el poder i la verdor 
teatre del gran verd

el poder i la verdor

* 

veig més clar que un llum que, entre la verga i el cony 
hi ha tot el que no es sap, 
i no hi manca res del que hi ha... 

Dins el ribell de pastar [...] Na Prous Xoroia 
va deixar una escapció de pa. Digué: "no miris, 
si et fa assumpte; són els sagraments de la terra, 
que les dones han de perllongar i conservar aferradissa, 
a fi que a la terra l'herba sigui immortal". 
El sol queia tal i com argent viu. 
L'aire, que en aquella terra es deia el cel, 
estava encès i era blanc com a forn de fer vidre. 
Madò Prous Amaranta de Ca Ses Ermessens 
se va aixecar els enagos fins al regal de la cuixa. 
Del pastó deixat a part dins el ribell, 
en va fer un llonguet, de la llargària d'un peu de dona. 
L'embolicà dins una fulla de tabac de pota 
i el s'enfornà dins el cony. Esperà 
a la gotzó, una estona, després el tragué cuit. 
Ningú li feu cap pregunta. Ella, però, els digué: 

"el panet cuit dins la bavor dels meus alendes 
és per menjar-me'l, a fi que la terra, 
que continua fent civada i mestais, 
vulgui continuar essent en mi dona aferradissa". 
 

*

Amèn no significa "així sia". 
Ah! Ah! Amèn!
"Amèn" vol dir "hi estic d'acord per la meva consciència i honor". 
Aiiai-mann, eiiimen. Amèn. 

Doncs jo, que sóc jo i no un altre amb genolleres de súbdit, 
travelar per travelar, 
més m'estim  una pedra i mil reclaus, 
que no pas un pressupost d'escopeta nacional. 
Amèn. Amèn. Eeeeiii-men. Amèn. 

A les dretes, arruix! 
Arruix, a l'esquerra al pil-pil o a la greixera de fava ofegada. 
Perquè tots, tots, 
un per un, perquè tots triats de cama, 
tots, 
tots, tots, tots, 
tots 
són llops del mateix ramat. 

Ecs! 
Ah! Amèn. Amèn. Amèn. 

Els de la dreta cèntrica o extrema. 
Amèn. 
Els que van de peol per l'esquerra. 
Ah! Amèn! 
Els que van per la dreta, 
els que van per l'esquerra que no aferra, 
van per les voreres. 
Amèn. Amèn. Amèn. Amèn. 

Jo, d'un milió d'anys ençà, 
sóc l'home que té món. 
No sóc, ni de bo fer-hi, no sóc 
un ex-simi, ex-simio, en castellà. 
Ah! Ahà! Eeeiii-men! Amèn. 
Per la meva consciència i honor... 
Uei, uep, uei, mem què farem, mem? 
Per la meva paciència de color, 
dic que no sóc l’ex-simio que diu 
que corre a 180 per hora, 
sense tenir ni l'acudit 
que està aturat i assegut dins un Ford Fiesta. 
Amèn. Amèn. Amèn. Men. 
-Mem què farem mem, mem? 
-"Mem" vol, dir "mostra-m’ho". 
Amèn. Amèn. 
Eeeeiiimen. Eimen. Eimen. Eimen. 
Amèn. 

Quan el condecoren amb el Gorà Aglà De Cal.lígula... 
-Mem què farem, mem, mem? 
Quan el condecoren amb el Collar de Somera... 
-Mem, mem, mem, què farem, mem? 
Quan el condecoren 
amb la relíquia dels justillos de Maria Magdalena... 
-Au, mem! 
l'ex-simi diu "gràcies", àdhuc diu "mercès". 
Amèn. 
El conde-corador li diu "de res" 
i té tota la raó, 
amèn, eeeiiiii-men, 
perquè, 
ai! 
no hay 
de que 
dar 
las de part de l'ai, las! 
Eimen, Amèn. Amèn. 

M'estim més plorar de dret, 
que riure d'agenollat. 
Ah! Amèn! 
De dret, tot fa claredat, 
amèn, 
de genollons, molt de fred. 
Eimen. Amèn. Eimen. 
 

Toti Soler, Blai Bonet, Ovidi Montllor

*

El carrer era Carrer de l'Enguixada.
En Daniel passava pel  Carrer de l'Enguixada.
Va veure Na Xesca, fembra i, malgrat tot, dona,
que seia darrer el Vidre de caseva.
El fill de Na Prous Boneta hi va entrar, per les bones
cares de pedreny jovençà.
En Daniel obrí la vidriera, com per escometre's,
a si mateix en els desset anys de sa còrpora, i "hola",
"hola. ¿Volies qualque cosa?", "Entrar. T'he vist darrera els vidres":
"¿Entres a totes les cases on veus una al.lota que fa jersei?",
"T'he vist, a tu, asseguda, darrere els Vidres",
"I has entrat", "He entrat...",
"¿Et feia il.lusió?", "No. N'he tingut ganes. Me n'han agafat ganes.
D'Il.lusió, just en fan les coses que no existeixen.
Tu existeixes", "I Tu, ¿existeixes?",
"Això, ets Tu qui ho ha de dir...",
"Què noms, si no és massa preguntera?", "Jo sóc dit En Daniel,
i també sóc el pubil de Na Prous. Haig per nom Daniel,
¿I tu?", "Jo, no", "¿Ets Na Xesca?",
"No. M'ho diuen. ¿Tu?", "Jo sóc Daniel,
quan m'ho diuen també en sóc. Tu ets trista. Per això,
et diuen guapa, guapona.
Et cerquen trista i te troben guapa.
Dir coses, que no són necessàries és el mal.
Les paraules són un felló discurs empernat
a ser trascendental, perquè tant el pern com la femella
fan estar les persones i els fets aturats.
Hom ha de parlar just per preguntar.
La resposta, però, no ha de ser mai en paraula;
llavors neix la vergonyant lentitud, la justícia de carro,
la prudència de carro de roda Plena,
mentre de bell nou la lentitud, que fa perols,
és l'espai cançoner, on la mentida i la tradició compareixen",
"Amb les paraules, fas tremolor, xaval. Tremolar és dolent",
"Just és dolent el que no existeix. El mal més emmaleït
és fer existir una cosa que no vol existir.
¿Desitges això de mi?".
 
*

Pensà: la mentida és la més gran veritat del món.
Tot d'una destrià que la natura era l'única
veritat de la Terra. Recolzat a l'àmpit en finestra,
la bruna mà a la galta color de pa d'ordi,
mirava amb olivats ulls de morenor cansada
els sementers on, de verdes que eren, les civades anaven blaves,
els garrovers de brancam negrenc,
i amb la flor que s'amaga de ser flor,
les figueres amb el rotllo ample com una clastra,
les tanques de favars, tan esquitxats de roselles,
que semblaven de roba d'indiana.

De cua d'ull mirà la sala color de rosa portuguès:
N'Irene Picany, sa dona i femella, feia
punt de creueta al tambor i cara niala,
asseguda a les ombres d'un racó. Arran d'ella,
el nen jugava amb bolls de vidre, reia tot sol
amb els bolls que topaven, dringaven pel trespol
de llicorella.

De perfil va sentir, sense ensumar
l'olor rodona de l'alfabreguera
verda arran del tambor color canyella,
on apagat l'encès brodar swonava.
Talment arc de ballesta en batalla era
el morro del silenci a la ressala
amb precs de punt davant les creus d'enrere.

Un xaragall amb fred foc de alaguala
li envestí com una bavarada
des de la conca de la ment pardala.


*

La bellesa és com la Història. La bellesa
és com la màgia, just una qüestió de tècnica.
La bellesa no és. La bellesa esdevé,
p0erquè un home o un poble de persones lliures
n'ha fet abans la preparació,
llarga com el desert que també té cor de bosc.

Tu ho saps prou: la saviesa et ve de vell, et ve de l'any
de la picor: les matemàtiques
són el creador de la llibertat,
la bellesa i la mètrica són l'Ésser del Tot U.
Abans d'allunyar-me, fet tot jo el David de Donatel.lo,
amb un braç+ i la seva mà tot fent a la cintura
l'ansa fatxenda d'una gerra viva i amb l'altre braç enlaire
assenyalant el text diví de les estrelles
com a solució al problema de la identitat canviatriu,
em vas dir, tot sabent que jo no et sentia,
"no somriguis mai així, no somriguis mai més així,
no me somriguis així mai més, t'estimo".

Al cor de bosc de la teva ment a Peratallada,
la bellesa tenia la seva amb el seu foc de roure,
flamarada tot ell, flamarada que no se vol cremar,
perquè el foc crema, però no es vol cremar.

De sol a arrel eres un al.lot que feia catorze anys,
tal i com a Venècia feia el xaloc
de l'estiu entre els seus palaus on el civilitzat
era una randa brodada per mil generacions d'arnes.
Vas treure del calaix del caterano de caoba
i del guardarroba de fusta de noguer
la misèria de roba blanca de verdala fuga.
Dels mocador si de les samarretes,
sense pensar-hi just en vas sentir
el fil de les inicials que els seus dos
llinatges brodats blaus amb punt de creueta
tenien. A la lluna del mirall vas veure la lluna,
on el sol passava la nit,
tal i com qui s'enyora perquè és l'home que se repensa...

 

inici
 
 
 

teatre del gran verd
 
CANT I

Es veia en el Joan: tenir per agonia
un somrís estiuat, i la lectura
d'unes cartes d'amic, eren les úniques darreres
hores dignes de l'home masculí de rosada,
que no ha patit debades.

Va dir "ja s'és fet horabaixenc".
Tot d'una afegí "quan és tard
no hi ha més remei que emprar
la tècnica oriental en el dibuix...".
I vaig retenir més fort els punts suspensius que les paraules d'abans.

La tècnica oriental consisteix a escatimar
detalls, deixar a posta espais buits,
deixar coses sense dir, deixar coses sense fer;
la tècnica oriental consisteix a deixar blancs...

On hi ha un blanc, hi ha un trast disponible,
per tal que cadascú hi pugui esculpir l'aigua
del seu esperit. Renunciar a les coses,
a segons quines coses de la vida
o del dibuix..., vet aquí l'orient,
on el que no és llum és mètrica...

CANT VI 

Contar un fet sovint té mals acostaments.
Les fetes s'afuen.
Passa que hom conta les coses d'aturat:
les paraules arriben molt després de les fetes.
Els mots són el paisatge després de la batalla.

Quan hom conta una cosa, sap prou que, com a manim,
és mentider o venut: les fetes no són coses;
un fet són moltes persones que es desitgen,
es cerquen, es creen les unes a les altres.
Jo puc contar el que els altres han fet de mi. Si dic 
"jo mirava", tant el pronom com el verb
són una malifeta de la veritat...

Contar, no! Recordar!
Recordar, re-cor-dar,
significa acostar les coses al cor.
 
 
CANT XX

-Estar...?
-Malaltes no és ben bé el nom. Desitgen la infecció, l'obsessió, la possessió. La pèrdua de la raó, de la personalitat, de la identitat: és una representació teatral.
-És una exteriorització del magnetisme instintiu, la reacció natural.
-No, no, no. D'uns milers d'anys ençà, en l'espècie humana no és natural... de tot... D'uns milers d'anys ençà, just amb el magnetisme instintiu l'home no aconsegueix sovint caponar fins arribar a l'emissió de l'esperma. Al manco als països més civilitzats, l'home ho aconsegueix just a força de psiquisme, de pensar en veu alta, de pensar junts, a base de figuració i de creure que hom fa una altra cosa...
-El teatre corporal no existia a les matinades de l'espècie amb homes. En el príncep del principi, no es passava per les etapes tres: infecció, obsssió, possessió. El dimoni és una situació de la ment creada pel Poder... de les paraules imposades. ¿Comprèn ara, comprèn ara per què tothom em demana que em faci enfora? Perquè estan posseïts!! Tots menys jo! En lloc d'adorar la vida, adoren el teatre...
-Adoren el teatre?
-Sí, adoren el teatre.
-En lloc d'adorar la vida...
-Adoren el teatre.
-¿El que ha fet amb tu és estat treure't els dimonis? ¿És això, digues, el que ha fet amb tu? ¿Ha tret fora teu els dimonis que tenies de llogaters sota la pell? ¿Ha fet això amb tu?
-Just sé que abans estava molt acompanyat, encara que fos a la mala, i que ara m'ha deixat tot sol.
-T'ha guarit, però. Estàs guarit.
-Estic tot sol. M'ha deixat per guaret...
-¿Estàs tot sol o t'hi sents?
-Hi estic perquè m'hi fan sentir. Pertot em demanen que em faci enfora. Estan estugosos de mi, perquè sóc un guarit, perquè m'han deixat per guaret... Les dones sobretot...
-¿Què?
-No comporten que m'hi atansi.
-¿Què et diuen?
-¿A mi? Res! Diuen que sóc un curat. És com tenir mala anomenada...
-¿Hi trobes una explicació o altra, tu? ¿O no saps què pensar-ne?
-Sí, ho sé. Les dones desitgen estar ouades; desitgen estar malaltes.

CANT XXV 

Entre dolents no existeix l'Amic. 
Sobretot quan estan reunits 
i la reunió és una semblança... 
ELs dolents són estrictament tot sols. 
I s'hi senten. Tots dos són prou grans 
per preguntar per què són tan entotsolats. 
Tenen el sentiment d'una entotsoladura 
a la conca violeta d'un infern 
fondo, 
perquè cap d'ells diu a l'altre el que pensa 
d'ell, com el veu, les coses funestes que en sap, 
cap d'ells no diu a l'altre el fàstic que li fa. 
L'infern és ser un porc, saber-ho 
i veure's tractat com un home digne. 

L'infern són les relacions públiques, 
l'amar just legal. 
L'infern és la dignitat negociada
entre el ministeri i la taverna blava del port. 

¿Jo? Potser és veritat, potser sóc bo i tot: 
et dic el que ets. Així t'estalvio 
la grollera feina de confessar tot quant ets. 
I tot el que et calles de tan clar com ho veus 
en els qui et miren... 

inici