|
Anònim (XIII-XV)
Arnold, Mathew (1822 –1888)
Ashbery, John (1927)
Auden, W. H. (1907-1973)
Banton, Frank
Blake, William
(1757-1827)
Bogan, Louise (1897-1970)
Browning, Elisabeth
Barrett (1806 –1861)
Burnside, John (1955)
Campion, Thomas (1567-1620)
Crapsey, Adelaide (1878-1914)
Cullen, Countee (1903-1946)
Cummings, E. E. (1894
- 1962)
Davies, W. H. (1871-1940)
Dickinson, Emily (1830-1886)
Donne, John (1572-1631)
Dyer, Sir Edward (1540-1607)
Dylan, Bob
Eliot, T. S. (1888-1965)
Emerson, Ralph Waldo
(1803-1882)
Frost, Robert (1874-1963)
Graves, Robert (1895-1985)
Gupta, Satish (1947)
Hardy, Thomas (1840 –1928)
Heaney, Seamus (1939)
Herrick, Robert (1591 –1674)
Hopkins, Gerard Manley
(1844-1889)
Hughes, Langston (1902-1967)
Hughes, Ted
Jonson, Ben (1572 –1637)
Joyce, James (1882-1941)
Keats, John (1795 –1821)
Kinnell, Galway (1927)
Landor, Walter Savage
(1775 –1864)
Larkin, Philip (1922-1985)
Lindsay, Vachel (1879-1931)
Lowel, Robert (segle xx)
MacLeish, Archibald (1892)
Masters, Edgar Lee (1868-1950)
Millay, Edna St. Vincent
(1892-1950)
Murray, Les (1938)
Parker, Dorothy (1893-1967)
Patchen, Kenneth (1911-1972)
Poe, Edgar A. (1809-1849)
Pound, Ezra (1885-1972)
Raleigh, Sir Walter
(1552 –1618)
Roethke, Theodore (1908-1963)
Rosenthal, David H. (1945)
Rossetti, Christina (1830-1894)
Sandburg, Carl (1878-1967)
Shakabpa, Tsoltrim N.
(1943)
Shakespeare, William
(1564-1616)
Shelley, Percy Bysshe
(1792 –1822)
Snow, Wilbert (1884- )
Stevens, Wallace (1879-1955)
Teasdale, Sara (1884-1933)
Untermeyer, Louis (1885-
)
Watkins, Vernon (1906-1967)
Whitman, Walt (1819-1892)
Wilmot, John (1647 –1680)
Wordsworth, William
(1770 –1850)
Wylie, Elinor (1885-1928)
Yeats, W.B. (1865-1939)
Lírica anònima
(segles XIII-XV)
Tota la nit vora la rosa, rosa,
tota la nit vora la rosa he estat;
robar el roser no gosava
però la rosa sí l'he robat.
(Trad. Francesc Parcerisas)
EL BEVEDOR AGRAÏT
He passat per ‘qui, i aquí he begut:
adéu-siau, senyora, i mercès a mils.
He estat aquí amb molta alegria,
i aquí he begut cervesa a barrils.
(Trad. Francesc
Parcerisas)
Sir Edward Dyer
(Sharpam Park, Somerset, 1540-1607)
“Viatjà al continent i el 1566 va entrar a la cort de la reina
Isabel [...] Byrd, el compositor, n’havia musicat algun poema”. La seva
poesia fou molt popular.
“LA MEVA MENT ÉS SEMBLANT A UN REIALME...”
La meva ment és semblant a un reialme,
en ella trobo alegria perfecta,
més excel.lent del que poden causar-me
els goigs del món i la bondat dilecta.
Vull quasi tant com volen heure tots
però la ment em priva anhelar molt.
De reials pompes, d’un gran munt de riqueses,
o de la força per fer-se amb la victòria,
de l’enginy hàbil que sana malapteses,
o de l’aspecte que a l’ull amant és glòria;
de res d’això mai m’he sentit esclau,
la meva ment em basta per palau.
Veig l’abundor tacada amb sofriment,
i els grimpadors que cauen sempre prest;
veig que els senyors de rang més eminent
sovint es troben molts d’ells amb fat funest;
tot és esforç, la por els manté vius;
turments tan grans ma ment els troba asprius.
Jo visc content, i així entenc la vida,
no cerco més que allò que ha de bastar-me,
no vull tenir posició altiva;
tot el que em manca la meva ment pot dar-me;
heus aquí, doncs, que triomfo com un rei,
perquè la ment tot posa al meu servei.
Alguns, amb molt, voldrien tenir més;
jo tinc ben poc; res més, però, no vull:
ells pobres són, tot i tenir en excés,
i jo sóc ric car poc em fa curull:
ric sóc, i ells pobres; pidolen quan jo dono;
jo llenç, i ells manquen: freturen quan jo visc.
Jo no ric pas de la desgràcia aliena,
ni enveja tinc de llur prosperitat;
cap cop del món torba ma ment serena,
sempre igual roman el meu estat.
No temo mal, no adulo cap amic,
no odio viure, ni temo el fi inic.
Alguns confonen plaer amb cupiditat,
seny amb força que empeny la voluntat;
sols es refien del que han atresorat,
un art ocult per tota habilitat:
l’únic plaer que jo trobo, però,
és tenir calma en la ment de debò.
Mon tresor és salut i assossec,
l’esperit clar ma principal defensa;
si agradar vull en els suborns no crec,
ni desertant pretenc causar ofensa.
Així és com visc, així és com vull morir;
tant de bo tots seguissin eix camí.
(Trad. Francesc
Parcerisas)
Sir Walter Raleigh
(Devon, 1552 – Londres, 1618)
Participà en la colonització de l’Orinoco i la Guaiana.
Va estar tretza anys empresonat. Fou executat. És autor d’una quarentena
de poemes.
LA MENTIDA
Vés, ànima, hoste del cos,
a tan desagraït comès;
no temis tocar els millors;
la veritat t’ho haurà permès.
Vés, ja que a mi em cal morir,
la mentida fes sentir.
A la cort, digues que brilla
i lluu com fustot corcat;
i a l’església, que predica
el que és bo i no ha practicat.
I si església i cort repliquen
llavors menteix a ambdues.
Digues als potentats que viuen
mercès a les accions dels altres;
si no donen no els estimen,
llur força són guardaespatlles.
I si els arbora la ira
dóna als potentats mentida.
Digues als d’alta condició
que governen tot l’estat,
que llur fi és l’ambició,
llur pràctica la maldat.
I si et volen contestar
menteix-los i els fas callar.
Digues als malgastadors
que, gastant, demanen més,
i que allò que té un més alt cost
només vol un alt elogi.
I si gosen contestar,
la mentida els pots donar.
Digues al zel que vol devoció,
a l’amor que és sols luxúria;
al temps que és sols moció;
a la carn que és pols sa fúria.
I no esperis llur resposta
perquè hauràs de mentir a posta.
A l’edat, digues que es perd;
a l’honor, que sovint muda;
a la beutat, que marceix;
al favor, que prest s’atura.
I quan vulguin replicar
mentides els pots donar.
Digues al seny que desbarra
quan vol ser massa assenyat,
i a l’enginy que s’atabala
per sa escrupolositat.
I quan vegis que repliquen:
les mentides pacifiquen.
A la física pots dir agosarada,
a la traça pretensiosa;
a la caritat que és glaçada;
a la llei que és puntosa.
I en el moment de replicar-te,
tot mentint pots defensar-te.
A la sort digues-li cega;
que decau a la natura;
a l’amistat que és severa;
a la justícia que no fretura.
I si gosessin respondre,
tot mentint els pots confondre.
Digues a l’art que no és sòlid,
perquè varia amb el gust;
al pensament que és estòlid
de tant que vol ser profund.
I si algun dels dos s’enutja,
la mentida te’ls rebutja.
A la fe diques que ha deixat la ciutat;
al camp digues-li com ha pecat;
digues que els homes no tenen pietat;
que la virtut és allò menyspreat.
I si algú gosa replicar
mentides no has d’estalviar.
Aií, quan hagis, com t’he dit,
esbombat aquestes coses
-tot i que aquell que ha mentit
mereix la mort deshonrosa-,
que algú vingui a apunyalar-te.
Cap punyal, ànima, no pot matar-te.
(Trad. Francesc Parcerisas)
William Shakespeare
(1564-1616)
Thomas Campion
(1567-1620)
Poeta i músic. Va escriure la lletra de moltes cançons
musicades pels seus contemporanis.
MADRIGAL
La meva amor, quan s'abilla,
mostra que n'és d'assenyada:
de tan rebé com li escau
tota la roba triada.
Per a cada estació
té un vestit que s'hi adiu,
sigui hivern o tardor,
primavera o estiu.
Cap bellesa no li falta
si apareix tota vestida
però la bellesa és
quan tots els vestits oblida.
(Trad. Francesc Parcerisas)
John Donne
(Londres, 1572-1631)
“Arrià a ser capellà reial. La seva vida plena de dificultat,
apassionada i intel.lectualment inquieta es reflecteix molt bé en
els seus poemes: franquesa, paradoxes, hipèrbaton, enginy verbal,
escolasticisme conceptual, sensualitat. [...] en vida mai no permeté
la impressió de la seva obra, que, d’altra banda, era famosa.”
LA PUÇA
Mira aquesta puça, i repara
la nimietat del que tu em negues ara.
Primer em xuclà a mi, ara a tu;
de sang de dos, la puça n’ha fet un.
Saps que això no pot haver estat
pecat, vergonya, pèrdua de virginitat.
Gaudint abans de noces, la puça,
mimada, d’infla de sang feta de dues.
I nosaltres, ai, no obrim quan l’amor truca.
Oh, detura’t. Perdona tres vides en l’insecte
en qui, quasi, què dic, més que de casats tenim afecte.
Aquesta puça ´ñes tu i és jo, essent
ensems el tàlem i el temple del casament.
No hi fa res que els pares remuguin, ni tu;
tu i jo ens enclaustrem dins l’animal menut.
Si l’instint t’inclina a matar-la, i a matar-m’hi
a mi,
no vulguis pas afegir-hi el teu suïcidi,
pecat que, en matar-ne tres, és sacrilegi.
¿Ja t’has, sobtada i cruel,
emporprat l’ungla amb sang innocent?
Aquesta puça, ¿com la pots haver culpat
sinó d’aquella gota que et xuclà?
Però tu triomfes, i dius encaqra
que no et trobes pas –ni a mi- més feble ara.
Aprèn, doncs, que falses poden ser
les ports;
perdràs igual d’honor, donant-me el
cos,
que ànsia m’ha donat la puça
que tu has mort.
(Trad. J. M. Sobrer)
EPIGRAMA
M'has dit efeminat, perquè, de les dones,
em complau llur alegria;
jo em guardaré prou de dir-te viril,
encara que empaitis noiets cada dia.
(Trad. Francesc Parcerisas)
Ben Jonson
(Westminster, 1572 – Londres, 1637)
“Va fer de soldat, de paleta i d’actor abans de dedicar-se a escriure
per al teatre. [...] Va escriure cançons, epigrames i sàtires.
Durant molt de temps fou considerat el primer dramaturg anglès, i
més important que Shakespeare.”
“ENCARA QUE SÓC JOVE I NO PUC DIR...”
Encara que sóc jove i no puc dir
què és l’Amor o què la Mort,
que porten fletxes, però, ja he sentit,
i que apunten tots dos a l’humà cor.
I, a més, també, m’han advertit
que si amb fred fereix la Mort, l’Amor amb foc;
temo, doncs, que els dos extrems ja s’ahn unit
i que són una sola cosa Amor i Mort.
D’igual manera com nosaltres solem dir
que s’enruna el que s’esfondra o esclata;
i que idèntica pot ser la nostra fi
sigui en mans del llamp o de l’onada;
així d’Amor els dards de foc ens fan perir
tan prest com de la Mort la mà glaçada;
els focs d’Amor, emperò, han la virtut
de fondre tot el gebre d’un ntaüt.
(Trad. Francesc Parcerisas)
Robert Herrick
(Londres, 1591 – Devon, 1674)
Sacerdot. “El seu to de suavitat clàssica fa que, quan frueixen
de certa originalitat, les seves imatges o comparances resultin més
detonants.”
COMPLAENÇA EN EL DESORDRE
Un dolç desordre en el vestit
encén en les robes el desig.
A les espatlles un xal posat
amb exquisida distracció;
unes puntes desfetes aquí i allà
fetilleres d’un cosset en carmesí;
un botonet descordat, i llavors
llaçades que salten en confusió;
una corba encisera, que hem d’advertir
en enagos de tempestuositat;
el nus d’una sabata, descurat,
on veig una esquerpa civilitat;
més captivador trobo tot això
que l’art massa precís en cada part.
(Trad. Francesc Parcerisas)
John Wilmot,
comte de Rochester
(Ditchley, Oxfordshire, 1647 – Woodstoch, 1680)
“El millor de la seva poesia és la sàtira”.
ERA UN PUTOT tan exquisit
que dins el ventre de sa mare
ja obria el cony amb delit
que dues se'n tirés son pare.
(Trad. Miquel Desclot)
William Blake
(Londres, 1757-1827)
William Wordsworth
(Cockermorth (Cumberland), 1770 – Rydal Mount (Westmorland), 1850)
“Va conèixer Coleridge i, plegats, publicaren Lyrical Ballads
(1798), considerat sovint com el primer gran manifest de la poesia romàntica.
[...] El seu estil narratiu i descriptiu, mesurat, amb introducció
de reflexions sobre les emocions peronsla, obren el camí al que serà
la poesia de l’experiència i de la refleió.”
CANÇÓ
Vés, rosa bella.
Digues-li que perd son temps.
Ha sabut suara ella,
quan us comparava ensems,
com és dolça i com és bella.
Digues-li sa joventut,
ella que serva sa gràcia escondida,
que si tu fossis eixida
en desert on cap home és nascut
ningú diria ta gràcia exquisida.
Poc valiment
té la bellesa a la llum amagada;
prega-li sia a l'esguard amatent
i no refusi el desig, altrament
tanta rubor no don l'ésser lloada.
Llavores mor; i
si ella ta lleu existència compara,
en tu pot llegir
el Fat comú de tota cosa rara
meravellosa i subtil i dolça i clara.
(Trad. Joaquim Folguera)
Walter Savage
Landor
(Ipsley Court, Warwickshire, 1775 – Florència, 1864)
“S’educà a Rugby i fou expulsat del Trinity College, Oxford,
per “boig jacobí” [...] Escriví llibres d’idil.lis, fragments
dramàtics, poesia lírica, epigrames i poemes de circumstàncies.”
IANTHE
Recordo ben bé com somrigueres
en veure’m escriure el teu nom damunt
la sorra molla de la mar... “Ai, criatura!,
que et penses escriure damunt pedra!”
Des de llavors he escrit allò que la marea
no podrà esborrar mai, allò que homes
que encara han de néixer llegiran enllà dels oceans
per tornar a trobar escrit el nom de Ianthe.
(Trad. Francesc Parcerisas)
ENDREÇA
No vaig lluitar amb ningú, perquè cap valia la meva
lluita,
vaig estimar la natura, i després de la natura, l’art;
ambdues mans vaig escalfar-me davant el foc de la vida,
ara s’apaga, i jo em disposo a partir.
(Trad. Francesc Parcerisas)
Percy Bysshe
Shelley
(Field Place (sussex), 1792 – en mar, prop La Spezia, 1822)
“Assistí a Oxford, però en fou expulsat en divulgar-se
les seves idees atees. [...] En general, és incapaç de resistir
la inclinació per la retòrica simbòlica.”
I
Massa sovint profana un mot, la gent,
perquè jo el vulgui profanar;
massa desdenya en fals un sentiment
perquè tu el vulguis desdenyar;
una esperança és prou desesperada
perquè l'ofegui la prudència;
la teva pietat, més estimada
que cap altra, i amb més ardència.
II
Jo no puc donar allò que hom diu amor;
mes, ¿no acceptaries l'anhel
que eleva el cor, una adoració
que no rebutja mai el cel,
el desig que sent l'arna per l'estrella,
el que la nit sent pel matí,
el culte cap a alguna cosa bella
lluny de l'esfera del patir?
(Trad. Marià Villangómez)
John Keats
(Londres, 1795 – Roma, 1821)
Ralph Waldo Emerson
(Boston, 1803-1882)
“Filòsof i poeta. [...] El seu pensament, purità, romàntic,
defensa l’experiència intuïtiva d’un Esperit Universal”.
MÚSICA
Deixeu-me anar allà on vulgui,
sento una música que neix del cel:
ressona en les coses antigues,
i ressona en les jovençanes,
en tot el que és bell, en tot el que és lleig,
campaneja amb alegre cançó.
No és sols en la rosa,
no és sols en l'ocell,
no és sols allà on l'arc lluu i s'irisa,
ni en la cançó que escoltem de la dona,
sinó en les coses més fosques, més vils,
on sempre, sempre hi canta alguna cosa.
No és sols en les estrelles més altes,
çni en el calze de les poncelles,
ni en el cant dolç del pit -roig,
ni en l'arc iris que somriuen les pluges,
sinó en el fang i en l'escòria de les coses,
on sempre hi ha quelcom, quelcom que canta.
(Trad. Francesc Parcerisas)
Elisabeth
Barrett Browning
(Coxhoe Hall (Durham), 1806 – Florència, 1861)
Va traduir el Prometeu encadenat d’Èsquil.
“SI M’HAS D’ESTIMAR, QUE NO SIGUI PER RES...”
Si m'has d'estimar, que no sigui per res
que no sigui l'amor mateix. No diguis:
"L'estimo per l'aspecte, pel somrís, per la gentil
manera del parlar..., per un gir del pensament
que s'acorda bé amb el meu, i que em donà
en tal avinentesa un agradable benestar..."
Perquè aquestes coses, per elles, Estimat, poden
ser canviades, o canviar per a tu, i l'amor forjat així
igual podria ser desfet. No m'estimis tampoc
per la teva pietat en eixugar-me el plor:
hom pot oblidar les llàgrimes, que el teu confort
tan llargament dugueren, perdent així el teu amor!
Estima'm per l'amor mateix, perquè sempre més
puguis seguir estimant-me, en l'eternitat de l'amor.
(Trad. Francesc Parcerisas)
Edgar A. Poe
(1809-1849)
Walt Whitman
(1819-1892)
Mathew Arnold
(Lakham (Middlessex), 1822 – Liverpool, 1888)
“Creia que la cultura, que concebia com a universal i no classista,
era la força que podia salvar la societat moderna del materialisme.
[...] Fou el primer a ressaltar la posició del poeta en la societat
en lloc de la seva posició en el món de l’art.”
PLATJA DE DOVER
Tenim mar calma aquesta nit.
Alta marea, i la lluna reposa
clara damunt l'estret; a la costa francesa
un far lluu i ja no hi és; l'espadat d'Anglaterra,
un espurneig immens, es dreça
i corona la pau de la badia.
Vine'm a la finestra, respirem
l'aire clement que ens duu la nit!
Només que del llarg fil d'escuma, on la mar
talla la terra pàl·lida de lluna,
escolta!: com retruny el turment dels palets
que les ones s'enduen, i després
els llencen, de tornada, platja amunt,
i s'engeguen i hi tornen i s'engeguen
amb una trèmula cadència, només
que ens ve, lent, l'acord etern de la tristesa.
Fa tant de temps que Sòfocles,
sentint-ho a l'Egeu, va meditar
la turpitud del flux i del reflux
del sofriment humà; nosaltres
pensem també, quan sentim el soroll
des d'aquesta remota mar del nord.
I la mar de la Fe
també un dia va ser al més alt de la marea
i va cenyir, cintura clara i ben plegada,
les ribes de la terra. Avui
li sé escoltar només el melangiós,
el llarg rugit quan es fa enrere
i cedeix: que ens aleni el vent nocturn
i ens esmoli les vastes vores àrides
i l'esquelètic bastiment del món.
Oh, amor, ens hem d'ésser
lleials!, car aquest món, que sembla
que se'ns obri com un país de somnis,
tan variat, tan ric de bellesa, tan nou,
no té joia real, amor, ni llum,
ni certitud, ni pau, ni un menys de pena;
i aquí ens trobem com a una plana on es fa fosc
i es travessen els crits de qui lluita amb qui fuig,
i exèrcits ignorants topen de nits.
(Trad. Gabriel Ferrater)
Emily Dickinson
(1830-1886)
Christina Rossetti
Londres (1830-1894)
“Va relacionar-se molt amb el cercle d’artistes i escriptors pre-rafaelites
que es va aplegar al voltant del seu germà, Dante Gabriel Rossetti.
[...] La seva produjcció poètica es va tornar més
introspectiva, més reflexiva i més innovadora a nivell formal
i pel que fa als seus registres de dicció.”
CANÇÓ
Quan sigui morta, amo,
no cantis cançons tristes
per a mi.
Sobre el meu cap
no plantis roses,
ni fosc xiprer mesquí.
Sobre meu,
fes d’herba verda,
rosada i fosa als sols.
I si tu vols,
recorda’m viva;
o oblida’m
si tu vols.
Ja no veuré dolces ombres,
ploure no sentiré,
i el rossinyol cantant sa pena,
ja no oiré.
I somiant dins del crepuscle
d’un eternal recer,
potser el record
em faci seva,
oblidaré, potser.
(Trad. Rosa Leveroni)
Thomas Hardy
(Upper Bockhampton (Dorset), 1840 – Dorchester, 1928)
“El més impressionant és la seva poesia de reflexions
personals basada en sobtats llampecs de la memòria.”
LA DISCÒRDIA
La pluja a les finestres, les portes amb cruixits,
la gespa remoguda per les ràfegues,
i jo m'estic ací, i tu t'estàs allí,
i cent milles entre nosaltres.
Oh, si no fos més que el mal temps, amor,
oh, si no fos més que les milles
el que s'ajunta en la desunió,
podria haver-hi lloc per als somriures.
Però la nosa entre tots dos que ens frustra,
i s'amaga i torna a guaitar,
és més que la distància o que la pluja,
amor, i més llarga que els anys!
(Trad. Marià Villangómez)
EL FANTASMA
Fou aquesta finestra temps enrera la seva,
i la candela, gairebé,
brillant des de l'interior
em feia senyes: "Sóc aquí!"
Ara la veig, com aleshores,
movent-se rere els vidres.
Ai, és tan sols el seu fantasma
engendrat dins el meu cervell.
Al davant en la meva visió,
per onsevulla que ella vagi;
el canvi dissol els paisatges,
ella roman amb mi.
Figura dolça i tímida, amor meu,
qui podria apartar-te?
Jo no vull que mai, amor meu,
el teu fantasma s'esvaneixi.
(Trad. Marià Villangómez)
ESTATS DEL TEMPS
I
Ara és el temps de què el cucut s’agrada,
i jo també:
quan amb l’aiguat les pues del castanyer es desprenen,
i la niada pren el vol;
i el bru rossinyolet és tot enamorat,
i a fora del “Descans del viatger” seu gent,
i les noies vesteixen transparents mussolines,
i els ciutadans somien el migjorn i el ponent,
i jo també.
II
Ara és el temps en què el pastor s’aparta,
i jo també:
quan degoten els faigs en marrons i burells,
i baten i s’agiten;
i palpita, amagada pel puig, l’aigua amb angúnia,
i per la praderia rierols es desborden,
i als reixats de les portes pengen gotes en fila,
i se’n van per famílies les graules cap a casa,
i jo també.
(Trad. Marià Villangómez)
DESPRÉS
Quan el Present haurà passat la balda rere el meu trèmol
viure
i el mes de maig batrà, content, com ales,
les seves fulles
delicades com seda noufilada, ¿diran els meus veïns:
“Era un home que parava atenció en coses
així”?
Si és al capvespre quan, com un silent aclucar de parpelles,
ve el falcó, com rosada, entre l’ombra,
a posar
als arços alts vinclats pel vent, potser pensarà qui
ho miri:
“Això devia ser-li una visió familiar.”
Si em moro una nit negra, plena d’insectes, càlida
quan l’eriçó s’escorre furtivament
pel gesp,
potser dirà algú: “Maldà perquè aquestes
bestioles no sofrissin,
però poc pogué fer per elles; i ara
j ano hi és.”
Si, en sentir que per fi he estat aturat, drets a la porta
guaiten el cel d’hivern estelat, gèlid,
¿se’ls acudirà de pensar, als qui no em veuran més
el rostre:
“Era dels qui s’adonaven d’aquests misteris”?
¿I dirà algú, en sentir el meu toc de comiat
en la foscúria,
si el travessa la brisa fent una pausa en el repic
fins que ressorgei amb so com de campana nova:
“Ara no ho sent, però se solia fixar en
coses així”?
(Trad. Josep M. Jaumà)
TOTS DOS ESPERANT
Una estrella em mira
i diu: “Aquí estem, tu i jo,
cadascú al seu lloc:
què penses fer,
penses fer?”
I dic: “Pel que jo sé,
deixar que el temps s’escoli, i esperar
fins que el meu canvi arribi.” “Exacte
-diu l’estrella-, jo també,
jo també.”
(Trad. Josep M. Jaumà)
Gerard Manley Hopkins
(Stratfird, Essex, 1844 - Dublín, 1889)
Sonets complets (València, Ed. Denes,
1999)
(Trad. de l'anglès: Isidre Martínez Marzo)
LA MAR I L'ALOSA
A costat i costat se m'arrengleren
dos sorolls massa antics per a morir.
A la dreta, la plenamar s'alçura
contra la riba: allà la lluna lluu.
A l'esquerra, l'alosa pren el vol;
en una partitura s'acompassa,
que es descabdella a rínxols i que fa
la música brotar, malbaratar-la.
¡Com tots dos sons avergonyeixen una
tan frívola ciutat! ¡I com delaten
amb la seua puresa aquestos temps
mediocres! Nosaltres, envejosos
de corones, traïm el goig del món,
a penes sent com som un gra de pols.
W. B. Yeats
(1865-1939)
Poeta, dramaturg, prosista i estadista irlandès. Premi Nobel
1923. “Yeats és una de les figures centrals de la poesia anglo-americana
d’aquest segle.” La seva poesia ha passat per diverses èpoques,
amb influències molt diverses: Blake, Nietzsche, Pound.
UN VESTIT
Vaig fer de la meva cançó
un vestit cobert de brodats
trets de velles mitologies
del taló fins al coll;
però els necis van agafar-lo,
se’l van posar davant tothom
com si ells l’haguessin treballat.
Cançó, deixa que el prenguin,
ja que és més gran empresa
caminar nu.
(Trad. Marià Villangómez)
LA MORT
Ni por ni esperança acompanyen
un animal aognitzant;
l’home espera la seva fi
tement-ho i esperant-ho tot;
ha mort moltes vegades,
moltes vegades s’ha aixecat de nou.
Un gran home en el seu orgull,
fent cara als assassins,
llança l’escarni sobre
l’alè que es paralitza;
coneix la mort a fons
-l’home ha creat la mort.
(Trad. Marià Villangómez)
Edgar Lee Masters
(Kansas, 1868-1950)
“A partir de les seves experiències personals a una sèrie
de poblets d’Illinois durant la seva joventut, Masters va crear el mite
de la gran decadència social, moral i cultural del món occidental.”
CHANDLER NICHOLAS
Em banyo cada dia, cada dia m'afaito,
cada dia em vesteixo.
Però a ningú és plaent
ma enutjosa presència.
Cada dia em passejo, perquè respirar l'aire
és cosa saludable.
Però quin ús puc fer de ma energia?
Mon esperit cultivo cada dia,
llegint i meditant,
però no tinc ningú amb qui poder parlar.
A Spoon River no hi ha cap àgora, cap públic
amb qui canviar idees.
Cerco, però ningú no em cerca a mi.
Home fet, sociable i útil, per a res no serveixo.
Encadenat aquí, al poble de Spoon River,
on no hi ha cap voltor a qui plagui el meu fetge,
he d'anar devorant-me jo mateix!
(Trad. Agustí Bartra)
W. H. Davies
(1871-1940)
“La seva mítica existència nòmada està
recollida als seus volums autobiogràfics. [...] Com a poeta va ser
instrumental en rescatar el poema líric curt del nivell d’afectació
i intranscendència que havia assolit al principi del nostre segle.”
LES COSES BELLES
Tres coses hi ha més belles
del que ningú pot desitjar:
un vaixell amb les veles inflades
navegant, ben ormejat;
la segona, el vent i el sol
jugant en un camp de blat;
la tercera, una dona jove i bella
mostrant, abans que neixi, el seu infant.
(Trad. Mireia Llinàs)
Robert Frost
San Francisco. (1874-1963)
El 1912 va a Anglaterra on va fer amistat amb Ezra Pound. El 1915
fugint de la guerra torna als Estats Units, on acabarà convertint-se
en el poeta nacional.
EL TELÈFON
“Quan em trobava, avui, sola fent via
ben lluny d’aquí,
l’hora era calma,
quieta.
Inclinant el meu cap sobre una flor,
et vaig sentir.
Oh no m’ho neguis, ara; vares dir-me...
Enraonaves des d’aquella flor
de la finestra, saps?... No te’n recordes?”
“Abans que res, què cregueres sentir?”
“Vaig espantar una abella de la flor,
vaig agafar la tija
i, decantant la testa,
em va semblar sentir-te parlar de...
Què vares dir? Em cridares pel meu nom?
O vares dir-me...?
Algú féu: “Vine...”, quan vaig inclinar-me.”
“No t’ho vaig dir en veu alta, però potser ho pensava.”
“Per això vaig tornar.”
(Trad. Agustí Bartra)
POLS DE NEU
Quan el corb féu caure
damunt meu
-en somoure l'arbre-
pols de neu,
mon cor, mudant l'ànim,
va salvar, amatent,
una part d'un dia
de tristor i lament.
(Trad. Agustí Bartra)
Carl Sandburg
Illinois. (1878-1967)
“Va portar una vida de rodamón, fent tota mena de feines, fins
que es va establir a Chicago l’any 1913. [...] Al llarg dels anys vint
i trenta Sandburg va ser el poeta del “poble”. [...] La poesia de Sandburg
és una barreja d’exaltació romàntica a la manera
de Whitman i de realisme social que anticipa la poesia engagé dcels
anys seixanta.”
DEU DEFINICIONS DE LA POESIA
1. La poesia és una projecció, a tgravés del
silenci, de cadències arranjades per rompre aquest silenci amb
precises intencions d’ecos, síl.labes i duracions d’oneig.
2. La poesia és el diari d’un animal marí que viu en
terra i anhela volar per l’aire.
3. La poesia és una sèrie d’explicacions de la vida
que s’esvaeeixen dintre d’horitzons massa ràpids per a explicacions.
4. La poesia és una recerca de síl.labes que han d’ésser
disparades contra les barreres de l’inconegut i l’inconnoscible.
5. La poesia és un teorema d’un mocador groc de seda teixit
amb endevinalles i tancat dins un globus lligat a la cua d’un estel que
hom fa volar dins un vent blanc en un cel de primavera.
6. La poesia és el silenci i la conversa entre la humida i
pugnaç arrel d’una flor i la florida lluminosa de la mateixa flor.
7. La poesia és la guarnida paradoxa de la terra gronxant la
vida i després enterrant-la.
8. La poesia és el fantasmal escrit que explica com són
fets els arcs iris i per què desapareixen.
9. La poesia és una síntesi de jacints i bescuits.
10. La poesia és aquell obrir i tancar d’una porta que deixa,
als que miren, pensant en allò que es veu en un moment.
(Trad. Agustí Bartra)
L'HERBA
Feu piles de cossos a Austerlitz i a Waterloo.
Soterreu-los-hi i deixeu-me treballar...
Sóc l'herba: ho cobreixo tot.
I feu munts ben alts de cossos a Gettisburg,
i feu munts ben alts de cossos a Ypres, Verdun...
Soterreu-los-hi i deixeu-me treballar.
Dos anys, deu anys i els passatgers preguntaran al guia:
-Quin lloc és aquest?
On som ara?
Sóc l'herba. Deixeu-me
treballar.
(Trad. Agustí Bartra)
Adelaide Crapsey
(Rochester, Nova York, 1878-1914)
“Fràgils i punyents notes líriques inspirades en la
mort”.
TRÍADE
Tres coses hi ha
silents: la neu que cau...
l'hora abans de l'alba...
la boca d'un que acaba de morir.
(Trad. Agustí Bartra)
Vachel Lindsay
(Illinois, 1879-1931)
“Es convertí en una mena de firaire messiànic”. Acabà
suicidant-se.
LA TORTUGUETA
Hi havia una tortugueta
que trescava pel rocam,
vivia en una capseta
i nedava pels bassals.
Anà a l'encalç d'una puça,
anà a l'encalç d'un mosquit,
anà a l'encalç d'una cuca
i també a l'encalç de mi.
Va poder enxampar la puça,
va poder enxampar el mosquit,
va poder enxampar la cuca,
però no m'enxampà a mi.
(Trad. Agustí Bartra)
Wallace Stevens
Reading, Pennsilvània. (1879-1955)
“A l’obra de Stevens hi ha una tensió constant generada per
una sensibilitat eminentment romàntica que s’esforça a expressar-se
d’acord amb els valors estètics del món modern.”
CINC PAISATGES SIGNIFICATIUS
II
La nit té el color
d'un braç de dona.
Nit: fembra
obscura,
fragant i flexible
que s'oculta.
Una llacuna brilla
com el braçalet
d'una dansarina.
(Trad. Agustí Bartra)
James Joyce
(1882-1941)
“Al llarg de la seva carrera com a prosista, Joyce va reservar la
poesia per a la projecció dels seus sentiments i pensaments més
íntims i més viscerals.”
L'AMOR VINGUÉ A NOSALTRES....
L'amor vingué a nosaltres ja fa temps,
quan l'un, amb timidesa, cap al tard
jugava, i l'altre, amb por, restava a prop,
car l'amor al començ és molt covard.
Fórem uns amants greus. Passà l'amor
que abundants hores dolces ens portà.
Benvinguts a nosaltres a la fi
els camins per on ara hem d'avançar.
(Trad. Marià Villangómez)
Sara Teasdale
Saint Louis, Missouri. (1884-1933)
“Els seus temes adquireixen una qualitat boirosa i autumnal. Per bé
que mai no són fúynebres, les seves cançons tracten del
pas dels anys, de l’arribada de la nit, de la mutabilitat de les coses humanes.”
OBLIDEM-HO
Oblidem-ho, oblidem-ho com s'oblida una flor,
com s'oblida una flama que un dia resplendí.
Oblidem-ho per sempre, oblidem-ho per sempre.
Els anys tranquils a ambdós ens faran
envellir.
Si algú t'ho preguntés, indiferent, contesta-li
que ja ho has oblidat
com s'oblida una flor, o una flama, o una empremta
en la neu del passat.
(Trad. Agustí Bartra)
Wilbert Snow
Far de White Head Island. (1884- )
“Ha parlat amb emoció del mar, del mar de la costa de Maine,
amb les seves boires i marees, i de la vida tràgica dels pescadors.”
HERÈNCIA
Ells feren les tombes al cim dels pujols;
llurs cases, al peu.
Fa molt anys, molts anys, quelcom rodolà
pel talús avall.
Quelcom es travà als murs del celler,
pujà les gruixudes
bigues de les golfes
i fugí ennegrint totes les fenelles.
fins que els que vivien en aquelles cases
veieren el rastre
que allò deixà enrera:
el flocall negrós de fang de tomba
sobre l'esperit de Nova Anglaterra.
(Trad. Agustí Bartra)
Elinor Wylie
Somervile, New Jersey. (1885-1928)
En la seva darrera poesia hi ha un intens misticisme.
L'ÀGUILA I EL TALP
Deixa l'horda nombrosa
fuig de folc i coval,
imita l'orgullosa
àguila del penyal
La bafada gregària
nodreix odi i rancor;
l'àguila solitària
roman en la blavor.
Quan pitjat dins la borda
s'arrauleix el ramat,
i la tempesta eixorda,
l'au rep del sol l'esclat.
Si en l'alt camí dels astres
et trobes indefens
evita els fàcils rastres,
deixa els greixosos bens.
Si ni altura ni cleda
endurar tu no pots,
fes com els talps de seda:
habita dins els clots,
on faràs coneixença
amb arrels, pedres, fangs,
amb la deu que comença
i amb llisos ossams blancs.
(Trad. Agustí Bartra)
Ezra Pound
Hailey, Idaho. (1885-1972)
A part de la seva pròpia obra, poètica i teòrica,
fa traduccions, ajuda econòmicament i literàriament
diversos escriptors (Eliot, Joyce, Frost...), funda diverses revistes i
escoles.
“The Cantos és un gran collage de records, pensaments, descripcions,
cites, fragtments traduïts que, segons Pound, encarnen la complexitat
i l’essència de la vida del segle XX.”
UNA NOIA
L'arbre m'ha entrat per les mans,
la saba ha pujat pels braços,
l'arbre ha arrelat dins mon pit,
profundament.
Els brancs creixen lluny de mi, talment braços.
Arbre ets tu,
molsa ets tu,
violetes amb vent al damunt.
Un infant molt alt ets tu.
Tot això és follia per al món.
(Trad. Agustí Bartra)
EL NÚVOL IMMÒBIL
S'han acumulat núvols i més núvols,
i la pluja cau i cau,
les vuit capes dels cels
s'han replegat en una foscor sola,
i el camí, ample i planer, s'allargassa.
Em detinc a la meva cambra que mira a l'est, callat, mut,
i acaricio el nou garrafó de vi.
Els meus amics s'han anat distanciant, o són ben lluny,
acoto el cap i resto quiet.
(T'ao Iuan Ming, 365-427)
(Trad. Francesc Parcerisas)
Louis Untermeyer
Nova York. (1885- )
LA LLARGA CONTESA
Quin no sagnant i llarg combat
és més cruel que el que és lliurat
per la callada enemistat
entre els humans i el bri que neix?
L'home l'ataca, així que neix,
perquè té armes amb escreix
per contenir el tenaç estol
de tantes llances en son sòl.
Segant, n'aterra les que vol.
I elles s'ajeuen, esperant...
Alçant parets i soscavant,
té el que les rels mai no tindran.
El seu triomf durarà poc:
quan no hi haurà herbatges enlloc
i, fatigat de feina i joc,
el vencedor descansarà
ben ajagut, l'herba vindrà
i, lentament, el cobrirà.
(Trad. Agustí Bartra)
T. S. Eliot
(1888-1965)
Ha estat un autor d’una gran influència tant per la seva poesia
com per la seva crítica literària.
LA FIGLIA CHE PIANGE
O quam te memorem
virgo...
Oh resta al replà més alt de l'escala-
recolza't sobre una urna
de jardí -trena, trena
amb tos cabells la llum diurna-
abraça't a tes flors amb sorpresa apenada-
Oh llança-les a terra
i gira't, conservant en la teva mirada
un lleu ressentiment! Oh, però trena, trena
amb tos cabells la llum diürna!
Així hauria jo vist com ell partia,
i com ella, quedant-se, emmelangia;
ell se n'hauria anat
com una ànima deixa la desferrra del cos,
com l'esperit deserta del cos llarg temps usat.
Jo trobaria
una manera fàcil, una inefable via,
una forma que sols a tu i a mi ens servís,
senzilla i arterosa: una estreta de mà, o bé un somrís.
Ella es girà, de cop. I junt amb tardor,
durant dies i nits,
molts dies, moltes hores,
va viure dins la meva imaginació:
son cabell sobre els braços i aquests amb brancs florits.
Com haurien pogut romandre junts, em dic.
Una posa i un gest escapat se m'haurien.
Tots aquests pensaments sobten encara un xic
l'anhelant mitjanit i el repòs del migdia.
(Trad. Agustí Bartra)
LITTLE GIDDING (IV)
El colom que baixa esquinça l'aire
Amb flama d'incandescent terror
Les llengües del qual atesten
L'únic alliberament del pecat i l'error.
La sola esperança, o bé desesperança
Rau en la tria entre flama i flama-
Perquè del foc el foc ens redimeixi.
Qui doncs inventà el turment? L'Amor.
Amor és el nom desuet
Rera les mans que teixiren
L'insofrible gec de flames
Que cap poder humà no pot treure's.
Sols vivim, sols sospirem
Consumits per un foc o altre.
(Trad. Àlex Susanna)
Edna st.
Vincent Millay
Camden, Maine. (1892-1950)
“Gràcies a la gran sinceritat dels seus poemes, Millay es va
convertir en el símbol nacional de llibertat personal i actituds
desafiants.”
PLANY SENSE MÚSICA
Jo no em resigno a què els cors amants hagin d'ésser
enterrats
en la dura terra.
Així és i així serà, perquè sempre
ha estat des del principi
del temps:
dins la foscor caminen l'assenyat i el bell. Coronats
d'assutzenes i llorer se'n van. Però jo no m'hi resigno.
Amants i pensadors romanen amb tu dins la terra.
Mescleu-vos amb el fang que ho nivella tot!
Quelcom del que sentíreu, del que sabéreu,
una fórmula, una frase, és tot el que resta.
Però el millor s'ha perdut.
Les respostes ràpides i subtils, les mirades franques, les
ria-
lles d'amor,
tot s'esvaí. Tot s'esvaí per a nodrir les roses. Elegant
i arrissada
és la florida. Olorosa és la florida. Ho sé.
Però no ho aprovo.
La llum que brillava en els teus ulls era més bella que totes
les coses del món.
Avall, avall, dins la tenebra de la tomba,
a poc a poc se'n van el bell, el manyac, el bondadós;
a poc a poc se'n van l'intel.ligent, el faceciós, el valent.
Ho sé. Però no ho aprovo. I no em resigno.
(Trad. Agustí Bartra)
Archibald MacLeish
(Glencoe, Illinois, 1892)
“La poesia de MacLeish ha estat especialment admirada per la perfecció
dels seus recursos formals, per la sensibilitat i la traça amb què
elabora el vers i n’afina la música.”
ABALTINT-SE A LA GESPA
Massa fàcil la son em ve, aquests dies...
Una estona, a migdia, m’estic endormiscat
al sol càlid, a prop dels arbres que murmuren.
I em desvetllo aviat,
massa aviat, i em ve temença
del sol encegador, del cel brillant.
Foscor hi havia al somni on em deixaren,
fosca serà la terra on m’ajauran.
(Trad. Marià Manent)
OBRA D’UN HOME
Una pomera, un roure, un cedre
creixen vora la casa de pedra, al camp rocós,
on poemes escric si és la mà venturosa...
Vaig plantar el cedre: els altres són salvatges tots dos.
Els portà el vent. Les pomes escampen, a l’autumne,
llavors negres, fragants. Aire sol escampar
el roure, ombra a l’estiu i a l’hivern un so aspre.
Però el cedre en silenci el fruit fa madurar.
(Trad. Marià Manent)
Dorothy Parker
(1893-1967)
Més coneguda com a contista, crítica teatral i figura
llegend’ària de la Nova York dels anys vint i trenta. “Va fer un
tipus de poesia de caire satíric i irònic que ridiculitza
les febleses humanes a la societat moderna.”
RÉSUMÉ
Les navalles fan mal;
Els rius són humits;
Els àcids taquen;
I les drogues causen retorçó.
Són il.legals les armes de foc;
Els nusos rellisquen;
El gas fa pudor;
Val més que visquis.
(Trad. Teresa Sàrries)
E.E. Cummings
(1894 - 1962)
Robert Graves
(1895-1985)
“Siguin de l’època que siguin, els grans poemes de Graves tenen
un denominador comú: tots tenen un aire de senzillesa que dissimula
o amaga una construcció verbal de gran complexitat formal i intel.lectual.”
ENTRE L’HISOP I LA DESTRAL
Saber el nostre destí és saber l’horror
d’haver de separar-nos, nit contra alba:
és mostrar obertament que entre l’hisop
i la destral, tu i jo, que ens cal ser lliures
malgrat que ens rondin retrets espectrals,
podríem viure junts no sucumbint
ni a la febreta de la domesticitat
ni al vol eixelebrat i sense nord.
(Trad. Josep M. Jaumà)
ELLA PARLA D’AMOR MIG ADORMIDA
Ella parla d’amor mig adormida
a l’hora fosca
amb mots a
mig dir, xiuxiuejats:
com quan la Terra a l’hivern es desvetlla
i fa brotar flors i herbes
malgrat la
neu
malgrat la
neu que cau.
(Trad. Josep
M. Jaumà)
EL RETRAT
Ella parla tothora amb la seva
veu, fins amb els estranys; les altres dones
empren veus falses, manllevades,
fins i tot amb els fills.
Ella passa invisble a ple migdia
pel camí ral; les altres dones brillen
fosforescents –grans malucs, dits gruixuts-
pels carrerons més foscos.
Salvatge i innocent, gosa estimar
entre calamitats; però les altres dones
l’acusen de ser bruixa i vulgar meuca:
la miren de mal ull quan les saluda.
El seu retrat em mira de reüll;
despentinada i jove, m’interroga:
“¿I tu, amor meu? ¿Ets diferent dels homes
com jo ho sóc de les altres dones?”
(Trad. Josep
M. Jaumà)
LA VÀNOVA ESTELADA
Èxit difícil, d’amants veritables,
és jeure muts, sense bes ni abraçada,
sense sospirs sufocats ni murmuris,
cadascun rabejant-se en el goig que sent l’altre.
No hem de menystenir pas llavis ni braços
com a penyores de constància,
ni tampoc la convers anecessària
quan els cors van, torbats, a les palpentes;
però els qui saben el refinament
de jeure a part però somniar junts,
quiets sota la vànova estelada
amb rams de murtra coronen l’amor.
(Trad. Josep
M. Jaumà)
Louise Bogan
(1897-1970)
Poeta i crítica. “Els poemes de Louise Bogan es caracteritzen
pel seu extremat rigor formal i la seva lucidesa analítica.”
LIBÈL.LULA
Estàs feta de quasi res
Però és suficient
Perquè tinguis els ulls grossos
I quatre ales transparents;
Moviment incessant,
Fam inesgotable,
Amor violent.
Uneixes l’aigua amb l’aire,
La terra et rebutja.
La llum tan sols et toca per irisar-te
El cos i les ales.
Dos cops nada, depredadora,
Surts de l’ou a la calor.
Més enllà de tot càlcul o captura
T’endinses lleugera en la foscor
Que et consumeix.
Vols rabent cap al dia.
Però al final, quan el vent allisa els prats,
Cessa per a tu tot propòsit i objectiu.
I caus
Amb la resta de clofolles estiuenques.
(Trad. Teresa Sàrries)
Langston Hughes
Joplin, Missouri. (1902-1967)
Va viatjar per la Unió Soviètica; fou corresponsal a
la Guerra de Franco. Va escriure poemes, novel.les, contes, obres dramàtiques,
lletres de cançons, articles i sassaigs sobre temes socials, històrics
i musicals, nombroses antologies per a la divulgació de la cultura
afro-americana. “La seva obra poètica es caracteritzxa per dos tipus
de poema: impressions de la vida de la comunitat afro-americana, carregades
d’amor, entusiasme i humanitat, i poemes de protesta davant de la situació
racial.”
TAMBÉ JO
També jo canto Amèrica.
Sóc el germà més fosc.
Em fan menjar a la cuina
Quan tenen convidats,
Però jo ric,
I menjo bé,
I m’enforteixo.
Demà,
Seré a taula
Quan arribin els convidats.
Ningú gosarà
Dir-me:
“Vés a menjar a la cuina.”
A més,
Veuran que sóc bell
I s’avergonyiran-
També jo sóc Amèrica.
(Trad. Teresa Sàrries)
TIMBAL
I recorda sempre
que la mort és com
un timbal
que sona i ressona
i no cessarà
fins que els darrers verms
vindran a la crida,
fins que el darrer astre
baixarà del cel,
fins que l'últim àtom,
àtom no serà,
fins que el temps i l'aire
i l'espai immens
ja no seran res.
Redobla el timbal
augural
de la mort que crida
a la vida: "Vine!
Vine! Vine!
(Trad. Agustí Bartra)
Countee Cullen
(1903-1946)
“Cullen va fer molt per la llibertat artística de la comunitat
afro-americana i va pagar un preu molt alt. [...] Els poemes de Cullen
són càlids i humans i d’una perfecció formal molt
natural.”
INCIDENT
Un dia, pedalant pel vell Baltimore,
Amb el cor i el cap inundats de goig,
Vaig veure un baltimorès
Que em mirava fixament.
Jo tenia vuit anys i era força baixet,
I ell no era pas més gran,
I li vaig somriure, però ell em va treure
La llengua i em va dir: “Negre de merda.”
Vaig veure tot Baltimore
De maig a desembre;
De tot el que em va passar allà
Això és l’únic que puc
recordar.
(Trad. Teresa Sàrries)
Vernon Watkins
Gal.les (1906-1967)
Va traduir Baudelaire, Heine, Hölderlin i Rilke. “Als anys quaranta
Watkins va formar part d’un grup de poetes anomenat “New Apocalypse”, que
reivindicava, en oposició al classicisme d’Auden, una poesia més
feréstega, més turmulenta i més irracional, amb contagis
romàntics i surrealistes. Més tard Watkins va evolucionar
cap a un simbolisme més refinat i la seva poesia es va caracteritzar
per un intent de rescatar del devastador pas del temps moments de gran
transcendència.”
A LA FESTA DE LA VEREMA
Ara és temps de fruits tardans.
Ara avança en l’ocàs del sol
l’any espurnejant amb fulles.
Ajup-te. No tinguis por.
Guaita el cel atapeït:
fosca és la pell del raïm.
Balleu, cames, sens fi.
Porteu-nos gotims resplendents
i aixafem-los en vi.
Glans de les grogues branques
caieu sobre el sol atent.
Esperits que no defalliu,
balleu en cercle àgilment.
Colliu vells pensaments i arrels
mentre amb vostres empremtes
engendreu flames arreu,
sabent que l’any ha trobat
el seu foc íntim més secret.
Res de suprem s’acaba.
La terra, reduïda a brases,
no duu sinó mort fingida
i continua cremant.
Una nota més vera que el temps
i el seu vas cau, s’esmicola.
Fugiu, fugiu de la rima:
preneu del vas que lluïa
l’essència que en perdura.
(Trad. Carme Guitart)
W. H. Auden
(1907-1973)
Influït en una primera etapa (1929-1933) per Marx i Freud, fa
una crítica ferotge de la vida anglesa. En una segona etapa (1933-1939)
fa una poesia d’un realisme líric més personal i íntim.
Després emigra als Estats Units i retorna a la religiositat i espiritualitat.
EN AQUESTA ILLA
Mira, estranger, cap a aquesta illa ara
sota la llum saltironant per al teu delit descoberta,
queda’t aquí aturat,
silenciós,
a fi que pels conductes de l’orella
pugui vagar talment un riu
la remor onejant de la mar.
Aquí a l’acabament del petit camp suspès,
on cau damunt l’escuma el mur de greda,
i la seva alta vora resisteix l’estirada
i el cop de la marea,
i el còdol s’aferra després
de la ressaca que l’aspira, i la gavina es posa
un moment al seu flanc escarpat.
Lluny com flotants sements les naus
s’escampen per a urgents, voluntàries comandes;
i tot allò que es veu
vertaderament pot entrar
i moure’s dins de la memòria com fan ara aquests núvols
que passen pel mirall del port
i tot l’estiu mandregen de banda a banda de les aigües.
(Trad. Marià Villangómez)
EL COMPOSITOR
Els altres tradueixen: esbossa un món visible
el pintor, que suscita l’estima o el rebuig;
regirant-se la vida, en fa sortir el poeta
les imatges que fiblen i estableixen lligams
amb l’Art des de la Vida, adaptant-s’hi amb esforç
i comptant que nosaltres taparem les esquerdes.
Només les teves notes són pur dispositiu,
només el teu cant és una ofrena absoluta.
Se’t vessi la presència, cascadejant delícia
pels sallents dels genolls i els dics de l’espinada,
envaint-nos el clima de silenci i de dubte;
només tu sol, tot sol, càntic imaginari,
ets incapaç de dir que s’erra una existència,
i se’t vessa el perdó com si es tractés d’un vi.
(Trad. Joaquim Mallafrè)
Theodore Roethke
Michigan(1908-1963)
“L’obra poètica de Roethke consta de tres grans cicles: els
poemes de natura, que són angoixoses recreacions líriques
de la seva infantesa on el poeta s’esforça a imposar ordre i sentit;
els poemes d’amor, on el poeta experimenta sensacions de plaer i alliberament;
i, els poemes tardans, on el poeta lluita per ultrapassar els límits
del realisme de la seva obra anterior i arribar a nous horitzons d’expressivitat
i de percepció.”
INCIDENT AL RIU
Se’m corbà una petxina sota el peu
i un remolí de sorra s’aixecava,
que va cenyir-me els genolls.
Tot el que al temps devia
en la meva figura humana es tornà lent;
l’aigua del mar tenia dins les venes,
els elements que abans havia servat càlids
es desfeien, lliscaven lluny de mi,
i vaig saber que havia estat abans
allí, dins aquell llot glaçat, granític,
en l’aigua ombrívola, onejant.
(Trad. Agustí Bartra)
Kenneth Patchen
Ohio(1911-1972)
Poeta, novel.lista, dramaturg, pintor i dissenyador gràfic.
“Els seus poemes són altament experimentals i iconoclastes, i denuncien,
a partir d’una sensibilitat romàntica i idealista, les injustícies
socials, la violència i el denigrant materialisme de l’American
way of life.”
COM UN INFANT SENSE DOL
L'alliberadora porta és oberta
sobre vilatges que passen a través del sol.
No he d'escoltar per a dormir més.
Les vaques pasturen per les verdes hores
i folcs d'alegres cérvols beuen eternitat.
Les campanes agencen vestits blaus al vent.
L'estiu xiula als seus gossos d'arbres i flors.
La vella fe munta a cavall d'idiotes pels volts de l'església.
Estic tan a prop del bé! No necessito veure Déu!
(Trad. Agustí Bartra)
Philip Larkin
(1922-1985)
“Larkin, com a poeta, és el gran cronista que recull l’ambient
i el clima de decadència cultural, moral, social i política
de l’Anglaterra postimperial sota el règim de l’estat benefactor.”
ASSOLELLAT PRESTATYN
Vine al sol de Prestatyn,
somreia, des del pòster, la noia
agenollada a la sorra
en banyador blanc de setí.
Darrera seu un tros de costa
i un hotel amb palmeres que semblava
sortir-li de les cuixes
i dels braços enlaire alçant-li els pits.
La van posar un dia de març.
A les dues setmanes ja tenia
les dents trencades i un ull guerxat;
unes tetes immenses i una pelvis
fendida ben endins, i a l’espai
entre les cames uns gargots
la feien muntar
uns collons i una polla tuberosos
signats Titch Thomas, mentre que
algú havia clavat un ganivet
o alguna ocsa enmig dels llavis,
amb bigotis pintats, del seu somriure.
Fou massa bona per a aquesta vida.
Molt aviat una estripada
deixà sols una mà i un tros de blau.
Ara n’hi ha un de Lluita contra el càncer.
(Trad. Josep M. Jaumà)
Galway Kinnell
(Providence, 1927)
“Per a Kinnell el vers lliure és el mitjà idoni per
aconseguir el que es proposa com a poeta: la reivindicació de l’oralitat
del poema [...] Kinnell utilitza aquesta poesia psalmòdica per cantar
el caràcter agredolç de la vida.”
DESPRÉS DE FER L’AMOR SENTIM PASSES
Malgrat que puc roncar com un megàfon
o tocar música alta
o passar la nit parlant amb un irlandès moderadament sobri,
en Fergus se submergeix en un son
sense somnis encara més profund, que passa per tot en un instant,
però si se sent una respiració pesant
o un gemec ofegat en algun lloc de la casa
es desperta tot sol de cop
i ve corrents – com ara, som al llit junts,
després de fer l’amor, en silenci, el seu cos contra el meu
cos,
el contacte familiar d’un llarg matrimoni,
i ell apareix – amb el seu pijama de beisbol, resulta
que el coll és tan tancat
que l’ha de cargolar, un dia potser el farà pensar
en la capacitat mental dels jugadors de beisbol –
i diu: “Us feu petons i abraçades? Puc venir?”
Es deixa caure entre tots dos i ens abraça i s’arrauleix per
dormir
amb el rostre resplendent de satisfacció per ser l’infant que
és.
En la penombra ens mirem
i somriem
i ens agafem la mà per damunt d’aquest petit cos, sorprenentment
musculós,
aquest a qui la memòria instintiva empeny a tornar a la terra
on va ser concegut,
dorment a qui només els sons mortals desvetllen,
aquest do d’amor que es lliura de nou als nostres braços.
(Trad. Teresa Sàrries)
John Ashbery
(Rochester, Nova York, 1927)
Alguns arbres
(Barcelona, Ed. 62 / Empúries, 2001)
(Traducció de l'anglès de Melcion Mateu)
ALGUNS ARBRES
Són sorprenents: s'uneix
cadascun amb el seu veí, com si parlar
fos una acció estàtica.
Disposats casualment
per trobar-se tan lluny, aquest matí,
del món com si estiguéssim d'acord
amb ell, tu i jo
de sobte som allò que els arbres proven
de dir-nos que som:
que el simple fet que siguin allà
vol dir alguna cosa; que aviat
podrem tocar, estimar, explicar.
I contents de no haver creat
aquesta placidesa, sentim el que ens envolta:
un silenci que és ple de sorolls,
una tela en la qual apareix
un cor de somriures, un matí d'hivern.
Amb una llum misteriosa, bellugant-se,
els nostres dies porten tal reserva
que aquests accents ja semblen la seva pròpia defensa.
EL PINTOR
Assegut entre el mar i els edificis,
li agradava de fer-ne el retrat.
Però igual que els infants creuen que la pregària
és tan sols el silenci, esperava que el tema
emergís de la sorra, i agafant un pinzell,
es retratés ell mateix a la tela.
Així que mai no hi va haver pintura a la tela
fins que els que vivien als edificis
l'animaren a treballar: "Prova amb el pinzell
com a mitjà per a un objectiu. Escull, per a un retrat,
alguna cosa menys gran i furiosa, un tema
més adient per als estats d'ànim d'un pintor, o potser una
pregària."
Com podia explicar-los la seva pregària
perquè la natura -i no l'art- usurpés la tela?
Prengué la seva dona com a tema;
la va fer enorme, com edificis
en runes, com si, oblidant-se d'ell mateix, el retrat
s'hagués expressat sense un pinzell.
Amb pocs ànims, mullà el pinzell
al mar, mentre murmurava, sincer, una pregària:
"Ànima meva, quan pinti aquest retgrat,
vull que siguis tu qui malmeti la tela."
Les notícies s'escamparen com foc entre els edificis:
havia tornat al mar per cercar-hi tema.
Imagineu-vos un pintor crucificat pel seu tema!
Massa cansat, fins i tot per alçar el pinzell,
provocà alguns artistes que guaitaven des dels edificis
a la burla malèvola: "Ara no tenim cap pregària
per posar-nos sobre una tela
o fer que el mar segui perquè li facin un retrat."
D'altres ho consideraren un autoretrat.
Finalment tot el que hi havia de tema
es començà a esvair fins que quedà la tela
totalment blanca. Deixà estar el pinzell.
De sobte, un udol, que també era una pregària,
sorgí de l'aglomeració dels edificis.
El llençaren a ell, el retrat, des del més alt dels edificis,
i el mar devorà la tela i el pinzell
com si el tema hagués decidit quedar-se en una pregària.
Ted Hughes
LLUM PERFECTA
Ets aquí, en tota la teva innocència,
asseguda entre els narcisos, com en una foto,
posant com si el títol fos: “Innocència”.
Una llum perfecta t’il.lumina la cara
com un narcís. Com qualsevol d’aquells narcisos,
seria el teu únic abril a la terra
entre els narcisos. Als braços,
com un osset de peluix, el fill acabat de néixer,
tot just començat, fa només unes setmanes, el camí
de la innocència.
Mare i fill, com en la sagrada maternitat.
I al teu costat, alçant els ulls, somrient-te,
la filla, dos anys encara tendres. Com un narcís,
acales els ulls capa a ella i li dius alguna cosa.
Paraules que la càmera ha perdut.
El coneixement,
dins el turó on estàs asseguda
-un turó com un fortí, voltat d’un fossat més
gran que la casa-,
no va arribar al retrat. Mentrestant, l’instant següent,
venint cap a tu com un soldat d’infanteria
que torna a poc a poc d’una terra de ningú,
inclinat sota alguna cosa, mai no et va arribar:
es va fondre, senzillament, en la llum perfecta.
(Trad. Josep M. Fulquet i Pauline Ernest)
Frank Banton
Poemes (1987-1996)
AL METRO
He vist un home al metro
sense ulls
cap ull
no res, tot just
cràters coagulats i arrugats
que li esborraven la cara.
Ningú no l'ha pogut mirar dues vegades.
Lent
amb pas segur
un tors apallissat però ben sòlid
jesei apedaçat i esfilagarsat
un gaiato mossegat i espellofat
i un tassó de plàstic color roig.
Allò va arribar tot arrossegant-se.
Potser tres monedes d'un quart,
i els tres i cadascú foren beneïts
quan el furtiu
clonc del so de la moneda en caure
fou enregistrat.
Que Déu us beneeixi.
Les deixalles del nostre món són pertot,
però on ha deixat aquest home els ulls?
(Trad. Hilari de Cara)
CLEOPATRA
Els cabells lleugerament descolorits
i la primavera entre les cuixes,
accepta l'abraçada ardida
perquè aquest
que ja emmalalteix de sa caiguda
aquest caurà tot sol
i més tard...
(Trad. Hilari de Cara)
LA CASA DE TROTSKY
Anomeneu-la vil.la
si això us plau,
la scasa i el jardí
estan tancats
amb una paret que molina
i la porta gairebé amagada
us ofereix un cordill per a estirar
una campana que sona
un món per a evocar.
Dins la casa
tot es conserva:
portes d'acer
prestatges
forats de bales contra el guix,
i damunt l'escriptori fatal
un manuscrit obert
devora unes ulleres inútils ja.
Tot es conserva,
fins i tot el nom de l'assassí es conserva.
La història és implacable : tot el poder per als soviets.
(Trad. Hilari de Cara)
Les Murray
(Nabiac, New South Wales, Austràlia, 1938)
Poemes subhumans
(Barcelona, Columna, 2000) (Versió original en anglès de 1996)
(Traducció de Víctor Batallé)
ALLÀ ON ELS HUMANS NO PODEN ANAR-SE'N, NI TAMPOC QUEIXAR-SE
per a Becki i Clare
Allà on els humans no poden anar-sen, ni tampoc queixar-se
alguns hi aniran que gaudiran tot fent patir.
Mofa universal que assja i condueix els humans, l'un cap a l'altre,
que en fixada fidelitat es marciran, mentre la resta ho esquivarà.
Entre alguns que han estat escollits, hi ha aquella policia natural
que per rutina sap com malferir, fer servir el xiule, no deixar ningú
en pau,
però la brillantor entelada desenvolupa traïcions i noms
que bruseixen la dignitat i la vida com flames interiors.
Les hormones són allistades a la mili i la consistència
s'assaja, primer pels mateixos venjadors i fracassats,
però això és tenir molt en compte la moda. El remirar
burleta
fa néixer còmplices callats. El coratge no es troba amb facilitat.
Això modela la revolució, fa viure les mosques en els aiguamolls
descolorits.
Això és el veritable currículum de les escoles.
SOBRE LA PRESENT CARNISSERIA D'ANIMALS SALVATGES
Sembla ser que la manca de misericòrdia en els remeis humans
per a tota la terra, no ha de tenir pas un final verd.
De color caqui i des del lloc del res, torna els trets, amb posat de ranger,
cal entrar en un helicòpter sense porta, en disposició de
tirador especialista.
En qüestió de minuts volar per sobre paisatge burell on s'escapa
el búfal,
per davant de les bèsties rotundes de pols i marró d'escarabat
amb ratllats
manillars o banyes que els fan ranquejar en un ventall d'aire.
L'escopeta en fa caure un, al galop, i un altre i un altre,
vaca, vedell, brau; dues tones de projectil,
poder que cavalca en cada una de les invisbles estrelles de bales
que fuetegen i trenquen la submissió dels fluids carnals. Pobre bestiar
endurit
de l'Àsia que cau l'un rere l'altre, tones de sal i ferum en un mapa.
Apassionat per l'altruisme, com sempre ho va ser la inquisició,
un somni d'estadístiques que carrega contra ases, gats, cavalls.
Les escopetes militars d'alimentació plana, amb prismàtics
a dalt,
s'obren i es tanquen. L'embalum d'un cartux i l'animal
roden cap a l'oblivió. Rere l'orella, un tros de pell salta
i un món desconegut tan llarg com un cap s'acaba.
Mentre els cims dels arbres i els humans s'àpiguen
que aquests són éssers indígenes. Quan, no van ser
nostres?
Cadascun d'ells va néixer en aquest continent. Fusta cremada i ombra
de pols
habitaven en la memòria, no pas una tardor freda, no pas un punyent
verd blau.
Nosaltres, en contra de les espècies, per sobreviure podríem
justificar
la xeringa infectada; les escopetes de porc que desgasten les valls,
però aquesta carnisseria de luxe en paisatges secs d'humans,
recorda la pudor de càmeres de gas. Diuen que el darrer so que escolta
un cavall salvatge és el so ideològic d'un esclat de nadons.
És la música oculta d'un final d'odi nadiu, cap a nosaltres
mateixos,
en contra d'anar per la vorera d'un vol de milions en direcció
a un temps de somni sense violència i on cap ésser humà,
encara, no hi ha arribat.
EL CICLE VITAL DE LES IDEES
Una idea et xiula als llavis,
et riu amb l'alè.
Una idea té gana del teu cos.
Un avís, calent per desordenar i compartir,
agafa raons en la seva manera de ser
des de qualsevol lloc per començar un rostre.
Una idea és una boca que ven
i xucla. El seu desig es dibuixa
a perpetuïtat amb colors de la nit:
una idea és sempre un graó més en l'escala social.
Encara que hagi de fer front a una roncadissa,
desmanar escopetejos, o descansar
entre els mapes propis de dominació mundial,
una idea que madura vol de cop i volta
ser més petita que qui la va engendrar.
Vol ser un poema:
que toca de peus a terra, trànsit immortal i precís,
una conversa amb estreps,
un crit com el de la pantera.
Només l'art pot contenir una idea.
Seamus Heaney
(Derry, Irlanda del Nord, 1939)
(Premi Nobel de literatura 1995)
Llum elèctrica
(Barcelona, Ed. 62 / Empúries, 2004)
(Traducció de l'original anglès de 2001 de Pauline Ernest i
Jaume Subirana)
SONETS DE L'HÈL.LADE
5. La font de Castàlia
Mal llamp. No la còlera de Zeus, sinó la d'ella
no deixant-nos passar, i la meva creixent en resposta.
Allò era l'únic que havia promès: beure l'aigua
de la font de Castàlia, per poder així
almenys atribuir-m'ho i ser el poeta
sota el penya-segat impressionant del déu Apol.lo...
Però unes cordes tancaven el santuari interior de l'aigua
quan hi vam arribar. Bé, doncs: a l'infern, allò,
i a l'infern tots els que voldrien aturar-me, rellamp!
Escales amunt, doncs, cap a les grutes de marès,
les filtracions i els degoteigs, els tolls, les molses,
vinguts de més enllà i de lluny, amb aquesta ira
inútil escolant-se, en terrasses
on m'inclinava i empassava dolçor i desafiament.
PER A L'OMBRA DE ZBIGNIEW HERBERT
Eres un d'aquells del fons del vent del nord
que Apol.lo afavorí i a qui sempre retornava
durant l'estació hivernal. I entre la teva gent tu
vas restar el seu herald sempre que se n'anava
i la terra quedava en silenci i la promesa de l'estiu es frustrava.
D'ell vas aprendre a tocar la lira, i la vas mantenir afinada.
Bob Dylan
PER SEMPRE JOVE
Que un bon déu et protegeixi
i s'acompleixi el teu desig.
Sàpigues ajudar els altres
i deixar-te fer feliç.
Que arribis a les estrelles
per l'escala que et vas fent.
Sigues jove per sempre més.
Que creixis per ser més recte
cada dia més sincer
per conèixer la mentida i
la disfressa que ara té.
Que no et falti mai coratge
per lluitar contra corrent.
Sigues jove per sempre més.
Que les mans mai no et tremolin
i els teus peus siguin lleugers,
i que mentre els vents canvien
tinguis ferms els fonaments.
Guarda sempre el cor alegre
i cançons per fer content.
Sigues jove per sempre més.
(Adaptació Isidor Marí)
PENJAT A MOBILE AMB ELS BLUES DE MEMPHIS
Oh! el drapaire va fent cercles
amunt i avall pel carrer
li vull preguntar quin problema té
però no sap parlar l'anglès
aquí les noies m'afalaguen
i em tracten a cos de rei
però ben endins del cor
sé que no els kpuc dir adéu.
Oh! Mama, digues que no és veritat
que sóc un altre cop a Mobile
amb els blues de Menphis penjat.
La Mona volia dir-me
que no m'acostés al tren
diu que tots els ferroviaris
se't beuen la sang a galet
i jo vaig dir "No ho sabia"
però recordo que un d'aquests
se'm va fumar les parpelles
com si fossin cigarrets.
Oh! Shakespeare és al carreró
amb sabates d'arlequí
parla amb una francesa
que diu que em coneix a mi.
Hauria d'avisar-lo
explicar-li amb qui s'ho fa
però a Correus han entrat lladres
i la bústia ja no va...
L'avi es va morir fa poc
i el van enterrar entre els rocs
i tothom parla d'ell encara
de l'ensurt que ens va donar
però a mi no em va estranyar gens
vaig saber que estava boig
quan va incendiar el carrer major
i després va engegar a trets.
El senador va venir ahit
ensenyant la pipa, quin perill!
Convidava a tots amb l'arma
al casament del seu fill
i a mi, no em feia cap gràcia
no m'hi vaig voler exposar
que em trobessin sense entrada
sota d'un camió amagat.
Ara el frare està desconcertat
li vaig dir: "Per què vas vestit
amb un munt de titulars
grapats damunt del pit?"
En sentir-me, em va maleir
jo li vaig dir "No et pots amagar
et passa el mateix que a mi
espero que ho tinguis clar...
L'home de la pluja em va donar
un parell de medicaments
l'un era un remei de Texas
l'altre gin del Xoriguer
i, com un boig, les vaig mesclar
i em van escanyar el cervell
ara veig la gent estranya
i no tinc sentit del temps.
Quan la Ruth em diu que vagi
al seu bar de mala mort
a veure com balla el vals de franc
amb la lluna al Panamà.
jo li dic "Va, cony! acosta't,
t'haig de presentar el meu pla"
i diu ella: "Ja sap el que vols
i jo el que estàs desitjant".
El carrer Major està enrajolat
hi van els bojos del neó
i tot sembla ben assajat
van caient amb perfecció
i ara estic aquí, esperant saber
quin preu caldrà pagar
per no caure dues vegades
en aquest mateix parany.
(Adaptació Jordi Batiste)
COSTA MOLT DE RIURE, CAL UN TREM PER PLORAR
Vaig en el tren correu, nena
No es pot comprar l'emoció
Tota la nit despert, noia
Davant la finestra, tot sol
Bé, si ara em moro
Allà dalt del lturó
Si no ho faig jo
Saps que ella ho farà per mi
No et sembla maca la lluna
Entre els arbres brillant
I el guardafrens que et sembla
Quian fa senyal de parar
No és maco el sol
Quan cau sobre el mar?
La meva noia és hermosa
Quan darrera meu va
Ara l'hivern s'acosta
I a les finestres hi ha glaç
Vaig anar a dir-li a tothom
Ningú no em va saber escoltar
Vull ser el teu amant
No vull ser el teu senyor
Sabràs que t'he avisat
Quan el teu tren s'hagi perdut.
(Adaptació Gerard Quintana)
(Del disc Els miralls de Dylan, de Gerard Quintana
i Jordi Batiste, Música global 2000)
Shakabpa, Tsoltrim
N.
(Lhasa, Tibet 1943)
NIRVANA
La música de la vida
és decés pel vivent.
El beuratge de la mort
dóna vida a tota mort.
Segons aquest patró
el destí ordeix les nostres vides,
la nostra cobdícia kabranda,
tortura la nostra comesa.
Turmentada existència!
Esquinça el teu llaç d’amistat amb el fat,
mor eternament!
Sols vivient en la mort
desvetllat, adormit
al so de la foscúria.
Mai apostant
a la claror de la vida.
EL GOS ES MENJA EL GOS
Vet ací que hi havia dos gossos
i un bocí de carn.
1r gos: grrrrr
2n gos: grrrr
1r gos: GRRRR
2n gos: GRRRRRRR
1r gos: Bup! Bup! Bup!
2n gos: Bup! Bup!
1r gos: aarrrrrf!
2n gos: grrrrrrrrrr! Aarrrrf! Aaarrrrfff!
1r gos: aoooo.....aaooooooo!
2n gos: grrrrrrrraarrrrf! Aarrrf
1r gos: Bup! Bup! Grf! Grrrff! Aaooo! grrrrrrrrrrrrrrrr! Grrrrrrrrrrrrr!
Aaaooooooooooooo! Grhgrhgrhh! Grhr! Hhhhhh!
............................................... silenci ..................................................................
i ara en reta un bocí de carn
i cap gos.
SI JO FOS POETA
Si jo fos poeta
et diria
com n’és de bella una rosa.
Et diria, no obstant,
que ses espines són perilloses
i que la bellesa
és només un miratge.
Si jo fos poeta
et diria
com n’és de dissortada la misèria.
Et diria
lka meva falsia per fer-te plorar,
i t’ho diria tan dolçament
que podria repapar-me en la riquesa i veure al miserable morir.
Si jo fos poeta
et diria
que estimo i odio la meva muller.
Et diria
que l’odi és part de l’amor,
i et convenceria
que si no odies la teva muller, és que l’odies vertaderament.
ZERO
Un número tan ubic
res pot significar,
o pot significar el món
en l’apoteosi de tots els nombres.
Pot significar desastres financers
o finances que cauen del cel,
pot portar un tosc desvetllar
o un joiós instant per festejar.
Pot significar la fi dels temps
o el naixement d’una nova vida,
amb una nul.la tolerància per l’absurd
pot apuntar denses qüestions.
Pot ser tan buit com la futilesa
o prenyat com un ou,
pots pintar-hi un rostre afligit o alegre
o deixar-ho en blanc per a imaginar.
No te la pots jugar al zero
doncs infinitessimal és el poder del zero.
(Trad. de l’anglès: Caterina Roma)
(Shakabpa, Tsoltrim N. Records d’un tibetà.
Lleida, Pagès, 2002)
David H. Rosenthal
(Nova York, 1945)
(Ha traduït a l'anglès Tirant lo Blanc i també Víctor
Català, Estellés, Foix, Perucho, Rodoreda i dues antologies
de poesia catalana contemporània. És crític de jazz).
El visitant
(Barcelona, Cafè central 1992)
(Traducció de l'original anglès de 1989 de David H. Rosenthal
i Francesc Parcerisas)
NOVEL.LA DEL SEGLE XIX
Piafen els cavalls
fent saltar espurnes a les llambordes.
Pels narius llencen núvols de baf;
dos passatgers baixen.
La gent, endiumenjada, passeja;
la canalla espia a les finestres.
Les campanes toquen anunciant
un mort a la parròquia.
BARCELONA 1985
Més enllà d'un bordell, d'un dancing,
de la neulida figuera de desembre,
pots pujar fins a un lloc
des d'on es divisa tota la ciutat.
Desconcerta de veure
com s'ha mantingut igual.
Només fa deu anys
que Franco la va dinyar
però aquelles porres
i els punys closos són una història antiga
ja. Tot allò que era caliu
fou flamarada i va ser consumit.
En una plaça que ha canviat poc
d'ençà que els romans albiraren terra,
un ionqui s'ajup a netejar
la xeringa en una font.
Els vaixells de càrrega encara suren
i pampalluguegen fora port.
Com a regla general, el sol es pon
cap a dos quarts de sis.
El viatge
(Barcelona, Columna, 1992)
(Traduït de l'anglès per l'autor i per Francesc Parcerisas)
UN ALTRE AGOST, UN ALTRE DIUMENGE
Una tarda calorosa i xafogosa de Nova York
quan les fulles penjaven exhaustes
dels polsosos arbres de l'estiu,
vam sortir de casa, tirant per la llarga espinada verda
de Riverside Park, espentejats pels que feien footing,
els ciclistes, els que passejaven els gossos, i els que corrien marxa,
cap a una font prop de les barques i cases flotants del carrer 79
on en Barry Harris i en Tommy Flanagan
anaven a donar un concert de duets.
Tots dos són pianistes de Detroit amb pinta
de professors de música d'institut: benèvols
i de cabells grisos, amb bigotis melancòlics i caiguts.
Tots dos creen melodies llargues, sinuoses,
arabescos elegants, però en Harris té més força
rítmica.
L'estil d'en Flanagan és més legato.
Mentre les seves músiques s'entrellaçaven,
entreteixint-se inesperadament, vam contemplar
el Hudson a través de les arcades gòtiques de pedra.
Els velers passaven lliscant, lliures i lleugers
com aus marines a frec d'aigua; els remolcadors s'esbufegaven
obedients contra corrent tibant de les barcasses.
El cel va ennegrir; l'atmosfera esdevingué tensa
i en suspens fins que, a la fi, el cel
era negre com el carbó, color de tempesta que es conguira,
i fou esquinçat per llamps zigzaguejants;
ràfegues fredes fuetejaren els gallardets que s'agitaven-
però, mentre la tempesta se'ns tirava al damunt,
en H i en F no van perdre la marxa; brodant,
puntejant l'un al voltant de l'altre, inspirant-se
i burxant-se, deixant tocar l'altre per després interrompre'l,
fins que, al final, esclatà un gran xàfec
i l'aiguat ens va caure al damunt. Vam córrer a aixoplugar-nos
sota les arcades amb tota la gent i aquells pianos de cua.
Gupta, Satish
(Nova Delhi 1947)
També és artista plàstic
Rebutjat
per les onades impies,
aferrat a una pura
blanca conquilla
robà el poeta
-el rugit de la mar
Bosc de tardor
somni
sobre somni
-caient
(Trad. de Tomàs Llopis)
(Gupta, Satish. La lluna fugissera. Alzira,
Bromera, 2001)
Lowell, Robert
(segle XX)
EL BEVEDOR
L’home mata el temps – no té altra cosa a fer.
llençada precipitadament al riu,
ja no li és cap consol l’ampolla de Bourbon,
el tap i tot ha anat a fons.
Cigarrets apagats abans d’esmorzar
han deixat un rastre de cremades a la tauleta de nit;
un got de plàstic amb alka-seltzer
xampanyeja al bany.
Ja no li serveix de suport el cos, aquest bondadós greix
de balena que s’enfonsa dins l’oceà, blanca agonia.
Els arpons s’enverinen. Les cordes estan tibants.
Quan crida els veïns, se li entelen els noms a la finestra;
el seu ull distret veu només un cel de vidre.
El seu desesper té el color galvanitzat
del fregall i l’aigua dins la galleda galvanitzada.
Una vegtada ella va estar tan a prop seu
com l’aigua del metall mort.
Ell li mira les cites marcades amb tinta al calendari.
Una acta d’acusació.
Mira els números de la guia telefònica, amb un dit d’engrut.
Un carcaix ple de fletxes.
L’absència d’ella xiula com vapor,
canten els tubs...
D’una manera o altra, el metall corroït i tot funciona.
Ell ronca en el seu pulmó d’acer,
i sent la veu d’Eva
suplicar que la deslliurin de la perfecta i feixuga
bombolla del Jardí. No hi ha cap veu
que ofegui el xiulet esquerdat, eufòric, de la serp.
El formatge es floreix a la ratera,
al bol de cornflakes la llet es fa mató,
les claus del cotxe i les fulles d’afaitar
brillen dins un cendrer.
¿Mata el temps? A fora, al carrer,
dos polis a cavall clapotegen sota la pluja d’abril
per controlar els parquímetres –
porten uns impermeables grocs com forsíties.
(Trad. J. M. Fulquet)
(Morts per la unió. Barcelona, Quaderns
Crema, 1988)
John Burnside
(Dunfermline, Escòcia, 1955)
El món impossible. Antologia (1988-1995)
(Barcelona, Cafè Central, 1997)
(Traducció de l'anglès de Francesc Codina i Dídac Pujol)
*
Com jo, a vegades et despertes
d'hora, en la foscor,
creient que has conduït quilòmetres i quilòmetres
per la terra interior,
notant al teu voltant encara
el flux d'arbres, l'esvalot de les aus aquàtiques
i el bestiar que estiua,
esmunyint-se rabent davant dels fars.
A vegades t'atures durant dies
en una paraula,
una sola, incontaminada gota
de so; durant dies
tremola, líquida, en la ment,
i llavors cau:
mera denotació,
esblaimant-se en el reflux de la llengua.
POEMA CIRCUMSTANCIAL
Charity Graepel, de
dos mesos d'edat
Abans que els noms de les coses
li arribin a la ment,
hi ha només una seqüència d'ecos:
els ulls humits i el cabell de color de rovell,
l'angle i l'encaix de l'os
sota la pell fosca i flonja-
i ella viu en un altre estat, on nosaltres
som fluids i indistints,
figuracions de so i alletament
que s'encenen i s'apaguen,
i allò que sap dels gossos, o la llum,
o l'aigua, és un misteri per nosaltres,
que hi hem donat noms i ho hem perdut, una veritat resolta
en la gramàtica que ens revesteix i ens mina el pensament,
i n'enfosqueix la sobtadora meravella, el món impossible.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
