Pedrolo, Joan Miquel Oliver, Pau Vadell, Emili Sánchez-Rubio

SOBRE EL TEATRE DE PEDROLO

    Penso que un dels grans símptomes del mal que ens fa la colonització espanyola és la poca estima en què tenim els nostres literats, el poc orgull que sentim per ells, la nul.la promoció que en fan els nostres òrgans de govern (deixant de banda el pagament de favors mutus com per exemple en el tàndem Pujol-Porcel); i això es palesa d’una manera molt especial en el teatre. Llegint el teatre de Josep Palau i Fabre hom no entén com és possible que estigui pràcticament per estrenar; ni com és que es fa tan poc Alexandre Ballester. Joan Oliver, un enorme dramaturg també ha patit les representacions úniques. Si llegim Joan Brossa no entenem per què no està en cartellera contínuament, cada any; per exemple un espectacle dels seus stripteases ben muntat i promocionat podria tenir mil vegades més èxit que (per citar un dels espectacles d’èxit) la Cagada, perdó, Cegada de Amor, i per descomptat amb una qualitat que no admet comparació. I en canvi, les cartelleres teatrals del país semblen, ben sovint, la programació de tele 5 o de TV...

    Això mateix passa amb el teatre de Pedrolo. Mentre l’escrivia ell mateix es queixa que només té representacions úniques, i a més amb un públic que no és el que ell vol; diu que això fa que deixi d’escriure teatre regularment. I avui, ni per casualitat no el veim a les cartelleres. Consuetudo concinnat amorem, diu Lucreci: El tracte genera amor. Si no es donen a conèixer els nostres grans autors, impossible que ningú els estimi, impossible arribar a sentir orgull de la nostra literatura.

    Pedrolo fa un teatre que al mateix temps que és una crònica del feixisme espanyol planteja unes situacions humanes universals que el fan perdurable; amb paraules de Xavier Fàbregas: “El teatre de Pedrolo, en suma, ens dóna una visió del franquisme, tot trascendint-lo i portant la repressió i la lluita dels qui s’hi oposen al clos de l’existencial.”. Pedrolo mateix parla del teatre que fa: “La vida és absurda, això sí, i les situacions en què es troben els meus personatges en pateixen; ells, però, s’enfronten amb aquestes situacions amb una lògica força rigorosa: el seu pensament vol introduir l’ordre en el desordre. Perquè el desordre són els tabús, les limitacions, la injustícia, tot allò que frena el desenvolupament de l’home. [...] em preocupa d’obrir els ulls a la gent, de mostrar-los com viuen subjectes a uns tabús que els empobreixen humanament.”

    En gairebé totes les seves obres hi ha present un o més personatges que s’enfronten a la situació opressiva que pateixen. Així és en la seva producció dels anys cinquanta, amb un total de dotze obres (estrenades però, sobretot, durant els seixanta o els primers setanta): ja el cirabotes en la seva primera obra Els hereus de la cadira (1954). A Pell vella al fons del pou, “Contra el conformisme de la majoria, algú inicia la protesta, la revolta, encara que aquesta serà neutralitzada pels altres tot just néixer, per por, per ignorància.”    També a una de les obres més conegudes, Homes i no. I més clarament a Situació bis, una obra de 1958 (representada el 1963) que planteja el mateix tema que Fins al darrer mot (1968) d’Alexandre Ballester: hi ha una revolució, però amb un simple canvi de persones, sense canviar el marc de poder; “l’obra és inequívoca i explícita: no hi ha hagut cap revolució, només una substitució de persones sense canviar cap mecanisme ni estructura, precisament el gran parany que s’amaga darrera tota situació de canvi radical. És, potser, l’obra que tindria més possibilitats de ser replantejada escènicament avui. Pedrolo sembla haver-se anticipat profèticament a moltes fal.làcies de vint anys després...”   Novament en la paràfrasi de la narració del Gènesi que és Darrera versió per ara, una obra qualificada per la crítica espanyola de “antirreligiosa, hasta la blasfemia, en términos que me parece bordean, si no es que caen, en el Código Penal”.

    En la producció dels anys seixanta (quatre anys després de no haver escrit cap peça teatral) es produeix un canvi: les situacions que planteja són molt més explícites.. Xavier Fàbregas, al pròleg de L’ús de la matèria (1963, una farsa de l’administració estatal que no dubta a matar per mantenir-se), comenta que un muntatge de l’obra amb referents de l’època farien que del magma del teatre de l’absurd en sorgís la silueta ben delimitada del teatre document: “quan Pedrolo prescindeix de la inconcreció esotèrica, les tècniques de l’absurd s’esvaneixen. I, llavors, ens permeten de veure què hi havia darrera la boirina: una acció de denúncia contra la injustícia, contra l’intent de genocidi cultural i polític, o de genocidi tout court, perpetrat contra el poble català a partir de 1939.”   Aquesta explicitació de la denúncia contra l’estat espanyol fa que la seva producció deixi de ser publicada i representada fins després de la mort del cap d’estat espanyol Franco; aquest fet deu explicar també la minva de producció teatral.

    Amb La sentència (un esquetx de 1966) el canvi ja és radical: “Ens enfronta amb violència a les regles particulars de la clandestinitat, amb els infiltrats del poder i la justificació (un parell d’anys abans de les primeres accions sagnants d’ETA) de la violència exercida contra els opressors”   Després no escriurà teatre fins al 1973: Aquesta nit tanquem, sobre l’ordre d’un ministre d’actuar contra uns intel.lectuals que han fet públic fora del país un manifest de denúncia contra la tortura, i que acaba amb els policies que encerclen el teatre i els actors que reparteixen armes i ofereixen al públic de partir o d’unir-se a ells. De bell nou un llarg intèrval (només trencat per alguns esquetxs no publicats) fins al 1982 amb D’ara a demà, sobre l’avortament: i la seva producció pròpiament teatral es clou amb set esquetxs entre els quals destaquem Maxidrama en miniforma i Llibertat d’expressió.

    Totes les obres citades fins ara són totalment representables avui, tant les més abstractes com les més concretes. Però encara hi ha més. Pedrolo mostra la seva vena de dramaturg quan escriu narrativa. Com a exemple ens hem entretingut a posar en forma d’esquetx, sense reduir ni ampliar per res els diàlegs, un conte seu, titulat “La vida oficial” , de tema congruent amb bona part de la seva producció teatral, sobretot la dels anys seixanta endavant. Veim que part de la narrativa de Pedrolo està pràcticament teatralitzada (a punt de dur a l’escenari), o és bona de teatralitzar. Magisteri Teatre-Mag Poesia, de la Universitat de les Illes Balears, (després de dedicar el 1999 a Joan Oliver-Pere Quart) juntament amb el recital poètic “Blai Bonet 2000”, prepara un muntatge teatral de Pedrolo (probablement “La sentència” i d’altres esquetxs del mateix estil). Tant de bo les companyies professionals o/i subvencionades parassin més atenció a Manuel de Pedrolo i als altres grans dramaturgs catalans.

joan miquel oliver antònia font poesia
(Presentació d'Odissea trenta mil de Joan Miquel Oliver)

l'admirable del fantàstic és que no és fantàstic sinó real
breton.

joan miquel antònia font, la teva poesia em fa pensar en aquesta frase de breton. el real és fantàstic i el fantàstic és real: això és la poesia.

avui, trobar poesia dins un llibre de poesia és un goig, quan el que hi impera és l'onanisme, un onanisme frustrat; no precisament com el que explica el veraç estellés: m’he posat un dit al forat del cul. semblava / que se’m dreçava el membre, i en prendre’l a la / meua mà per tal d’iniciar una masturbació s’ha / empetitit, i mire el dia amb una gran tristesa.

és tot un goig trobar un poeta que no plora: tu ets prou lúcid per distanciar-te de la teva (de la nostra) misèria -grandesa.

és una alegria topar amb un poeta que no és fals; potser fas qualque farol, com els bons jugadors de truc, però no ets fals, perquè ets lliure, perquè penses en llibertat (avui que hi ha tant de poeta-funcionari i curricular), perquè tens coses a dir (avui que hi comença a haver poetes de curset de quatre crèdits). com dius en una entrevista a notifixis, "quan faig una lletra i veig que és una fantasmada ja la llev directament".

en tu es dóna una conjunció fructífera: ets filòsof i ets poeta (tant amb la guitarra a la mà, com darrera el taulell, com...). baudelaire diu que per escriure "s'ha d'haver pensat molt, haver carregat el tema quan se surt a passejar, quan es va al bany, al restaurant, gairebé a casa l'amant". i òscar wilde: "només hi ha dues regles per escriure: tenir alguna cosa a dir i dir-la. o millor, tenir una història per explicar i explicar la d'un mateix". i aquest és el teu cas.

dius: "per mi la poesia és una forma de recerca i de conèixer la gent, el món i a mi particularment"(enderrock). i com escriu nietzsche, "conèixer no és més que treballar amb les metàfores preferides". les imatges, com a imitació i com a metamorfosi de la realitat, són la base de la poesia.

ets un gran amant de les imatges, de les metàfores imaginatives; jugues molt amb el llenguatge: "busco jocs de paraules que m'agradin o una imatge que m'interessi, és una elaboració quotidiana"(enderrock).

quan vaig llegir residencia en la tierra de pablo neruda, que em vas deixar amb entusiasme perquè el llegís, hi vaig trobar, marcats teus, moltíssims contrasts de paraules, imatges potents, com les que fas servir: mi interior de guitarra / huele a sombra / qué parecida eres al más largo beso / como si por las calles fueran las prendas y los trajes vacíos por completo y un oscuro y obsceno guardarropas ocupara el mundo.

les teves imatges són també profundament semàntiques: de creació de noves significacions, de l'altra manera de veure i de sentir el món: hi ha faroles cansades / hi ha geleres que criden (personificació), tenim el cap de roure i de ferro les peganyes / som persones minerals (metàfores), estimar-te és com agafar gotes de pluja amb les mans / tot es desertitza com un ca (comparacions) la gent es toca i troba en els altres la pau dels escorpins / fa voltes en línia recta (antítesi) etcètera. i sobretot la creació d'espais i situacions: eres com els animals dins el cràter d'una lluna / veim els arbres desferrar-se de la terra / omplim claveguerams sencers de blat i hortalisses... m'agraden aquests versos: perdem els autobusos a una velocitat vertiginosa / els braços de sentir-te.

aquest és el teu tercer llibre de poemes, després d'antònia font i a rússia. hi ha discs amb poesia i d'altres sense (el mateix que passa amb els llibres); als teus discs hi vols poesia: "volem que un disc d'antònia font sigui també com un llibre de poemes" (notifixis). una poesia, com la de brossa, amb pocs adjectius (noms i verbs, alguns de nous com els recíprocs sexuar-se o gastronomir-se) .

al teu món filosòfic i poètic s'hi afegeixen uns referents i una llengua profundament catalans i això et dóna les capacitats que ens mostres amb les converses, amb els discs, amb aquest llibre de poesia, amb la narrativa que has fet, i amb la narrativa i la poesia que faràs (i també teatre, que bé en series capaç).

antoni artigues (el dia de sant canut de 2002)

qui no es mulla no fa bulla, diu en pau al conco antoni
en pau fa bulla i es mulla

llocs, dones
calonge, torroneres
llunàtiques, barcelona

poesia de gorrió de garriga i de colom d'escampadissa
-volar és un privilegi-
vols i picotejos
paisatges i visions

"la nuesa del cos és una necessitat"
en pau, nu
naixent, callant, comprant el pa, vomitant, dient la veritat, estimant, bategant

en blai
grècia, judes, passió, "la presència exacta de la catalanitat", enfornar
"sang, amor, natura i sexe, tot congriat com en una ensalada pròpia del millor cuiner"

"l'home no és cap broma, viu"

el sublim té per a en pau gust de meló
"vida, vida, vida, vida, vida"

Quan et veig, Emili, pens en aquestes paraules de Blai Bonet: “L'home just és així: parlar, parlar poc i bé, parlar en bé, parlar sobretot divinament, divina-ment...; esser home és difícil; esser la veritat és difícil, però és la nostra tasca única: aqueixa tasca: gosar esser l'home, gosar esser la veritat que camina, gosar esser la veritat que comença foc, la veritat que enceta un meló... la veritat que fa amics i els mira tota la vida."

Quan et veig, Emili, pens en l’home nou que és Blai Bonet: "L'home nou consisteix en què tot el que el constitueix sigui visible, sigui municipal; en no deixar res d'amagat. L'home nou és aquell que ho diu tot.” "Es tracta de diàriament ésser nous, no de restaurar ni de transformar [...] cada dia ser nou, cada dia ser nou".

En aquesta revisió del nom, veig també "el jove" de Blai Bonet, que “necessitava set i set creava”.

En aquests poemes la set té un terme concret, un oasi que has perdut, i hi ha els planys del nin que ha perdut la joguina, i que enyora les esvaïdes “migdiades a la teva aixella”.

Però tu saps que els oasis són per mitigar una set concreta, no per esvair la set. Els oasis allargassats tendeixen a acabar en naufragi, i aleshores tant l’un com l’altre “desitjàvem arribar i sortir a la terra ferma de la cala”, “perquè la carn /sempre acaba sent cambres i passadissos, i de sobte / no hi ha carn”. I l’”objecte directe” esdevé virtual (poema XVIII), com no ho ha deixat mai d’ésser ("els altres no existeixen", diu Miquel Bauçà).

I cal emprendre el camí, que és la poesia; “Cal el poema per treure tot el tendrum del que de tu ha entrat en mi” cal continuar caminant sense fita concreta (poema XXXII) perquè “la capacitat de solitud mata o porta a la indestructibilitat”. Maria Mercè Marçal, a Bruixa de dol diu: “M'he emborratxat de solitud”; veu “l’assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a 'peix sense bicicleta'...”.

Tu saps, i ho vius, que com diu Marçal “L’escala fosca / del desig / no té barana”; que "En el fons, a través de l'amor es busca potser una altra cosa que l'amor. Potser és un Desig sense objecte precís, sense termes." (Ausiàs March: "Terme en amor algú no pot saber / e cell qui el creu en amor no sap res."). L’amor és “intransitiu”.

I tu, no has perdut l’amor, perquè com Maria Mercè Marçal, com Blai Bonet, vius un enamorament perpetu, tant si té terme concret com si no: “Jo tinc anguiles al cor”.