ESPECIALS
MallorcaWeb
Portada >> Especials >> Cecili Buele >> En lluita perdurable contra el caciquisme illenc 
EN LLUITA PERDURABLE CONTRA EL CACIQUISME ILLENC

Miquel, Mateu i Mayol. Tres noms en M per a la història. Tres persones distintes i un sol llibre d'assaig, editat enguany a Mallorca amb el títol tan suggeridor de "Cultura i Antifranquisme". Miquel n'és l'autor. Mateu, presentador. Mayol, un referent possible.

Les sales de la Casa Catalana de Mallorca s'omplen de gent desitjosa d'assistir a la presentació pública d'un altre llibre d'en Miquel López i Crespí. I van quants? És dilluns. El darrer dilluns del mes de maig de l'any 2000. L'escriptor català dels nostres dies, considerat el més prolífic de tots els que han parit les nostres illes, hi vol fer conèixer aquesta nova criatura recent nada i la vol presentar en públic.

Per a l'ocasió, no se li ocorre altra cosa que triar un antic company de lluites, Mateu Morro i Marcè. Aquest l'hi presenta de manera molt senzilla, molt profunda i molt ràpida... Són passades les 8 del capvespre, i, cap enllà les 9, l'Executiva del PSM-Entesa Nacionalista l'ha de proposar com a substitut i successor de qui s'ha exercit fins ara com a Conseller d'Agricultura i Pesca del primer govern nacionalista i progressista de les Illes Balears, Joan Mayol i Serra.

Vet ací que un llibre i un autor d'aquestes característiques pot esdevenir un dels elements clau, per a una interpretació, comprensió i enllaç correctes, de fets que han succeït temps enrera a Mallorca, amb fets que hi estan succeint ara mateix.

I és que, llegint amb deteniment "Cultura i Antifranquisme", hom s'adona, entre d'altres assumptes, que les aferrissades lluites d'interessos i de concepcions establertes, la desaparició de components democràtics en les revolucions, les lluites culturals i ideològiques teoritzades, o el triomf del feixisme, no són més que passes, repetides una vegada i una altra, al llarg del nostre temps i al llarg del nostre espai territorial europeu.

"Embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món - s'afirma al pròleg del llibre de Miquel López i Crespí -, érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir - a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada - per alliberar tota la creativitat del poble".

De fet, el contengut del llibre és finament exquisit, alhora que durament molt aspre. Hom hi pot destriar que, si de qualque cosa serveixen les aules de poesia dels anys 60-70, o les expressions plàstiques del teatre i la novel·la a la Mallorca d'aquell temps, és per la seva valuosa aportació a la lluita en defensa d'una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista.

Hom veu que, malgrat els forts entrebancs que pateix el desenvolupament del teatre mallorquí, per exemple, s'arriba a la implantació de premis de teatre en la lluita per la normalització del català, tot lligant les germanies i el teatre mallorquí de la revolta, retent homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista.

S'hi fa coincidir el maig del 68 amb altres esdeveniments que tenen a veure, per exemple, amb l'intent de renovació de la revista Lluc. Es pretén ajudar a bastir entre tots una publicació allunyada de les forces "caciquistes" i "monopolistes", de les capelletes culturals que controlen - des d'una vessant bastant reaccionària - bona part de la nostra cultura.

S'hi esmenta i recorda la celebració del Congrés de Cultura Catalana, els anys 76 i 77, amb la provada indiferència de la quasi inexistent socialdemocràcia o del comunisme carrillista, davant les engrescadores activitats culturals que s'hi proposen, en la perspectiva d'un retrobament de la nostra pròpia identitat.

S'al·ludeix a la repressió, l'acumulació de capital i el paper dels germans Villalonga en temps de la guerra civil, enfront de Mingo Revulgo (Pere Capellà), que hi apareix com a exemple cabdal d'intel·lectual mallorquí, considerat l'autor més popular.

És un llibre farcit de presentacions de personatges tan singulars com Josep Melià, en la lluita per la llibertat; Gabriel Alomar, en la lluita per recuperar-ne les obres i el pensament; Trotski i Andreu Nin, en la influència exercida damunt dels comunistes de les illes; l'Ateneu Popular Aurora Picornell, en defensa del marxisme; Miquel Ferrà i Martorell, en la literatura antifranquista illenca...

S’hi fan grans elogis de la poesia de la resistència, l'anticolonialisme, l'avantguarda cultural mallorquina, la literatura i la lluita per la llibertat, els escriptors mallorquins i l'antifeixisme, o el cinema franquista a sa Pobla.

S’arriba també a fer sortir fora de les fronteres illenques, i s’hi relacionen els antifeixistes illencs amb la revolució dels clavells a Portugal, o els viatges a Itàlia amb els contactes amb "Lotta Continua", "Il Manifesto" o "Potere Operaio".

Tot plegat esdevé un volum força interessant i consistent.

Miquel López i Crespí, amb la presentació i amb el presentador del llibre "Cultura i Antifranquisme" - pentura sense saber-ho ni anar-ho a cercar - està contribuint d'una manera molt directa i decidida, a interpretar, comprendre i enllaçar situacions pretèrites amb fets de rabiosa actualitat.

De la mateixa manera que "Cultura i Antifranquisme" contraposa contínuament llibertat a feixisme, democràcia a caciquisme, progrés a reacció, així també la dimissió irrevocable del conseller d'Agricultura i Pesca del Govern de les Illes Balears - del primer govern nacionalista i progressista - poden i han de servir de gests revulsius que deixondeixin i facin espavilar determinats estaments de la vida ciutadana - un govern, un parlament, unes institucions públiques, uns partits polítics, una xarxa de la societat civil -, en la defensa aferrissada de comportaments més democràtics, més cívics i més abocats de ple a la protecció de la nostra terra.

Com ho era necessari ahir, també avui cal contribuir, des de tots els angles possibles, a neutralitzar, de manera pràctica i efectiva, el tufet tediós gens tebi d’ideologies, mentalitats, actituds i forces reaccionàries de tarannà visceralment caciquil que continuen perdurant a hores d'ara, tant a l'interior dels nostres governs i de les nostres institucions públiques, com dins el conjunt de la nostra societat illenca benestant.

Com es feia ahir, també avui tenim fets que evidencien la pretensió de voler imposar-se als altres per vies, a primer cop d'ull gens democràtiques, que cerquen arribar al manteniment i la supervivència de situacions privilegiades per a un grapat d’individus, pocs i molt forts cacics, que s'estan oposant de mala manera a les transformacions profundes que la nostra societat requereix i necessita.

L'Europa del segle XXI, que s'ha d'anar bastint des del nacionalisme democràtic de pobles com el nostre, lluny de semblar-se altre cop a un camp de batalla d'enfrontaments estèrils que caracteritzen bona part del segle XX, ha d'esdevenir l'Europa dels pobles i les nacions que han après a conviure en pau i democràcia: que hi col·laboren activament, que respecten persones i mentalitats, que comparteixen il·lusions i esperances, que assumeixen “mestissatges”, que enforteixen identitats, que protegeixen territoris, que obren portes a la visió i l'aportació femenina dins la història, que atenen amb preferència els elements més febles que s'hi belluguen, que hi fan senyora la tolerància i hi fan senyor el més gran de tots els respectes, cap als altres i l’entorn.

L'Europa del segle XXI, que s'ha d'anar bastint des d'una perspectiva nacionalista democràtica de pobles com el nostre, no pot tenir ja res a veure amb aquell mosaic de llogarets domesticats per la por al cacic de torn i a la seva superba i sempiterna prepotència.

S'ha d'haver acabat aquesta història. Ja no és hora de senyors altius que manen i paguen, enfront de pagesos humils que acoten el cap parant-li la mà amb els ulls baixos. Ja no és hora de cacics que compren vides, enfront de qui la hi dóna sense mida. Ja no és hora de fer silenci ni romandre mans plegades, en l’atur passiu de qui somnia encara una altra casta de món, de país, d'estil de vida.

“Cultura i Antifranquisme” ho diu ben clar: ¡La lluita continua! ¡No s’ha guanyat la guerra!

 Ciutat, 31 de maig de 2000.

 

Cecili Buele i Ramis
Diputat del PSM-Entesa Nacionalista
al Parlament de les Illes Balears

 
<< TORNAR ENRERA
MallorcaWeb HOME