(Búger, 30-4-1982)

Libèl.lula
Capaltard

ANOTACIONS SOBRE EL CEL.LULOIDE
     Consideracions preliminars

La REALITAT:

                  Jo sóc el meu mòn. (El microcosmos.)
                                            Ludwig Wittgenstein.

1. Tot individu viu dins l’estat de ficció que ell mateix ha generat.
2. La ficció no és una representació simulada de la realitat, una falsa eufòria que se situa fora de l’indivigu matiex, sinó el que es troba en ell com a real.
3. El que s’havia entès com a realitat, és a dir, allò qualitatiu, el descriptible com a cosa, el que ens ve donat, el fet exterior, no es pot conceptuar de manera independent al solus ipse. Tot l’existent tan sols pot ser entès a partir de l’individu que ho configura.
4. La realitat no és el factum, el que no es pot negar que sigui o hagi estat real, sinó la comprensió que nosaltres feim d’aquest factum. Aquesta no és el fet d’inocular a un objecte donat unes determinacions subjectives: el mateix donar-se, sempre en la consciència, ja inclou aquestes determinacions. No es pot parlar d’un objecte sense una comprensió per part del jo.
5. Amb absència de processos psíquics no hi ha realitat. Aquesta, en tant que producte individual, és sempre realitat-per-a-mi.
6. El pensament és la primera realitat bàsica a partir d’on es desenvolupa l’exterior, el que volem absorbir.
7. L’individu resta situat simultàniament en diverses dimensions del pensament, entrellaçades les unes amb les altres.
8. L’objectivitat és una exteriorització de la subjectivitat.
9. La ment és l’òrgan de percepció, no l’ull. Aquest darrer porta el dispositiu de desenfocament d’imatges que el psiquisme li ha col.locat.
10. L’ésser projecta el seu món propi fora d’ell i es desenvolupa en aquest espai. L’estat de ficció és el lloc on cada individu fluïdifica la seva existència.
11. Hom és a partir del no-ser. L’individu com a ésser a fer-se, com a ésser en projecció, s’abisma a la negativitat del seu existir. L’esdevenir, com a horitzó de possibilitats, fa de l’individu quelcom que es manté envoltat de no-ser.

L’ALTRE:

1. L’altre, entès sempre respecte al jo, cal ser considerat de forma ambivalent: en primer lloc, com a participació de la ficció pròpia, és a dir, l’altre no es constitueix com un enx que s’ogina en jo, però sí com a part d’aquesta ipsitat; en segon lloc, com una entitat productora de ficció confrontada al mateix.
2. La realitat-ficció en la qual el si mateix es configura és diferent a la realitat-ficció de l’altre. Cada individu desenvolupa una visió del món que en cap moment pot ser transferida.
3. És del tot absurd intentar conèixer la totalitat de la ficció de la resta. Tan sols tenim un accés restringit a allò que ell ens mostra.
4. L’individu en no poder sortir dels seus propis límits es troba en soledat davant el món que ha produït. Per una part, no pot exiliar.se de la ficció en la qual ell mateix s’ha abocat, d’altra, no té accés a una ficció externa a ell mateix: així doncs, resta llançat en una solitud existencial.

EL CINEMA:

                   El cinema implica una subversió total dels valors, un trastoc omplet de
                   l’òptica, de la perspectiva, de la lògica. És més excitant que el llumí, més
                   captivador que l’amor.
                                                             Antonin Artaud.

1. El cinema és entès com a metaficció. El film s’origina com un més enllà de la ficció individual: un bombardeig constant d’imatges que es troben en moviment a partir d’elles mateixes.
2. El cinema té un funcionament de tipus esfèric: les imatges transcorren sobre la pantalla construint llur realitat sense que res exterior hi pugui intervenir.
3. La pel.lícula pot projectar-se sense la necessitat de l’espectador. En canvi, aquest darrer necessita existencialment el film per tal de determinar-se com a ésser. L’espectador està lligat de manera essencial a l’existència de la pantalla. La destrucció d’aquesta provoca la mort del primer.
4. El total distanciament entre el film i l’espectador fa que cada un resti enclaustrat en la seva única vunció anteriorment establerta. El film es determina tan sols com a emissor mentre que l’espectador es constitueix com a receptor passiu a partir d’aquest: la influència és tan sols unilateral.
5. És a partir de la no necessitat del fet extern que el film pot configurar-se com un orbe tancat en ell mateix. La possibilitat d’existència resideix en el seu interior.
6. El cinema és una forma de metamorfosi: posseeix l’esma per transfigurar la ficció on resideix l’ésser en un altre estat de ficció alternatiu. El cinema, quant a metaficció, té la possibilitat de modificar l’estructura sintàctica de la ficció de l’individu, té la capacitat de generar una realitat completament nova experimentant amb nous límits de la consciència.

L’ART:

1. L’art no és un instrument de re-presentació de la realitat sinó de presentació d’aquesta.
2. Tot objecte artístic és una extirpació de la ficció d’aquell que l’ha produït.
3. L’art és una producció de realitat artificial: el seu fi es descobrir nous horitzons de desenvolupament.
4. L’art té la necessitat de deslligar-se de l’existència quotidiana per tal de definir nous límits i establir una perspectiva reflexiva.
5. El que s’anomena creació artística és del tot inexistent. L’ésser humà no crea objectes, senzillament els genera.
6. El terme creació suposa la producció de quelcom a partir del no-res. Les úniques entitats amb possibilitat creadora són les divinitats. Vet aquí l’herència d’un romanticisme ranci. L’home tan sols manipula una matèria donada i la presenta en una forma diferent a l’habitual mitjançant tot un seguit de coneixements previs.
7. El fet que l’objecte d’art perdi la seva aura, entesa com a relació entre l’humà i el diví, el seu fonament teològic, fa que pugui afirmar el seu caràcter destructiu-constructiu (l’instint de mort com element de construcció) i llançar l’individu cap a estadis extramorals.
8. L’art pour l’art és la negació del sustent de l’art. És el fet de devaluar l’expressió artística al buit: l’endinsada en la banalitat de l’art.


LA LIBÈL.LULA:

                 La poesia donà simplement un gir: vaig escapar per ella del món del discurs,
                 que per a mi s’havia convertit en el món natural, vaig entrar amb ella en una
                 mena de tomba on la infinitud del possible naixia de la mort del món lògic.
                                                                       Georges Bataille.

1. La poesia neix en el silenci i tendeix a aquest silenci (el que no pot expressar-se).
2. Hom incuba en ell mateix la nit de la seva autodestrucció.
3. El final és el començament del diferent: la nova matinada.

          1.

EXILIATS

*

          Área clown: les criatures aboquen el seu flux
          sobre noves criatures. Més enllà inexistent. Continu
          retorn a ulls cecs - vodevil mastegant el buit.

          Àrea zero: no comunicació...
          ara ja esqueixada, deixa transpirar-se com a pròpia...
          ens dirigim cap allò percebut i,
          un altre cop, ho projectam tot damunt la pantalla.

          4.

Pervivència en el no cognoscible:
la ciutat es deixa consumir en la mitjanit predilecte...

El cercle que ens envolta
ens submergeix gangrenant-nos l’enteniment –
en el cinema es projecta el món,
INDIVIDU: la casa davant la realitat.

          6.

ESPAI D'ACCIÓ:
el buit i el collarí líquid del crepuscle.

TRAMA:
la dansa orgiàstica que perfora el sexe de l'esdevenir tentacular
els residents en el microscopi d'arena
l'ull que s'observa a si mateix
i alhora és observat per seu si mateix alià.

DESENLLAÇ:
la memòria de la placa fotogràfica.



          7.

La pel.lícula circula per la medul.la de l’habitable:
l’individu és l’origen i el producte
de la realitat. En ell, igual que en els somnis,
s’engendra el trípode de si mateix
i alhora ell mateix és el fal.lus del que ha
engendrat: la cinematografia.

Arrivé du train à La Ciotat.


           8. 

TORNADA:
expulsats de nou allà on ja hom s’havia fet
originàriament present.

L’ÉSSER s’habitua a la pausada autodestrucció
un cop s’obre pas enmig de la negativitat:
la tendre malaltia de l’etern finit.
Desemparadament inicia la desfilada cap al no-res.
Temporalitat i existència – reconèixer-se novament estrany
abocat dins l’úter de la no-percepció.


          20.

El CUB i l’individu:
llur xòpula
deslliura l’estat d’estranyesa
que embriaga tot esdevenir successiu:
l’arlequí roman suspès dins un bordell virtual.

La retina s’alimenta de les imatges
que hom prèviament ha ejaculat.

     CONDEMNA: residència en el fer-se exterior de l’interior.


          21.

L’existència del voyeur
es manifesta en la incapacitat
de retrocedir fins a la sortida única de l’habitacle
on psíquicament es va penetrar durant el naixement:
el jo i d’absolutament altre dins el jo.

La libèl.lula voleteja davant el focus:
dormim el somni més profund,
la tragèdia agònica vers la nihilitat.


          23.

Presència: el tuf del jo enclaustra
l’eminent pathos, sortir-de-hom,
esqueixar la carn i fer-se visió.

Més enllà, s’arbora el tot i
amb ell decreixem –
     cada ens dintre la seva copinya
     es copsa a ell mateix com estrany.


          27.

M’agenoll
damunt la molsa d’un poema
envejant l’absència que s’enfila pel teu pubis.


          29.

Al bressol,
engax criatures sense forma
per desglossar la clepsidra
de la teva silueta
...


          34

Despertar -
ballarins que es veuen submergits
en la membrana de l'home absurd.

La creació es caracteritza per
l'estat d'angoixa de
l'individu que intenta divinitzar-se.

          Pires funeràries a la superfície del bulevard.


          35.

El mirall interpreta la imatge com a realitat pròpia
ofrena: garlanda de visions – camí vers l’absolut.

L’espectador
no percep llur existència objectiva,
es regenera la ficció ara ja en el seu escenari personal:
                            NOVES CRIATURES;


          36.

Interior:

               continu arreplegar-se sobre el mateix
               l'ésser i la seva negació
               expel.lits sobre el símil que es transfigura.

Exterior:

                l'escenari on les cacofonies es masturben.


          37.
*

Desert.
Trenc d'alba.

VEU 1:
Amb sigil, reptam sobre
els cràters de mercuri que es reprodueixen
en el cinema. La nostra ombra talla les estries
entre l'exili i el no-res.

VEU 2:
L'ambiteatre resta despullat. La màquina de projecció
es sosté sobre els éssers alcohòlics
que irradiaven la nit passada. Som peces d'un
mecanisme preexistent.

Silenci.
Fosc.
Teló.

          38.

Hem penetrat en el cercle còsmic:
dansam en el seu interior

     els intestins de la ciutat
     no deixen que entri dins el teu cos,
     al final ens convertirem en
     paràsits del CUB

sovint veig libèl.lules al meu costat
    
     T’ESTIM


          46.

L'espectador com a tal
té la necessitat d'anihilar la pantalla:
el parricidi
comporta la seva autodestrucció -
l'etern repetir-se del mateix.

VEU EN OFF: la pel.lícula comença en dos minuts:


          50.

LIBÈL.LULA.

El diorama psíquico-somàtic emana
de la categorització fictícia de la substància.

NO REDUCTIBLE: els moviments amorfs
són el viatge tranquil cap a la podridura del meu coll –
a l’altre costat de la mateinada
inseminaré aquest cos destruït
dins el teu reflex: la nit arterial de la qual mai despertarem...

No hi pensis més     és el FINAL.



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA