marià villangómez
 

POESIA:

elegies i paisatges
terra i somni
poemes mediterranis
els dies
els béns incompartibles
sonets de balansat
 
la miranda
el cop a la terra
declarat amb el vent

poemes musicats

traduccions del francès
traduccions de l'italià
traduccions de l'anglès


"dins la nostra veu es gronxarà la pàtria"

recital poètic 
l'assemblea de les dones

antologia de poemes per a l'escola




La miranda

"veig el poeta com a home entre homes, amb calor humana que no podria viure sense un estret contacte amb els altres. El poeta recull i dóna"
"la dificultat de la poesia no prové del seu llenguatge ni de la forma més o menys sibil.lina, sinó de la seva mateixa essència."
"La poesia és poesia i res més, una emoció diferent, una nova categoria, que vol, encara, ésser expressada. Tot això comporta algun goig."
"
La miranda. Un paratge que s'aixeca, des d'on esguardar els homes i les coses i veure passar el temps; on, en soledat, puguem també mirar dins nosaltres mateixos un no menys vast paisatge."
(Pròleg de Marià Villangómez
La miranda, 1957)


PAISATGE EIVISSENC A SANT JORDI  

Cavaller que adormia
a la tempatació
El foc i el deixondia
quan calia braó.

Ira santa i salvatge
li cruixia a les mans.
El cor era coratge,
força els membres galans.

Als ulls gentils li lluca
cristiana virtut.
Té morta als peus la cuca
i al cel l’esguard perdut.

El seu renom avança
des d’un vell orient.
Dur cavall, dreta llança
que anàvem coneixent.

Fills d’una terra llunya
admiren tal gençor.
Sant Jordi, a Catalunya,
el reben per patró.

Cap a les illes vénen
els vaixells catalans.
Els vents dansen, s’estenen
per veles triomfants.

Rompuda, s’esllavissa
mitja lluna al pregon.
Sant Jordi eixampla a Eivissa
camins per córrer món.

Sant Jordi és blanc, un temple
entre aires de cristall.
A l’altar dóna exemple
de virtut a cavall.

Sobre els arbres s’enfila
coronat de merlets.
Mar a dos vents vigila:
aquí  els camps són estrets.

Horts i raïms-la terra
és un pla d’abundor.
Al nord, asprors de serra.
a migjorn, la claror

D’unes líquides tanques,
espill d’un cel molt alt,
On sobreïxen, blanques,
les muntanyes de sal.

Una torre, a la costa,
parla d’un món absent.
Ja el moro no s’acosta
i s’emporta la gent.

Sant Jordi encara esguarda
la mar, vers l’enemic.
Només veu, a la tarda,
baixar un repòs antic.


SES FEIXES

Aigua i terra en abraçada
inextricable i fecunda,
humitat que els camps inunda
subtil i quadriculada,
conreus de verdor ofegada,
nivell de feina i tranquil.la
aigua negrosa que asila
la granota fugissera.
I munta al cel la palmera
per saludar naus i vila.


BALL PAGÈS

Pel febrer,
quan canvia flor per fulla
l'ametller,
i el Pla Roig, amb nova brulla,
de roig torna verd, se'n va
a ballar
el jovent,
alegre de cel i vent.
El tambor ja fan sonar,
la flaüta ja se sent.
A ballar,
entre el vent, sota el cel,
els fadrins de Sant Miquel!

Tot camí
acosta el camp cap al pi
d'En Noguera.
Com una era
hi ha davall,
i allí, a la tarda, és el ball.
Engresquen, vulguis que no,
la flaüta i el tambor.
L'al.lota no es fa pregar,
la gent ha obert rotllo, i dins,
a dansar
els fadrins!
A ballar,
entre el vent, sota el cel,
els fadrins de Sant Miquel!

Més ample que el de la gent,
formen rotllo els puigs, i encara
un cinyell d'escuma clara
fan i desfan mar i vent.
Transparent
és el goig
del Pla Roig
i el jovent.
A lluir i encativar,
amb voltes gentils, donzella!
A trenar la dansa bella,
amb peus alats, jovençà!
A ballar,
entre el vent, sota el cel,
els fadrins de Sant Miquel!

Au, a ballar, mentre el sol
brilla al cel! La nit noi espera!
És un vol
el ball, al pi d'En Noguera.
Modesta, l'al.lota avança
a passes curtes. Lleuger,
volta el jove aquesta dansa
de tots els bots que sap fer.
La gent, ballant, va animant-se:
no ballar
no pot ser.
A ballar,
entre el vent, sota el cel,
els fadrins de Sant Miquel!


SETEMBRE-OCTUBRE

III

No diré cap mot dels més grans.
No diré amor, angúnia, vida.
Ni per rimar diré ferida,
mostrant-la oberta entre les mans.

Ni tampoc diré primavera,
o, ara que comença, tardor.
Oh, posar als mots cap passió!
Tot just una tristor lleugera.

Escriuré només: ha plogut,
com si parlés a una visita.
I afegiré: l'octubre imita
la nova pena que he tingut.

L'octubre posa una llum vaga
pel cel del pit i al pit del nord.
No diré hivern per dir-vos mort,
ni fred per dir el que ja s'apaga.

I mai no sabrem què escollir,
si haver gaudit el lot un dia,
fa temps, o si millor seria
haver-lo encara de fruir.


PETITES CANÇONS DE L’ANY

NEU A EIVISSA

Borrallons estranyats
per figueres de moro.
S’enfonsen blanament
els camps, sota un subtil
nord que s’atansa, sota
la neu. Germana freda,
sal, calç, flors d’ametller.

PRIMAVERA DIFÍCIL

Maig, encara més bell
amb tant de maig passat
i els futurs per als altres
-amb la malenconia.
Verdancs i resplendors
per a un cel alt. Un brot,
vell i sol, cap endintre.

RIBA

La mar, vasta, existeix,
és amada. Són veles,
blau, escuma, abraçades.
Pols, fullams, terra endins
-el goig: ratlla, topada-,
i camins lluminosos
que, com la mar, s’estenen.

OCTUBRE INTERIOR

Tardor lleu i profunda
que a nosaltres mateixos
ens torna, ala esmolada,
sabor d’eternitats.
Vent d’esperit, i pluja
per carrers d’infantesa
i en la futura fossa.


CANÇÓ RENOVADA

I

Amb la veu em toques
¿O és amb la cintura
que em parles? Si calles,
meu és el silenci.

I meva és l'absència.
¿Com impediries
que t'estimi sempre?
Encara que fugis.

Encara que fugis
i no tingui res.
Ecos de cintura,
somni d'una veu.

II

Perquè ets jove, amiga,
com tija o anyella.
Perquè ets jove i portes
un bosc entre els braços.

Per això estimava,
per això t'enfiles
amunt dels meus nervis
i el pit em mossegues.

Perquè ets jove, amiga,
i d'aire lleuger.
Encara que fugis
et perseguiré.


GENIETTO ALATO (VERROCCHIO)

Infant, amor o geni,
gairebé rius o voles,
petit geni en un món
que el desig afaiçona:
tu i el teu peix, el gaudi
llisquent i saltador.

Sempre infant, joc només.
Tanmateix, si cresquessis
-tu, d'una alegre raça
que amb engany se'ns assembla-,
el joc no oblidaries,
cursa, vol o combat.
Sols amorós tindries
el pensament, i als braços,
oblidats de dofins,
la blana resistència
i el favor de la flama.

Et faré alat, amb una
impossible innocència.
REp llibertat i gràcia.
Té la felicitat,
un crit de vida, sense
dolor de pensament;
un somni de delícia
anterior a cap dubte,
sols habitant del marbre
o en una carn de bronze.
Té un somni que em prenia
de verdors, d'ones fresques,
no solament infància:
eterna embriaguesa!

Entre cadell i déu.
Forma humana, però
sense tortura d'home.

És la meva grandesa:
plenitud de la joia,
que no tenim, que sols
podem endevinar
donant forma a una ombra.


EL POEMA

I

Diem el cor. Mireu-lo. És així el vostre?
Són paraules, estranyes per ventura
a la vostra habitud. En part estranyes.
O l'estranger és el cor? No el coneixíeu?
Oh! Ment i sentiments ens agermanen.
Tots hem temut, i amat, i la sofrença
a tots la carn i l'ànima ens rosega.
Sabem això que cal -i que no basta-
per anar per la vida, aquí baix, sota
del cel profund... Ai! No escolteu? ¿Defuges
tu, mon germà, aquest càntic, el poema?
El poema, aquests mots que a tu s'acosten,
no et diuen res entenedor? Sóc flama,
llum ardent. I en tocar-te, apagats, moren?
Sembla que, l'espurneig, sols el poeta
vulgui escoltar, que sols a ell li calgui
escoltar-lo, i que en faci, d'això un deure,
a fi que uns pocs també en el vers l'escoltin.
Espurneig crepitant a les paraules,
després; paraules que amb ressons el tornen.
Claror de poesia, aquesta gràcia
amb que Déu fatigà, entre molts, un home.
No l'amor ni el dolor, no la paüra
ni el goig, per on s'enllaça el cor amb d'altres,
sinó una embosta de la rara ardència,
omplerta ben a prop de joia, angúnia,
amor, dolor, temor... Sols poesia.

II

Poesia: foc i aire, irreductibles,
pels límits cordials, mentals. Les ales
d'un ocell impensat, rabents tal volta,
entre tantes cegueses. Sols uns homes,
o un de sol, en aquest batec reparen,
alt, invisible i -qui ho diria?- alegre,
ardidament alegre. És l'amorosa
tremolor enllà d'eròtiques tempestes;
un bes al fons del fel de les ferides;
a través dels temors, una esperança;
potser una sola veritat, o l'ombra
per on apunta: amarga, però certa.
La poesia porta una delícia
secreta entre els dolors, una bellesa
recòndita entre els monstres més palpables,
una potència màgica que torna
el nostre mot més nostre com més fondo.
Callem tant, que voldríem que uns pocs versos
trobessin en algú una orella atenta.
En la més trista, desolada estrofa,
un llunyà assentiment hi bat. Els versos
són això: sense el goig no existirien.
No el goig comú; un miracle solitari
i agraït comuniquen. Si tot fóra
dolor, només dolor, el vers callaria.



El cop a la terra

(1956)


EL COMBAT

Aquests homes lluitaren,
vull dir els avis dels avis,
i també damunt aquestes feixes es va sembrar la sang.
La dura mà empunyava les eines i les armes.
Defenien la vida, la collita, els seus escassos béns.
Pagesos i soldats, tot era una tasca única:
clavar la rella en la terra o el coltell en l'enemic.
Portaven aquells segles en l'entranya
l'armada incursió i la secada hostil.
Pel mar venia la tempesta
i la nau enemiga com un núvol irat.

Dins ells tenien la ràbia i la por,
lluitaven, s'amagaven, eren homes valents.
Hagueren de fer compatibles amb la feixuga feina
les hores de la gresca, de la rialla i de l'amor.
La mort els envestia per tots costats, aclaria
les espesses brostades. Era igual
morir de la lpesta, de fam, negats o en plena lluita.
Tal vegada la guerra tenia un altre prestigi.

I aquells homes anaven al combat. Ells sabien
almenys que defenien un tros de terra, una casa,
allí a la vora,
el pa de tots, dins el rebost  o a l'era,
i això els decidia a la mort.
Acceptaven, sense saber, un secular martiri:
ni tan sols crien que allò es pogués fer acabar.
I a més els homes es coneixen lluitant,
i és bell vanar-se d'una força ardida,
i les armes poden prendre un estrany fulgor a les mans.


UC DINS LA NIT

La llunyania dels estels limita
una afirmació d'amor incontenible.
El crit arribarà fins al nervi tibat
de l'alta nit suspesa i expectant.
Una bellesa informe, un pit d'anhel
tremolaran dins l'uc tumultuós.
El goig d'un home es buidarà
del vast missatge obscur que duia a la tenebra.
Serà la gargamella calenta de la nit
la que violi un somni de donzella.
Els arbres i les herbes, prop de cims i d'avencs,
poblats d'orelles deixondides,
forfollaran amb un llunyà consentiment,
si un clam de companyia va cridant-los pel vent.


L'ALFÀBREGA

A l'orella, fregant el pols encès,
un tan y d'alfabreguera.
Olor de sol i joventut,
frescor de lluna i alta brisa.
Tot un estiu de sang
de la seva ombra breu i tendra s'enamora.
Alt orgull que aparença el color d'una galta
desitjada en un somni delicat i recòndit.
Tu perfumaves les paraules
que devora una orella
tremolaven de llum i de turment.
Declaraves la festa amb el teu aire,
congregada la gent que, pels camps solitaris,
l'alegria exigeix, sota el cel del matí.
ÉS més pura i patètica la mirada ufanosa
i aquella pols d'engallament victoriós,
si una arrel de frescor té en els teus rulls.
Les mans damunt la falda,
una noia et mirava entre els seus dits,
tanyet flairós d'alfàbrega.
I es va marcint amb tu la tristesa del dia.



Declarat amb el vent

(1962)


ELS MURS
(BALUARD DE SANTA LLÚCIA)

Avançats, mig despresos de l'antiga ciutat
present en tristos llums i taques que s'enfilen
vers l'ordre i la follia dels estels,
gràvida massa d'ombra sobre els barris de mar,
murs i roca penjats
damunt la negra mar insistent amb profundes remors.

Fou construïda forta contra els homes,
vella murada sobre més remotes murades,
i la seva duresa resisteix
així mateix l'assalt del temps.

Bastió solitari sota el gran do dels dies,
alta proa que intima amb la nit desolada,
companya de les coses duradores que el volten:
pla de conreu que contra els puigs s'esrforça,
port, refugi final de llunyanies aspres,
i combatuts illots mar endins invencibles.

Sembla que sols pots contemplar
llargs i lents moviments d'acord amb la teva durada:
poble que s'espesseix dins l'abraçada estreta,
fa segles arrapat a esquerpes roques,
amb calç i antics carreus amunt guardant-se,
estès després entre murada i riba,
més confiat, amb signes diferents,
amb anys inacabables de perill
-murada inútil contra els altres perills de pesta o fam,
excessiva enmig de la pau i la sola proesa
de viure cada dia i de morir,
nosa per a les ments que el progrés exaltava,
rendible monument per als ulls fatigats dels turistes.

Oh mur, germà del vent contra els penjolls fullosos
i les teves arestes esmolades,
germà dels segles de vaixells
a l'inici i la fi de llargs camins que es perden,
dels fars que entre tenebres t'arriben amb ulls ràpids,
també de la meva ànima, òliba als teus merlets,
que amb tu se sent desperta, dura, sola i antiga.

Com amb la llum d'abril un dia jove
de greus anhels i càlides tristeses,
ara nocturn amb tu, adult amb el teu pes,
conscient d'unes forces poderoses,
feble enmig d'elles,
però participant de la seva complexitat,
com la busca de pols que vola en la ventada.

Resistent baluard, però tampoc etern,
tu m'aboques a totes les coses preferides
i al temps que no sabem si estimar o odiar.
Només sabem que això que més ens estimem
és també el lloc del mal que més ens fa sofrir.
La nostra sang hi bat i hi defalleix,
i en les morts dels nostres amors
veiem tota la mort:
com fineixen les fulles, l'arbre s'acabarà.
Existirà el futur
mentre existeixi en el desig,
amb el nostre desig escurçant-se.
Si fugia l'amor, en resta el pensament;
però, ¿què podrà ésser aquesta escuma
sense les onejants forces pregones,
tot el cos de les nostres passions?
Només queda la vida fluent i no és mentida
que podrà viure sense mi.

Des d'aquí, bastió amb tanta de vida a l'entorn,
superba i no del tot ineficaç
peça d'un drama insigne, profund i inextricable,
des d'aquí ens sentim més units,
en pensarós aïllament,
als homes que han refet aquest tros de natura,
breu imarge d'un món més espaiós:
als qui varen deixar-lo, sols parat un moment,
al nostre amor inicial,
i als qui hi duran després treball i inquietud.
No foren només els anys auris
els de la nostra jovenesa,
car n'hi haurà de nous, i més clars de segur,
per a cada pit jovenívol;
i des d'aquesta nit i la teva ombra amiga
vull meditar en l'angúnia i el miracle,
en els oblits i els successius propòsits
de cada nova


APUNTS DE SES SALINES

    I

Sol i vent damunt el pla.

El sol, per subtil camins,
busca la sal, e el seu gra
qualla als estanys, horts salins.

Hortolà, el vent poua amb els molins
l’aigua dolça als caps veïns:
fruita, hortalissa i dacsar.

    II

L’illa s’amuntega al nord.
La ciutat fuig amb el port
i les murades. Salines
solitàries. Dins l’estany
brilla al sol l’esforç de l’any
sota un vol baix de gavines.

Vores de la sal: camins,
i la palmera desclosa,
i la rosa
dels molins.

    VIII

Nòrdics vaixells són la baga
que estreny el sol i la sal
amb el peix de fred i obaga,
gels i aurora boreal;
el treball del saliner,
dur de suor i coïssor,
amb l’esforç del pescador ,
llarga mar i breu recer.
Antics oficis, armats
contra oposada duresa,
oh mar presonera i presa,
lliure mar de tempestats!
Motonaus, vapors, velers...
Un vell lligam hi camina.
Pel mar te’n vas, sal marina,
al mar dels blancs mariners.


INDRET DE CATALUNYA

Aquí els prats són més alts que les més altes
muntanyes de la meva terra estreta,
i encara als horitzons més altes serres
es veuen, però no la mar, per cap cantó la mar.
I són roures i faigs el que són gins a l’illa,
i esdevenen ruixats i esmolats vents d’altura
els cels que ens enlluernen allà baix,
a l’estiu, quan les terres s’eixuguen vora l’ona
o amb el reg són els horts embostes d’ufanor.
Però una llengua estén el seu respir
çmodulat entre terres que s’allunyen,
i vinc aquí amb uns mots a dents i llavis
com per un pont d’un teixit ferm i fi
que pot lligar les meves salines lluminoses
als prats humits on les esquelles dringuen.
Puc dir terra, camí o núvol com vosaltres,
puc dir germà i sentir-me entre germans,
i quan dic pàtria dic els vostres somnis,
un regne fidelíssim pronunciat cara a llevant,
on camins entre marges són de sobte veles al mar
i on la meva paraula com flor de romaní,
com fulla de figuera o d’atzavara,
aquí té la llavor antiga, als plecs d’aquestes serres.
I puc també dir noia o bé congost,
perquè la meva boca, l’avesaren els vostres avis,
i enfora dels meus cingles i de les meves platges
vinc ara a compartir tota la vella herència,
amb els seus guanys, prop de vosaltres.
Abraço, abraçaré el contorn exacte
que situa una illa dins l’amor,
però no renuncio -massa amples són els braços-
a tot aquest paisatge esdevingut paraules,
i el faig i el roure estimaré amb els pins
i els vostres mots que el meu tresor eixamplaran,
tots ells forjats amb la mateixa flama.
Ens entendrem amb llengua que serà feix d’espigues,
i dins la nostra veu es gronxarà la pàtria.


***

Tirem els llibres! Ja no pots,
ara és que ja no pots llegir.
Les ratlles són gargots
i cap endins escoltes, peròo escoltes sens fi,
una poesia a mig dir.

Hi ha moments que sols entenem
el propi poema. Tirem
els llibres! Oh feixes del cor!
Avui hi seguem amb falç d'or,
i el cor diu més que els llibres que més ens estimem.

Que pobres, els versos ja escrits,
adés garlaires, vora dels versos per escriure!
Però el profund murmuri aspira a viure
a llavorats palaus, amb alts mots escandits,
i prest ens posarà la ploma als dits.

Avui la poesia a crits tanca la porta
a veus amigues de lluor malmesa.
Demà la cega febre veurem, als versos, morta
i embalsamada. Els mots tindran pròpia bellesa,
i àdhuc retiraran a l'ombra on han fet presa.


***

Vull pensar sempre en tu. Plorar per tu.
Per tu, morir. Per tu, renéixer, viure.
Fugiré. Et miraré. Tornaré a escriure
versos d'amor. D'amor sóc trist i bru.

O tirar lluny un cor massa madur.
Que seriós el món, l'amor, ser lliure!
Lliure, i aquest turment es vol adscriure
a la pell, al cervell! Lliure, i insegur!

On aniré que sigui lluny de llavis,
de cabells? M'enduré els meus propis glavis,
el propi foc per recordar unes mans.

Sortiré al camp. Diré a la terra: Ets bella,
més que l'amor. T'estimo més que a ella.
La pau... Te'n rius? No trobaré descans.


LLUNA PAGESA

Aquesta lluna pagesa
aquí és més lluna que enlloc.
Sortia grossa i encesa:
ara ha pres un color groc.

Ja no veu carro ni mula
ni el bestiar que es recull.
Si avorrida, ho dissimula,
alta i clara com un ull.

Temps ha que dorm la gallina
i els al.lots ja són al llit.
Na Xemena diu: "Au, vine",
a l'home mig adormit.

No fa cas de petiteses,
la lluna. Vol camp obert.
Sèquies, pins, camins, maleses:
tot ho mira amb aire expert.

Amiga de l'olibassa,
de la granota i el mart.
(Qui dorm i qui va de caça,
i qui mai troba que és tard.)

Vetlla el vent que sempre alena,
i la font que sempre neix,
i l'ona damunt l'arena
i, amb un badall, jo mateix.

Encara alguna parella
no pensen a anar a dormir.
La vella hi alça una cella.
L'altre ull s'acluca: "Per mi..."

Un, mort de son, mentre es colga,
"no sé què pensen alguns",
medita. "Ara hi ha qui es folga,
i demà serà dilluns."

Hi ha nits de mala jeia.
A la mal'hora, un deutor
debades comptava, i veia
la lluna pel finestró.

Un conill pensa: "Això és vida".
Un ca sent un dolç desig.
La lluna, sempre eixerida,
es lleva un núvol d'enmig.

I torna a mirar la plana,
les serres i mar ellà.
"Bona nit", de mala gana,
un diu (i el gall vol cantar!)

El ric: "Tanta llum sobra;
pluja per al blat, i prou!.
L'altre: "Sense terra, pobre,
en ço meu sí que no hi plou".

Una nit així és mentida
que t'espanti, bo i poruc.
Quan un calàpet no et crida,
et fa companyia un uc.

Lladre i adúlter, a l'una,
volen anar d'amagat.
Es queixen: "Aquesta lluna!"
I troba una ombra el pecat.

Tu que jugues, mentre guanyes
pertot hi veus resplendor.
I quan hi deixes les ganyes,
no saps si hi ha lluna o no.

La lluna de lloc es muda,
la lluna fa el seu camí.
La serena cau menuda
i arriba que tot té fi.

La lluna, cansada i sola,
té un escarruf i se'n va.
Sent empatx de la terrola,
no la veiessin tol.lar.


RITMES

    1

Arriba de les més velles
cançons la meva cançó.
Arriba de no sé on.

I ve per totes les meves
cançons la nova cançó
Ve pel meu somni pregon.

L’adolescent solitari.
La llengua remota en boires
de gestació.
Allí hi havia aquell arbre
que fruita cada saó.
De la terra, de l’aire,
recollia l’amor.

La seva força era d’amor.

    2

La seva força era la flama.
enmig de la nit
esclatava.
Com un volcà,
que sembla que el foc del món
aplega a l’alta muntanya.

Veu d’un home, l’avenc
on ressonava.
Era la veu escollida
per tota la flama
que recorre nastes entranyes.

Boca sofrent
i necessària.




 



portada marià villangómez

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia