recitals poètics
 

JOSEP PALAU I FABRE:
"I la sang se'ns ha tornat quatre vegades vermella"

Sala d'actes de Magisteri, Palma, dijous 14 de març de 1996 a les 11 (250 assistents) 

Presentació "I la sang se’ns ha tornat quatre vegades vermella": Antoni Artigues

"Presència i records de Josep Palau i Fabre": Joan Triadú (publicat a Lluc 792, maig-juny 1996, junt amb una entrevista i una ressenya de La tràgica història de Miquel Kolhas) 

Recital poètic a càrrec de: Catalina Oliver, Maria Albalat, Magdalena Rosselló, VicentaTur, Catalina Cerdó, Catalina Barceló, Marta Garau, Laurence Berdery, Rosario González, Conxa Manresa, Maria Sastre. Acompanyament musical: Pere Rado (ritme) i Sílvia Garcia Fogeda (teclat). Melodia de la cançó: Sílvia Garcia Fogeda 
 
 

      paraules 
"Car. ¿què és en definitiva, el que fa que una obra d'art prevalgui o perduri sobre les altres? Hi ha un moment, en la nostra vida (el moment de la veritat), que necessitem acudir a aquells versos, a aquells records o a aquelles imatges que ens poden fer un bé, que ens poden ajudar a passar un trencacolls sentimental, intel.lectual, religiós, etc.; hi ha un moment en què acudim a l'amic, a la mare. És el moment que l'obra d'art esdevé necessària. I només quan és necessària (per a la nostra tristesa, per a la nostra desesperació o per al nostre gaudi), individualment o col.lectivament, una obra d'art es justifica plenament i perdura. La mateixa embranzida que un dia va dur l'artista a crear, en la seva soledat, aquelles obres, és la que ens duu a nosaltres a ella. És una prova, una de les proves." (Josep Palau i Fabre) 

"A partir de 1940, un cop vista la impossibilitat dels seus plans, es va dedicar sense estalviar esforços a refer el món cultural català. Ho va fer tot agafant-se, segons Samsó [La cultura catalana entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951)Publicacions de l'Abadia de Montserrat]. "al dret a la pròpia llengua amb esperit irreductible". Aviat es va convertir en pont d'unió entre els joves universitaris i els escriptors que quedaven d’abans de la guerra a través de plataformes clandestines com els Amics de Rosselló-Pòrcel i el grup Estudi, entre d’altres. "Aquells anys jo només vivia pel país. Ni estudiava. Llegia el que m'interessava i anava amunt i avall lligant caps, unint gent. S'havia d’assegurar la continuïtat de la cultura catalana." Del 1944 al 1945 va dirigir els vint números de la revista Poesia, un "crit d’exigència", tal com l’ha definit Joan Triadú. El desembre de 1945, aprofitant una beca de l'Institut Francès i fastiguejat dels sectors més puritans de la resistència, es va autoexiliar a França, d'on no tornaria fins al 1961 per dedicar-se a l'estudi de Picasso." (Ignasi Aragay. "La quimera antifranquista de Palau i Fabre". Avui, 5 de juliol de 1995. 
 
 
 

PRESENTACIÓ DE LA V DIADA POÈTICA DE MAGISTERI TEATRE-MAG POESIA:

josep palau i fabre: “i la sang se’ns ha tornat quatre vegades vermella”

Fins ara hem dedicat diades poètiques i teatrals a personatges catalans lluitadors per una vida digna pròpia i de la nostra nació catalana, homes honests, valents, i per això mateix més o menys marginats per diversos sectors dits catalanistes. Hem viscut la poesia i el teatre de Jaume Vidal Alcover, de Josep Maria Llompart, de Marià Villangómez, de Blai Bonet, de Pere Capellà...

 Enguany ens hem apropat a un altre poeta-dramaturg-assagista català: Josep Palau i Fabre. La seva poesia i la seva actitud personal i cívica han estat una companyia ben d’agrair per a molts de nosaltres durant anys. A Josep Palau, les illes no li són llunyanes; a més d’ensopegar-lo la guerra mentre era a Eivissa, on diu que li hauria agradat quedar a viure, té bones relacions amb alguns grans catalans de Mallorca: Ramon Llull i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que el van impactar. Llull, Rosselló-Pòrcel, juntament amb Artaud, Rimbaud, Shakespeare, Picasso..., són autors vitals en l’obra i en la vida -indestriables- de Josep Palau i Fabre.

Palau i Fabre sempre parla de Països Catalans. No s’ha deixat dur mai per la moda democràtica regionalitzadora que separa Catalunya, els Països Catalans, per les administracions astronòmiques valenciana, catalana i balear, que constitueixen tres mamelles per als aprofitats. Quan fa uns anys anàrem a Tolosa, un xeremier occità, quan li comentàrem que la llengua i l’esperit occità eren molt morts, va contestar: “com més morts més duros”. Aquest és l’esperit de massa famosos que coneixem, però no és compartit per Palau i Fabre. L’editorial del Lletra de canvi dedicat a Palau i Fabre diu que “l’escriptor català s’ha mantingut durant dècades en una clandestinitat que cap dels estaments de la cultrua oficial no han sabut o no han volgut trencar”; i encara: “Si el franquisme es va marcar el propòsit d’assassinar gran part de la cultura catalana, certa política o certa indiferència institucional s’ha encarregat d’enterrar-la”.

 Josep Palau i Fabre no és un home de palla, ni el que escriu és palla. Diu poc i clar. Per exemple: “No és veritat que la nostra llengua i la nostra poesia siguin respectades [...] Mentre del bressol a la tomba no impregni la vida de tots els ciutadans dels Països Catalans en tots els ordres.” Palau no s’ha deixat endur mai pel corrent noucentista benpensant, sinó que pensa que la vida i la poesia no és només l’ordre, el bé, la bellesa apol.línea, sinó que també és el desordre, el mal, la disbauxa dionisíaca.

 Ha estat un plaer de viure l’obra poètica i teatral de Josep Palau i Fabre. El novembre presentàrem un dels drames del cicle de don Joan, Esquelet de don Joan, i l’increïble esquetx L’alfa Romeo i Julieta  (que anit podrem tornar a veure a la Fundació Miró), i anit passada La tràgica història de Miquel Kolhas. També, i a pesar de la poca transcendència d’aquestes representacions, estam satisfets d’haver-les fetes per fer una engruna de justícia a la dramatúrgia del poeta. Ell es queixa que el seu teatre, una dotzena d’obres teatrals, “passa molt desparercebut”; “em sap greu que no es representin les meves obres, perquè el teatre s’escriu per ser interpretat, no per ser llegit.” (Entrevista a Lletra de canvi). “En contacte amb l’Agrupació Dramàtica, per exemple, vaig escriure expressament per a ells l’adaptació del Michael Kolhas, La tràgica història de Miquel Kolhas. Ni la van estrenar.” “jo, que tinc un temperament molt apassionat i perillós per a mi mateix, sortosament escric, i amb aquesta vàlvula m’allibero de molts microbis. D’altra manera potser hauria fet alguna atrocitat. La idea de justícia, per exemple, és tan exacerbada en mi, que sort he tingut d’escriure Miquel Kolhas i que quan em fan una injustícia em puc desfogar; si no, potser hauria fet algun disbarat.” (Serra d’or, novembre de 1986)

 Tot seguit farem un tast de la seva poesia, i la sentirem en veu alta, ara en boca dels estudiants de Magisteri i el vespre, a la Fundació Miró, dita per ell mateix; i tant que li agrada recitar. Diu: “Dubto que hi hagi algú al país que hagi treballat la música de la paraula com jo. Així com sóc dels qui han aprofundit menys la gramàtica i el vocabulari, en canvi, quan faig un poema, miro molt l’aspecte musical. Em sé milers de versos de memòria, no perquè en tingui molta, sinó perquè durant els anys de clandestinitat em vaig dedicar a recitar-los en veu alta per escoltar la música de la llengua: ha estat un exercici que he fet constantment. M’he arribat a saber les vuitanta Estances de memòria; i el Poema de Nadal d’en Sagarra, el sabia de cap a peus. M’ho llegia i rellegia en veu alta, com un violinista que fa arquet. No sé si tot això es nota en l’obra, però és evident que he treballat moltíssim l’aspecte musical de la llengua.” (Serra d’Or, novembre de 1986)

 La poesia de Josep Palau i Fabre és una poesia viscuda: “jo visc en les coses”, diu, i “he deixat al paper tota la sang”. És una poesia honesta, valenta, com tota la seva trajectòria vital. Gràcies, Josep Palau.

  Catalunya, 14 de març de 1996

           .

                   .

                  .

                 .

                        .

                                  .

POEMES i presentació DE JOSEP PALAU I FABRE

portada recitals poètics 
 

Pàgina presentació MAG POESIA