No són el mateix; però tampoc cal deslligar-los totalment. Els extrems de la forquilla que representen es corresponen, per una banda a la protecció del Patrimoni, que s’intenta assolir amb figures com els Parcs i les Reserves Naturals, i per l’altra a la recreació de la Naturalesa com un producte per a l’Ús Públic.

Un dels pitjors problemes als que s’enfronta la gestió dels espais naturals protegits –parlant dels del primer tipus– és l’afluència massiva d’usuaris als llocs que foren triats, amb criteris exclusivament ecològics, per a perpetuar el Patrimoni Natural. Molts conservacionistes històrics es lamenten de la designació d’espais naturals mitjançant figures com les de Parc, perquè a partir de la seva protecció legal, la seva popularització els transforma: les polítiques divulgatives i concienciadores afavoreixen l’afluència massiva de visitants, es disposen instal·lacions per a l’Ús Públic i no hi ha dia que no es trobin munions d’"urbanites" i de turistes àvids d’emmirallar-se amb l’estereotip de la Naturalesa Ibèrica (no de bades, ens criarem fidels al programa televisiu del mateix nom). Aquest lamentable fet és conseqüència de la progressió aritmètica que ha experimentat l’atracció pels espais naturals. Els ciutadans han augmentat, tant els residents com els turistes, i el seu nivell de conscienciació ho ha fet paral·lelament. A més, als comerciants del nostre país, empresaris i polítics, aquest fet tampoc no els ha passat desapercebut; i han convertit els espais naturals en un recurs turístic i electoral per treure’ls profit, de manera que quanta més gent els visiti, millor. La conseqüència és de tots coneguda, la pressió recreativa i turística als nostres espais naturals ha estat aprofitada pels més espavilats (que hi han muntat "xiringuitos", aparcaments tarifats, lloguer de cavalls o excursions amb jeep), mentre els gestors del Patrimoni Natural, inicialment protegit, o han fet els ulls grossos (seguint la tècnica del deixar passar, deixar fer) o s’han vist desbordats per un front –l’ús públic– que segons tots els manuals és beneficiós pels espais naturals protegits, perquè a través seu podem seduir, sensibilitzar i conscienciar a la ciutadania de la lloable tasca de la Conservació del Patrimoni.

La reacció dels gestors dels espais protegits a aquest "amor a mort" d’un broll creixent d’usuaris no es feu esperar. Els pocs pioners balears s’esforçaren per potenciar i concentrar l’ús públic, permetent-se fins i tot recrear els trets paisatgístics més colpidors per la majoria dels visitants, atraient-los i satisfent-los al si dels espais naturals, que no eren –i pot ser encara no son– altra cosa que refugis de natura confinada. El cas més clar es produí al Parc Natural de s’Albufera amb la construcció del turó i la llacuna "Última Hora", a la qual s’hi accedeix recorrent malecons, vorejant canals i travessant ponts de fusta; en resum, travessant un entorn de vegetació exuberant, però prou domesticat, amb presència d’aigua i amb la satisfacció –rara a una albufera– de poder gaudir del paisatge des d’un punt d’observació elevat (tots ells son criteris de preferència paisatgística de la majoria de visitants als Parcs Nacionals espanyols, segons estudis realitzats a la Universitat Autònoma de Madrid). No exager si dic que aquesta obra, realitzada al ben mig d’un espai triat per la seva singularitat com reducte de la Naturalesa, provocà els més aïrats atacs del món conservacionista als esmentats avantguardistes i benintencionats gestors. Què es feu amb aquella obra?: crear un producte de Naturalesa recreada, al ben mig del vertader recurs patrimonial i de gaudi, que és s’Albufera.

L’altra proposta que s’albira com a solució a la sobrefreqüentació dels espais designats per la Conservació de la Naturalesa és la Planificació del Medi Natural. Però aquesta vegada no s’ha de fer atenent només a la protecció d’espais on la Naturalesa es conserva més o menys verge, confinant-los com a taques de net, en un territori pel general desendreçat. Si no que s’ha de incloure un nou criteri de designació d’espais naturals: la captació de la demanda turística i recreativa. Aquest criteri de planificació ens atraca a la reconsideració dels espais naturals com a productes d’ús públic: no es tracta, repetesc, només de conservar el Patrimoni, si no de satisfer la demanda ciutadana de lleure a la natura, que es concreta –espontàniament– en les activitats que tots coneixem i que avui en dia es desenvolupen amb més o menys esment, sovint massivament: picnic, acampada, passeig contemplatiu, recol·lecció, hípica, trànsit ciclista o, fins i tot motoritzat al medi natural. És ben cert que no tots aquests usos es poden deslligar dels recursos naturals que els atreuen; els principals exemples son sa Calobra (que rep milers de visitants diaris per contemplar la desembocadura del Torrent de Pareis), les platges d’arena que no s’han urbanitzat (com es Trenc o Cala Agullla) o el cap de Formentor. Però sí es poden recrear entorns atractius per al lleure a la natura més a prop del nuclis de difusió de la presió demogràfica: a l’entorn dels barris de Palma (per exemple a na Burguesa o a es Carnatge) o del nuclis turístics (com Alcúdia, Cala Millor o s’Arenal).

A més de la funció d’acollida ordenada del lleure a la natura, l’esmentat Planificació pública ha de complir l’objectiu de proveir d’un servei que contribueix al benestar ciutadà, com és l’accés al medi natural. Aquesta provisió pública es fa necessària a Balears, pel fet que l’escassesa de territori està fent competir desavantatjosament, a les classes acabalades que adquireixen la propietat del sòl i el privatitzen pel seu gaudi (amb el tancament de les finques i els camins), amb els ciutadans que es veuen privats de desenvolupar activitats de lleure a la Natura (per exemple, a les àrees de picnic espontani, al litoral o als camins de muntanya).

No ens resulta ja estrany assabentar-nos de l’existència de Parcs Temàtics de Natura; per posar sols dos exemples, pesem amb "La Reserva Galatzó" de es Ratxo o en el "Natura Parc" de la carretera de Sineu. Aquestes iniciatives privades –d’empresaris que es mouen per la rendibilitat econòmica– s’han de potenciar per part dels planificadors del medi natural, per atreure recreacionistes i turistes cap a "pots de mel", que satisfacin les seves preferències en quant a les característiques de l’entorn (les esmentades abans de presència d’aigua, vegetació exuberant, ombra, ambients domesticats, etc.), sense perdre de vista que es tracta de proporcionar una primera experiència de contacte amb la Naturalesa, que els conscienciï de la necessitat de conservar-la, però que alhora la protegeixi de l’afluència massiva als indrets més fràgils. Un altre exemple d’aquesta necessitat d’equipar el lleure massiu s’ha repetit un any més a Lluc per Pasqua; on estols de "panets" –i d’altres "urbanites"– acampen, comportant-se sense contemplar el més mínim respecte a l’entorn. El lloc no és l’idoni, però no s’ha de desaprofitar l’atracció que la "xusma" –en paraules tant de conservacionistes com de latifundistes– sent per la Naturalesa, per propiciar la seva satisfacció i formació cívica. La mateixa activitat –propiciada i organitzada– s’hauria d’acollir a llocs proveïts per l’Administració –i no espontanis i al·legals–, més a prop dels focus emissors –Palma, principalment–, amb mesures especials d’escudament de l’entorn, vigilància i neteja.

Altres experiències més veteranes en quant a industrialització –no gaire envejables pel que això respecta– però també en quant a la preocupació pel benestar dels ciutadans, ja han assumit aquests reptes, assolint nivells de competència que ens han de servir d’il·lustració. El cas que m’és més proper és l’anglès. Els miners de Shefield i Manchester ja es queixaven els anys 30 perquè no els deixaven passejar per la muntanya, que es reservava per als aristòcrates que hi caçaven perdius i cérvols. Les queixes i manifestacions dels obrers foren escoltades –sobre tot– passada la Segona Guerra Mundial, no de bades els seus braços i els seus pits feren front al Tercer Reich, i els Laboristes guanyaren les eleccions l’any 1945. D’aquella demanda –angoixada per l’extensió de la urbanització i la indústria– de lleure a la Natura sorgiren propostes revolucionàries de planificació territorial que pretenien satisfer-la: Parcs Urbans, Cinturons Verds per les ciutats, Parcs Rurals, Parcs Regionals i Parcs Nacionals –jerarquitzats i especialitzats en xarxes– o la legalització d’una imponent xarxa de camins amb dret de pas públic. Encara a l’actualitat, els organismes de planificació i gestió del medi natural son dos: l’English Nature es fa càrrec dels espais de Conservació de la Naturalesa, mentre la Countryside Agency ho fa dels espais on la prioritat és satisfer les demandes de lleure dels ciutadans i dels visitants. S’arriba, per aquesta segona via, a recrear ambients naturals a antigues pedreres i mines, satisfent els primers estadis de contacte amb la natura, que son els que més demanda i, en conseqüència que més afluència de visitants tenen.

Naturalesa com a recurs i natura com a producte no son el mateix, però es complementen i s’ajuden. Creant Parcs Temàtics de Natura, que atreguin la demanda ciutadana i turística d’aproximació a la Naturalesa, a prop dels nuclis urbans, la majoria dels 800.000 habitants de les Balears i dels 11.000.000 de turistes que s’hi afegeixen cada any satisfarien més i millor les seves demandes de lleure a la natura, i la Conservació dels espais naturals es veuria menys amenaçada. Sols cal canviar el xip per planificar i gestionar amb aquest nou criteri, perquètambé la demanda dels visitants mereix ésser considerada.

D’altra banda, els espais d’aquesta mena –de capacitat de càrrega modulada mitjançant la gestió– proporcionen, a més, oportunitats per fer atractives les figures de designació ambiental als propietaris dels terrenys rurals, dignificant les explotacions comercials que avui es fan d’amagatotis i enfrontades al corrent conservacionista. Però, aquesta és una altra batalla, perquè ni el servei als turistes, ni el servei al ciutadans, ni –molt manco– la conservació de la Naturalesa poden competir, al si del mercat salvatge, amb la peresa opulenta dels nous rics terratinents i dels botifarres reaccionaris, que només pensen en el guany immediat de vendre’s les terres esbocinades a preu de solar edificable, per fer xalets al mig del camp i que menyspreen les oportunitats comercials, per definició més rendibles a mitjà termini. La iniciativa resta, per tant, a les mans de l’Administració Pública, per sotmetre els interès particulars a la Solidaritat Col·lectiva i al Be Comú.
 

Macià Blázquez i Salom
Geògraf