epigrames daurats (1936)
poemes epigramàtics (1940-1942)
balades amargues
elegies
 

epigrames daurats (Tardor del 1936) 
 

CAMA NUA 

Voldria desteixir 
la teva pell de seda 
per fer-me'n un coixí 
de somni, en la nit freda.
 

CAMA VESTIDA 

La seda, vora teu, 
m'esquinça el brot dels dits 
que s'obren, deixondits, 
per adorar llur déu. 
 

ORIENT

A l'Orient de la vida me'n vaig.
Viure en el Somni és viure en el món.
El meu camí me l'enlluerna un raig
de llum d'absència, d'éssers que no són.
 

inici

poemes epigramàtics (1940-1942) 
 

PEDRA 

Dura com l'aigua dura. 
Arrel d'ella mateixa. 
En èxtasi perenne 
la pedra perenne 
la pedra perpetua 
la pedra, imatge pura, 
i la idea de pedra 
se'ns fa del tot madura. 
 

MISSIVA 

T'escric amb llapis vermell, mots de foc; 
parlo del bes i ja és besar-te un poc. 
 

NOCTURN 

He lluitat contra l'alba. 
L'alba m'ha rebatut, 
i m'he adormit, a l'alba. 
 

LA DONA 

Quantes dones hi dormen, 
als meus versos, ah, 
per sempre!... 
 

DONA 

No puc apagar aquest foc 
--aquesta rosa entre les mans. 
Jo mateix l'he atiat, 
i ara no tinc prou aigua. 

*
Et deixo, cor meu,
cremar tots els papers. 

inici
 

balades amargues
 

La noia que em roba el son 
tenia ulls negres, ben negres. 
A l'hora que el sol es pon 
encara es feien més negres. 

La noia que em roba el cor 
té les mans blanques, ben blanques. 
Tot en mi es tornava d'or 
si em tocava amb les mans blanques. 

La noia que m'ho ha pres tot 
du un secret a les entranyes. 
Per això vetllo la son 
i medito llunes blanques. 
 

ELS MOTS DEL RETORN 

Ara que ja sóc guerrer 
podré estimar-te, potser. 
Ara que ja sóc guerrer. 

Ara que he vist l'estelada 
puc mirar-te la mirada. 
Ara que he vist l'estelada. 

Perquè he vessat tanta sang 
no em pots fer cap esvoranc. 
Perquè he vessat tanta sang. 

Després de quatre ferides 
són inútils les mentides. 
Després de quatre ferides. 

Ara que ja sóc guerrer, 
ai, que no t'estimaré, 
ara que ja sóc guerrer! 

VEU ARDENT DE DONA 

--Si t'ho digués no t'ho creuries: 
són els teus ulls que m'han fet mal. 
Tu pensaràs que són follies, 
un dir de dona, tant se val! 

Si t'ho digués no t'ho creuries, 
¿i ara em demanes quin senyal 
puc oferir-te, si em feries 
amb la mirada vertical? 
Són els teus ulls, que m'han fet mal! 

Si t'ho digués no t'ho creuries 
i ara et parlava així com cal. 
¿Per què t'ho dic, que m'extasies, 
si tu no pots fer-te'n cabal? 
Ai, els teus ulls que m'han fet mal! 
 

LA DONA 

--Allunya el braç, 
deixa'm la mà, 
és amb els ulls 
que pots ferir-me. 
Més nu que el glaç, 
el teu mirar 
m'aboca al fons 
d'un gran abisme. 
Allunya el braç, 
deixa'm la mà. 
 

HISTÒRIA 

--Fou així com te dic: 
només una mirada 
--ai amic enemic!-- 
i em tenia lligada. 

Fou així com te dic: 
només una abraçada 
--ai amic enemic!-- 
i ja em faltava l'aire. 

Fou així com te dic: 
i jo, tota arborada 
--ai amic enemic!-- 
vaig perdre la meva ànima. 

inici
 

elegies
 

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS 

Jo em donaria a qui em volgués 
com si ni jo me n'adonés 
d'aquest donar-me: com si ho fes 
un jo de mi que m'ignorés. 

Jo em donaria a qui es donés 
a canvi meu per sempre més: 
que res de meu no me'n quedés 
en el no meu que jo en rebés. 

Jo em donaria per un bes, 
per un de sol, pro que besés 
i del besat em desbesés. 

Jo em donaria a qui em volgués 
com si ni jo me n'adonés: 
com una almina que se'm fes. 
 

CANÇÓ BREU 

Totes m'estimen a mi 
i jo les estimo totes. 
Vagarejo, pelegrí, 
al llarg d'un somni de noies 
Doneu-me un cor més petit, 
que aquest que tinc no se m'omple. 
Només l'anhel d'infinit 
i el vent, per les quatre portes... 
 

FRAGMENT DEL SUPERHOME 

Doneu-me a veure, una per una, 
totes les dones d'aquest món.
Fins que la rossa, com la bruna, 
no hagi copsat mon ull pregon, 
no em demaneu que el cor ofreni 
a cap beutat que se'm donés, 
ni l'ona dolça se m'emmeni 
a l'illa fèrtil del seu bes. 
Cap criatura no em deturi 
del meu afany de creador. 
Mon esperit no s'afiguri 
assolir mai l'últim penó. 
Mes sols enmig de totes elles 
podria haver-hi algun estel 
com entremig de les estrelles 
l'ull és endut a un punt del cel... 
I ho sento així. Sento la vida 
com un bell somni no acomplert, 
com la meitat d'una altra vida 
que s'escolés, braços oberts. 
Jo sóc meitat. (Trista mentida 
per escondir ma poquedat.) 
No sóc meitat, sinó ferida: 
un tros de carn tempestejat. 
No sé el que sóc. Fantasiejo 
per figurar-me en plenitud, 
i en tants de somnis em rabejo 
que em resta el cor i el seny eixut, 
i en el meu rostre és ostensible 
com un avenç de senectud 
que en el mirall se'm fa risible. 
Que antic que sóc! El meu cervell 
--tan rebregat, quasi il•legible-- 
quin pergamí més brut i vell! 
Passió insana, insatisfeta, 
d'algun anhel no complagut 
que em llança enfora i m'inquieta 
per abastar l'inconegut 
i el pit de somni que ens alleta!
 

inici

portada palau i fabre 

Pàgina de presentació MAG POESIA