12-12-02, teatre guillem cifre (campus uib), a les 12 del matí
(200 espectadors)
12-12-02, teatre guillem cifre (campus uib), a les 8 del vespre (120
espectadors)
14-03-03, loco circo de la vida (posada de montserrat, 4), a les 9
del vespre (60 persones)
20-03-03, teatre municipal de palma (cicle poesia a l'escola): vaga
NO A LA GUERRA!
29-03-03, ca revolta (valència), a les 8 del vespre (60 persones)
09-05-03, son llaüt (santa maria), a les 9,30 del vespre (90 persones)
CAP A VALÈNCIA!!!
4 belleses: marilyn, cris, estefania, neus
tota la companyia amb na mariajo, una de les valentes dones de ca
revolta
Escena I
Mitja llum
*
M'ACLAME A TU,
mentre es sent aquest poema cantat per
Ovidi Montllor, Ell i Ellatreuen un somier, un matalàs,un llençol,
etcètera, fins que tenen un llit muntat.
 M'aclame
a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il.limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre a la nit, il.luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il.luminada!
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels bens que em retornaves sempre.
*
ELLA (CLARA):
Vaig arribar un dia a l'antiga ciutat.
Una ciutat absurda. A mi no em deia res.
Tampoc no era precís. Simplement
era un lloc
on dormir per la nit i dinar a migdia,
comprar en el mercat, abocar-se al balcó,
planxar mentre la brisa estremeix la cortina,
mirar com es despenja el crepuscle entre
els pins,
escoltar unes músiques de Vivaldi
o de Gershwin
i fer també l'amor solament perquè
el cos
et demana l'amor o perquè veus que
un home,
un home qualsevol, de sobte et necessita,
car si no fos amb tu no faria l'amor.
Crec que no està molt clar això
que he volgut dir.
Però pense també que si estigués
ben clar
seria igual també. Bé, ja
he dit massa coses.
ELL (PAU):
No. M'agrada escoltar-te. Et contemple.
T'admire.
M'agrada molt mirar-te, mirar-te, escoltar-te.
Deixaria passar els dies com si fossen
carrers, rambles o rius, per la porta de
casa.
ELLA:
De vegades dius coses vagament inspirades.
ELL:
Jo sé que tu te'n rius de tot açò
que dic...
ELLA:
No. Paraula.
ELL (va cap a ella):
Et recorde. Et recorde, em recorde.
S'apodera de mi, fosca, una vehemència
quan recorde aquells dies. quan ens vàrem
conèixer
i t'agafí del braç i te vaig
dur a casa
amb el pit ple de glòria com si fos
una vela.
ELLA:
Sí que estàs vehement.
ELL (s'asseuen al llit):
Sóc tan feliç a voltes!...
ELLA:
Però ho dius amb tristesa...
ELL:
Saps? És por. És la por.
ELLA:
Deixa'm les teus mans... Crec que no es
pot voler
com t'estic volent jo cada dia que passa.
Un amor gran, tan gran, tan gran com un
crepuscle,
un amor com un claustre romànic al
crepuscle,
un amor que s'agrupa al teu voltant i el
tens
damunt teu i no el notes i ets tendrament
feliç.
ELL (agafant-li un genoll):
Per tu sé què és l'amor.
Abans era distint.
Deixa'm el teu genoll. El teu genoll...
S'imposa
el record del genoll sempre que faig memòria
d'aquells dies que no puc ni vull oblidar...
Aniria a buscar-te altra vegada al port.
A mirar-te. A escoltar-te. A veure't, quan
venies.
Quan pujaves l'escala alegre de tacons.
ELLA:
Foren uns anys amargs, terriblement amargs.
Els recorde i sent ira, una ira invencible.
ELL:
Era alegre aquell joc. Em divertia almenys.
Em pesava la casa inconcebiblement.
Resolia els assumptes com podia i de sobte
agafava la moto i anava a la ciutat
i en arribar al port mirava la finestra.
Un dia vaig pujar. Fórem els dos
feliços.
Després vàrem fumar. Parlàrem
i callàrem.
Ens tornàrem a amar. Quan es va fer
de dia
et viu, dreta, en el llit: creuares per
damunt
el meu cos i baixares i et vestires dempeus
just al mig de l'estança. Pensaves
que dormia
però estava mirant-te i et pensava
en ma casa.
I a migdia et vaig dur a ma casa en la moto.
Vàrem menjar cireres en un hort del
camí
i ens amàrem en terra escampats per
la brossa.
ELLA:
Quina memòria tens! Jo quasi no ho
recorde.
ELL (s'aixeca, va cap a ella, i en acabar
de parlar va cap al capçal):
Unes cireres dures, sensuals, que cruixien.
Les recorde penjant en les teues orelles.
I les recorde alegres penjant dels teus
mugrons.
ELLA:
Quina memòria tens!
Pausa. A partir d'aquí va minvant
la claror fins al fosc total quan Ella acaba de parlar i surt sense que
la vegin.
M'has fet la teua esposa.
M'has fet l'ama de casa. Però també
tinc por.
... I em sé petita i tinc
el desig de la teua mà sobre els
meus cabells,
i llavors em seuria en terra, et llevaria
les espardenyes brutes de la terra de l'horta,
et besaria els peus i posaria el cap
damunt els teus genolls, entraria una safa
d'aigua amb sal, et diria que em contasses
això,
com ens vàrem conèixer, com
ens vàrem amar...
Tinc por. Tinc molta por. Diria: No em conec.
No sé qui sóc, d'on vinc.
Em recorde en el tren.
Tu no saps, tu no ho saps!... No sé
d'on vinc, qui sóc.
Diria: No em conec! I t'ho dic: No em conec!
Agafa'm. De vegades note que se m'enduen.
Són les teues paraules. Ets tu. No
sé. M'agafen.
HIPÒLIT (ESTEFANIA):
Perquè estàveu a fosques?
Llum suau
ELL:
Hipòlit!...
HIPÒLIT:
Bona nit...
ELL:
No podies cridar abans d'entrar? Contesta.
HIPÒLIT:
Jo no pensava
ELL:
Fedra... ¿Se n'ha anat?
HIPÒLIT :
O serà
en la cuina, dic jo.
ELL (sortint):
Però... ¿com?... Fedra!... Fedra...!
*
HIPÒLIT
La carn vol carn
(S'ajeu, lentament al llit i comença a recordar)
"No hi havia a València dos
amants com nosaltres."
Feroçment ens amàvem del matí
a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat
moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços
i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment
i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta,
ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment
besant-te,
ara un muscle i després el peçó
d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i
salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la
terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental,
ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol
manera,
comprenem que som bàrbars, i que
això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això
i allò.
No hi havia a València dos amants
com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són
parits ben pocs.
Escena II
Llum fort. Entren i es col.loquen còmodament:
Pau al capçal, Neus i Clara al llit i Estefania a terra; al final
entra Cris .
* (CRIS) (Va saludant els amics d'un en
un i al final s'asseu devora Estefania)
bon dia, grapat
d'aigua,
escarpidor, gillette, sabó, dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de l'oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del
mercat.
aquesta bona merda, assaonada i fràgil,
dóna ganes
d'invitar a sucar-hi el veïnat.
com la merda s'esmuny en estirar la cadena,
així són de fugissers els
plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.
ens van parir amb merda i altres amenitats
semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta,
uns orins.
* (ESTEFANIA) (A Cris)
res no m'agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l'oli
cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que
té
en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una
sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb
un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire
àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
* (NEUS) (A Clara)
Un jorn em varen fer anar a escola. I jo
ara em veig ple de por, amb l'esmorzar embolcallat amb paper, camí
de l'escola, que era a la cantonada de casa. Vaig anar-hi, el senyor mestre
em va rebre amb clares mostres d'amistat, i jo vaig seure en un racó,
en un banc que hi havia adossat a la paret. No em varen dir res, jo tampoc
no vaig dir res. I em vaig guanyar fama d'aplicat, de seriós, de
discret, de pàmfil. Estàvem en aquestes coses quan va arribar
a l'escola un altre senyor mestre, molt més jove, de roba encara
més acurada i molt ben pentinat. Un fill de puta, vaja. A aquest
mestre no li deguí fer massa gràcia; ell a mi, tampoc. El
cas és que un dia s'armà una mica de soroll al banc on jo
seia, mut, calladet, sense dir ni fer res. I el mestre se'n va venir cap
a mi, fet una fúria, i em va clavar una tal hòstia a la galta
que per instants jo tot ho veia mogut. Vaig plorar, de ràbia, de
desolació.
* (CLARA) (A Neus)
molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l'erosió
la terra batuda pels vents marins.
m'agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de
vida,
i que ningú no sapigués mai
quin és el meu nom,
com tampoc hom no sap el nom de l'autor d'una
marjada.
El poema següent el diuen entre
tots.
*
Avui, diumenge, un pare haurà anat
a un asil
a dur-li uns caramels al seu fill; una mare
endolada anirà pel carrer amb un
fill
alt i prim, vergonyós -aqueixa mare,
aqueix
fill que et causen, en veure'ls, un dolor,
una oculta
tendresa-; una donzella haurà deixat
de ser-ho;
el rector tractarà que la seua mare
comprenga que no deu pensar allò
que pensa
del metge del cantó i aquella xica
rossa;
una xica de blanc haurà deixat que
el nuvi
la besàs a la boca per primera vegada;
hi haurà músiques pobres i
el vi de les tavernes;
una dona haurà eixit pegant crits
al carrer
i el seu marit darrere brandant un ganivet
i els tres fills abocant-se al balcó
plens de plors;
... i hi haurà qui escriu versos
i els posa en net amb una cal.ligrafia noble
demorant-se en les corbes, sentint-se'n
satisfet,
i es repeteix certs versos, i després
s'hi sent trist,
i voldria tenir prop la seua cosina
i sentir contra el seu el cos bru de la
xica,
sentir-lo com un cànter, suau, fresc,
exultant;
i l'aire en la corina. Aquest mes no podré
anar al cementeri; anirà ma germana
amb qualsevulla amiga; per primera vegada
no aniré al cementeri a portar unes
flors,
a posar unes flors al nínxol de ma
filla.
Davant el nínxol hi ha un xiprer
esveltíssim.
Jo vull que quan em muira em soterren allí,
no ja als peus del xiprer: vull dir als
peus del nínxol
on és el cos petit de la meua filleta,
i tenir-la al capçal, i tenir al
capçal
un àngel, el meu àngel, com
si ella m'hagués
de despertar el dia del Judici Final,
igual que em despertava tants de dies abans.
Té dues ales, com les tenen tots
els àngels:
de vegades les pense com uns cognoms ja
assumptes.
Però vull que em soterren no en un
nínxol, en terra,
no per humilitat: sols pel que tinc de pare,
de pare que volia anar a quatre cames
amb la filla damunt per tot el passadís:
de pare que volia rebolcar-se per terra
i jugar amb la filla rebolcant-se per terra.
(A partir d'aquí baixa la claror
fins a mitja llum)
Els veïns del primer -"Oh, qué
tal, cómo está"-
potser tornaran ara del cine, del cafè;
ella anirà per casa en camisa, amb
sabates
de tacó, mentre es grata una natja
o l'espatla.
Ell, potser, ja s'haurà gitat. No
tenen fills.
Ella té un gran desig de tenir fills.
Ell calla.
Ella besa, amb uns besos enormes, els infants.
* (CRIS)
(Entren Estefania i Clara, que treuen
Cris del llit i la tupen, i Pau, que fa el mateix amb Neus i se l'emporta)
de matinada arribaren a casa, com sempre
feien, i em van
traure del llit on dormia amb la dona,
i em varen
humiliar, acusant-me, i em van colpejar
a un racó.
veig les venes de sang en els ulls,
veig un puny!
penetraren vilment al reducte més
íntim, i varen
agafar la meua dona pels cabells,
l'arrossegaren
per terra, i no vaig poder fer res per ella,
davant meu
(senten gemecs forts de Neus; mentre Clara
i Estefania despunten el capçal i preparen una reixa)
ens humiliaren, destrossaren la nostra
intimitat,
el nostre matrimoni. la filleta es despertà
al seu llit.
em van treure de casa i van dur-me
a una comissaria.
(pau se l'ha enduta darrera la reixa
i la tortura)
em feren retrets, acusacions que ja no recorde.
altre cop
em varen pegar i em varen fer prendre
un oli ricí.
a grapats m'arrancaven els cabells i les
ungles dels peus.
només recorde, tombat a un
racó, el qui més manava
(pau la tira a terra, clara i estefania
tiren el capçal damunt el llit, i surten els tres; queda cris a
terra)
i em pegava de sobte colps de peu. vaig signar
els papers.
recorde la vara de ferro que em varen
ficar pel cul.
recorde que em bevia la sang del meu rostre,
i la pols.
no vull recordar-ho, ho vull oblidar,
però torna
el vil pensament de la matinada de la meua
detenció.
passaran els segles, i altres ho recordaran
quan
jo no ho recorde, no existesca, i venjaran
el meu nom,
mesclat amb els noms dels companys
que més han sofert.
Escena III
Quan acabaran els poemes quedarà
tot desmanegat
* (CRIS i PAU)
ens emmerden.
sí clar.
ens emmerden vicent. ¿no et notes
ple de merda? ¿no
sents pujar la marea de la merda?
¿no veus que això és
un merder?
ens emmerden vicent.
(Entra Clara i ajuda en Pau a muntar el llit i surten)
* (NEUS)
(El diu a Cris, encara postrada a terra)
a l'aeroport, com està manat, et regiraran
de cap a peus,
àdhuc et temptaran conscienciosament
els collons.
buscaran una metralleta entre els pèls
del teu engonal.
buscaran una bomba al forat de la teua uretra.
buscaran la droga a les teues ulleres. busquen,
escarboten, et desfaran l'amable ordre conjugal
de la maleta que pacientment va fer la teua
dona.
sacsejaran el teu rellotge per veure el
que hi ha dins.
t'obligaran a masturbar-te per veure si és
semen
allò que et surt o què, t'aponaran
i et faran cagar,
i analitzaran rigorosament la teua cagada.
t'obligaran que et moques i et mocaràs
furiosament.
et diran que faces força i amollaràs
un pet escagarrat,
i en la seua flaire endevinaran, esbrinaran
qui sap quines coses.
(Surt)
* (CRIS) (Encara a terra, pensarosa;
no s'aixeca fins al darrer vers)
vés-te'n a casa amb les teues barbes
brutes i el teu xiclet. vés-te'n
a casa amb els teus polls i les teus lladelles,
ets fals, tot és fals.
duus els dòlars ben amagats. somrius
darrere les teues ulleres que
no et fan cap de servei. vés-te'n
a casa mesquí amb la teua novel.la.
vés-te'n a casa al teu watergate al
teu merder a nixon. no tornes
a eivissa la blanca a mallorca. no ens fas
cap falta. vés-te'n
vés-te'n a la CIA. no et volem. no
et volem veure amb la teua indiferent
mirada per damunt els nostres cossos els
nostres dies la nostra pobresa.
oh fills de la gran USA. perquè hi
haurà un dia que no podrem més
i llavors ho podrem tot, perquè arribarà
un dia que no et permetrem
esperar als nostres aeroports amb els peus
bruts damunt la tauleta
mentre beus eucarísticament el teu
refresc la teua coca. vés-te'n
vés-te'n d’una vegada i no tornes
mai més. vés-te'n i no tornes
amb els mariners. vés-te'n d’una
vegada oh fill de la gran USA vés-te'n.
(Quan Cris surt, Neus es col.loca per a la cançó)
(Llum forta)
* (NEUS)
(Entra Clara i queda parada a un cantó. Després entra
Neus, tranquil.lament, i es prepara per cantar. Mentre canta entren i surten
parelles, una dona, un home, una altra dona...)
Parat en aquell cantó,
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.
No sabia d'on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.
Passaven -i ells les mirava-
parelles d'enamorats,
agafats de la cintura,
agafats en un abraç.
Passaven infants i dones
que tornaven del mercat,
i l'home no s'hi movia
perquè era l'home parat.
Llums que s'apaguen i encenen,
la fira de la ciutat,
i en el rostre d'aquell home
una amarga dignitat.
Si de vegades plorava
ningú no el veia plorar.
Ningú res no li advertia,
ni veia l'home parat.
Es féu un arbre de pena,
és feu un arbre d'espant,
allí, al cantó del carrer,
ple d'orgull i humilitat.
Algú va avisar l'alcalde,
i l'alcalde, un "concejal",
i el "concejal" els qui duien
la grua municipal.
(Pau i Estefania agafen Clara com si fos una estàtua i se
l'emporten)
Com qui lleva un monument
d'un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l'home, l'home parat.
Escena IV
Mitja llum
En aquesta escena, tret del primer poema, abans de començar
a parlar es farà un moviment d'apropament a la parella: un abraç...
* (Pau a Neus)
No em deixes
a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé
la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar
a les clares.
No em dones, doncs, la pau. Et demane altra
cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben
humà.
El camí de la punxa conclou sempre
en la rosa
* (Neus a Pau)
El meu secret, de què et fas confident
és aquest gust general per la vida.
* (Clara a Estefania)
la teua veu per a les confidències,
la teua veu de vegades cremada,
de pètals breus socarrats a les vores
en arribar foscament el desig,
la teua veu que no escolte fa temps.
* (Estefania a Clara)
els teus cabells sota la meua mà.
la meua mà es demorava en ells.
sota la mà, molt àvida, somreies.
érem contents de qualsevulla cosa.
ningú dels dos no sabia per que`.
però era així, et rec orde
i recorde
el cap petit, els cabells, com un niu.
* (Cris a Estefania)
vares deixar el teu cap al meu muscle.
tenies son i volies dormir.
et fou capçal el meu muscle, i recorde
els teus cabells, aquella confiança.
* (Pau a Neus)
A terra ols, ols a terra i a sexe,
flor d'entrecuix i d'aixella estimada.
* (Neus a Pau)
Mires la mar per la finestra oberta.
Vola una sal per les parets de l'aire.
Jo et mire el cul alíger i tendral.
Galtes de cul com mai n'havia vistes!
Avui comprenc l'encert precís del
mot.
Galtes de cul fresquíssimes, lleugeres.
* (Estefania a Cris)
"Anem al llit", et propose, besant-te,
bruna, la pell, els pits, el coll, la boca.
"Anem al llit", et mussite, i t'agafe
en un grapat, tendral, amorosíssima,
els teus cabells, el mugró de l'orella,
amb gran amor i por de soledat.
I amb tarannà de qui ja no pot més,
ni resistir ni resistir-se més,
ets ja dempeus, dintre del meu abraç,
tot assentint, amant: "Anem al llit."
* (Cris a Estefania)
Et masturbaves, i jo em masturbava
veient-te escórrer, i m'escorria
jo
tot invocant el Pare Etern, i tu,
i ens escorríem tots dos, i tu, amb
la
mà lliure agafaves el meu, i jo
estrenyia reparant tapant
amb esguits seminals les peladures.
Sense haver arribat a previ acord
com cert rigor en semblants casos
ordena que s'hi faça,
car no estàvem, tots dos, per diplomàcies.
* (Pau a Neus)
Me la mamaves dins al cep: tenies
tota la boca plena, i amb la llengua
iniciaves moviments, i et vares
posar més blava que altre cop: llavors
te la vaig treure, i respiraves, i altre
cop retornaves i me la mamaves
i, extenuada, desistires: no
podies més; i pel forat darrer,
ben agafada a la barana, et vaig
iniciar la penetració,
que fou penosa, dolorosa i lenta,
fins que va entrar-te per complet, i jo
evoque els pèls de l'entrecuix pegant
copsa a les teues rodonors invictes.
* (Neus a Cris)
oh gruta de pèls i de nacre, oh llavis
secrets
on jo enfonsava la meua boca i la
meua llengua
penetrava pètals i tu t'estremies
dessota la meua
boca, agenollat entre les teues cames
obertes,
m'oferies el sexe i jo el penetrava amb
llengua profunda
com si m'abocàs a un corrent
amb set, i veia créixer,
tibant, en sentir el plaer, el teu ventre,
dur, mentre
dalt els teus dits acariciaven els
mugrons impacients.
una i altra vegada llepava el teu cau secret,
una i
altra vegada volia més llengua
per endinsar-la al
teu ventre profund, oh clítoris,
oh tendra, oh casta
ajaguda al teu llit, agafant-me amb
les mans el
cap per tal que no deixàs la pràctica
dolça, oh tu,
que ara tristament enyore vessada
al teu tàlem.
* (Pau a Clara)
El teu car fill, un mamonet encara,
s'ha despertat al llit on tu i jo ho fèiem.
Hem acabat la nostra febril feina,
i en jeure, nus, escampats sobre el llit,
per aquell son suavíssim que ens
pren,
el tendre fill de les teues entranyes,
que tinc motius per dir-li fill de puta,
ha començat a cridar i jugar,
pujant al teu amorosíssim cos,
caient, feroç, des de la doble alçària
dels pits al dolç entrecuix, llençant
crits.
Encara més, se m'ha pujat a mi
i ha descobert la meua artilleria.
Li he deixat fer tot allò que ha
volgut,
no amb sentiments, precisament, de pare,
sinó, més bé, de Tiberi,
segons
ha repetit Suetoni, el cabró.
L'has agafat i l'has deixat a terra
i has ocupat, furiosa, el seu lloc,
t'has assegut -no sé com ho hauràs
fet-
damunt mateix l’entrecuix meu, absorta
i amb el cos dret, i com transfigurada,
has practicat un coit dels que hom recorda.
M'has dessucat, i has restat molt cofoia.
* (Clara)
Res no és obscé i tan sols
compta el bé.
Quasi fosc
Escena V
L'habitació de Marilyn, el llit
desordenat, el telèfon penjant, sense que es vegi l'actriu difunta.
Per tot arreu, projectades sobre diversos llocs de l'escenari, actituds,
fragments de les pel.lícules de M.M., oposant, al text, o recolzant-lo,
alguns dels seus nus o de les seues fotografies més provocatives;
aquesta projecció anirà convulsament barallada amb passatges
del seu enterrament, del seu nínxol i darrerament la figura emblemàtica
de l'actriu.
*
L'AUTOR (Estefania):
 Ah
fills de puta!
Ah fills de la gran puta!
Ah fills de puta!
Nua, sobre el llit, jeia
com l'havíeu volguda.
Nua, ja morta,
com l'havíeu volguda.
Mireu-la encara:
L'anca amable, rodona,
la boca mig oberta.
I més encara:
els seus cabells es vessen
com d'un or íntim,
com una ala benigna,
com una ala ja inútil.
La mà, caiguda,
agafava un telèfon:
intentaria
agafar-se a la vida
-un fil només de vida.
*
L'AMIC ANÒNIM (Pau):
Ah criatura!
Has mort nua, volent-te
d'alguna forma
agafar la vida
ah pueril, ah casta!
No et contestaven.
Ningú no fou a casa.
Tu no podies
esperar més: cridant-los,
vares morir de sobte.
L'AUTOR (Estefania):
Ah criatura!
Per ésser-ho més, fores
sola aquell dia
com altres dies, sola
i completament nua.
L'AMIC ANÒNIM (Pau):
Sols el silenci
us llevarà la cendra,
el merescut dictamen
darrer de fills de puta.
COR (Estefania):
Ah fills de puta!
Tempteu, amb muda llengua,
sabor del propi
llavi que us sap a cendra.
Haureu de callar sempre.
COR DE DONES (Neus):
Ah criatura!
Morta et veia més viva,
oh destinada
a alguna mort molt teua
que tenaç et creixia.
COR GENERAL (Clara):
Vénen i tenen
sentiments solidaris,
també de culpa.
O ni tan sols venien.
Però et sabien morta.
*
L'AUTOR (Pau):
Mireu-la: encara
surt d'aquell piscina,
uns fotogrames,
un darrer moment únic,
amb la pell amarada.
L'AMIC (Neus):
Sempre va riure;
sempre es va riure, indòcil,
conscient pense,
d'aquesta estupidesa
que anhelant la seguia.
*
L'AUTOR (Cris):
Ara t'evoque. Puges,
noció de la vida,
amargs graons de fusta.
En va intentàvem
retenir-te en alguna
fotografia.
Ara t'evoque. Fores,
no canviant, sí plena
noció de la vida.
Mai no ho sabérem;
i sols ens aturàvem
mirant-te indignes.
Un calendari,
un full d'un calendari,
després el buscaríem
per descobrir-hi
secrets d'un foc que puja
i és una rosa:
seria un destí ràpid,
ah criatura!
Ens és més fàcil
resseguir en uns textos
arnats enigmes
que no en un calendari
veure créixer la vida.
*
COR GENERAL (Neus i tots canten):
Vinguen i miren
el cos perfecte,
com una rosa encara
rica d'una aigua secreta.
Vinguen i miren
els pits, les anques,
l'entrecuix que estimaven,
les llargues cuixes,
la llum d'uns llavis.
Vinguen i miren
abans que arriben
mans ràpides i expertes
i l'encabesquen
i se l'enduguen.
Vinguen i miren,
com a la fira,
per darrera vegada,
no un cos: aquella
secreta flama.
Vinguen i miren!
*
INDUSTRIALS DEL CINE (Clara):
Se li albirava
un breu destí. Hi ha coses
que determinen
esgarrifances mudes.
O en som culpables,
i ara ens cobrim amb teles
que no ens pertanyen
per por d'una nuesa.
*
L'AUTOR (Cris):
Hollywood, calla.
Ja tens un altre mite;
aquest, per sempre,
et serà retret, Hollywood,
ah clans dels poderosos.
COR (Neus):
Ah clans dels poderosos!
Cremeu l'agenda;
hi ha noms que comprometen
persones dignes,
persones respectables.
Cremeu papers, telèfons.
L'AUTOR (Cris):
Tot és inútil.
La mort més sola
puja com un crepuscle,
bandera arnada
invencible per sempre.
Ah Marilyn, ah Marilyn!
Permet que deixe
aquests mots aspres
damunt la pedra.
No unes pastilles,
un verm encara incògnit,
o un amor a la vida,
fou qui et va vèncer.
*
COR GENERAL (Neus i tots canten):
Marilyn torna,
camina entre les putes
movent les anques;
amb exagerats llavis
creua les avingudes.
Marilyn torna,
tornarà cada dia
que ho necessite
una persona trista,
sobre un llit, desvalguda,
Marilyn torna.
Final
* (Clara)
direu de mi: retòric, propens a la
mollesa, atent a les efusions
eròtiques, parlareu de mi menyspreant
el meu brillant llatí.
direu: no ha aportat res, com no siguen
certes amenitats del catre.
però jo us assegure, solemnes
fills de mala mare, que deixaré
un senyal molt amarg i perdurable en la
nostra literatura: aquell
que clama contra l'excés del
poder i deixa
inerme la criatura, sota els turments de
l'exili.
aneu a mamar tots!
Sortint de fer Estellés, a la tancada dels estudiants contra
els fatxes del govern
(Foto U.H.)
inici
Pàgina de
presentació MAG POESIA
|
