oli damunt paper    
oleoducte    
biografia(?)    

oli damunt paper
Barcelona, Empúries, 1992

la nit es venta amb la lluna a la mà.

     Damunt d'aquesta taula els mots són cims
 

PINTURA CAMINADA

Si me l'estimo -tu diràs-, tan bell,
aquest paisatge verd i ple d'onades!
Com m'agrada d'anar més enllà amb ell
sobre la tela, amb quatre pinzellades,

de nit! I obrir camins amb el pinzell,
com si em cridés a perdre'm i a vegades,
entre pintura i obaga, al cantell,
seure en un marc sota alzines daurades.

Paisatge i jo fugim per la pintura,
ens endinsem pels boscos novament:
Montalt, Montnegre, el mar, res no ens atura.

Torno cansat quan penso, bo i content,
que és el mateix el quadre i la natura.
Tot passejant els quadres van creixent.
 

CEL D'ORIÓ

Corren els arbres, cel amunt,
lligats d'ocells per totes bandes;
fulla que els cau se'ls torna estampa
d'un univers pintat de llum.

Fets de mirall hi ha nius i branques
on es pentina el mar al lluny,
i amb una punta sobre el fum
passa un ramat d'estrelles blanques.

Dret a la barca, aquest paisatge
passa entre els troncs d'un altre, immens,
fullat d'estels; i amb tots dos rems

pica el tió d'aquell paratge.
Caga una fulla i du la imatge
d'un estel negre de tan dens.
 

CANT DE LES AGUDES

      A Maria del Mar Bonet

Arbres de totes les ones del mar,
mireu aquests avets escadussers,
damunt l'ona aparent i malabar:
Cim de Catiu d'Or, Cim de Massaners.

Només aquests avets i aquells velers
i un bosc aquí i allà, tan similar,
que en perdre's, nit enllà, els calamarsers
retroben en imatge especular.

A cim obert, o bé a recer dels ports,
plegant i desplegant la neu les veles,
d'altres turons gronxaren aquests pals.

Bo i reflectint-se a l'aigua dels cimals
semblen avets aquestes caravel.les,
arrossegant onatges i records.
 

EL BULL DE LES ESCORCES

      A Joan Brossa

Muntanyes sense nom, de l'aigua. Tu
que n'eres d'entre totes la més fosca
i, abans de rompre, l'aigua se t'embosca
i quedes aturada. Com si algú,

feta amb parets de mar i envans d'alzina,
provés d'alçar la costa i guanyar lloc;
i, amb neu a les majúscules, un roc
n'apessebrés l'escuma i la farina.

Sobre el paper veig l'oli que engavanyes,
amb tintes hipsomètriques i cotes,
pujant a peu des dels pigments als pics,

duent a mans dels signes on enclotes
mars erosius al ras de les muntanyes
i, en l'alta mar, la tartera dels dics. 
 

LES CORTADES DEL VISIONARI

Amb una llum de país alt, el Pla
dels Forcs cobreix de suros la pintura,
l'aspecte arbori de la nit al clar
del dia i l'or com una ratlla pura

en l'ampla encesa dels velluts. Si deia,
sota els cims tendres, que tot és pintat,
ningú no s'ho creuria i, amb taleia,
se n'aniria a peu damunt el prat.

Si esborro el Pla dels Forcs i la Cortada
i el pinzell entredeixa un cabal rar,
no en vull pas saber el nom ni la contrada:

damunt la mar encesa, el doll del far
i el bres tot compassat de la teulada
i el mar que cau a plom al fons del mar.
 
 
 

oleoducte

IL.LUSTRACIÓ
IL.LUMINACIÓ. LLEGENDATGE
Com qui sent, a peu de marc, els sonaments de
tinta d'una nit especialment deïdora, mentre li apa-
reix, diürna en l'ardor del marc, la vista del que
sent.
 

Els ulls surers,
els contorns anatòmics,
les expressions facials, la simulació
natural, la crosta pictòrica, la simulació social, la simu-
lació geogràfia, l'activitat per veure a través de la simu-
lació, gràcies a la simulació... Pintaments obscurs,
generadors, pessebrals! Pintaments que ja sou, de les
imatges el cor i, elles, la vostra escorça. Autoria pictò-
rica d'un suros subterranis, tal com, segons la hipòte-
si de F. J. Gall, anomenada frenologia, cada una de les
nostres facultats mentals, cada un dels nostres instints,
podria induir-se  de la conformació del crani, com si
bona part de les nostres formes i maneres de veure i de
viure les generés la topografia del crani.
 

Un home s'asseu
en una roca. Du un pinzell
altíssim agafat com si fos una llança.
Estén la mà i assenyala, al lluny, un altre home que s'a-
costa, també amb un pinzell. En una altra banda es
veuen vuit homes que conversen, amb un pinzell enor-
me a la mà. Davant nostre, un bony que havíem pres per
una roca es dreça i és un altre home amb un altre pin-
zell.
 
 

De com, en aquest
llibre de dibuixos, l'autor
ha assajat de mostrar-vos, almenys,
quatre formes de dibuix que evolucionen, col.laterals,
obradores i autònomes. Això és: el dibuix dels mitjans
-la pintura anant de verbes per tot de viaranys-, el
dibuix autoral -la manera com, en les nostres obres, les 
obres tracen les seves-, el dibuix territorial -el llam-
pegar de l'excursionisme per les infinites rutes com
una cosa, la forma completa de la qual mai no arriba-
rem a veure- i, finalment, el dibuix absolut -la tra-
jectòria de tots, de tot, camí de les destinacions assig-
nades.
 
 
 

Biografia

Perejaume viu i treballa a Sant Pol de Mar. En el seu treball s'hi barregen pràctiques literàries i visuals. A mitjans dels anys setanta, moment en què comença a exposar, la seva obra es vincula tant a l'avantguarda històrica com a fenòmens ultralocals de la cultura catalana. La pintura, l'escriptura i les caminades, així com tantes altres activitats, han contribuït en la seva obra a una redefinició del paisatgisme, un paisatgisme que esdevé una mena d'absolut on fins i tot l'autoria hi apareix i desapareix amb un marcat sentit territorial. Exposicions com  "Postaler" (1984), "A 2.000 metres de pintura sobre el nivell del mar" (1988), "Fragments de monarquia" (1989), "Galeria Joan Prats, Coll de pal.Cim del Costabona" (1990), "Girona, Pineda, Sant Pol i la Vall d'Oo" (1997). "Deixar de fer una exposició" (1999) en són el testimoni.
Més que no pas una evolució en les formes o en els conceptes, l'obra de Perejaume ha constituït, amb els anys, un cos complex que combina les propostes teòriques amb la producció artística. Això és particularment notori en la seva producció escrita, on, a l'hora d'elaborar un discurs, ho fa amb una llengua rica i genuïna que és, a la vegada, objecte i instrument. Així en llibres com Ludwig-Jujol. Què és el collage sinó acostar soledats? (1989), La pintura i la boca (1993), El paisatge és rodó (1995) i Oïsme (1998).