"Uocs!" és el crit que fa moure els bous
per fer-los venir o fer-los apartar.
"Fer uocs" és perbocar o tenir basques:
"Agoc, m'ha feit vindro uocs, açò!"
"Uocs, uocs!", com qui diu "Fuig, fuig!"
o "Passa fora!", com es fa per allunyar 
els gossos; i és aquesta accepció
la que apropa "uocs" a ca, fins al punt
que un uocs és un quissoi de gos; i
per aquesta via, "uocs" té un fort matís
pejoratiu, anticlerical i antillibresc:
"Uocs fart no llegeix bé". "Si s'ha perdut 
el llibre, resten els uocs". "Ves que n'és,
d'uocs!" "El costum d'etzibar "uocs|" 
als mestres i als bous", "Guaita l’uocs,
com ensenya la canalla". "Uocs" és a "ecs"
com gall és a gallina: "L'uocs i l’ecs
n'eren al balcó, l'ecs dormia i l’uocs
li'n fa un petó". "Aquell qui per mà
d'un uocs d’orella alta li ha fet ecs
a la mestressa". I ultra tot plegat,
per associació amb aneu a saber què,
"uocs" té etimologies inesperades
i significats imprecisos: "Uocs ve
de la russa i d'en Moll que van fundar
Mollerussa, i vol dir farnat per atipar
els criats i els cavalla!", o (al "Nou diari",
edició de Lleida) "L'eventualitat horrible
d'un uocs és un mòbil que mena a un uocs". 
 

EL TEMPORAL DE LES FAVES

Com que l’escriptura la voldria
retallada, descosida, sargida, apedaçada,
foradada i ratada, vaig fent com si no hi fos,
deixo que ragi, tot i que no les tinc totes
mentre, ben decidit, esmotxo, desmanego,
aparraco, desgasto i faig culcosits i badadures
fins que jo mateix acabo tot retallat, descosit,
amb tomàquets i pedaços, clivellat i rosegat.

Llavors, tu t’ho emprovaries, i, atorrollat
i empipat, amb la fatxa que faries, m’engrescaries
a enllestir-ho: et trauries la rampoina
i, juntament amb el meu barret,
la llençaria al foc, m’hi escalfaria,
i et tornaria el teu vestit havent-lo fet bocins:
aquests esquinçalls, socarrimats per les cendres
vives d’aquells parracs, foren els meus poemes,
no tan informes com voldria amb la dèria que tinc
de passejar-me per la boira de Ponent,
no tan descordats com resultarien
si no els haguessis de llegir.


QUINA DESGRÀCIA!

Que esborronador!

Quina capbuidada

la d’aquest poeta

que s’ha posat a dormir
i somnia
els camins
del super-ego
tot gemegant:

Que campi pertot
la significança:
que fins els somnis
siguin interpretats!


ELIS, ELIS!

Tot serà resolt per fatifat
quan la pell sigui del llop
si encara no som allà on anem
per embolicar el credo
anant a jóc a deshora
com l’egua tenyida
que desenvolupa quadres
d’eufòria exagerada
i dependència morbosa
de romanços de mai no acabar
i melodrames genitals
amb reflexos actius d’experiències
viscudes per altri amb basca
i autorepressions immoderades
en un corrent de pensament
que enrampa i fa fer de cos
incontingudament
pertot arreu
com si féssim córrer l’arpa
en rompre el canet oc
com en una oda a Arthur Cravan.

hi ha un diari sota l'estora
(2000)

SARGANTANA QUE S'ACOSTA

Rebaixat amb una eina de tall
                    HOSTESSA QUE BAIXA DEL CEL
                                    nosaltres
l'idearem parapetat rere restes
                    QUE CAMPI PERTOT
                                    que no signifiquen res
que més aviat deterioren
                    I LI FAN CANTUSSEJAR
                                     empolistrats baixaven
cap a plaça
                    NO S'ESDEVÉ FELIÇMENT
                                     que alteren la divisa
rere el temps en l'espai.
 

TINGUEM LA FESTA EN PAU!

¿Si algú em crida, em tombo i em veig,
a cor què vols cor què desitges,
fent plegar un negoci
per on camino ara
i tot seguit incorporant-me
a poc a poc al sofà de la saleta
no m'hi clisso ni tan sols
en verificar que de calent
en calent prou que hi faré cap,
on em criden o no,
sense haver passat per enlloc,
per tal com jo no sóc pas Déu
ni el meu cos em sembla meu
o bé passa un quisso famèlic
o uns badocs que m'afiguro
que són jo mateix
i em demano per què 
encara no he plegat
si algú en gosa dir feina,
de gandulejar de dies i de nits?

Sí, un dia de cada dia
te'n vas esporuguit però satisfet!
I tant! Has remuntat en peu de guerra
el mateix riu que tothom
i no t'hi has pas ofegat, que jo sàpiga!
 

VERBIGRÀCIA

Amb perífrasis i punxons
de l'antagonisme
entre matar l'aranya i
fotre's de la virolla,
hom gaudeix del do de la ubiqüitat.

I, vatua l'olla, em roda el cap,
se m'enterboleix el lluc,
em fan figa les cames,
em ve un cobriment de cor
i, catapultat violentament,
sóc precipitat de morros 
a la vora d'un llac
emmantellat de boirina,
on beuré a caramulls
com un porc escanyat de set!
 

VINGA, LA CARTERA!

1
Tites, tites, tites...
La genteta hi cerca menja espiritual.

Una pesta, un flagell,
un ocell a l'aparell!

2
Nounats del cel plouran,
enmig de la cridòria del peixam.

Lo pensar fa de curt?
Ep! Això són les raons del pont de Lleida!

3
És un poca-solta! Un galifardeu pollós!
Un menjacapellans! Endavant les atxes!

Adoneu-vos-en, de si en sóc, de polit,
que la punta del llapis,
me la faig amb la ratlla dels pantalons.

Ves quin buf!
 
 

sense contemplacions

"A més a més, la intel.ligibilitat dels poemes és un aspecte secundari d'aquests, i voler ser intel.ligible equival a voler dir coses. El mal rau en voler. M'interessa la no-intenció. Rebutjo la metàfora, voldria una escriptura sense metàfores, amb el benentès que el llenguatge, per essència, sempre és metafòric, o no." 
"La pretensió de no encasellar-me i de no ser encasellat, m'ha anat portant a un nihilisme anarquitzant, el qual, empeltat de vitalisme i d'humor, no s'identifica amb cap pessimisme, i té moltes arrels en el món de les avantguardes." 
       (Manuel Guerrero)
 

ODA NUPCIAL 

I un colló, borbó-borbó! 
Vinga, una espasa, vinga! 
Ni una pesseta sia treta! 

Un garrot, garric-garroc. 
Una copa, tota-tota. 
Un borbó, colló-colló. 

La infanta juga la carta: 
vinga-vinga, anem a bodes, 
odes-odes! I aquesta oda 

poda-poda i crida: Visca 
la República, pública-pública! 
Monarquia? Anarquia-anarquia! 

A fora el Borbó, colló-colló. 
 

ENTROPIA 

Hola noi! Com va tot? 
Bé, bé. Ah! I tu què? 
Ves, no res. Home! Uf! 
Sí, quina calor! Ep! 
Quina hora és? Alabat 
sigui Déu! Ca barret! 
Malament rai. Què fas? 
Ecs! Fuig! Deixa'm! Quin fàstic! 
Reina Santa! Pollós! 
Alça! Correu-hi tots! Au! 
Vinga! No comencem! 
Si no dic res, però! 
Més val! Desagraït! 
Ai! Para compte, eh? 
Ara sí que m'has mort! 
Que et fas el ruc o què? 
Que parlo amb la paret? 
Que més val que callis! 
Què tens ara, bandarra? 
Totxo! De què te'n fums? 
Què t'has pensat? Prou, pou! 
Faltat! Què t'empatolles? 
Qui ho havia de dir? 
Pots comptar! Quines penques! 
Vés, vés! Malaguanyat! 
Vols dir? Bah! Se me'n fot! 
Avall, que fa baixada! 
Tu mateix. Quina angúnia! 
Barrut! Pallús! Vagarro! 
Vergonya me'n dari! 
 

LA VERITAT DE LA NO-VERITAT 

                    Si l'u és, l'u no és. 
                     Parmènides / Emanuele Severino 

Aquest poema 
es nega a si mateix 
i per això mateix 
s'autoafirma, 
i, en autoafirmar-se, 
nega així mateix 
qualsevol afirmació 
externa a la seva 
negació radical: sí. 
 
 
 

no em cap al cap
(2001)

EL GAS DEL DESVARI SUSPÈS A MIG AIRE

Monodia
sens fi ni causa
que restaura fites
la bèstia de dues esquenes
ignorades
i ni una simple tabolada
per a la tríade obligada
de subjecte-verb-predicat
solament un solc
que romangui tot igual
amb copets d'impaciència
al governall
de manera soma
i tal dia farà un any
faig tota una altra cosa
amb un culet de cafè
de la tercera colada
fet amb les escorrialles
del cafè de popa i
per afegiment
un parell de galetes
canviem el pensament lògic
per l'analogia mítica
enmig de bafarades
de quatre dimensions.
 

ACCIÓ

deixo córrer la imaginació
                              m'humitejo el dit índex
fins que em noto lubrificada
                              a la vagina i el faig lliscar
i ajaguda de sobines
                              tot avançant i retrocedint
m'acaricio els llavis vaginals majors
                              m'escarrasso per allargar l'excitació
i els voltants i coberta del clítoris
                              però no puc impedir mai d'accelerar
me l'espremo i me'l frego rotatòriament
                              la pressió manual va variant
m'introdueixo el dit a la vagina
                              el bellugueig es va fent més enèrgic
m'estremeixo per dins i per fora
                              em palpinyo els pits
m'hi fico un o dos dits més
                              panteixo molt i em regiro
amb les cames juntes
                              per tot el matalàs
hi puc arribar de pressa
                              o si el meu acompanyant dorm
l'orgasme resulta més fort
                              tracto de controlar aquestes expansions
amb les cuixes ben separades
                              i no fer gaire soroll
 

LA LLUNA I LA PRUNA

ens recolzarem a l'ampit per fitar l'aigua
giravoltarem turó amunt i 
remorejant lleument
semblarem teranyines
i hi perdrem els estreps
faré la guaita de nit
i afollaré
cop rere cop
la tercera dimensió de l'ombra de la fe

que ja m'han esquilat  a bastament
i penso a què treu cap
de ser musclo d'aquesta olla lírica
si Cal.líope es pot haver amagat l'ou
sota el vestit
i segurament
no ho notaria ningú
 
 
******

ODA A ROLDÁN, ADVERSARI A ULTRANÇA DE L’ÈTICA I L’ESTÈTICA DELS PENSANTS

Oh insurrecte llibertari
i àcrata corrupte,
anticapitalista
i antisocialista:
Roldán,
l’exdirector general
de la Guàrdia Civil,
també és
un altíssim trobador  èpic
-com a autor de la segona,
definitiva,
Chanson de Roldan-,
Que ha elevat al grau més sublim
l’estètica d’allò vist i no vist
sense el vistiplau de ningú!
Oh artista indisciplinari,
ferm en el súmmum
de la lírica de
la corruptela!,
Per tal com, sí, oi tant!,
la seva gesta
ha estat
l’acció més agosarada,
més transgressora,
de tota la història de l’art
en tots els seus vessants
formals, socials, metafísics:
un cop de puny rotund
a l’estómac ple de l’Estat,
un mastegot al cos,
al Cuerpo per antonomàsia, ecs!
un a puntada de peu
contundent al séc de la cama
de la roïna moral de l’honestedat!

inici

poemes solts
 

Pàgina de presentació MAG POESIA