb una veu acampanada), salvatge; que em sentin com un cataclisme que les deixi enterrades, dominades per mi, abandonades a la fúria de…

ANDREU toca el xiulet estridentment.

ANDREU: Veus, ja ha acabat.

ELVIRA: Lluís, dorm, fill, dorm. Després, demà, no podré fer-te obrir els ulls…

LLUÍS: Silenci, senyors. La corneta del batalló ha donat el toc de silenci.

ANDREU (es tapa el cap amb el llençol): Que descansis, Lluís.

LLUÍS: Vols rompre la tradició, avui?

ANDREU: Ah! Ho havia oblidat…

LLUÍS comença a cantar, a mitja veu, la barcarola de Brahms, lentament. Després la veu d’ANDREU s’uneix a la seva.

LLUÍS: Mare!

ELVIRA: Sí, Lluís.

TOTS: Bona nit, bona nit... ...

@ Mentre s’apaga la llum de l’habitació, i fins i tot la claror de la lluna, Elvira és il.luminada, ella sola, amb una llum passional, inquietant, de foc, de bogeria. La llum es manté igual quan Elvira s’aixeca i va cap al portal a les fosques.

S’uneix al cant dels fills. A la meitat del cant, pianíssim. ANDREU apaga el llum del dormitori. La casa queda il.luminada per una claror lunar. ELVIRA va a la seva habitació. Encén el llum. Tot el temps parla sola, movent molt les mans i els dits. Treu un paquet de retrats. Els mira, d’un a un. Alterna la cara alegre amb un rostre de pena profunda. Després, d’un sobre en treu una carta groga. La llegeix. Se sent una veu d’home, la del seu marit mort.

VEU: Estimada Elvira. M’han passat a la tercera companyia. Ara som corneta. Al vespre, quan toc silenci enmig del pati del quarter, pens en tu. M’agrada pensar en tu, amb la corneta a la boca. Quan em llicenciïn, ens casarem tot d’una. No saps quina estranya impressió em dóna dir-te aquestes coses, vestit de soldat. Vull tenir molts fills quan ja no sigui corneta i estigui amb tu, Elvira. El primer que tinguem serà dolç, tot cor, un fill que sempre estigui amb nosaltres. Vull que en tinguem un altre que sigui alegre i dur, un fill que doni satisfacció i faci sang. Un fill que faci com si portàs corbata i coll dur. És que pens en tu, Elvira. En el quarter no hi ha novetats. Cada dia passen les mateixes coses: tocar la corneta i cridar totes les al.lotes que passen pel carrer. Sentim una ràbia enorme quan desfilam per les avingudes de la capital perquè a cada banda de la vorera hi ha dones i no podem dir res. No t’escric més perquè he d’anar a tocar el silenci. Són les onze de la nit. Que descansis. Sempre teu i…

Es perd la veu en el silenci de la nit. ELVIRA comença a desvestir-se. Quan està mig desvestida, queda un instant immòbil, com si se li acudís una idea, de sobte, i surt del dormitori. Va cap al portal que dóna al camp. Mira si està tancat. Torna lentament a la seva habitació. “Estén els braços i mou els dits com una actriu tràgica. Parla sola”. “Primer espaiosament, després, d’una manera furiosa.”

@ Només la claror de la lluna de l’escena X.

Truquen violentament a la porta.

ELVIRA queda immòbil. ANDREU s’incorpora.

ELVIRA (en el centre de l’escena): Andreu!

ANDREU: Què?

ELVIRA: Has sentit?

ANDREU: Sí. (ANDREU s’aixeca, es posa els pantalons i desperta en LLUÍS): Lluís!

LLUÍS (ple de son): Ai, ara m’aixecaré, mare. (Badalla) Ja ha sortit el sol?

ANDREU: Lluís, sents?

LLUÍS: Què passa?

Mentre, ELVIRA, amaga davall un sac el mocador de Lluís.

ANDREU: Truquen a la porta. Em deixaria treure els ulls perquè no fos la patrulla dels soldats.

LLUÍS salta del llit. Surten al centre de l’entrada. ANDREU va cap a la porta.

ELVIRA: Andreu, no.

ANDREU: Faran saltar la porta, mare!

ELVIRA: No obris. Potser creuran que no som aquí.

ANDREU: No, mare. Deuen haver vist llum.

@ Llum ofensiva, intensa, com de neons, que ve només de dalt, marcant ombres estranyes a les cares de tothom.

Avança lentament cap a la porta. En obrir apareixen dos soldats amb la pistola a la mà, immòbils, enmig del portal. ANDREU camina cap enrera, a poc a poc.

SOLDADA PRIMERA: La casa d’Elvira Esquiu?

ELVIRA: Sí. Jo som Elvira Esquiu. El meu marit ha mort. Robert Esquiu era un home bo. Parlava sempre de soldats. Ell havia estat corneta.

Els soldats entren, estirats i durs.
ELVIRA, ANDREU I LLUÍS reculen cap a la dreta.
LLUÍS queda mig tirat al sac, i ANDREU a esquena paret dels sacs.

Nosaltres no hem fet cap mal. Aquests (per ANDREU i LLUÍS) treballen al camp, de sol a sol. Lluís és quasi un nin. Fa dos anys que estrenà els primers pantalons llargs. Nosaltres no odiam els soldats estrangers. A mi m’agrada veure soldats estrangers i veure cares noves al camp. També m’agrada que els soldats entrin a casa meva. El meu pare, deia: “Els viatges donen intel·ligència”, i veure soldats pels camps és com un viatjar, és veure gent nova entre els arbres i el riu.

SOLDADA PRIMERA: Senyora Esquiu.

Passa un aire gelat entre els personatges.

ELVIRA: Què, soldat?

SOLDADA PRIMERA: La comandància major ha determinat prendre represàlies en càstig de les baixes fetes a la nostra divisió. Hem d’afusellar un dels vostres dos fills. Elegiu.

Silenci. L’ELVIRA mira desesperadament en LLUÍS i l’ANDREU, amb els ulls violentament oberts.

ELVIRA: Jo? Elegir la mort? Són meus.

SOLDADA PRIMERA: Quin és el seu nom?

ELVIRA: Aquest és el gran. El seu nom és Andreu. És la pau de la casa, la pau de la meva vida. Aquest és diu Lluís. És el petit. Encara s’assembla a la foto del carnet escolar.

SOLDADA PRIMERA: Senyora Esquiu, decideixi. ¿Hem d’afusellar Andreu Esquiu o Lluís Esquiu?

LLUÍS: No podeu fer aquesta atrocitat. Heu destruït el poble. Després entrau a les cases com a tigres. No podeu fer això.

SOLDADA PRIMERA: Senyora Esquiu.

ELVIRA: ¿És que és veritat que he d’elegir, és que serà veritat que he d’elegir jo? No puc, soldat, tu veus que no puc. No veus que no puc? ¿Com podeu tenir aquesta crueltat en el vostre cap i en la vostra boca? ¿És que Déu ha desencadenat Satanàs? (Silenci) Si els posàssiu el canó del màuser a l’esquena i els féssiu anar davant vostre perquè fossin afusellats tots dos, jo quedaria aquí, sola, cridant. L’espant no em deixaria plorar. Quedaria gelada, asseguda a una cadira. Menjaria plorant. Les matinades, dins el llit, sentiria cantar els galls del camp, i obriria molt els ulls, soldats, perquè em semblaria sentir la veu d’ells dos, que em crida des de lluny, des de l’eternitat, o des del meu cor. (Cau a terra, de genolls, de quatre potes.  Suplicant): Però no puc triar la mort d’un d’ells. Si te’n donàs un, el que em quedaria seria una acusació dia per dia, sempre. Tu, soldat, no pots saber què significa que tu disparis en el pit d’un d’aquests dos, i que ell pensi que jo li pos la bala dins el cor, que jo li tanc el cor, soldat.

SOLDADA PRIMERA: Senyora Esquiu.

ELVIRA: No vull. No puc. És que no puc. Andreu, Lluís, no sé què he de dir. No trob paraules.

Plora torrencialment.

ANDREU: No les cerquis mare.

ELVIRA: Lluís…

LLUÍS: És un horror, mare. Tu no pots fer això. Tu no pots fer això amb nosaltres.

ELVIRA (als soldats): Feis el mal com a lleons, com a homes que estiguéssiu abraçats a la vostra bèstia. Els meus fills ara, en el seu cor, tenen temor de mi, em miren com a un enemic, que pot arrencar-los d’aquesta casa. Em temen més a mi que a vosaltres. Destruireu els fills en el món, vosaltres, perquè d’aquí endavant els fills miraran les seves mares com a soldats d’invasió. Aconseguireu això: posar en llibertat tots els animals de l’home. Estau aconseguint que els meus fills m’odiïn com si fos una serp de cascavell que hagués entrat dins la seva casa. (S’incorpora. Silenci.) No enteneu, no arribau fins al cor dels altres per comprendre que el fet d’haver estret les dents de dolor en el seu naixement, d’haver-me alegrat de la seva creixença, d’haver-los tallat el pa fins que tenien quinze anys, d’haver-los odiat de tant dolor com em donava de ser mare, quasi furiosament, no compreneu que tot aquest amor es converteix en culpa en el moment que jo elegeixi i digui: “heu d’afusellar Lluís Esquiu…” (Fa un crit salvatge): Nooooooooo!

@ Mentre minva la llum que ve de dalt se n’encén una que ve des del terra del lateral esquerre i il.lumina en Lluís.

Els soldats agafen en LLUÍS. En LLUÍS mira astoradament la seva mare. Després mira els ulls d’ANDREU.

LLUÍS (enmig dels dos soldats): Em deixau tot sol? ¿És que em deixareu tot sol? Jo sempre he estat bo, mare. Tu miraves les meves fotos quan estaves sola, en el pati. ¿Per què has dit el meu nom, mare? (Amb una llàgrima dins la veu): Jo, de vegades, t’he fet sang. Era perquè tenia ganes de viure, mare. Però jo t’estim. Algun dia que jo estava trist perquè creixia, obria l’armari de la teva roba, tocava els teus vestits, un vestit teu, de color blau, de quan tu eres jove. Tocava el teu vestit per tenir la il·lusió que eres jove, que sempre tu eres jove. Era perquè els teus cabells blancs em dolien, i em dolia mirar-te, cada dia de festa, a la tarda, asseguda davant del portal de la casa. Miraves com passava la tarda, sense que tu baixassis a la plaça per veure’m a mi, mare, que ja anava amb una al.lota i parlàvem de tu. ¿Per què has dit el meu nom?

ELVIRA (plorant amargament): Lluís, no, Lluís, no. No he dit el teu nom per elegir-te. He dit el teu nom perquè el tenia a la boca com una engruna d’aire que em deixava viure, Lluís. No trob paraules. No puc trobar paraules, Lluís. Aquest cor, aquest cor, el treball d’aquest cor.

Els soldats surten. En LLUÍS va enmig de tots dos.

@ Es manté la llum lateral, també mentre canta Maria en off.

El portal queda obert. Entra l’aire. Es mouen les cortines. Entra el silenci de la nit dins la casa. ELVIRA i ANDREU avancen lentament cap al portal. Miren la nit llargament.

VEU (cantant el poema de Mahmud Darwix, amb un to d’aferrar-se a la vida):
Un altre any
només un altre any,
un any és prou temps per a enamorar-me de vint dones
i de trenta ciutats.
Un any em basta per anar-me’n cap a la meva trista mare
i cridar-li: torna’m a parir!
Per a veure la rosa des del principi
per a estimar l’amor des del principi

ANDREU: Ara passen pel camp d’amunt.

& El tic-tac del rellotge percudeix el silenci ardent i mullat de la casa; el tic-tac del rellotge i el plor d’ELVIRA, contingut i al·lucinat.

ELVIRA: Per què has callat, Andreu? ¿Per què has volgut que en Lluís se n’anàs sense la teva veu? L’hem deixat tot sol, Andreu. Com un nin que queda sense casa ni mare després d’un bombardeig. Jo no he elegit. No t’atreveixis a pensar que he elegit. Et mataria si pensassis que jo he elegit. L’hem deixat tot sol. Li farà sang de pensar que l’hem deixat tot sol. Déu ens hauria de cremar com es crema un arbre estellat per un llamp.

VEU (acaba la cançó):
Només un altre any,
un any és prou temps per a viure la meva vida sencera
d’una vegada,
d’una besada,
d’un tret que posi fi a les meves preguntes.
Un altre any només,
un altre any,
un altre...

ANDREU: Ara s’aturen enmig de la carretera.

ELVIRA: Deu plorar com un nin que no té mare ni germà en qui tombar el cap. Jo em moriré amb les llàgrimes d’en Lluís.

@ Quan se sent la descàrrega, canvia de sobte la il.luminació: s’apaga el lateral, i es torna a la il.luminació de l’escena XIII.

Queden mirant, al·lucinats, la nit. Contemplen la mort d’en LLUÍS ESQUIU.

& Se sent una descàrrega. Després el silenci.

ANDREU: En Lluís ha mort.

ANDREU plora, cobrint-se la cara amb les mans. S’asseu al sac. Tomba el cap damunt dels braços. Plora com ploren els homes: com un animal que vocifera, estranyat de la seva capacitat per a gemegar.

ELVIRA: Jo no puc plorar. És un altre dolor. Si podia plorar molt, parlant tota sola, quedaria tranquil·la. M’estendria dins el llit, al meu llit enorme on estic tan sola, i m’adormiria sentint com els ossos del cap em fan mal de tant plorar. Després ploraria cada vegada que sentís la campana del poble, aquesta única campana del poble, que sempre toca coses del temps, coses del passat: aurores, migdies, tardes, naixements, morts… Però en Lluís ja no pot passar més. Està sol. Moltes vegades havia pensat que ell un dia sortiria d’aquí. Perquè ell tenia ganes de mirar i veure. Ell ja volia casar-se i era un nin. Però si ell s’hagués separat de mi, com un fill pròdig, ple d’amor, hauria tornat, perquè ell sempre tornava. M’hauria contat les coses del seu amor amb aquella vergonya pura que ell sempre ha tingut. Però ell ja no pot passar la carretera, perquè nosaltres hem callat, i perquè Satanàs ha estat desencadenat en el món. La mort d’en Lluís és profunda com una mina, tan profunda com un home. Contemplar en Lluís, que està enmig de la carretera, és tocar amb la mà el fons del pecat. Andreu, la divinitat consisteix en això: que Déu té potència per a perdonar la mort d’en Lluís.

ANDREU s’aixeca lentament, torna al portal i mira cap a fora. Plora en silenci.

Em cans de sentir la meva veu i no puc deixar de parlar. Veure ara la primavera i l’estiu de cada any serà com veure ploure darrera els vidres. Perquè en Lluís no ha mort de cansament, ni de tristor ni d’anys. No ha mort d’accident, baldament ara ell estigui voltat d’aquest silenci estirat que la gent guarda davant d’un accident. En Lluís ha mort del pecat dels homes, Andreu. En Lluís està molt enclotat, encara que en aquest moment estigui damunt de la carretera, d’esquena, com si miràs la nit d’estiu, com feia sempre, quan vivia amb nosaltres, abans de dormir. Jo li deia: “Lluís, què fas?” Ell deia: “Pens”. I ho deia amb aquell aire fresc de suficiència que posava quan fumava els seus primers cigarrets i treia el fum pel nas, com un home. Te’n recordes?

ANDREU: Sí.

ELVIRA: Portava sempre les butxaques plenes de tabac. Anava a fumar, tot sol, damunt d’una paret del camp.

ANDREU: Després bevia molta aigua perquè la boca no fes olor de tabac.

ELVIRA: Quan estrenà els primers pantalons llargs fumava assegut davant de les cases, feia cercles de fum amb la boca. Semblava que mirava la tarda i feia cercles de fum… Lluís.

Silenci.

ANDREU: L’hauran deixat dins la cuneta. La patrulla haurà anat al poble.

ELVIRA: Sí…

ANDREU: Aniré a cercar-lo. O a veure’l. Tu no vinguis. Portar-lo aquí, seria perillós. Per a dur-lo al cementeri hem de travessar el poble, i les forces d’ocupació ens podrien castigar. (Dret damunt el portal i mira la nit.) Mare!

ELVIRA: Què?

ANDREU: Hi ha foc a la carretera. Al lloc on és ell…

ELVIRA: No quedarà ni la seva mort, Andreu?

ANDREU: Cremar-lo a ell, que és un infant…

L’ELVIRA obre els braços i els ulls desmesuradament. Mira per tota la casa.

ELVIRA: Lluís… (Segueix caminant lentament, al·lucinada.) Lluís… (Mira durament els ulls d’ANDREU.) Lluís…

Cau lentament el TELÓ

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA