Clementina Arderiu

EL MEU CANT

De no cantar
jo m'entristies;
per mi és el cant
tal com el pa
de cada dia

inici

Agustí Bartra

CANÇÓ DE LES TRISTES BANDERES

Tristes banderes,
lluny de les eres.

Trista, la pau,
sense ocell blau.

Ai, trista l'aura
de l'alta llum
si fa ferum
de Minotaure!

Tristos tambors
entre les pors.

Tristos ocells
sobre els flagells.

Tristes banderes. 
Cendra i passat.
Odi i fronteres. 
Salze rapat. 

Pare adormit
en el vell crit.

Però l'hereu
en l'alba creu. 

Part d'olivera:
ventre de vols.
Alça't, Senyera,
viva de sols!

CANÇÓ DELS JONCS

Afuats en la vetlla del somni abans de l'acte,
com els joncs, com els joncs.

Vinclats, sense trencar-nos, al cor del vent que s'alça 
i marca els joves troncs.

Vibrants i agarberats dessota la nit llarga,
com els joncs, com els joncs.

inici

Gabriel Ferrater

LA PLATJA

El sol se l'ha menjat. Anava sola,
descalça com la mar, vestida com
la mar, amb brusa blanca i slacks verds,
i era rossa com l'aire, lluminosa 
com el lleó de fúria total.
 Se'ns l'ha menjat. Fem-nos canilla d'ira.
Tallem el vent de llauna amb la cisalla
dels udols llargs. Esgarrapem la sorra.
Lladruquegem la mar, la disfressada.

inici
 

J.V. Foix

TOT N'ÉS PLE [fragments]

Quantes roselles al prat de la vila
     Tot n'és ple
...i quants ocells que fan ombra a l'ermita
     Tot n'és ple
Quantes estrelles quan l'agost s'apaga
     Tot n'és ple
Quantes fonts fresques pel camí dels masos
     Tot n'és ple
Quants aiguamorts a la ciutat captiva
     Tot n'és ple
Quanta fruita d'olor darrere el claustre
     Tot n'és ple [...]
Quantes donzelles que ploren, a l'alba
     Tot n'és ple
Quants anuncis taurins plantats als arbres
     Tot n'és ple
Quanta gent trista per la carretera
     Tot n'és ple
Quantes antenes de TV en els àtics
     Tot n'és ple
Quantes coses per dir que tothom calla
     Tot n'és ple
Quantes ulleres fosques per no veure-hi
     Tot n'és ple
Quants cardenals pintats a les revistes
     Tot n'és ple [...]
Quants pagerols que es venen la pineda
     Tot n'és ple
Quants grapalluts que es venen les muntanyes
     Tot n'és ple
Quanta foscor amb tants d'ocells de presa
     Tot n'és ple [...]
Quants catalans vestits a la flamenca
     Tot n'és ple
Quants botiflers amb carota de jutge
     Tot n'és ple [...]
Quants homenots que escriuen el que els paguen
     Tot n'és ple
Quants homes francs amb la boca tapada
     Tot n'és ple
Quants homenassos morts sense llegenda
     Tot n'és ple [...]

inici
 

Damià Huguet

Fa una feina
davall una figuera
coll-de-dama:

es torca
amb una fulla
verda

*

Renulls d'acarigol fartien olls.
Xecacs; bratien siunyats tacots
i cap refunissat nestuf cliclava.
Runien cellaguts, de cast catoll,
que refunaven ceriguts elgots
damunt líescatzia que cenyament bescava.

Furgien fatagalls, tots plens d'espoll:
al cluny, una isca de verrut ticava.

inici

Joan Margarit

GAROTA

Sota l'aigua poc fonda de la costa
ancoro la cuirassa. No faig nacre
ni perles, la bellesa no m'importa:
sóc un guerrer de dol que amb negres llances
s'amaga en una escletxa de la roca.
Viatjar és arriscat però a vegades
em moc amb les espines fent de crossa
i em rebolquen maldestre les onades.
En el mar perillós busco la roca
d'on ja no moure'm mai. Dins l'armadura
sóc el meu propi presoner: la prova
de com fracassa sense risc la vida.
A fora hi ha la llum i el cant del mar.
Dins meu la fosca: la seguretat.

inici
 

Josep Palau i Fabre

PEDRA

Dura com l'aigua dura.
Arrel d'ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se'ns fa del tot madura.

*

La dolça amiga
encara dorm el somni
on s'adormia.
 

SENYERA 1942

Ets blava en el blau del mar

i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, color de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.

LA IDENTITAT
L'estranger

-¿De quin país és aquest estranger?
-No ho sé.
-Com se diu?
-No ho sé.
-¿Què fa? ¿Quina llengua parla?
-No ho sé.
-¿Com us dieu, bon home?
-...
-¿De quin país veniu? ¿On aneu?
-Sóc d'aquí. Sóc estranger.

inici

Josep Sebastià Pons

TRES REIS D'ORIENT

Tres reis d'Orient - tres reis caminaven,
la corona d'or - de lliri la barba,
el mantell brodat - d'ocells i de branques.
Diuen que han vingut - de la serralada,
i jo no ho crec - que la gent s'enganya.

Ben embolicats - dins una nevada,
del cimal del cel - han fet la baixada
amb un sarronet - d'esteles de plata.
Tres reis d'Orient - tres reis caminaven,
la corona d'or - de lliri la barba.

Passen bandolers - bandolers d'Espanya,
portant ganivets - d'un pam a la faixa.
Maten els tres reis - amb una rialla.
Voreta el camí - els tres reis finaven,
la corona d'or - de lliri la barba.

I els grans bandolers - allavors s'esglaien,
que del sarronet - esteles de plata 
fent molta claror - cap al cel pujaven,
i que allà allà - dins la volta blava,
tres reis d'Orient - tres reis caminaven.
 

L'ASE DE LA LLETERA

Aquell burriquet tan gris - és l'ase de la lletera.
A l'alba s'està en el prat, - quan ella se'n va, l'espera.
És un ase pacient - dins d'una broma lleugera.

Les orelles a son front, - ocell de nit, aletegen;
les gira a cada cantó - l'una al cel, l'altra a la terra. 
Aquell burriquet tan gris - escolta la primavera.
 

RELLOTGE DE SOL

M'estic sota el colomer:
hores i coloms, tot vola.
 

L'ARANYA

Si el vespre deixa l'aire enterbolit,
entre els brancs del roser l'aranya fila
i més fila. Suspesa dins l'oblit,
l'aranya, tota sola, a la nit fila.

Mida, entrellissa i lliga amb cada braç,
tota sola, a la nit, l'aranya freda,
i alleugerida, havent teixit el llaç,
descansa, estela fosca, dins la seda.

Dolça amb el seu verí, calmosament
closa en son invisible teranyina,
sempre guarda el mateix capteniment:
ales de neu li porten l'espertina.
 

ESPIGA

Aquesta joveneta dolçament 
creixia entre les albes de la vida,
i ara, prima com és i alleugerida,
hom diria una espiga de froment,
i si per cas li acut el pensament
de penetrar en un món de meravella
al davant del mirall ve la donzella
i com per art d'encantament
una altra espiga hi veu, fina com ella.
 

NAIXIES DE LA TERRA

Naixies de la terra, ai cigala, cigala!
Eixies de ta capsa així com una flor.
L'aire d'un bes roent allisava ton ala,
cigala.

Cigala, tota rama a ton vol és oferta.
L'àlber mou amb sa fulla el teu palau d'estiu.
I el ginebre d'espera en la coma deserta
quan el vern te voldria a la vora del riu.

inici
 

Bartomeu Rosselló Pòrcel

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
 Matinet matí,
no ballis amb la calitja.

A l'escarabat bum bum
 les ales li frisen.
Les flors de la perera
 riuen i riuen.

Una mica de cel blau,
 una mica mica.
El núvol empeny el núvol
 i llisca que llisca.

Qui puja a la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s'encén i s'apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s'apaga i s'encén,
farigola, romeguer.

 El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
 Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
 El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!
 

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retalles les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
 

CADENES

Aquest vaixell no vol partir ja mai.
Obsessió monstruosa de cadenes
que pesen damunt mi.
   I aquest vaixell
no vol partir.
  No vol partir.
    Estirar-les.
Per favor, aquest vaixell, aquest vaixell,
que surti ja del port amb les cadenes!
Només imaginar el ferro dur
entre l'aigua brillant i els xocs metàl.lics
i el vaixell caminant i el gran fum negre...
Quin gran sospir, quin aire, quin gran vent!
Només imaginar-ho!
   Quina joia
de córrer tot el port, lliure, i tombar
enfollit dins el fang i l'aigua bruta!
I sentir les cadenes allunyant-se
rera el vaixell de foc i de fum negre...

inici

Màrius Torres

EL COLLAR DE CARAGOLES

En la seva modèstia amagades, ningú
no les veia entre els brucs i els espígols silvestres.
I el bosc n'està sembrat! Caragoles terrestres,
blanques filles de Gea, nebodes de Neptú,

no canten al seu corn eòliques orquestres
ni tenen altre mèrit que el d'haver mort per tu.
Que la seva poquesa faci el meu gest més nu
i més fàcil la tasca dels meus dits, tan poc destres.

Perquè sóc prou ingenu per fer-te'n un collar.
¿Què importa que no siguin caragoles de mar,
sonores del batec d'una platja perduda?

Tanca els teus ulls i escolta-les. Dins la seva espiral
hi sentiràs cantar, tremolosa i lleial,
molt fervorosament la meva ànima muda. 
 

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral•lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.
 

UN ARBRE

 Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
 a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.
 

*
 Jo somniava
rossinyols, caderneres...
 Ocell que cantes,
ara que no somnio,
com has pogut trobar-me?
 

FINESTRA

Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar,
sembla que voli endins de la meva alegria;
però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,
 ai, que lluny va!

inici
 

Andreu Vidal

M'ESTIM LA NIT

Demà no tinc feina
 i tal vegada em desperti tard.
M'estim la nit,
 perquè sé que tothom dorm
 i que el carrer baixa buit de silenci.
M'estim la nit,
 perquè de dia no es veuen les estrelles
 ni se sent el soroll dels camions del fems.
M'estim la nit,
 perquè la nit és somni,
 i el somni és...
és un llac d'aigües cristal•lines
on els cignes marxen cap al sol
 i els xiprers siulen tranquils
 vora una tomba oblidada.
M'estim la nit,
 perquè la nit pot ser dia.
 

INSTANT

és necessari i forçós seguir gastant més paraules
perquè encara no ens han sentit
o si ens han sentit s'han tapat finament les orelles
o n'han sentits massa que duien fang a la boca
perquè han posat massa floritures al que no és per florir.

*

LA LLUNA entre filferros, clara.
Filferros.
El filferro de la llum,
el filferro del telèfon...
Una estrella sobre un fanal,
sembla que reposi, immòbil, lenta.
Quotidiana virtut de baixar el fems al carrer,
de vespre.

inici
 

Joan Vinyoli

LA PARAULA

Com una font, a voltes, la paraula
diu els secrets del món.
 

DES D'UNA CERTA DISTÀNCIA

Consola, reconforta,
veure refer la gerra trabucada,
rompuda en mil trossos, veure que els ajunten
amb resines sintètiques
perquè serveixi novament.
Tractem-la bé,
  mirem d'acostumar-nos
a la fragilitat i no posar-la a prova.

*

Digues-me vida, què fer
de les meves mans, dels braços,
del silenci dels meus passos
que envaeix com un perfum?

De música em tornaré
no fos que, estrenyent-me els braços
teus, vida, em fessin malbé;
em tornaré pols de llum.

inici

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia