divendres 14 d'abril de 2006 a les 21 h.
a son llaüt (santa maria)

HOMENATGE ALS MESTRES REPUBLICANS
dijous 18 de maig de 2006 a les 12 del matí
aula magna edifici guillem cifre, campus uib

Vegeu l'arxiu fotogràfic a la pàgina de la UIB

CANÇONS REPUBLICANES

Deixau que deixi sentir
sa veu des poble pagès,
poble que no deia res
perquè no podia dir,
des poble que fins aquí,
sens motiu i sens raó
ha regat amb sa suor
des front que tan alt pot dur
sa terra que és del comú
i se n'aprofita es senyor.

Deixau que puga cantar
un himne a sa llibertat,
un escarni an es passat
que tant les mos fe passar,

Deu creure que és enyorat
perquè ha estat un rei model
com a dèspota i cruel
propi d’un degenerat,
ja que està ben demostrat
que es Borbons tots són així
i els hem haguts de sofrir
bastants d’anys a dins ca nostra,
però sabent que mos costa
¿com l’hem de deixar venir? [...]

Fill d'un pare mig podrit,
era podrit per herència,
tronc d'un arbre en decadència
falt de sàvia o d'esperit;
quan era un al.lot petit
era més sec que una parra
i cresqué com una paparra
sempre en es metge aferrat
i a les llargues ha acabat
per esser el rei de sa barra. [...]

Què, si ses mares ploraven
amb so més gran desconsol?
Què, si a s’estat espanyol
es pirates l’explotaven?,
si a ell no li faltaven
a dotzenes ses querides,
jovenetes i garrides,
el molestava molt poc
que lluitant en el Marroc
s’hi perdessen tantes vides. [...]
S’esperit republicà
per dins tots ets espais flota,
i per onsevulla se nota
que és republicà s’estat,
i que pes Borbons ha arribat
es moment de sa derrota. [...]

Quanta sang! Quanta batalla!,
per causa d’aquell Borbón
que alguns li diuen “Felón”
i que jo sols li dic canalla.
De ràbia es meu pit estalla.[...]

Ara és hora de fer guerra
de lluitar, per evitar
que s’estat republicà
puga caure per sa terra,
si veim que es nou govern s’erra
tots es bons republicans
hem de fer esforços bastants
per poder corregir s’erro
que no vengués des desterro
es que teníem  abans. [...]

Republicans mallorquins
que ses cançons llegireu
per ventura trobareu
que es treball no és des més fins.
Des glosadors algaidins
ja més no es pot esperar
i per tots quants d’erros hi ha
lector en aquestes cançons
te suplica mil perdons
s’autor
            (Pere Capellà)


JO SÓC CATALÀ

Enmig de la mar
s'aixeca ma terra
fins tocar el cel,
que es deixa en la Serra,
banderes de blau.
Jo sóc balear,
jo sóc de Mallorca,
català insular.
Tot el meu passat
que la història allunya,
el tenyeix de glòria
la Gran Catalunya.
En les rels profundes
de la meva gent,
un conqueridor
portà, proa al vent,
la nau que a Salou
deixà ses amarres,
seguint la bandera
de les quatre barres.
Jo sóc de la raça,
vella i gegantina,
que espantà dels mars
la gent sarraïna.
Jo sóc de la Pàtria
dels agermanats,
Joanot Colom,
vells antepassats,
defensors heroics
de tradicions,
que en sang ofegaren
Àustries i Borbons.

Herois de Mallorca,
herois catalans,
que en les hores greus
us dàreu les mans,
fent del nostre exemple
un sagrat costum,
jo us tinc en ma vida
de guia i de llum.
Jo sóc mallorquí,
i és la meva glòria
esser català
per la meva història.

Estim Catalunya
perquè té un passat
de lluita incansable
per la llibertat.

      (Pere Capellà)



ADÉU AMOR

- Adéu, amor!
Adéu, muntanyes!

...Oh les veus de misteri de les viles llunyanes!

        La guerra els crida:
        silents, en l'ombra,
        alcen els morts focs inefables

...Oh les veus de misteri dels morts i de les flames!

- Adéu, amor!
Adéu, muntanyes!

        Crits de banderes.
        Trets en la tarda.
        Plora l'infant vora la mare.

...Oh les veus de misteri de les dones irades!

- Adéu, amor!
Adéu, muntanyes!

        Baixa la nit.
        L'exèrcit marxa.
        Un fred de gel els ossos cala.

...Oh les veus de misteri que en la fonda nit clamen!

-Adéu, amor!
Adéu, muntanyes!

     (Miquel Àngel Colomar)


TORNO DE L'ALTA NIT, EN TEMPS DE GUERRA

El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.
No sé quina anenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.

Córrer! Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!
Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d'arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record d'un bes o el d'una mà que un dia va acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.

I, tot d'una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu, com un ocell colpit de llum
    nova.
Brolladors de música s'aixequen de totes les meves passes,
tot el que ara toqués s'estremiria amb una por esclava,
i ja veig, enllà de l'últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l'Est i l'Oest...

     (Agustí Bartra)


QUIN FRED AL COR, CAMARADA

QUIN FRED, REÏRA DE BET!,
QUAN BUFA L´AIRET DE LA MATINADA,
TALLANT COM UN GANIVET DE FULLA
ESMOLADA.....
 
DONCS ENCARA FA MÉS FRED
AL PARAPET D´AVANÇADA!

QUIN FRED EN NIT ESTELADA
AMB EL CEL CRUEL I NET, QUAN HI HA GLAÇADA
I CAP LLIT NO ÉS PROU ESTRET NI TÉ PROU
FLASSADA....
DONCS ENCARA FA MÉS FRED
AL PARAPET D´AVANÇADA!

QUIN FRED AL SÒL, LA PARET
D´OFICINA ESBALANDRADA,
SENSE FOC NI CIGARRET,
ON HOM TREBALLA AMB CALFRED
FINS A LA VESPRADA,
FINS A LA VESPRADA...

DONCS ENCARA FA MÉS FRED
AL PARAPET D´AVANÇADA!

CAMARADA,
SI SOTA ABRIC I BARRET
I AMB BUFANDA BEN NUADA
OBLIDES QUE AL PARAPET D´AVANÇADA
UNS HOMES LLUITEN PEL DRET
DE LA TERRA AMENAÇADA
I TENS FRED,
QUIN FRED AL COR, CAMARADA!

     (Joan Oliver)


CORRANDES D'EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me  sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

     (Joan Oliver)


LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

                             5 de març, 1939
     (Màrius Torres)


ELS EXILATS

He vist els exilats, dins les tenebres
dels llargs camins silenciosos,
cercar la pau de les ciutat ignotes,
cansats i morts de tantes nits d’insomni.
He vist els exilats dins les tenebres.

He vist els exilats dormir per terra,
en les estacions tumultuoses,
esperant l’hora incerta
de prosseguir la ruta inconeguda,
sota les naus de negres armadures.
He vist els exilats dormir per terra.

I ni tan sols els restarà la glòria
de contemplar com vers el cel se’n puja
el fum de jove sang victoriosa:
llurs fills dins l’ombra de la nit moriren
i la cendra els cobreix de la derrota.
I ni tan sols els restarà la glòria.

Mes els mots animaven les tenebres
amb els records de la perduda pàtria,
i els ulls dels exilats guspirejaven
al ressò palpitant de la paruala
que el foc del cel no occí ni les tempestes.
Mes els mots animaven les tenebres,
amb els records de la perduda pàtria.

     (Miquel Forteza)


AIXÍ ARRIBEN ELS VENÇUTS

Els ulls baixos i els ànims abatus,
sense armes al costat. Les ho prengueren
els vencedors, quan presoners els feren.
Així arriben: espellifats i bruts.

No els esperen els braços benvolguts
de les seves promeses, ni els esperen
les trompetes vibrants. Tot ho perderen
menys la vida: la carga dels vençuts.

No porten sobre el pit creu ni medalla
que canti el seu valor en la batalla.
Però sota la roba, entre la ronya,

com un gemec  ocult del seu coratge,
hi porten, resistint a la vergonya,
una ferida oberta qui los ratja.

     (Pere Capellà)


JUDAS I LA PRIMAVERA

    Arrebatat en una alzina, en Lluc, el pare d’en Salvador, guardava el ramat. Tocava el flabiol.
    El cotxe s’aturà. Apagà els llums. A en Lluc, el cor li saltà com una llebre. Pensà que en matarien algun enllà mateix. Don Jaume anà de cap a ell.
    --Vine amb mi. [...]
    Els ulls et varen guspirejar. A don Jaume, li agafaren ganes de posar-li la pistola a la nuca per tal de sortir-ne aviat.
    De cop i volta, com si el deixondís un vas d’aigua fresca, en Lluc lladrà:
    --Qui em vol fer la dona salvatge?
    Xisclava com un gat. [...]
    Als draps d’en Lluc no tot era eixut.
    A en Lluc, l’olor de la mort l’encengué.
    --Oh, vostè també és aquí, don Macià? No l’havia vist. No li fa feredat sortir de nit, sense la seva mare?
    La fosca, la humiliació, et converitren en un porc carnisser. Li vares fer baixar el pantalon.
    --Don Macià, i ara em ve amb aquests coverbos?
    Amb el punyal de fantasia el vares capar.
    Eguinà com una euga.
    L’olor de la sang t’embascà. Te’n vares fer lluny.
    El pastor ginjolava.
    --Ai. Ai, dic.
    Et fregaves les mans amb les fulles d’una porrassa.
    Xisclava com una gavina.
    --¿Don Jaume, i tan bonica és na Maria que ha d’estar en pecat mortal?
    La bala li tancà el cor. L'arrossegàreu fins al pou que hi havia a cent passes. L’hi vàreu llançar dintre.
    Amb manats d’herba et netejares les mans. No t’adonaves que, entre les pedres negres del carreró, s’hi movien tot de narcisos silvestres...

     (Blai Bonet)


OLI I MÉS OLI

¿Com vols que jo me consoli
dels meus mals?... ¡Res me consola!
¿No és trist que un mestre d'escola
per viure haja de fer oli?...

Ma musa, per massa untada,
ja no pot fer res condret:
si prov d'escriure un sonet
me resulta una ensalada.

Aquell cor meu, sempre ardent,
no és el d'abans: no té flama;
i renunciï a la fama
per poder anar lluent.

Lluir, això és el que convé,
malgrat que sia una taca,
la que lluu, d'oli o de caca;
sols que lluï, ja va bé.

Ben gras, com un porc figat.
¿Poesia?... ¡Cosa trista!:
no hi ha cap estraperlista
que en vulgui baratar amb blat.

¡Oli!... Ma llàntia ofegada
no fa llum. ¡Sembla impossible!...
Per sobra de combustible
ha de romandre apagada.

     (Pere Capellà)


     Anit fa dotze anys rodons
     que em dugueren a Vilafranca
     damunt una tomba blanca
     envoltada de matons
     que se feien il.lusions
     de fer una Espanya Santa;
     i ara fan tanta de planta
     com un gat que no s'aguanta
     enmig de quatre estalons.

     (Llorenç Capellà)


Companyó que ens has deixat quan el cel s’entenebria,
quan l’Estel, velat de sang, un fum d’odis obscuria,
tu que a l’hora del gran dol abandones la família
i la nostra antiga fe en la prova renuncies.
Vindrà un jorn, sols Déu el sap, que a la llum de l’alba grisa
la coloma de la Pau tornarà amb el brot d’oliva.
Un buf d’aire esfondrarà els castells de la Mentida,
i la nua veritat brillarà de llum vestida.
Si, enyorós del que has deixat, ton esguard que fou tan simple,
albirés de nou l’Estel dins un cel net de calitges,
Sant Martí del Canigó, on pregàrem junts un dia,
i Sant Jordi i Ramon Llull fent brostar les arrels vives,
t’acompanyin de bell nou al costat dels qui t’estimen.
Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria;
vull morir fidel a Déu i a la Dama que he servida,
a l’amor posada en creu i a l’Estel, que fou ma guia,
me l’he ben clavat al cor, sols amb ell l’arrencarien.

     (Miquel Ferrà)


I SENS PARAR DE LLUITAR...

Jo vull esser capità
dels desheredats del món
i amb els morts de fam anar
pertot... No m'importa a on.
Despertar amb els meus crits,
tremolant a la serena,
tots els que estan adormits
conformats i panxa plena.
I vull que sia ma llança
el llamp que en tots els combats,
il·lumini l'esperança
de tots els desesperats.
I sens parar de lluitar,
cercant ales pel meu vol,
morir sense doblegar
els genolls, mirant el sol.

     (Pere Capellà)


DANSA DE L'ODI SOBRE LA TOMBA DE FRANCO

Dansaré sobre la teva tomba
la dansa de l'odi immarcescible.
Percussió de peus i de mans
sobre la teva tomba.
Crit de joia i alarit salvatge
sobre la teva tomba.
Creixença de les venes i les ales
sobre la teva tomba.
Verge la vida en el mirall del dia,
sobre la teva tomba.
Al.leluia, al.leluia, al.leluia!
sobre la teva tomba.
Seré parit pel ventre de la vida,
sobre la teva tomba.
Quin esgarrip anunciarà aquest dia?
Crit d'orenetes: diamant i vidre.
Sobre la teva tomba.

Retrobaré la llum de la mirada,
sobre la teva tomba.
Retrobaré el ritme que no es cansa,
sobre la teva tomba.
Retrobaré la font i la paraula,
sobre la teva tomba.

Vindré a dansar sobre la teva tomba,
sí, sobre la teva tomba!
Mils de cadàvers dansaran amb mi,
sobre la teva tomba.
Per cada crim comès i cada ultratge,
els peus dansaran sols, dansa d'oracle,
sobre la teva tomba.
Pels somriures marcits a flor de llavis,
per les presons de pedra morta i odi,
per les muralles de silenci altes,
per les ferides que no cicatritzen,
per la saliva amarga coll endintre,
per les mirades orbes de les mares,
dansarem la sardana inviolable,
sobre la teva tomba, sí
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba.
Evocaré la vinguda de l'Orcus,
munions de tàvecs per a fustigar-te,
l'Hermes malalt per a què et paralitzi,
la sang dels morts, insepulta i calenta
en la dels vius on crema llur venjança.

Dansaré nu sobre la teva tomba!

     (Josep Palau i Fabre)


L’ESGLÉSIA CATÒLICA ESPANYOLA

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallar la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s’engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d’ensenyar els altres,
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

     (Joan Brossa)


TEMPS... TEMPS... TEMPS...

Temps… temps… temps…

Barcelona, 1 de Març de 1974
Temps enfonsat     fals desig de color.
Reprèn l’alè,     l’encisat groc vermell.
d’homes mancats     de món sense remei,
d’aspre oprimit,     esclafit de dolor.
Temps espanyat,     himnes mesells de fang.
Minut fallit,     aprofita el dolç buf!
Alça la mà     i escampa el clàssic tuf,
molts camps hi ha     que se’n beuran la sang.
Treu-te, idò,     el guerrer de gris plom.
Crida rebel     les esperances fort
i el dret humà,     de sentir-te qui som.
Ja has plorat     la manca d’atribut!
No sies pur,     el poble no és mort.
Espera-ho tot.     Cal no ser un vençut.

     (Biel Majoral)


HAVIES D'HAVER FET UNA ALTRA FI

--Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has fet de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!--

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

        20 de novembre de 1975
     (Joan Brossa)

Muntatges

Pàgina de presentació MAG POESIA