|
(Palma 1983)
Sempre la mar, Airit
Poemes de la Gran Ciutat
Sempre
la mar, Airit.
Barcelona, Grafein edicions, 2006
Fotografies de Sebastián Dávila
Només t’estim quan mir al cel
allò que vé se’n va i de mentres nosaltres
som i fluïm d’una distància a una altra
No tothom besa la lluna
Airit EM desperta al matí i em diu suaument a l’orella:
ets viu, respira.
I
Encara no hem fet el camí. No, Airit, les
nostres mans no fan, encara, sons d’harmonia, les nostres mans no han agafat
mai la pell com a crepuscle dels nostres cossos, no, Airit, encara no.
I com dir-te això, com adonar-nos que les
paraules d’amor sempre beuen del vent i que aquest passa amb la rapidesa
del llamp sobre l’estepa, sobre la mar immensa.
La mar, sempre la mar, Airit.
II. Ara
Hi ha un dia que recordes el tacte de la roba
que duies de petit, la màgia dels jocs que inventàvem. Potser
recordes també com eren les distàncies, l’extravagància
de les altures o les cabanes que feies amb una pedra i quatre canyes seques.
Airit, sent que la infantesa ens va ploure damunt i ja hem deixat d’estar
banyats. Per què passa tan aviat el rampell i la velocitat de la
tendresa infantil? Quan vàrem deixar de ser els dies per començar-los
a contar? Quan els vàrem transformar en mesos i després en
anys?
Airit, la dolçor es va quedar allà,
al cap de setmana i l’excursió, a l’escola, la genollera i el riure
del pati. La pressa de créixer ens ha deixat tot soles i ha fet que
de totes les col.leccions que fèiem només ens quedi la dels
records. Adhesius inconscientes per anar omplint els nostres mars de consciència,
els paradigmes de la identitat.
Ara desitjaria tornar a tenir els ulls de l’infant
perquè em permetessin córrer innocentment darrere el futur
que fuig. Els ulls de l’infant per agafar tots els coneixements, vivències
i colors que no vaig poder agafar. Per ser capaç d’oblidar tots els
que vaig adquirir i no m’ajuden, els que em pensen dins la raó.
Voldria tenir ulls de nin, Airit, per estimar-te
com record que estimava, perquè ara entenc que aquesta és
l’única manera. El nin estima perquè estima, no pensa que
ho fa. L’amor el té, no el cerca. S’atraca molt a l’essència,
però no ho sap i no li importa i la gaudeix.
Per què la correcció i cerca contínua?
És la inconsciència el camí
cap al desig veritable?
Vull agafar-te la mà per agafar-te-la i
fer-te una besada per fer-te-la.
Vull menjar-te el desig per la gana i adormir-me
la raó pel cansament.
La infantesa, la tenim a les marques de les mans
i la reconeixem a les nostres veus passades. La infantesa ens meravella
perquè ens hi recordam irracionals, perquè hi existíem
i no ens alterava tal fet, perquè el desig sempre era només
un i no sortia de l’astre caducat que tenim a la ment. Airit, t’estim ara,
així, no em demanis com. Tan sols en sóc un que és conscient
de voler tornar a la inconsciència mitjançant la raó.
VI. Hivern
T’he duit a la platja, Airit. He vist per a tu
els cables benignes de Sol a finals de gener, he palpat l’arena aspre i he
mort nou vegades amb la remor de les ones. Nou vegades nou i l’escuma blanca
culminava la sublimació de la mer en petits bots tàctils sobre
l’arena estesa, immòbil, plana.
Airit, per què no hi ha soledat aquí?
Per què de tanta soledat que hi ha un se sent feliç? Per què?...
Vas nua, és estiu, fa massa calor. Des
de sota l’ombra d’un pinar et contempl divertir-te arran d’ona. Dus un color
d’or a la pell i et dansen els pits. La teva nuesa és un regal per
a la mar i ho saps, tan bé que t’hi ofereixes sense rèplica,
la mar (sempre la mar, Airit) t’abraça en un diluvi de plaer, t’acarona
amb la sal profunda i et besa en llocs tan íntims que no puc explicar.
Avui, Airit, t’he duit a la platja.
Barcelona. Hivern. No hi ha vida a les finestres.
Només somriu el vent, només l’horitzó
sap que ets aquí.
VIII
El sol promet un eclipsi de lluna a una realitat
no gaire llunyana. Sé que la nit convertirà els arbres en
éssers màgics i extraordinaris que ens voltaran per les consciències
amb paraules i cants d’extrema bellesa. Tot serà el que ha de ser
i ens deixarem dur per camins desconeguts enmig de la fosca profunda i càlida…
Airit, et pens sobre els pensaments, m’engat sota
la teva copa de whisky i somnii tot el que somniaves quan encara no tenies
somnis, quan eres l’espurna per créixer, el sentiment i les ànsies
de menjar-te una flor tendre per acostar-te una mica més a la natura,
per saber-te viu, volàtil i finit. Airit, quan deixaré d’explicar
el cel, les estrelles i tots els vents del món per aconseguir, al
final, fusionar-m’hi i gaudir-ne de veritat?
Una aranya petita passeja per damunt el meu cigarret,
que he deixat reposar a un tros estèril d’aquesta gespa vella, i
bota espantada i adolorida quan s’acosta a les cendres encara calentes.
Les branques primes d’aquests arbres joves em fan una dansa d’ombres per
damunt el cos i del tros de paper que t’estic emplenant. La gent esesa al
terra rep els rajos de sol i ragen, d’entre ells, alguns somriures d’esperança.
La verdor tremola amb el vent i els ocells s’amaguen entre les fulles, una
garsa em mira fixament. Airit, hi ha tanta de vida al meu costat, aquí,
a l’abast de la mà, hi ha tanta de vida que m’abroma i em supera la
certesa que mai seré capaç de comprendre-la tota, de donar-li
l’abraçada vital necessària. No seré capaç de
relatar tota la bellesa que hi ha a cada instant, a cada cos, a cada partícula
d’aire, a cada cosa, pertot…
Però, per què si sóc conscient
d’aquesta limitació irreversible que tenc continuu endavant cercant
respoets? Per què no puc oblidar aquesta recerca i començar-ne
una altra que sigui finita igual que jo, Airit?
Per què si tanmateix després, quan
em pos davant el paper en blanc, em sorgeix sempre el mateix dilema? Què
és la màgia? Què és la bellesa? Qui sóc
jo? Existeix tot això o jo, en un acte de suïcidi neuronal per
etapes, m’estic creant una bomba sensitiva enorme que no esclatarà
mai del tot, sinó que em deixarà en un estat constant d’”ai!
ara explota!” o de “per fi he tornat boig!”?
Sé que ten raó, que sí que
existeix, que ho sent ben endins, que ho perceb, que és aquí
i em regala infinitat de plaer, però també sé que tot
això és insostenible, és massa difícil de dur
i de projectar-ho, protestar-ho o defensar-ho sense adonar-te’n que no ho
pots explicar i que mai ho podràs fer. Airit, no em facis cas, no
t’espantis de mi, tanmateix no és el que em dic…
Un ocell picoteja el terra. Vola.
L’estim.
XIII. Novembre
Potser si ens proposàssim aquesta fosca
lleu de les cinc de l’horabaixa com un alçar les ales per caminar en
volandes per sobre els paisatges (que existeixen) d’una vida freda i calculada,
potser així, no serien tantes les decepcions per no poder complir els
pocs objectius (quasi sempre exclosos de personalitat) que tenim. Potser aquest
gris, que s’impregna a les pells, els veuríem com la conjunció
de molts colors i sangs que simplement descansen, i no com la depressió
immersa en les tonalitats dels nostres cossos que sempre volen córrer.
Airit, potser percebríem les fulles caduques
com el començament d’una nova vida, el principi de tot una altra
vegada, quan, aquestes, aterren suaus i subtils damunt les voreres molles
de la gran ciutat, i no com la sensació de precària finalitat
que duen intrínseca tots els éssers vius.
Sí, la fulla cau, però què
s’aixeca després? No hi ha vida desprenent-se constantment de cada
vida? No és teu aquest aire que jo amoll ara?
Airit, sóc viu perquè tu vius i
tu també perquè jo ho sóc. Aquesta és una senzilla
cadena de vivències i aires que al final ens porta, quasi en forma
de resultat matemàtic, a què jo no puc morir mentre tu visquis,
i així viceversa infinita.
Potser, Airit, un dia no podré moure les
cames ni els braços. Potser no podré obrir més els
ulls per contemplar la ràpida bellesa dels teus. Potser perdré
la gana i el pensament, però sempre voltaré pels vents entonant
petites cançons a cada canvi d’estació. Sempre seré
a la soca dels arbres. Sempre em sentirà piular amb els ocells i nedar
amb les pluges.
Sempre ajudaré el sol en l’esforç
d’un raig sobre una esquena freda que passegi el novembre.
Airit, sempre arrisssaré les ones fins
que tu m’acompanyis per continuar en l’ensenyament últim i sincer
de tanta bellesa com hi ha al món. De tanta de bellesa que es crea
sense adonar-nos-en.
XVI
Encara pengen verds (la carn peresa) els nísperos
de Maig. Tens una fixació amb els colors. Enraones pells, saliva
i et marques enigmes tàctils a la profunditat de la set. Pots veure
la felicitat en un gest abstracte d’una mà acariciant els cabells
vius de llum, rossos de sol. Pots ensumar glops d’invents per la nostàlgia
a la calentor del te, infusió de menta. Pots ser la delicadesa dels
teus llavis quan xuclen, roig encès, el fum del cigarret que has
liat mirant l’horitzó de la ciutat: que sempre acaba al proper edifici.
Airit, vull demanar-te el perdó de les
paraules que escric abans d’escriure-les. No sé qui sóc (vaga
esperança) i no sé què vull (estranys desitjos de plaer
copsen la meva ment i tempten el meu cos amb la paràlisi astral).
Potser només voldria que m’alçassis els ulls invisibles i
que em fessis riure la percepció testimonial de la vida. Voldria
enfonsar-me l’ànima (peus, pens, a l’arena) dins la complexa presència
que t’he inventat, per poder llevar misteri al teu baix ventre. Per saber
que la meva pell recoberta d’insomni també té alguna cosa
a dir i sentit en tot el joc aquest de pells que es troben.
Sang a la seda. Emblemes filmats, pel.lícules
antigues.
Potser només voldria despertar-me algun
matí, Airit, i haver oblidat el teu nom i haver descuidat la teva (la
meva) presència. Voldria despertar així, però sabent,
a la vegada, quina olor fas i com és haver-te observat dormir fins
que la son, la tranquil.litat, m’hagi fet caure, joiós, al teu costat.
Poemes de
la Gran Ciutat
1.PRIMERA CIUTAT
X
Avui mon pare ha somniat
que jo era un indigent
de rialla estúpida i ulls perduts.
M’ha contagiat de la por dins la seva mirada.
Així i tot,
no prenc decisions,
seguesc en una runa
d’antic temple enmig del bosc,
sóc, encara, caçador d’antics astres
i tenc el pit pelut,
com els ous i
el futur que em prediuen.
XIII
Quan era petit tenia un somni:
Volava completament nuu
per cels inacabables
que a mesura que els fregava
amb el palmell de la mà
canviaven de color i de forma.
Mai he superat aquella sensació.
El cel ha tornat fluix, pansit i dèbil.
Jo ja només puc somniar les calideses dels cossos
i voldria volar.
Essències (Ed. Jujube. Palma, 2006)
Sempre la mar, Airit (Grafein Edicions. Barcelona, 2007)
Poemes de la Gran Ciutat (Palma, JoEscric.com, 2008)
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
