Tres coses necessita el filosop: soledat, companyia i dialogar
amb amics absents.
Tres camins menen a déu: sarna, puces i polls.
Quan surten a pasturar i quan tornen al clos les cabres compten
el pastor i després abans d'adormir-se comparen els resultats, discuteixen
l'u.
Cada volta que l'artista ha dirigit una mirada al món
dit exterior l'art s'és revolucionat.
Quan no hi ha manyans hem d'obrir portes els que no en sabem,
com diu la bíblia.
La inspiració és quan tot fa muntanya atacar
la més alta.
Més poemes musicats
SATURNÀLIA
Després de la nit nocturna
vingué aquell dia nocturn
la nena es tornà saturna
florí la flor de saturn
La rosella del cascall
la flor de l'adormidera
no impedeix el cant del gall
ni que et robin la cartera
Pel camí de Llers a Bàscara
m'amagava rere un vers
i se'm va veure la màscara
tornant de Bàscara a Llers.
(La canta Miquel Gil al disc Katà)
*
les cases del meu carrer
una cova a la muntanya
el jardí vermell de flors
l’embarcador de la platja
la barraca dels pastors
el niu penjat a la branca
la claror del fons del pou
els fumerols de la plana
les parades del mercat
el banc de seure a la plaça
el caminet d’entre els camps
la fàbrica abandonada
el racó de sota el pont
la font de la font trobada
el porxo de l’estació
la palla groga a l’establa
l’ombra d’un sol presseguer
la pols de la caravana
i la llum de l’horitzó
i l’estrella més llunyana
tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia
(Casasses Comelade)
RIM
Era per estimar-te
que em vaig fer pobre,
tots dos fugint de casa
i tu d’escola.
Tu no tenies feina i
jo em vaig fer pobre,
te’m vaig fer barraqueta i
sentírem ploure.
Vam tremolar together
hiverns duríssims
dormint a les esquerdes
dels precipicis.
I un dia ja no hi eres,
et faltava una rima
i jo que tinc les meves
no la tenia.
Els meus versos tremolen,
els has tocats tots i ara
quan tornin, si és que tornen,
la rima serà una altra,
tindrà la teva marca.
(Casasses Comelade)
Casasses i Comelade
N'IX
Discmedi/Balu, 2010
MON PARE FOU
Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu...
Igual que un cuc
l’home és fugaç
i serà suc
i després gas.
Com mor el cos
mor l’esperit
i en rebost
de l’infinit
els llucifers
són electrons.
No hi ha res més.
No hi ha més mons.
Estava en contra
dels més-enllans
i de les ombres
dels capellans.
Mon pare fou
del tot atyeu.
No acceptà jous
posats per Zeus.
Aquests mahomes,
pastors, profetes,
papes de romes
gurus, mongetes,
tiratarots,
vidents, xamans,
santons, els gots
giravagants,
mèdius, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.
Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampin
al mateix pàrquing
del cementiri.
Mon pare fou
del tot ateu,
ni el xuclà el pou
ni el xafà creu.
No sé si en veia
mai, de fantasmes,
sé que no hi creia:
guerra als miasmes.
Ara, a la feina
mesurà espectres,
tenia una eina
que els veu perfectes,
un espectògraf
de masses, que és
com si un fotògraf
que s’hi endisés
fes transparents
i ens els fes veure
els components
de la matèria,
i els determina
de forma exacta,
precisa, fina
car d’això es tracta,
que ell feia anàlisi
moderna, química
sabent que l’avi
en deia alquímia
i remenava
sofre, esperit,
cervell, paraules
i brins de nit.
I així i tot fou
del tot ateu.
I no ateu tou:
no hi creia en reus.
