Kirmen Uribe

Ondarroa, Biscaia, 1970.
Ha traduït al basc poemes de Raymond Carver, Silvia Plath, Mahmud Darwix.
El primer llibre de poemes, Bitartean heldu eskitik (Mentrestant dóna’m la mà), és Premi Nacional de la Crítica 2002. Ha publicat poemes a revistes americanes.
De 2003 és el llibre disc Zaharregia, txikiegia agian (Una manera de mirar).
Ha participat en diversos Festivals Internacionals de poesia.

EL CUCUT

Aquell any va sentir el cucut a principi d’abril.
Potser, perquè estava inquiet,
potser, per aquella mania d’ordenar el caos,
va voler esbrinar amb quines notes cantava.

L’endemà a la tarda, ja era al bosc,
amb un diapasó, esperant.
Llavors, el va sentir.
El diapasó no mentia.
Si-sol eren les notes del cucut.

El descobriment es va saber arreu.
Tothom volia provar si el cucut de debò
cantava amb aquelles notes.
Però els resultats no coincidien.
Cadascú deia la seva veritat.
Alguns, que feia fa-re, d’altres, mi-do.
No es posaren d’acord.

Mentrestant, el cucut seguia cantant al bosc.
Ni si-sol, ni fa-re, ni mi-do.
Com fa mil anys
cantava: cu-cut, cu-cut.


MAIG

               Deixa’m mirar-te als ulls.
               Vull saber com estàs.
                            Rainer W. Fassbinder

Mira, ha entrat el maig.
Ha estès la seva parpella blava damunt el port.
Vine, fa temps que no sé de tu.
Et noto tremolós, com aquells gatets que anegàrem de petits.
Vine, i parlarem de les coses de sempre,
del valor que té ser amable,
de la necessitat de compondre-se-les amb els dubtes,
de com omplir els buits que tenim a dins.
Vine, sent a la cara el matí,
quan estem trists, tot ens sembla flosc;
quan estem forts, el món s’esmicola.
Cadascun de nosaltres guarda quelcom desconegut de les vides dels altres,
sigui un secret, un error o un gest.
Vine i posarem verds els vencedors,
saltarem des d’un pont rient-nos de nosaltres mateixos.
Contemplarem en silenci les grues del port,
perquè estar junts en silenci és
la millor prova d’amistat.
Vine amb mi, vull canviar de país,
deixar aquest cos meu de banda
i ficar-me amb tu dins una cloïssa,
amb la nostra petitesa, com els caragolins.
Vine, t’espero,
continuarem la història interrompuda fa un any,
com si no tinguessin un cercle més
els bedolls blancs de la ribera.


T’ESTIMO, NO

Encara que va fer feina durant quaranta anys
als alts forns,
dins seu encara hi havia un pagès.

A l’octubre, torrava pebres
amb el soldador
al balcó de la seva casa de barri.

La seua veu era capaç de fer callar
qualsevol.
Només la seva filla s’atrevia amb ell.

Ell mai no deia t’estimo.

El tabac i la pols d’hacer li cremaren
les cordes vocals.
Dues roselles a punt de caure.

Quan es va jubilar, la filla es va casar en una altra ciutat.
Ell li va fer un regal.
No eren robins, ni tan sols seda vermella.

Havia anat traient peces de la fàbrica.
A poc a poc, les seves mans
van doldar un llit d’acer.

Ell mai no deia t’estimo.


L’ANELL D’OR

Mon pare va perdre l’anell de casat a la mar. Com tots els mariners, se’l treia i el penjava de la cadena per no perdre el dit quan amollaven la xarxa.
Al cap d’unes quantes marees la meva tia, mentre netejava uns lluços, va trobar un anell d’or dins un d’ells. Va fer net l’anell i en va veure les lletres i els números gravats. Encara que pareixia mentida, eren les inicials i la data de noces dels meus pares.
Sembla que mon pare va pescar el mateix lluç que s’havia menjat el seu anell. En tota la mar.

La tranquil.la nit d’estiu porta vent de l’interior i records. M’he empescat, mirant al cel, que les casualitats són planetes amb una òrbita molt i molt ampla.
Només es veuen de tant en tant.

Això de l’anell és una casualitat massa grossa. Però és igual. El que importa ara és que durant molts anys la història de l’anell va ser real dins les nostres petites ments d’infant.

De nit, la mar brilla com un lluç.
Les estrelles salten com escates.


NO PUC TRIAR

No puc triar
entre la Mar i la Terra.
Visc feliç a la línia que les uneix.
En aquesta cinta negra que mou el vent.
En aquest llarg cabell d’un gegant desorientat.

Del Mar m’agrada sobretot el seu cor de nin gran.
De vegades rabiós, de vegades capaç de dibuixar
paisatges impossibles.
De la Terra, les mans.

No puc triar
entre la Mar i la Terra.
Sé que el meu lloc és un fil fi,
però al Mar em perdria
i a la Terra m’hi ofego.

No puc triar. Quedaré aquí.
Entre ones verdes i muntanyes blaves.



Coordinació de les traduccions: Antoni Picornell.
(VIII festival de poesia de la mediterrània. Produccions Estelroig 2006


Ibtisam Al-Mutwakil

San’a, Iemen, el 1970
És professora de llengua i literatura àrabs.

UN ALTRE ALGÚ

Ja ho sé.
Passarà algú
per repetir les mateixes
velles paraules
sobre l’amor,
sobre dos
que són un,
sobre aquelles coses
tan gastades.

Aquest altre algú
dirà que és diferent
i que no s’assembla gens als altres;
dirà coses velles
que només ell es creurà,
i insistirà que no menteix
i jurarà una eternitat
de la quel només té
                                   uns instants.

Instants
que li serviran
per dir coses,
i insistir
i jurar.

Després, se n’anirà
deixant enrere
totes les coses i el buit.
Perquè vingui un altre algú
(tant hi fa quan).
Tanmateix, ho sé,
passarà
aquell nou altre algú
a repetir les mateixes
velles paraules
sobre l’amor,
sobre dos que són un,
sobre aquestes coses
per una eternitat
de la qual…
etc.

        etc.

               etc.



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA