Determinats tipus de recreació han d'estar coberts per l'administració pública, com un servei públic de l'estat del benestar. Posem per exemple les àrees de picnic, que és un tipus de recreació massiva, amb requeriments generalistes en quant a l'entorn i que realitza gairebé exclusivament població local sense segona residència. Això, per tant, dóna suport a la idea que alguns espais naturals dedicats a l'esbarjo ciutadà han d'ésser gestionats per l'administració pública. Així, és clar, millor si la propietat també ho és pública. Això ens pot dur a plantejar la conveniència que els espais naturals dedicats al lleure siguin tots de propietat pública -com també es pot plantejar per als dedicats a la conservació del patrimoni, o dit d'altra manera, a la conservació de la naturalesa-. L'exemple d'Albarca ens és recent. Fins aquí no hi ha d'haver problema; si el propietari està disposat a vendre la finca, l'administració compra i planifica i gestiona per afavorir el seu gaudi.

El problema greu que sorgeix a Balears prové de l'enfrontament d'interessos: el desig col·lectiu de gaudir de l'entorn -be sigui recreació de residents o turisme de visitants- i el dret privat a l'ús de les propietats immobles, incloent-hi finques rústiques d'alt valor natural i paisatgístic -espais naturals-. L'interès recreatiu és col·lectiu i el protagonitzen majoritàriament les classes desafavorides (els residents que de cada vegada es veuen desplaçats a les parts més degradades dels nuclis urbans -com son els eixamples- i no tenen segona residència al camp). L'interès turístic és lucratiu, sobretot pels hotelers que volen adreçar els seus clients a visites ben atractives i satisfactòries; encara que també és interessat per a les administracions locals i els altres empresarials de destinacions turístiques que s'aprofiten de promocionar la "naturalitat" del seu entorn, amb la imatge dels espais naturals (vegis els casos de tota Mallorca amb es Trenc, Formentor i sa Calobra, per no nomenar-ne de més concrets). En canvi, l'interès privat que s'hi enfronta és de pocs: privilegiats que s'hi poden comprar un xalet (a tots ens venen noms al cap...) o que hi volen construir hotels (ara i aquí: Cala Tuent), als que la societat opulenta i especulativa del turisme de masses han afavorit i els ha permès nedar en l'abundància. Sobretot això passa amb l'ús residencial de luxe. No passa però amb les activitats econòmiques pròpies del medi rural -l'habitatge és propi del medi urbà no del rural-: l'agricultura, la ramaderia, l'explotació forestal, la caça, la indústria i la recreació. Totes son harmòniques. Està més que demostrat que no només no son incompatibles, si no que s'ajuden. Per exemple, el turisme al medi rural no és res sense agricultura, ramaderia o producció industrial -agroalimentària o artesanal-.

El Parc Natural de la Serra de Tramuntana no ha de suposar més prohibicions als propietaris de finques; ans al contrari, ha de promoure les activitats agràries -agrícoles, ramaders, industrials- i forestals. A més, d'una vegada per totes, s'ha de dignificar l'ús turístic i recreatiu de la ruralia. La Serra serà un bon Parc, rendible pels mallorquins i pels seus habitants. Només cal que suposi fer-hi complir la normativa actual -ja ho és inedificable, i prou lleis protegeixen la flora i la fauna-. L'únic que no hi té cabuda -ja prou- és l'expectativa especulativa del creixement edificador i l'ús residencial al camp. És de befa resseguir l'historial dels opositors al Parc i descobrir el seu afany de guany amb la venda del Patrimoni, sempre pels xalets i la residència dels folgats. La Serra serà un Parc per gaudir, conservar i produir - amb la pagesia i la indústria artesanal- o no serà.
 

Macià Blázquez i Salom
Professor de Geografia de la UIB i Vicepresident del GOB Mallorca