Friedrich Nietzsche


 


(1844-1900)


          poesies
          "vida és voluntat de poder" (selecció de textos per a Nietzsche dit)

  Poesia, art, s’oposa a veritat. Inverteix el platonisme (dualisme: món real / món aparent , món vertader / món fals; l’art per a Plató és una còpia, no és veritat)
Per a Nietzsche, l’art és l’autèntica activitat metafísica: veure la ciència sota l’òptica de l’artista i l’art sota l’òptica de la vida. La idea mateixa de veritat és una falsificació. No hi ha veritat, no hi ha en si: vivim en un món d’aparences però que no remet a cap ésser en si.
El símbol d’una voluntat de vida; això és la poesia.

Diu Nietzsche  a Zaratustra: “tot el que no s’acaba és només un símbol i els poetes menten.” (Goethe havia escrit al Faust: “tot el que s’acaba és només un símbol”.) “Déu és un invent dels poetes”. “Diuen que els poetes menten: tenen raó, nosaltres mentim massa”
“Poeta pretendent de la veritat, tu mentider, anul.la la pretensió de veritat”.

A l’activitat conformador del real és on ha d’arribar l’artista i no a l’ésser en si.
El gran estil: l’estil clàssic: domini de la plenitud de la vida. Tots els dons i desitjos junts; en la bellesa, els oposats estan subjectes.
Tornar amo del caos, obligar-lo a tornar forma: aquesta és la gran ambició.
La poesia no ha d’ésser expressió de sentiments. El poeta ha de modelar, donar forma a lo corporal, sexual...



Poesies (trad. de Manuel Carbonell)


EL CAMINANT

A bon pas un caminant fa camí
nit a través;
la corba vall i l'alta carena-
s'emporta amb ell.
La nit és vella-
camina que camina i enlloc no s'atura,
no sap cap on el porta el seu camí.

Llavors un cant d'ocell fendeix la nit:
"Ai, ocell, ¿què has fet?
Per què m'entrebanques peu i seny,
i aboques dolç corcacor
orella meva endins, que em cal parar
i em car parar orella-
¿per què m'atreus amb el teu cant i el teu salut?"-

Calla el bon ocell i diu:
"No, caminant, no! No és pas a tu a qui atrec
amb els meus cants-
atrec de les altures una femelleta-
¿i a tu, què t'importa?
Sol, la nit ja no m'és bella-
¿I a tu, què t'importa? El que has de fer és caminar
i mai, mai no parar-te!
¿Què hi fas aquí encara palplantat?
¿Què t'han fet, a tu, els meus refilets,
caminant?"

Callà el bon ocell i cavil.là:
"Què li han fet, a ell, els meus refilets?
¿Què hi fa aquí encara palplantat?-
el pobre home, el pobre home caminant!"


ENTRE AMICS

     1

És molt bell compartir el silenci,
és molt més bell compartir les rialles,-
sota els sedencs llençols del cel
en dosser de faig i en jaç de molsa
amb els amics esclafir les rialles
i ensenyar-se blanquíssimes dents.

Si ho he ben fet, guardeu silenci;
si ho he mal fet-, riguem ben fort
i fem més i més mal,
fem més i més mal, riguem amb més maldat,
fins que al sot ens hagin colgat.

Sí, amics! ¿És així com ha de ser?
Amén! I bon vent!

     2

Cap excusa! Cap perdó!
Cors exultants, cors lliures,
no presteu orella, ni cor, ni capçalera
a aquest llibre desraonat!
Creieu-me, amics, no pas per maleir
m'escaigué la meva desraó!

El que jo trobo, el que jo cerco-,
¿ha estat mai en un llibre?
Honreu en mi el gremi dels dements!
Apreneu d'aquest llibre dement
com la raó recobra - "la raó"!

¿Així, amics, és com ha de ser?-
Amén! I bon vent!


ENTRE ENEMICS
(Segons un proverbi gitano)

Allà la forca, aquí la soga
i del botxí la barba roja,
gent al voltant, verí als esguards-
res que em pugui fer perdre el cap.
Això que he après en cent trifulgues,
us ho etzibo a la cara rient:
"En va, en va, qui vol penjar-me.
¿Morir? Si jo no puc morir!"

A captar, envejosos! Que em guardo
allò que mai - no us guanyareu:
és cert, pateixo, sí, pateixo -
però vosaltres - morireu!
Després de cent mortals trifulgues
sóc baf i alè i llum encara-
"En va, en va, qui vol penjar-me.
¿Morir? Si jo no puc morir!"


"LA GAIA CIÈNCIA"

Això no és cap llibre: què hi ha en els llibres!
En aquestes mortalles, en aquests taüts!
El passat és el botí dels llibres:
però ací hi viu un etern avui.

Això no és cap llibre: què hi ha en els llibres!
Què hi ha en les mortalles i en els taüts!
Això és una voluntat, això és una promesa,
això és un darrer trencaponts,
això és un vent de mar, un llevaàncores,
un cruixir d'engranatges, un menatimons;
rugeix el canó, en fumeja blanc el foc,
riu la mar, la monstruosa!


SABER TROBAR LA PRÒPIA COMPANYIA

Amb bufons va bé fer el bufó:
qui vol llepar, es deixa llepar.


REGLES DE VIDA

Per viure bé la vida,
et cal pujar-hi a sobre!
Doncs aprèn a elevar-te!
Doncs aprèn - a mirar cap ensota!

El més noble dels instints,
ennobleix-lo amb prudència.
Per cada quilo d'amor,
pren un gram d'automenyspreu.


EL MOT

El mot ple de vida, que bé que em va:
bota ençà tot alegroi,
saluda inclinant-se atent i amatent,
amable en el destret i tot,
la sang li omple el cor, l'alè no li flaqueja,
s'esmuny i tot per l'orella del sort,
adés s'arronsa, adés s'estira,
faci el que faci - el mot ens és solaç.

Però el mot de mena delicada,
tantost malalt com tantost sa.
Si li vols deixar fer la viu-viu,
agafa'l fluix i delicat,
no el grapegis, groller, ni l'afollis,
sovint les males ullades el maten -
llavors jeu a terra, esguerrat,
esmaperdut, baldat i nu,
tros de carronya malgirbada,
d'agonia i de mort tota malmesa.

Un mot mort - ecs, quin fàstic,
quin plec d'ossos, quin crec, crec, crec.
Uix, quin fàstic d'oficis,
que escorxen els mots, els grans i els petits.


L'ALCIÓ

Així em parlà una dona tota avergonyida
quan la llum de l'alba el cel tenyia:
"Si ets feliç fent abstinència,
si en seràs, de feliç - embriac!"


ECCE HOMO

Jo sí que sé d'on procedeixo!
Insadollable com la flama
m'abrando i moro consumit.
Es torna llum tot el que aferro,
carbó esdevé tot el que deixo,
que no sóc flama, qui ho ha dit!


MORAL D'ESTEL

Predestinat al curs dels astres,
¿què t'importa, estel, la fosca?

Rodola feliç a través d'aquest temps!
Que la seva misèria et sigui llunyana i estranya!

Pertany la teva llum al més distant dels móns!
Compadir-te'n que et sigui pecat!

Per a tu, només un manament: sigues pur!


EL PRÍNCEP OCELLLLIURE

Heus-me ací enfilat en una branca boteruda
alta sobre el mar i els turonets:
un ocell m'hi ha convidat per ser el seu hoste-
prou que l'he seguit parant aquí, parant allà
sense parar alabatent.

La blanca mar s'ha endormiscat,
i tot, ai!, i tot, ah!, se m'ha adormit.
Fita i port qui sap on són,
por i elogi i cinglatades, qui en sap res:
darrera vaig de cada ocell.

Pas a pas només - això no és viure!
Sempre peu davant peu: això pla pesa i cansa!
Deixo que els vents se m'enduguin enlaire,
com m'agrada gronxar-me amb les ales
i darrere cada ocell volar.

¿La raó? - això sí que és un pèssim negoci:
Llengua i raó s'entrebanquen sovint!
Noves forces m'ha donat volar
i m'ha ensenyat òptims negocis,
cantar i plaguejar i romancejar.

Tot sol pensar - això és de savis.
Tot sol canta - això és d'estúpids!
Pareu esment, per tant, a la meva manera
i seieu en rotllana entorn meu,
bells ocellets, sense piular!


LA BARCA MISTERIOSA

Ahir a la nit, quan tot dormia,
a penes el vent amb inconstants
sospirs pels carrerons corria,
no em donava pau ni el coixí,
ni el cascall, ni allò que sol fer venir
un son profund, - una bona consciència.

Al final em vaig treure del cap
de dormir i corrents vaig anar a la platja.
Clar de lluna, arreu dolçor, a la tèbia
arena vaig trobar-m'hi home i barca,
tots dos endormiscats, pastor i ovella:-
endormiscada, la barca deixà la terra.

Passà una hora, i aviat dues,
¿O potser passà un any? - quan de sobte
sentits i pensaments se m'enfonsaren
en un ras etern,
i un abisme infinit
es badà: - s'havia acabat!

-Vingué el matí: sobre negres fondàries
sura una barca i reposa i reposa... ¿Què passà? Un crit, adés
cent crits: ¿què hi hagué? ¿Sang? -
Res no passà! Dormíem, dormíem
tots - ah, tan bé!, tan bé!


GLÒRIA I ETERNITAT

     2

Aquesta moneda, amb la qual
paga tot el món,
la glòria-
aquesta moneda, l'agafo amb guants,
l'esclafo amb fàstic sota meu.

¿Qui vol que el paguin?
Els qui es deixen comprar...
Qui en venda està estén
les mans greixoses
cap a aquesta glòria de llautó que dringa arreu!

-¿Els vols comprar?
Tots es deixen comprar.
Però ofereix-los-en força!
Fes que la teva bossa soni plena!
-si no els enfortiràs,
si no els enfortiràs la virtut...

Que en són, de virtuosos, tots plegats.
Gloriós i virtuós - que bé que rimen.
Mentre el món sigui món,
pagarà el garruleig virtuós
amb gloriós carrisqueig-,
el món no fóra món sense aquesta eixordadissa...

Als ulls de tots els virtuosos
     vull ser culpable,
culpable de tota gran culpa!
Als ulls de tots els esbombaires de la glòria
la meva ambició es torna verm-,
i m'és un pler entre tals corcons
ser-ne el més roí.

Aquesta moneda, amb la qual
paga tot el món,
la glòria-
aquesta moneda, l'agafo amb guants,
l'esclafo amb fàstic sota meu.

........

...........Nietzsche amb sa mare..........................Nietzsche jovenet: 1861


VIDA ÉS VOLUNTAT DE PODER
nietzsche dit


* La meva tasca: la deshumanització de la natura i després la naturalització de l'home, una vegada assolit el concepte pur de "naturalesa".

* A la terra hi ha moltes bones troballes, unes útils, les altres agradoses: per això resulta amable la terra.
I hi ha moltes coses tan ben trobades que, com el pit de la dona: són alhora útils i agradoses.

* Oh germans meus! En quina gent hi ha, doncs, el més gran perill per a tot futur dels homes? No és en la gent bona i en la gent justa? -
- en aquells que diuen i que senten al cor: "Nosaltres ja sabem el que és bo i el que és just.”
I siguin els que siguin els mals que els malvats puguin fer: el mal que fan la gent bona és el pitjor mal de tots!
Oh germans meus, una vegada un hom mirà dins el cor de la gent bona i de la gent justa, i digué: "Són fariseus." Però no l'entengueren.
Però aquesta és la veritat: la gent bona han de ser fariseus - no hi poden fer res!
La gent bona han de clavar a la creu aquell que s'inventa la seva pròpia virtut! Aquesta és la veritat! Claven a la creu aquell que escriu nous valors en noves taules, el futur, se'l sacrifiquen - claven a la creu tot el futur dels homes!

* Creus en la "vida després de la mort"? Has d'aprendre, doncs, a estar mort al llarg de la vida.

* Cal estar bastant malalt per al cristianisme. El cristianisme té en la seva base el rancor dels malalts, adreça els seus instints contra els sans, contra la salut. Tot el que està ben constituït, tot el que és altiu, orgullós, sobretot la bellesa, fa mal als seus ulls i orelles. Déu a la creu ¿encara no es pot comprendre el terrible pensament ocult en aquest símbol? Tot el que és sofriment, tot el que està penjat d'una creu és diví. El cristianisme ha estat fins avui la més gran desgràcia de la humanitat.

* Quan Zaratustra arribà als boscos, de sobte es trobà davant un vell que havia deixat la seva sagrada cabana per anar a buscar arrels al bosc.
"I, al bosc, què hi fa el sant?", preguntà Zaratustra.
El sant respongué: "Faig cançons i les canto, i quan faig cançons, ric, ploro i rondino: així lloo Déu.
Però quan Zaratustra restà sol, parlà així al seu cor: "Com pot ser? Aquest sant vell en el seu bosc encara no ha sentit dir que Déu ha mort."

* Ciència: transformació de la Natura en conceptes amb la finalitat de dominar-la.

* Educar: gairebé sempre significa "educar per mentir".

* En l'esfera dels costums, procedir alguna vegada en contra del que es pensa, conduir-se com tothom i fer a tothom també alguna concessió, és conducta que els homes un tant independents consideren, no només admissible, sinó també honrada, humana, tolerant, gens pedantesca, i tots els qualificatius que puguin ésser útils per endormiscar la consciència intel.lectual. Així es veu que un ateu bateja cristianament el seu fill, un altre fa el servei militar com tothom sense prejudici d'anatemitzar severament l'odi entre les nacions, i un altre es casa per l'Església perquè els seus parents són religiosos, i no l'avergonyeix la inconseqüència que comet en fer les seves promeses davant d'un sacerdot. "Que un de nosaltres faci el que tothom fa i ha fet sempre, no té importància"; així parla la preocupació grollera, així l'error groller, quan no hi ha res tan important com confirmar una vegada més el que és poderós, tradicional i està reconegut com a contrari a la raó, donant-li nova força mitjançant els actes d'alguna persona notòriament sensata.

* Creieu, tal com dieu, en la necessitat de la religió! Sigueu sincers! Només creieu en la necessitat de la policia, i pels vostres diners i la vostra tranquil.litat teniu por dels lladres i els bandits!

* Del nou ídol.-
En algun indret hi ha encara pobles i ramats, però no pas entre nosaltres, germans meus: aquí hi ha estats.
Se'n diu "estat", del més fred de tots els monstres freds. Fred és també quan menteix: i aquesta mentida llisca de la seva boca: "Jo, l'estat, sóc el poble."
On encara hi ha poble, aquest no comprèn l'estat i l'odia com si fos una mala mirada contra els costums i els drets.
Aquest senyal us dono: cada poble parla la seva pròpia llengua del bé i del mal, que el veí no entén. S'ha inventat el seu propi llenguatge en costums i en drets.
Però l'estat menteix en totes les llengües del bé i del mal; i digui el que digui, menteix - i tingui el que tingui, ho ha robat.
Jo en dic "estat", del lloc on del lent suïcidi de tots - se'n diu "la vida".
Mireu, doncs, aquests superflus! Roben per a ells mateixos les obres dels inventors i els tresors dels savis: de llur lladronici, en diuen "cultura", i tot se'ls torna malaltia i enuig!
Mireu, doncs, aquests superflus! Sempre estan malalts, vomiten llur fel i en diuen "periòdic". Es devoren els uns als altres i ni tan sols es poden pair.
Mireu, doncs, aquests superflus! Adquireixen riqueses i així es tornen més pobres. Volen poder i, en primer lloc, l'alçaprem del poder, molt diner, - aquests impotents!
Mireu com s'enfilen, aquests àgils simis! Tots volen arribar al tron.
Llur ídol, el monstre de glaç, em put: tots plegats em puden, aquests servents de l'ídol.
Germans meus, voleu, doncs, asfixiar-vos amb l'alè del seu musell i de les seves concupiscències? Més val que trenqueu les finestres i que us llanceu a l'aire lliure.
Aparteu-vos, doncs, de la pudor!
Lliure encara és la terra per a les ànimes plenes de grandesa. Encara molts indrets romanen buits per a solitaris i aparellats, al voltant dels quals bufa el perfum de mars silenciosos.
Lliure encara és una vida lliure per a les ànimes plenes de grandesa. En veritat, qui no posseeix gaire, menys encara és posseït; lloada sia la petita pobresa!
Allà on l'estat acaba, hi comença l'home que no és superflu: hi comença la cançó del necessari, l'única i insubstituïble melodia.
Allà, on l'estat acaba, -mireu allà, doncs, germans meus! No hi veieu l'arc iris i els ponts del superhome? -
Així parlà Zaratustra.

* Travesso aquest poble i mantinc oberts els ulls: s'han tornat més petits i cada vegada es tornen més petits: - però això, ho fa llur doctrina de la felicitat i de la virtut.
I és que fins i tot en la virtut es resignen - perquè volen comoditat. Però, amb la comoditat, només s'hi avé la virtut resignada.
Abraçar resignadament una petita felicitat - d'això, en diuen "conformació"! I, alhora, ja miren de reüll resignadament cap a una nova petita felicitat.
En el fons allò que més volen és simplement una cosa: que ningú no els faci mal. Així són amables amb tothom i li fan bé.
Però això és covardia: baldament se'n digui "virtut"
La virtut és per a ells allò que torna resignat i manyac: així el llop, l'han tornat gos, i l'home mateix, l'han convertit en el millor animal domèstic de l'home.
Jo sóc Zaratustra, aquell que no creu en Déu: on trobo els que són com jo? I són com jo tots aquells que es donen a ells mateixos llur pròpia voluntat i que allunyen d'ells tota conformació.

* No dependre de cap persona: encara que sigui estimada -tota persona és una presó, també un racó on amagar-se. No dependre de cap pàtria: encara que sigui la més afligida i més desemparada -ja resulta menys dolorós deslligar el cor d'una pàtria victoriosa. No dependre de cap ciència: encara que ens atregui amb els descobriments més valuosos, reservats en aparença precisament per a nosaltres. No dependre de les nostres pròpies virtuts.

* "Per al pur tot és pur" - així parla el poble. Però jo us dic: per als porcs tot es torna porc!
Per això els fanàtics i els beats capcots, que també acoten el cor, prediquen: "El món mateix és un monstre merdós."
Perquè tots ells són bruts d'esperit .
Molta merda hi ha al món: això sí que és veritat! Però no pas per això el món ja és un monstre merdós!

* Jo vull restituir l'home, com a propietat seva, com a producció seva, tota la bellesa i sublimitat que ha projectat sobre les coses reals i imaginades per fer d'aquesta manera la seva més bella apologia. L'home, com a poeta, com a pensador, com a Déu, com a Amor, com a Poder.

* "No sé absolutament el que faig, no sé el que he de fer". Tens raó, però pots estar segur d'això: ets tu el que es fa en cada moment de la vida. La humanitat ha confós en tots els temps la veu activa i la passiva. Aquesta és la seva eterna falta de gramàtica.

* CAP AMUNT
"¿De quina manera pujaré millor a la muntanya?"
Limita't a pujar-hi i no hi pensis!

* Ja al bressol ens doten amb vocables i valors feixucs: "bé" i "mal" - així s'anomena aquest dot. I d'aquesta manera hom ens perdona que visquem.
I hom deixa que els nens vinguin a un hom per impedir-los a temps que s'estimin ells mateixos: així ho procura l'esperit de feixugor.
Però s'ha descobert a si mateix qui diu: aquest és el meu bé i el meu mal: amb això ha fet callar el talp i el nan que diu: "bo per a tots, malvat per a tots".
Mastegar-ho i pair-ho tot - això és realment una cosa pròpia dels porcs! Dir sempre sí - això és l'únic que ha après a dir l'ase, i qui té el seu esperit!
Més repugnants, però, em són encara tots els llepaculs; i la més repugnant bèstia humana que vaig trobar, la vaig batejar paràsit: no ha volgut estimar, però sí viure d'amor.
Desventurats és com anomeno també aquells que sempre han de tenir cura - repugnen el meu gust: tots els duaners, botiguers, reis i altres guàrdies de països i de comerç.
En veritat, també vaig aprendre a tenir cura, i a fons - però només a tenir cura de mi. I vaig aprendre a estar-me dret i a caminar i a córrer i a grimpar i a dansar sobre totes les coses.
I aquesta és la meva doctrina: qui vulgui aprendre alguna vegada a volar, ha d'aprendre primer a estar-se dret i a caminar i a córrer i a grimpar i a dansar: - el volar no s'agafa al vol!

* Mil camins hi ha que encara no han estat trepitjats, mil menes de salut i mil illes amagades de la vida. Inexhaurits i no descoberts encara continuen essent l'home i la terra de l'home.

* De les tres metamorfosis de l'esperit us parlo: com l'esperit es converteix en camell, i el camell en lleó, i el lleó, a la fi, en nen.
     Moltes coses feixugues hi ha per a l'esperit, per a l'esperit fort, que sap suportar, en el qual habita el respecte profund: coses més feixugues, i àdhuc les més feixugues, és el que deleja.
     "¿Què és feixuc?", així pregunta l'esperit que sap suportar, i s'agenolla, com el camell, i vol anar ben carregat.
     Que no és això, humiliar-se per tal de mortificar el propi urc? Fer brillar la pròpia toixesa per riure's de la pròpia saviesa?
     O és això: capbussar-se en aigua llòtica, quan aquesta és l'aigua de la veritat, i no apartar-se de les gèlides granotes i dels gripaus ardents?
     O és això: estimar aquells que ens menyspreen, i, al fantasma, donar-li la mà, quan ens vol fer por?
     Totes aquestes coses, les més feixugues de totes, es carrega a coll l'esperit que sap suportar: com el camell que, ben carregat, corre al desert, així corre ell pel seu desert.
     Però en el desert més solitari té lloc la segona metamorfosi: aquí l'esperit es converteix en lleó, vol fer presa de la llibertat i ser senyor al seu propi desert.
     Aquí cerca el seu últim senyor: es vol tornar el seu enemic, i l'enemic del seu últim Déu, per assolir la victòria vol lluitar amb el gran drac.
     Quin és el gran drac al qual l'esperit no pot seguir anomenant Déu i senyor? "Tu has de" s'anomena el gran drac. Però l'esperit del lleó diu "jo vull".
      "Tu has de" li barra el pas, resplendent com l'or, una bèstia coberta d'escata, i damunt cada escata brilla rutilant "tu has de"!
     Valors mil.lenaris brillen en aquestes escates i així parla el més poderós de tots els dracs: "Tots els valors de les coses - brillen en mi."
     "Ja han estat creats tots els valors, i tots els valors creats - sóc jo. En veritat, no hi ha d'haver cap més "jo vull"!" Així parla el drac.
     Germans meus, per què cal el lleó a l'esperit? Per què no n'hi ha prou amb la bèstia de càrrega que renuncia i respecta?
     Crear nous valors - tampoc el lleó no és capaç de fer-ho: però crear-se llibertat per a noves creacions - això sí que és capaç de fer-ho el poder del lleó.
     Crear-se la llibertat i un sagrat no àdhuc enfront del deure: per això, germans meus, cal el lleó.
     Prendre's el dret de nous valors - això és la presa més horrible per a un esperit que suporta i que respecta.
     Però digueu, germans meus, què pot fer el nen que no hagi pogut fer el lleó? Per què el lleó rapinyaire s'ha de convertir en nen?
     Innocència és el nen, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que dóna voltes per si sola, un primer moviment, un sagrat dir si.
     Sí, per al joc del crear, germans meus, cal un sagrat dir si: l'esperit vol ara la seva voluntat, el que havia renunciat al món es guanya el seu món.
     Tres metamorfosis de l'esperit us he contat: com l'esperit es convertí en camell, i el camell en lleó, i el lleó, a la fi, en nen.

* Podríeu crear un Déu? - Doncs no em parleu de Déus! Però sí que podríeu crear el superhome.
Potser no pas vosaltres mateixos, germans meus! Però podríeu transformar-vos en pares i avis del superhome: i que aquest sia el vostre millor crear! -
Tot allò que no és moridor - és solament un símbol! I els poetes menteixen massa. -
Perquè el creador mateix sigui el nen que torna a néixer, per això ha de voler ser també la partera i els dolors de la partera.
El voler fa lliure: vet aquí la veritable doctrina de la voluntat i de la llibertat - així us ho ensenya Zaratustra.
Ja-no-voler i ja-no-estimar i ja-no-crear! Ai, que aquest gran abaltiment romangui sempre lluny de mi!

* I, en veritat, el que vaig veure, no ho havia vist mai. Vaig veure un jove pastor que es recargolava, que s'ofegava, convuls, amb el rostre desfigurat, de la boca del qual penjava una serp negra i feixuga.
Havia vist mai tants ois i tan lívid horror en un rostre?
Que potser s'havia adormit? Llavors la serp se li havia esmunyit dins la gola - i s'hi aferrava clavant-li els ullals.
La meva mà estirava la serp i estirava: - debades! No aconseguí arrencar-la de la gola. Llavors un crit sortí de mi: "Mossega! Mossega!
Arrenca-li el cap! Mossega!"
Endevineu-me, doncs, l'enigma
Qui és el pastor dins la gola del qual s'havia esmunyit la serp? Qui és l'home dins la gola del qual s'esmunyiran les coses més feixugues, més negres?
- Però el pastor mossegà, tal com li havia aconsellat el meu crit; clavà una bona mossegada! Escopí lluny el cap de la serp -: i d'un salt es posà dret. -
Ja no pastor, ja no home - un transfigurat, un il.luminat que reia! Mai abans en la terra no havia rigut cap home com ell rigué!
Oh germans meus, vaig sentir un riure que no era el riure de cap home - i ara em devora una set, una enyorança que mai no es calma.
L'enyorança que sento d'aquest riure em devora: oh, com puc suportar viure encara! I com podria suportar morir ara!



inici

Pàgina de presentació MAG POESIA