Cançoneret de Ripoll

És de mitjan segle XIV, i el formen tot un conjunt de Danses. 

Els cinc primers poemes formen un conjunt. En el primer un frare demostra el seu amor:

Amorosa mayhorquina,
mon cor tenits e mon sen;
cint d'amor per vos mi lia. 

Al segon poema li són reprovats aquests amors, i al tercer poema el frare es defensa:

Aymar Deus ses creatura
no.s pot far, ans es repres,
car Crist ha fayta junctura
de si, qu'en la Verge.s mes;
per que s'es fayta vesina
l'amor d'El ab de la gen;
l'us ses als con l'aymaria
 

Una de les danses tracta el tema de la monja per força. Vegem-ne el fragment que se'n conserva:

Lassa, mays m'agra valgut
   que fos maridada
o cortes amich agut
   que can suy mongada.

Monjada fuy a mon dan;
   pecat gran
han fayt seguons mon albir;
mas çels qui mesa m'i han
   en mal an
los meta Deus, e.ls ayr.
Car si yo.u agues saubut,
   mas fuy un poch fada,
qui.m donas tot Montagut,
no ych fora entrada. 
 

PERE ALAMANY

Hi figura aquest poema de Pere Alamany, en què el poeta dialoga amb la dansa mateixa, que fa de missatgera d'una dama.

DANCIA PETRI ALAMAYN

-Ay, senyer, saludar m'ets?
-Ma dança, Deus vos don jay.
D'un venits? -Eu.s o diray:

de leys que n'es blanxa, saura.
-Dança, quo.l va? -Senyer, be,
     per ma fe.
-Ay las, porets pendre haura
qu'eu la veja çela re?
     -Far cove,
qu'autreyat m'o ha tres vets.
-Er me diats, donchs, quo.l play.
-Mon senyer, eu-s o diray:

que.n veniats una nuyt foscha
ab paubr'armes descosuts
     e romputs,
per ço quom nuls no.us conoscha.
Direts: "Fay be al hom nuts",
     e Na Luts
fara.ntrar vostre cos quets.
Adonchs veyrets son cors guay
e mays qu'eras no.us diray.

Ab tan guarrets d'aytal bascha.
-Oc, si vos no.m vas trixan
     gualian.
-A Deu prech que buba.m nascha
si.u fas, En Per'Alamayn,
    tan ne quan;
empero, vos ho veyrets.
-Vostre sia tot quant hay.
-Merce, senyer, vos diray.

-Ffay tot bes. -Vos, que.u farets.
Vas Na Luts m'en tornaray,
es un pauquet li diray.

(-Ai, senyor, que em saludareu?    -Dansa meva, que Déu us doni joia. D'on veniu?     -Jo us ho diré: d'aquella que és blanca i rossa.    -Dansa, i com li va?     -Bé, senyor, a fe meva.     -Ai, las! Podeu dir-me quan veuré aquella criatura?     -Convé fer-ho, perquè m'ho ha atorgat tres vegades.     -Ara digue-me, doncs, com li plau.     -Senyor, jo us ho diré: que hi aneu una nit fosca amb un pobre arnés descosit i trencat, perquè ningú no us reconegui. Direu: "Fes el bé a l'home nu", i na Llum us farà entrar silenciosament. Aleshores vuereu la seva alegra persona i més encara que no us diré. Llavors guarireu aquesta ànsia.     -Sí, si vós no em preneu el pèl ni m'enganyeu.     -Prego a Déu que em neixi un tumor si us enredo ni una mica, Pere Alamany; però vós ja ho veureu.     -Que sigui vostre tot el que tinc.     -Gràcies, senyor, ja us ho diré.     -Fes-ho tot bé.     -Això vós, que ho fareu. Me'n tornaré amb na Llum i li'n parlaré una miqueta.)
 

CAPELLÀ DE BOLQUERA

Hi figura la cançó anomenada del capellà de Bolquera. És l'única del cançoner que no fa referència a l'amor, ni humà ni místic; parla de les relacions de Déu i l'home: l'home està necessitat d'ajut, però Déu no l'escolta. Comença:
Li fayt Dieu son escur
pus que la nuyt escura;
en Deu es qu'om pauch dur
e ço que Deus vol dura;
nuyl fayt no son segur
si Deu no l'asegura;
bo es qu'om be percur,
mas ses Deu pauch val cura;
car un pus m'aventur,
mays trop desaventura,
e no pusch los mals dur:
tant m'es fortuna dura. 

Eiximenis, a Terç del Chrestià, reprodueix dos poemes o fragments del capellà de Bolquera. Vegem-ne un dels dos:
Qui femna amar vol
   la mort desija,
ne pot viure sens dol,
car guasta si tot sol
e a tuyt enfastiga.

I també reporta un poema en contra d'aquest capellà:
Nuyl temps no nasch corona    en tota Carcassona     que no fos baratera     e gran monçonegera,     sens tota cortesia     e vil en parleria:     aytal fo ça enrere      lo xantre de Bolquere,     qui de onas desayres     dix molts, car de lurs aires     jamay no poch tastar;     ne romas per caçar.      Mas segui.l sens meusra      tostemps mala ventura.     Ne es digne de creure,     car crey que ell en beure      mils per tostemps se entis:      tench l'us de son pais.     E sta mal a clergua,     si donchs no es de Berga,     mentir ne falsament     parlar de nobla gent.
 

BIBLIOGRAFIA

Badia, Lola . Poesia Catalana del S. XIV. Edició i estudi del Cançoneret de Ripoll. Barcelona, Quaderns crema, 1983.
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA