Clandestima  
Estel·larva  
 

Dreceres d'una estrella porprada
 
 

clandestima
 (Capaltard 2006)
 

RARA MAR 
Margalida Pons
(fragments)

créixer

Jo seia en un lloc on no hi havia ni un bri de matèria natural. Navegava entre la fòrmica de la taula, el linòleum del paviment, tones de paper clorat i unes parets de vidre esmerilat a l’altre costat de les quals es movien siluetes indistintes. Ella va entrar amb acompanyament de pedres de Santa Llúcia, va deixar la senalla a terra, va treure’n l’embrió de Clandestima i, davant meu, va començar a reescriure. Decapitar un adjectiu, esponjar un vers, retxar furiosament, afegir la paraula que salva. Són coses de creixença. En sortir ella, la taula havia tornat de fusta, el paper havia adquirit una textura venosa que recordava l’arbrat originari, el vidre era transparent. Vaig saber qui hi havia a fora. I el seu motar.

empès

Deixar empès. Si aquests poemes desterren tota noció de propietat no és perquè s’emparin d’un relativisme pervers, sinó perquè es despleguen com una invitació. Pots entrar-hi descalça o guarnida, entotsolat o amb els teus germans, pegant potades o tremolant: sempre hi trobaràs un punt que s’ajustarà estranyament als replans del teu desig, no en un exercici de simbiosi sinó d’acollença. La porta, però, és empesa, no oberta de bat a bat, perquè resguarda un territori misteriós, privat, al qual ni tu ni jo tindrem accés si no llegim desproveïts de tot el que ens fa ser vells. Conèixer aquest territori, el d’ella, és l’envit de Clandestima i del seu rar amar. Entra-hi. Entra-hi...

1. CALMAMAR
 
 

II
- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. Feia temps que no parlàvem del vent. Que se’n duu les fulles que retens, amb cura, en un quadern immemorial.
- T’atures un instant, fora la confusió del treball, i pots recordar remors d’ones i els mollets del teu port verd.
- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. De quina lluentor és ara la teva carn? El cervell és sols memòria.
- I aquesta vida és novel·la, l’alè d’abans de la immersió. És un sospir foragitat cap a un univers expansiu o cap a dins una capsa d’agulles.
- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. Feia temps que no parlàvem del vent.
 

IV
Sent ginjolar les cordes del vaixell
que s’enfonsà a s’Algar
quan era petita, quan tot era més gran.
Enfony el cap dins l’aigua
i me’n vaig a navegar.
Calma xitxa, escuma de sal.
No cap dins aquest món
i m’invent una planeta.
M’hi trasllat en un vaixell enfonsat.
 

VII
He entès com calmar la tempesta.
He baixat el riu, decidida,
el cap dins l’aigua, sense alenar.
He pres per amunt.

No he mirat enrere.
Enrere només hi ha
homes orbs i endiumenjats.
No vull parlar-ne.

Baratarem el corrent del riu,
si hi som a temps,
perquè vàrem néixer
per fer-lo pujar la muntanya.

Per eixamplar el lleu i
fer una fonda alenada.
A contracorrent,
començam el combat.
Sempre torna la tempesta. 

IX
    Creixent en tu, la mar i jo som u.
                  M. Mercè Marçal

A ma mare

Mans de sal marina, gruixada:
sal de cocó.
Sal de llàgrima caiguda,
la sal de totes dues.

Els peus en remull:
cercam la cloïssa,
el cranc,
l'esca matinera,
pegellides amb llimona.

Som el teu mirall, la teva veu.

Ets el flaire sa
dels teus llençols estesos.
Qui aquieta el ritme
de la meva agitació vital.

Som els acords
que tu no vares aprendre.
La novel·la negra
que no sortí de l’Olivetti.

El teu mirall, la teva veu.

Canells entrellaçats:
la recança.
(L’abraçada més gran del món).
En aquests versos no hi cap
ni un bri d’agror.
Cada lletra és feta de vida,
marinera valenta,
sal de cocó.

XI
Vares créixer entre serradís, a la fusteria de l’avi,
vetllant aquells dits esquerps
que de sucre tornen quan amb cura
curen els padrastres de les meves mans.
Serradís, estopa, confitura de llistó.
Cap-baix cul-alt el padrí polia
rems, timons i costellam.
Tu somiaves paper de vidre,
mai no acabaves d’entendre
com tan grans podien surar.
Aixa, maça, massilla, pedaç.
L’alegria comparties
de veure navegar les hores de l’avi,
llençades enmig de la mar.
Les seves mans han fet mig Riuetó..
A poc a poc, tira tira,
la paciència esgotava qui havia
de pagar.
No l’acabava, no, l’avi,
cada una, el seu treball.
Fins que no quedava cap tatxa
ni un dit per mesurar.
Entre serradís cresqueres,
rínxols polsosos, martellet a la mà.
Les errades eren mosteles,
camí feien, la por desfeien,
de pegar fort i esquinçar taulons.
Aprengueres a calar llences,
dreceres a contravent,
a virar si amenaça tempesta,
paraules noves copsares,
els ullets badaves,
martellet a la mà.
XII
Dispara!
Cop de timó i enfila cap a la teva ventada.
Una flor no fa estiu.
Qui em va tallar d’arrel les ales?
Qui va fer de patró d'aquesta barca?
Les balenes en època d’aparellament?
Les aranyes que neden dins els meus
sucs vaginals?
Una bubota estúpida
de concepció patriarcal.
Dispara-li amb la llengua la metralla.

XIII
Torna. Vine ací, al nostre redol.
A aquest port de mar salada, mar
que quan vol és calma i quan vol
mostra els budells.
Hi ha pescadors de pell gruixada,
colrada de sol, dones marineres
que remenen xarxes i escaten peix.
Tenim eriçons, caragoles, cornets de tap,
llises de mida petita i molta,
molta de sal.
Aquí tenim la ràbia d’ona,
i molts de calls als dits,
de fer floquí i estirar estopa.
Tots sabem que els tamarells ploren
si els sorprens de bon matí.
Les barques s’encalcen,
s’enfilen lleugeres,
com a llebres
per fer el jornal.
Torna, papallona color de palla,
vine a acaramullar alga.
Jo te’n pintaré la façana
i enllestit tendrem el castell.
A damunt ens caurà el bromeig
que els niguls vessen
si de llebeig empeny.

XV
Les pegellides de coa d’ull miren
com em fonc dins la mar, damunt la tenassa,
grossa com una rabassa, que m’acull,
mentre el teu ull, 
vetlla cada moviment 
del meu cos moll,
com la meva voluptuosa pitrera
sura dins la ratera
on vull morir temptada
per la llet fermentada
amb els ulls ben badats.

XVI
Tornarem tots a les illes
i dels ulls farem saltar
els estels que encara hi ploren
Miquel Bauçà
Fugim amb la barqueta:
els braços tensos, rems esmolats.
Fugim de les llagues que heu deixat
damunt les tenasses,
de les nafres que feu a la mar.
Només ens dol deixar aquest redolet
en mans dels porcs.
Prest serem lluny, amb la barqueta,
la pell colrada de saladina.
Les mans tallades de treure
palangres, de passejar la fluixa.
Peixet per fer brou: roquer.
Triam la batalla de les bestioles
marines, supervivència a la mar.
La força que ens uneix
ens fa creure que hem de fugir
de les vostres categories,
dels vostres càrrecs,
dels vostres manaments,
de la vostra comandera.
Hem fugit amb la barqueta. 

XIX
Terra-dona: no envelliràs
i el teu migdia innocent
verd record em deixarà.
Dona, seràs un paper en blanc,
ditada de pols,
ona i lliri d’arenal,
la xocolata d’un croissant.
I aquell colgafocs s’aixeca
per veure’t viure insolentment,
i tu, dolça,
truques el dau.
 

XXI
Ella viatja sola.
Serà sola, sola i res més.
L’hieros gamos militant,
papallona valenta,
no pertany a cap estol.
La vida esbotza,
només vol volar.
Vol, vol vol.
- Què vols?
 La vida.
 
 

2. VIRADA

XXIII
 POESIA ÉS TOT
Si tacam de vi les tramuntanes,
si omplim un cove de besades
i el giram damunt-davall.
Si cremam les nostres cases
i tota propietat
i ens mudam a un camp de roselles.
Si resam el GORA! d’en Carles
i retornam als sentits, als ulls, als balls,
a la calor humana.
Si removem l’aigua estancada,
si robam la corda als rellotges,
si fem por a la por.
Si tot acaba i comença,
podem tornar començar.
 

XXIX
VAL NOU
La nit fa cara de ser llarga.
No hi ha pols damunt la capsa
de l’amor.
Res no entenc de tot quant dius.
no s’escurçarà la nit
perquè jo somiï de dia.
 

XXX
Rambles avall, cap a la mar.
Llum de color...ni figa ni raïm.
- Sents aquesta havanera?
Ets tu, dolça cantaire d’ulls mig-tristos.
L'altra meitat tendresa i sal.
Tantes arrugues com copets pegues
amb el peu petitó sobre la pandereta.
En els braços la guitarra brunzeix
com un rierol que no s’atura
de ritmes melosos, regust de mar.
Velles rondalles cantes,
sirena.
Enmig de les Rambles, enmig de les flors.
La mar cantes, sirena, amb l’acordió
del vell pescador perfilant la melodia. 

XXXIII
No sé per què et record
com no record altres coses:
la teva copa, el teu vi.
La teva absència, la teva absenta.
(Els teus cims confitats).
La dansa dels teus llavis
escarlata.
Tens la joia
de tenir-me obsessiva,
d’escoltar parts de mi.
Or només dins els meus ulls,
potser.
Bijuteria dins els teus,
qui ho sap,
però que jo faig retre.
-M’entens?
Em deix deconstruir
per construir-me una altra vegada.
Amb les teves mans,
amb les teves espècies,
amb la teva rialla.

 
 XLI
Sent el flaire de les caragoles.
Les caragoles que com a violetes.
Les violetes que t’enlairen com si les meves.
Les meves cuixes que com a vinclades.
Vinclades de tant plaer de.
El plaer del moviment com a barques que.
Les barques que neden com a peixos que.
Peixos que broten de la teva boca de.
Boca que beu suc com si.
El suc dolç d’una canya de sucre que llepes amb.
Sucre de llavis de caragola que encanta amb els ulls
perquè.
 

XLII
M’has de remoure les aigües.
Havien quedat estancades, amic:
pudien.
I ara, parla romaní!
Sigues paraula i paraula,
sigues fosca per veure llum.
No et fiïs d’aquell que no et mira als ulls.
Canta llum d’espelma i estreny els punys.
No siguis pur: vetlla, si cal, tota la nit.
Cerca cornets a dins cocons fins que els sentits
et deixin reconèixer-los.
Espolsa’t les lleganyes i assolella la flassada,
torna terra i dona,
esguarda la darrera pell de la rialla
d’atzagaia,
amb mans fredes i mocadors blancs.
Set i set fa estiu, no vulguis
marcar marjades.
Sigues la força del riu que se’n du allò que sobra.
 

XLV
El plaer de néixer
no és néixer de plaer.
Ningú no neix, et neixen.
No mors, et moren.
Si creixes, és perquè en tens ganes.
Si et creixen, ja l’has feta.
A poc a poc, tira tira,
-paraula de padrí-,
fins que arribis als trenta
i paguis l’entrada al parc
d’atraccions.
Pugis a la muntanya d’USA
i s’encongeixi el món,
o els ulls s’engrandeixin.
I et donin d’alta a la seguretat social.
La IL·LUMINACIÓ: paga la pena, per arribar aquí?
És en aquest punt que et moren, quan entres a la consulta
del psicòleg.
És clar que no paga la pena,
per arribar al psicòleg.
Què et pensaves?
No pugis a la muntanya
si no és feta de terra, pedra i vent.
No paguis l’entrada, no acotis el cap.
Més enllà del gust que passis de viure
no hi vulguis arribar.
Per desnéixer amb gust,
per cantar un JOC FORA.

Estel·larva (inèdit)

Foto; UH, 20-01-07

11.
L'amat amant al moll esperes,
que en vaixell arribi.
Et deixarà esmunyir-te
en un plany injustificat,
et deixarà ser traslúcida
i tenir la sang de vidre,
ser només un no-res que espera.
Et deixarà plànyer sense motiu,
o inventar un motiu tristíssim.
Suspesa en l'aire del port
de Barcelona,
tendrament t'oblides
de tu
i et deixes
transcórrer cap al res,
per ser res,
i que ell tengui
més espai on amollar-se,
que tengui tots els ports
per amarrar-se.
Seràs res, transparent,
només aire,
el deixaràs entrar, ample,
al port que ell esculli.
T'hi acostaràs després,
com un clotet d'escuma,
li perfilaràs la nau,
seràs el seu contorn,
en silenci,
escuma lleial
al seu costellam.


12.
Els pits eren flors sense amarres,
la inèrcia d'una ona,
pol·len de saladina.
La seva acceleració
era la justa, la del cos
que s'inclina cap al costat,
i s'atura a mitjan caiguda,
quan troba la flor de maduixera,
la vidalba i la didalera.

Ell repartia flors al món.

Tu te les penjaves
de les orelles.
Perquè flors i vida
són
tot u,
són esclat de verdor.
Una flor és la mort
del poder.
Vull sempre de sempre
flors: ametller, lligabosc,
esquella, heura de terra,
viola d'aigua, espadella,
corretjola, murta, ginestera.

Amb el sol a la cara,
res dins la maleta,
els pits tornen al seu lloc,
al bellmig de la còrpora,
com a dues flors pansides.


13.
És teva la mà que conserva intactes
les mesures dels besos damunt la coberta.
És teva la mar que ens acull,
és teva i la fas seva,
la mar que és sal
i que amb el sol grogueja, com flor d'avellana.
És teva la mà que incorpora el sexe
a la vida quotidiana,
que tira daus de gessamí
a la cara dels tripulants.
És teva la mar que solca els racons
de la penya
i endiumenja el món
de blaus i verds,
que desafia
aquesta barca,
herba del vent.


16.
Ara que el vent t'ha aclarit el moc
i has ben enfonyat el peu dins l'arena,
asseguda al cafè La Marina,
t'has sentit a prop de la verdor,
has sentit la seva calma en l'aire.
Vols aprendre't a solcar la mar,
lliure d'amarres,
sense por d'haver damnat
un vida que se t'escola a les mans
fa poc més de molts d'anys.
Vols dir a cau de qualsevol orella
que a Jodhpur totes les cases
estan pintades de blau.
Si no hi ha vi blanc, a Vilassar de Mar,
el beuràs negre, com si l'haguessis
tenyit amb tinta de sípia.
Si no hi hagués dones, a Vilassar,
les pintaries a l'oli,
untaries tota la vila de dona valenta.
Si els homes fossin porucs,
els penjaries d'una farola
perquè el llebeig els rentàs la cara,
perquè les cloïsses es fessin mil bocins
a la seva còrpora.

Però a Vilassar hi ha un grapat
de donasses
que t saben terribles secrets
de la mar que les festeja.
I una taverna on s'hi colguen,
de bon matí,
homes vells que s'han fet seva aquesta terra.
Mentre tu tornes cap a ciutat,
sense estris per reparar la vida.


18.
Quan l’arrel arrela i la barca travessa la boca,
quan qui estimes parteix i no saps on va,
quan la memòria torna obstacle per actuar,
surt n'Ovidi, i surt n'Arnau
i música francesa acompanya
el vaixell que se'n va.
Alguns parlen de papallones, altres d’animals de mar.
Mors per fer de pallasso
d'un circ poc ostentós,
d'un circ familiar,
i dins cada copinya sembrar un tresor,
dins cada boca abocar un bes,
dins cada llaga fotre-hi el dit,
i caminar i riure
i per envant,
fer voltes dins la carpa,
aixecar pols amb els peus
i estripar-te el vestit.
Ben nua,
enlairar-te
terra endins.

 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA