La poesia, superdestresa per a l'educació integral

Bibliografia i discografia

Annexos: 
     Quès és poesia?
     Metafísica - poesia
     La poesia a l'escola, un article de Jaume Vidal Alcover
     Una nota per a l'ensenyament secundari
 
 

ASPECTES CURRICULARS. EDUCACIÓ PRIMÀRIA
 

(Currículum. Educació Primària.- Generalitat de Catalunya, 1992)
 

Capacitats a assolir en finalitzar l'etapa
Coneixement oral i escrit de la llengua com a mitjà d'expressió i comunicació.
Conèixer els trets fonamentals dels Països Catalans en els seus aspectes naturals, socials, culturals i històrics, en tant que medi definidor de la identitat nacional i personal i progressar en el sentiment de pertinença al país.
Desenvolupant la sensibilitat estètica, la creativitat i la capacitat per gaudir de les manifestacions artístiques.

Objectius generals
Cal que els nens i les nenes desenvolupin amb tota la intensitat les seves capacitats expressives i comunicatives, que puguin ser interlocutors/esactius/ves i receptors/es d'informació crítics/ques i, per tant, lliures. 
Avançar progressivament en la fluïdesa i en la bona comprensió del text escrit com a font de plaer i de coneixements. 
Descobrir en el llenguatge i en les seves manifestacions orals, escrites i àudio-visuals, un vehicle d'accés i participació en el patrimoni cultural català. 
Expressar-se per escrit utilitzant tècniques diverses (descripció, diàleg, carta...).

Continguts. Procediments
Utilització de tecnologies de la informació i comunicació. 
Producció oral i escrita de textos de tipologia diversa (conversa, narració, descripció, argumentació,poesia, dramatització). 
Memorització i reproducció de poemes i textos de diferent tipologia. 
Relació text-imatge i mitjans de comunicació.

Continguts. Actituds
Interès pel text.
Gust per la declamació, per la creació de textos.
Gust per la lectura.
Sentit crític davant les produccions escrites [...] i multimédia.

Objectius terminals
Fer representacions [...] de contes i peces teatrals
Comprendre relats, explicacions i argumentacions de models i estructures diverses.
Utilitzar la lectura com a tècnica per a la recerca d'informació i apreciar-la com a font de plaer.
Memoritzar i reproduir oralment poemes, textos breus i cançons. 
Reconèixer l'estructura interna de diferents tipus de textos i redactar-ne de tipologia diversa a partir de diferents models (narració, descripció, exposició, diàleg, poesia...).
Elaborar textos espontanis i creatius.
Desvetllar el sentit crític davant les diferents produccions dels mitjans de comunicació i d'altres.
Estar sensibilitzat davant les manifestacions literàries.
Preocupar-se per una bona pronúncia i per una bona escriptura.
Identificació del sentit real i figurat. Comparació i nexes. Metàfora. 
Producció de textos utilitzant diversos recursos: cartells, revistes, vídeos, presentacions multimèdia... 
 
 
 

LA POESIA, SUPERDESTRESA PER A L'EDUCACIÓ INTEGRAL
 

Ens trobem davant el fet paradoxal que l'educació s'ha convertit en un dels principals obstacles en el camí de la intel.ligència i de la llibertat del pensament. 
Bertrand Russell

No ha estat feta la paraula per a les intuïcions, l'ésser humà calla quan les veu, o només parla amb metàfores prohibides i amb connexions conceptuals inaudites per tal de correspondre creativament a la impressió de la poderosa intuïció present, si més no mitjançant la destrucció i ridiculització de les velles barreres conceptuals. 
Nietzsche

Hi ha una saviesa del seny i una saviesa -més alta- de la follia. Per a l'alta vida de l'ànima, el seny solament serveix per a decidir quan cal llançar-se a la follia.
Ramon Llull

J. Bruner esmenta dues superdestreses necessàries per a una educació integral durant tot el període d’escolarització: les matemàtiques i la poesia. 
 

El nin, amb la literatura oral, quan arriba a l’escola primària ja ha treballat, més o menys, el ritme, amb cançons, jocs lingüístics, embarbussaments, dites, etcètera, i la metàfora amb les endevinalles, i també amb les cançons, jocs..., i també amb la parla quotidiana. A infantil també hem de treballar poesia escrita. Al.lots d'infantil, a partir del poema "Camí florit" de Josep Maria Llompart varen dur diverses flors a la classe, les van pintar del natural es van aprendre aquest poema i en van escoltar d'altres de relacionats amb flors:

A partir de poemes del Bestiari de Pere Quart, a infantil un va fer aquest poema:

CAVALL
Vius a la granja 
i menges herba.
T'aixeques dret
quan ets a Menorca.

L’escola primària ha de continuar treballant la poesia. Ha de garantir l'audició i la dicció de textos poètics; el treball dels grans autors catalans, també a fi que els al.lots els coneguin i els estimin; la memorització de poemes; elaboració de poemes. També, i per ajudar el treball anterior, l’escola ha de treballar explícitament la construcció poètica: identificació i ús dels elements formals del text poètic, referents a la mètrica (versificació, ritme...) i a les imatges (comparació, metàfores...). Treballar poesia a l'escola és una feina de cada dia i a cada curs. 
 

L'objectiu del treball de poesia a l'escola és, com diu el Groupe de recherche d'Écouen, "formar al.lots que, al llarg i al final de l'escolaritat, siguin capaços, sols, és a dir per llur pròpia iniciativa, de llegir, de dir, de produir poemes. Simplement perquè, tenint-ne l'experiència, en tindran el desig i la possibilitat." Per tant, l'objectiu bàsic del treball de poesia als estudis de Magisteri no pot ésser sinó "formar mestres que siguin capaços, sols, és a dir per llur pròpia iniciativa, de llegir, de dir, de produir poemes. Simplement perquè, tenint-ne l'experiència, en tindran el desig i la possibilitat, i podran així "formar al.lots que ..."

Una manera d'assegurar que cada any es treballi la poesia a l'escola i que es treballi a tots els cursos i com a cosa de l'escola és treballar un poeta cada any, com fan al CP Pràctiques. Així, han treballat Marià Villangómez, Pere Quart, Jaume Vidal Alcover, Miquel Martí i Pol, Joan Brossa, Joan Bauçà, etcètera. Al final de curs els al.lots de distints cicles han participat en un recital del poeta. Prèviament han treballat la seva poesia als distints cicles. 
Han fet auques sobre la seva vida.
Han fet cal.ligrames amb versos del poeta, com aquest, a partir d'aquests versos de Jaume Vidal Alcover:
Una rosa: l’atzar guanyat i el temps perdut.
Petit , menut, petit, menut, petit, menut.

Han il.lustrat poemes. 
Han construït un poema nou a partir de diverses paraules bàsiques d'un poema de l'autor.
Han fet una glosa a partir d'un poema.
Han fet un poema a partir d'un títol del poeta; per exemple del poema "Alegria" de Jaume Vidal, Maria Margalida, de 3r curs ha fet aquest poema: 
El cel dins la mar / brolla d'alegria. / Reflex de la llum, / li donaràs vida. / Fúria de mar / i so d'alegria, / escuma que puja, / el cor torna a viure. 
Després d'analitzar bé un poema l'han allargat amb una estrofa nova. 
Han fet un poema imitant l'estructura d'un dels poemes treballats.
Han fet acròstics, com aquest de sisè (Angelina) amb el títol de Blai Bonet "La paraula"
La paraula
A mi m'agrada
Pots expressar-la
Amb claredat
Recitem
Amb lleialtat
Una paraula,
La paraula
Amistat. 
Prèvia lectura d'una selecció de poemes d'un autor, creació de nous poemes propis amb la mateixa temàtica.A partir de la primera Cançó llunàtica de Jaume Vidal Alcover (Pierrot vaga com / una pampaloia. / Arlegquí s'enjoia / de goig per tothom. [...]) Cristina Rosselló, de sisè curs fa aquest bell poema:
 

LA MÍMICA
Com ho fas arlequí,
que tota la gent t'admira
et mira i al.lucina
quan passa per aquí.
Tu amb les teves mans
tan bé saps expressar
que la vida és molt bella:
la vols aprofitar.
També pots expressar
que la vida és molt trista:
Tens ganes de plorar.
Per aquesta raó
admir el que tu fas:
el teu moviment,
la teva expressió,
que m'indica que tens
una mescla perfecta
d'odi i d'amor.
Arlequí, ets el millor!

Al col.legi Rafal Nou han fet poemes, a partir del primer vers de poemes de Miquel Bauçà:
Què flueix en el cervell? / Un cervell és pensament / com un cercle d'aigua / com un cercle amb roses.
Definició d'un somni. / Avui he tingut un somni, / un somni de color verd / i també de color negre. 

Bastants poemes del Bestiari de Pere Quart es presten a fer-los servir d'endevinalles: es diuen els poemes, i els al.lots han de saber de quin animal parlen. 
 
 

BIBLIOGRAFIA

ABELLAN, J. / BALLART, P. / SULLÀ, E. Introducció a la Teoria de la Literatura. Manresa, Angle Editorial, 1997. 
Articles de didàctica de la llengua i de la literatura, 10. La poesia. Barcelona, Graó, 1996.
BALCELLS, J. / ROIG, A. L'escriptor de poesia. Barcelona, Teide, 1991. 
BORDONS, Glòria (coord.). Aprendre amb Joan Brossa. Ed. Universitat de Barcelona / Fundació Joan Brossa, 2003. 
CHRISTOPHE, S. / GROSSET-BUREAU, C. Jeux poétiques & langue écrite. Paris, Armand Colin, 1996.
DIJK, Teun A. (ed.). Discurso y literatura. Madrid, Visor, 1999.
ELIOT, T.S. Sobre poetes i poesia. Barcelona, Columna, 1999 [1957].
ESPÍ, A. / LLOPIS, T. Curs de poesia. Barcelona, Laertes, 1999.
GAROLERA, Narcís (ed.). Anàlisis i comentaris de textos catalans. 4 vols. Curial. Barcelona, 1982-1986.
GROUPE DE RECHERCHE D'ÉCOUEN. Former des enfants lecteurs et producteurs de poèmes. Paris, Hachette, 1992. 
NIETZSCHE, F. "Sobre veritat i mentida en sentit extramoral", dins Llibre de sentències. Benicull de Xúquer, 7 i Mig, 2001. 
OLIVA, Salvador. Introducció a la mètrica. Barcelona, Quaderns Crema, 1986. 
OLLER, Dolors. Virtuts textuals. Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 1990.
PAZ, Octavio. La búsqueda del comienzo (escritos sobre el surrealismo). Madrid, Fundamentos, 1974.
POE, E.A. Bellesa i veritat. València, Albatros, 1995.
Poesia a l'escola / Poesia 1 / Poesia 2 / Poesia 3. Palma, Cort, 2000.
SANTAEULÀLIA, J. N. Fusions. Comentaris de poesia catalana del segle XX. Barcelona, La magrana, 1997.
SANTAEULÀLIA, J. N. Qüestió de mots. Del simbolisme a la poesia pura. Barcelona, La magrana, 1989.
SUNYOL, V. Màquines per a escriure. Vic, Eumo, 1979. 
 

Reculls de poemes per a l'escola:

Poesia a l'escola. Palma, Cort, 2000
PUJOL, Maria Antònia. i ROIG, Tina.- Recull de poemes per a petits i grans.- Barcelona, Kairos, 1978 
L'esparver poesia. (Barcelona, Edicions La Magrana)  Col•lecció de llibres de diversos autors (Brossa, Estellés, Foix, Espriu...) al voltant de diversos temes. Alguns títols són: Mites i somnis, Els ocells, L'aigua, Aire i llum, Les flors, Les quatre estacions... 
El tinter dels clàssics (Publicacions de l'abadia de Montserrat) Col•lecció que conté antologies de diversos autors, com: SALVAT-PAPASSEIT, MARAGALL, VERDAGUER, Joan ALCOVER, Maria A. SALVÀ, etcètera. 
Sopa de llibres (Barcelona, Ed. Barcanova) Col•lecció d'antologies poètiques de Josep CARNER (Museu zoològic / Bestiari), Marià MANENT (Espígol blau)... 
RASPALL.- Ales i camins.- Barcelona, Columna, 1991. Com el plomissol. Poemes i faules. Barcelona, La Galera, 1998. Pinzellades en vers. Barcelona, Ed. Baula, 1998. 
BENEYTO.- Poemes de les quatre estacions.- València, Tàndem, 1993 
Lluna de l'alba.- Palma, Moll, 1988 
GRANELL, Marc i BALLESTER, Josep.- Antologia poètica.- València, Tàndem, 1993 
RODARI, Gianni.- Lluna de carnaval.  Tirallongues i facècies.- Barcelona, Pirene, 1994. 
DESCLOT, Miquel.- Oi, Eloi?, Barcelona, La Galera, 1995. Bestiolari de la Clara, Zaragoza, Edelvives, 1992.
 

Poemes musicats: alguns cd.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Les illes (Maria del Mar Bonet. EL COR DEL TEMPS. Picap, Barcelona, 1997)
El vi / Prediccions i conformitats (Ovidi Montllor. CRÒNICA D'UN TEMPS. Discmedi, Barcelona, 1997)
Els amants (Ovidi Montllor. A ALCOI. PDI, Barcelona, 1995)
Ací / No hi havia a València dos cames com les teues / Post mortem (Paco Muñoz / Juli Mira / Lluís Miquel. ELS NOSTRES POETES. Picap, Barcelona, 1998)
Papers inèdits / Cançó de bressol  (Celdoni Fonoll. PER UN PETÓ. Discmedi, Barcelona, 1998)
No veig ningú / Mamonet (Santi Arisa. TAVERNA DE POETES. Columna música, Barcelona, 1997)
Una escala qualsevol  (Ovidi Montllor. DE MANARS I GARROTADES. PDI, Barcelona, 1996)

MIQUEL BAUÇÀ
Al final s'ha comprovat (Paco Muñoz. VINDRÀ UN VAIXELL. PM produccions València

BLAI BONET
Ell mateix recita poemes seus a la cassette TEMPS DE POESIA 2. Swing, Palma de Mallorca, 1997

JOAN BROSSA
El cristall de la pista / Sota el pes de la cabellera / Text / Ficció / Sonet / Només / Solsticial / La ment / Hora baixa / La barca de roba / Coll de pal / Disposo... / Renúncia / Rapsòdia / Joc de cartes català / Planter d'idees / El plat de la ferida / Vella / Arcàdia / Un home reparteix... / Lluna minvant / Els polítics / Entreacte / Fumetto / Quan el tren està parat i corre el paisatge / El molinet de confeti / Quan arriba el moment / Setantenari / Espantamosques / Poema / També / Dretura / Encara / Circular / Convenciment / Energia neta / Crepuscle / Diàfan / Epíleg  (NÚRIA CANDELA DIU BROSSA. Ed. Barcanova, Barcelona 1998. Es ven conjuntament amb el llibre de Joan Brossa La memòria encesa)

JOSEP CARNER
La sopa de farigola (Santi Arisa. TAVERNA DE POETES. Columna música, Barcelona, 1997)
Ell mateix recita poemes seus a LA VEU DELS POETES. PDI, BARCELONA, 1993
Joc d'aigua / Cançó de la mica mica (Maria D. Laffitte. ESTIMATS POETES. Picap, Sabadell, 1995)

ENRIC CASASSAS
Cançó de nadal / Cançó gallega de les illes Medes  (Celdoni Fonoll. PER UN PETÓ. Discmedi, Barcelona, 1998)

GUILLEM D'EFAK
DISCOGRAFIA COMPLETA. Blau / Discmedi, Palma / Barcelona, 1997
[Diversos poemes] Gom Teatre. POETA EN BICICLETA. Blau/Discmedi, Palma/Barcelona, 1998.

JOAN MARAGALL
La fageda d'en Jordà (Maria D. Laffitte. ESTIMATS POETES. Picap, Sabadell, 1995)
L'ametller (Jaume Arnella. LA RAÓ DEL DESIG. Tram/GMI Records, Barcelona, 1997)

MIQUEL MARTÍ I POL
Romanço (Santi Arisa. TAVERNA DE POETES. Columna música, Barcelona, 1997)
L'Elionor  (Jaume Arnella. LA RAÓ DEL DESIG. Tram/GMI Records, Barcelona, 1997)
Aquesta remor / No demano gran cosa / Si fossis terra / Les quatre banderes / Acompliment / Ve de ponent / Presagi / Poema / La gran remor del mar (Ramon Muntaner. CANÇÓ DE CARRER / PRESAGI. PDI, Barcelona, 1992)
Cinc esgrafiats a la mateixa paret  (Rafael Subirachs. MIRALLS. Picap, Sabadell, 1992)
Els geranis / Temps nou (Maria D. Laffitte. ESTIMATS POETES. Picap, Sabadell, 1995)
Els poemes dels llibres Bon profit! i Per molts anys!  (Toti Soler i Cinta Massip. BON PROFIT! PER MOLTS ANYS! Barcanova, Barcelona, 1999)
Demane poc (Paco Muñoz. D'UNA TERRA DINS LA MAR. PM produccions, 1990)
Mare si fos mariner / Collarets de llum  (Paco Muñoz. CANÇONS DE LA MAR EN CALMA. PM produccions, 1994)
Hi ha poemes de MMP als discs de Lluís Llach: I AMB EL SOMRIURE LA REVOLTA / ARA / UN PONT DE MAR BLAVA / RAR / PORRERA / NU
MARTÍ I POL, et al. Supermúsics. Col•lecció Els Infants Componen Cançons. Edit. CM de MC, Barcelona, 1997 (en col•laboració amb el Club Super 3)

PERE QUART
Corrandes de l'exili (Ovidi Montllor. A ALCOI. PDI, Barcelona, 1995)
Abscència (Celdoni Fonoll. PER UN PETÓ. Discmedi, Barcelona, 1998)
El burgès (Francesc Pi de la Serra. FRANCESC PI DE LA SERRA. PDI, Barcelona, 1993)
El botxí  (Santi Arisa. TAVERNA DE POETES. Columna música, Barcelona, 1997)
Cançó de carrer  (Ramon Muntaner. CANÇÓ DE CARRER / PRESAGI. PDI, Barcelona, 1992)
Quin fred al cor, camarada! (Loquillo. CON ELEGANCIA. Picap, Sabadell, 1998)
Darreres paraules a Rafael Tasis  (Maria D. Laffitte. ESTIMATS POETES. Picap, Sabadell, 1995)

JOAN SALVAT PAPASSEIT
Mester d'amor / Arquer d'amor / Amada, amada / Sense el ressò del dring / Ara no es fa, però jo encara ho faria / Amo l'aroma (Josep Tero. LLADRE D'AMOR. Picap, Sabadell, 1995)
Canto a la lluita / L'ofici que més m'agrada / Nocturn per a acordió / Nadal / Divisa / L'enamorat li deia / Dóna'm la mà / Platxèria / La meva amiga com un vaixell blanc / Posta / Marxa nupcial / Bitllet de quinze / Encara el tram / Si jo fos pescador / El berenar a les roques / Poema sense acabar / Res no és mesquí / Tot l'enyor de demà / Proverbi  (Ovidi Montllor. SALVAT PAPASSEIT PER OVIDI MONTLLOR. PDI, Barcelona, 1994)
La meva amiga com un vaixell blanc (Ramon Muntaner. CANÇÓ DE CARRER / PRESAGI. PDI, Barcelona, 1992)
Ara no es fa pro jo encara ho faria (Loquillo. CON ELEGANCIA. Picap, Sabadell, 1998)
El somni (Maria D. Laffitte. ESTIMATS POETES. Picap, Sabadell, 1995)
Sageta de foc  (ovidi Montllor. DE MANARS I GARROTADES. PDI, Barcelona, 1996)

MARIÀ VILLANGÓMEZ
Pròleg / Terra natal / Riba / Farigola i romanins / Eivissa davant els ulls / Illa fidel / setembre-octubre / D'ara endavant / Vull pensar sempre en tu / La blava cançó dels horitzons (Uc. ENTRE LA MAR I EL VENT. Blau / Dismedi, Barcelona,  1996)
 

ANNEXOS

Què és poesia?

JOAN BROSSA
 “Ser poeta no és fer versos, sinó saber-se mantenir en un estat receptiu [...] Qualsevol esdeveniment és bo per a disparar la imaginació. Cal estar sempre obert.”
 "Algú que no recordo va dir "la poesia és com l'electricitat, que és a tot arreu". El que s'ha de saber és copsar-la. A tot arreu hi ha poesia."
 "Hi ha artistes i artistes. L'artista és un farsari. Davant d'aquest món, hi ha tres opcions: o l'acceptes; o el combats; o te n'abstens. La gent més poeta no fa versos, fa poesia amb la seva manera de ser."
 "El poeta, si té una cosa a fer al món, és salvar la identitat de l'home"
 "El poeta ha de trobar nous recursos, com ara jo he trobat la poesia visual."

 Maragall:
 “Certament val més un vers correcte que incorrecte; però encara val més una paraula viva en aquest que morta en aquell.”

 Gabriel Ferrater:
 “Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral, d’un home ordinari, com ho sóc jo.”
 "la cultura es compon molt més, molt més, de la matemàtica que de la poesia [...] Ara bé: dins d'aquest panorama de la cultura, ¿quin paper li correspon a la literatura i, més concretament, a la poesia? Li correspon [...] fer-li veure, a la cultura en general, que darrera de les meravelloses construccions intel•lectuals [...] hi ha un ésser animal, un ésser físic, que som els homes [...] és això, el recordar-nos que som parents de les bèsties, el paper de la literatura dins la cultura." 

 Josep Palau i Fabre:
 “El poeta és un mèdium; és a dir, un instrument o caixa de ressonància excepcional a través del qual els cataclismes, les convulsions (socials, polítiques o altres), els sentiments, les imatges, etcètera, es manifesten.” “El poeta té el privilegi -i la càrrega- de poder expressar el que és patrimoni comú.” 

 Paul Éluard:
 "El poeta és aquell qui inspira molt més que aquell qui és inspirat"

 Joan Fuster:
 "Al meu veure, no és això -emoció, experiència- el que es revela o diu en l'obra d'art, sinó una cosa més segura i constant, més profunda, que, pel seu compte, pot abraçar emocions i experiències: tot l'home, tot l'home junt: l'home sencer, en la seua integritat metafísica, si puc emprar aquest mot.

 Ramon Llull:
 "Hi ha una saviesa del seny i una saviesa -més alta- de la follia. Per a l'alta vida de l'ànima, el seny solament serveix per a decidir quan cal llançar-se a la follia." "És el seny que ha d'organitzar els béns que la follia ha conquerit i crear-los defenses. Però, ¿descansa mai, ha de descansar mai la follia?"
 "On pus oscura és la semblança, pus altament entén l'enteniment que aquella semblança entén."

 Miquel Bauçà:
 "Un poeta parla bàsicament de l'ésser.
 "És aquell que sap reconèixer que la seva mirada de les coses no coincideix amb la dels altres. La mirada, simplement. I accepta el conflicte. Els poetes dolents o falsos són aquells que presumeixen d'entendre la mirada dels altres.
 "Quan un membre d'una tribu esdevé cèlebre per alguna proesa, hom diu d'ell que encarna les virtuts d'aquella tribu. Un poeta, cèlebre o no, a part d'encarnar-les, les coneix, sap com funcionen. [...]
 "És un ésser especialitzat sobretot en la cosa nacional o racial o com se'n vulgui dir, en tractament i curació eventualment de les xàquies d'aquesta cosa. En absolut no és un psiquiatre. [...]
 "Ha d'assumir tres coses: 
-El que hi ha -l'existent amb el que exigeix: la llei de la gravetat, el sexe, l'estultícia, la grosseria de la vida...;
-El fet de no estar d'acord amb res d'això;
-Haver de maldar forçosament per a construir una altra cosa.
 "Un poeta és aquell que copsa l'Univers i no només la veïna del replà, i a més no pretén explicar ni una cosa ni l'altra. [...]

 Blai Bonet parla d'Els poemes cinematogràfics de Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman [...] Malle, Truffaut; l’alta poesia interpretativa de Jeanne Moreau, de Marlon Brando [...]; la lírica pintada de [...] Modest Cuixart, Picasso [...]; la poesia en directe de Jacques Brel, Brassens, Léo Ferré, la del català Raimon”. 

 W. H. Auden:
 "La poesia no és màgia. Si es pot afirmar que la poesia, o qualsevol de les altres arts, té una finalitat ulterior, és la de desil•lusionar i desintoxicar dient la veritat."

 Carles Riba;
 “La poesia és joc, però també foc; recerca, però també gràcia; coneixença, però també transcendència.” “En el fet poètic (en la inspiració), la pròpia llengua esdevé per al poeta una llengua estrangera que el condueix més que no pas la condueix ell.”

 Aquestes paraules de Riba destaquen que la poesia juga amb el llenguatge, i hi juga fonèticament, sintàcticament, semànticament, pragmàticament, fins aconseguir que sigui un altre llenguatge nou (un llenguatge poètic) per dir coses noves, per arribar al no-dit (per arribar a dir coses noves al cervell, al cor, al ventre). 
 
 
 

Metafísica - poesia

Hi ha una saviesa del seny i una saviesa -més alta- de la follia. Per a l'alta vida de l'ànima, el seny solament serveix per a decidir quan cal llançar-se a la follia. ( Ramon Llull)

El surrealisme no es proposa tant la creació de poemes com la transformació dels homes en poemes vivents. No es tracta de crear un nou art sinó un home nou. (Octavio Paz)

Tal vegada la reflexió més profunda sobre què és poesia l'ha feta Friedrich Nietzsche. Vegem en aquest apartat alguns fragments del seu escrit Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (Nietzsche, F. Sobre veritat i mentida en sentit extramoral. València, Ed. Diálogo, 2000. Text àmpliament comentat i amb una introducció sobre el pensament de Nietzsche).

"En la mesura que l'individu es vol conservar enfront d'altres individus, utilitzarà l'intel.lecte, en un estat natural de les coses, la major part de les vegades només per a la ficció: com que l'ésser humà vol existir de manera social i gregària tant per necessitat com per fastigueig, li cal un tractat de pau i, d'acord amb això, tendeix a fer que desaparega del seu món si més no el més brutal bellum omnium contra omnes. Aquest tractat de pau, però, comporta el que sembla ser el primer pas vers la consecució d'aquell enigmàtic impuls de veritat. És a dir, en aquest moment es fixa el que d'ara endavant ha de ser "veritat", o siga, que s'inventa una designació de les coses uniformement vàlida i obligatòria, i la legislació del llenguatge atorga també les primeres lleis de la veritat: perquè ací sorgeix per primera vegada el contrast entre veritat i mentida."
 

Ara bé, "coincideixen les designacions i les coses? És el llenguatge l'expressió adequada de totes les realitats?". La cosa en si és inabastable; el llenguatge "designa solament les relacions de les coses amb els humans, i per donar-ne l'expressió es val de les metàfores més atrevides." El llenguatge és la reproducció en sons articulats d'una estimulació nerviosa, d'una causa fora de nosaltres. Primer transferim l'estimulació nerviosa a una imatge: primera metàfora. Després transformam la imatge en un so articulat: segona metàfora. El llenguatge només transmet aparença, però no coneixement. Les paraules no ens diuen la cosa en si, sinó una visió, una aparença, que en tenim. Així "serp" vol dir "que repta", i "dragó", paraula grega per designar la serp, vol dir "que té la mirada lluent": això és una sinècdoque, com quan deim "vela" en lloc de "vaixell"; es designa un ésser per una aparença seva. Igual actua la metàfora: no produeix paraules noves, però els dóna un nou significat, com "boca d'un pou". I encara la metonímia, que designa l'efecte amb el nom de la causa, com quan diem "llengua" per "llenguatge". "Tenim la creença que sabem quelcom de les coses mateixes quan parlem d'arbres, de colors, de la neu i les flors, i certament només tenim metàfores de les coses, que no corresponen gens ni mica a les entitats originàries."
 

"Tota paraula esdevé immediatament concepte pel fet que justament no ha de servir de record a la vivència originària, única i del tot individualitzada gràcies a la qual es va formar, sinó que ha d'anar bé alhora per a incomptables vivències més o menys semblants -això és, mai no idèntiques parlant estrictament-, i per consegüent ha de ser apropiada per a casos netament diferents. Tot concepte sorgeix de la igualació d'allò desigual [...] i aleshores provoca la representació, com si en la natura, a més de les fulles, hi haguera quelcom que fóra la "fulla", més o menys una forma primordial segons la qual totes les fulles hagueren estat teixides, dibuixades, compassades, acolorides, arrissades, pintades, però per mans inhàbils, de manera que cap exemplar no haguera resultat correcte i digne de confiança com a reproducció fidel de la forma primordial. [...] El fet de passar per alt allò individual i allò real ens lliure el concepte. [...] Què és, doncs, la veritat? Un exèrcit mòbil de metàfores, metonímies, antropomorfismes; en poques paraules, una suma de relacions humanes que han estat augmentades, transferides, adornades poèticament i retòricament, i que després d'un ús de molt de temps a un poble li semblen fixes, canòniques i obligatòries: les veritats són il.lusions de les quals hom ha oblidat que ho són, metàfores que han esdevingut desgastades i sense força sensible [...] Encara no sabem d'on prové l'impuls vers la veritat: perquè fins ara només ens hem assabentat de l'obligació que la societat assenyala per existir, la de ser veraç, és a dir la de fer servir les metàfores usuals, i per tant, expressat moralment: de l'obligació de mentir segons una convenció fixa, de mentir en grups en un estil obligatori per a tots." 
 

"L'única manera de vèncer la multiplicitat és que nosaltres establim gèneres, per exemple, qualificar d'"audaços" tota una quantitat de formes d'actuar. Nosaltres ens ho explicam en posar-los sota el títol d'"audaç". Tot explicar i conèixer pròpiament no és més que posar un títol." Així, l'ésser humà "ja no pateix més el fet de ser arrossegat per les impressions inesperades, per les intuïcions, generalitza en primer lloc totes aquestes impressions i les converteix en conceptes més descolorits, més freds, per tal de lligar-hi el vehicle de la seua vida i de les seues actuacions. Tot allò que eleva l'ésser humà per damunt de l'animal depèn d'aquesta capacitat de volatilitzar les metàfores intuïtives en un esquema, això és, de dissoldre una imatge en un concepte; perquè en l'àmbit d'aquests esquemes és possible quelcom que mai no podria aconseguir-se sota les primeres impressions intuïtives: edificar un ordre piramidal segons castes i graus, crear un nou món de lleis, privilegis, subordinacions i delimitacions, que ara es presenta enfront de l'altre món intuïtiu de les primeres impressions com allò més fix, més universal, més conegut, més humà, i, per això, com allò regulador i imperatiu. Mentre que tota metàfora d'intuïció és individual i no n'hi ha cap altra igual i, per aquesta raó, sempre sap escapar-se de tota classificació, el gran edifici dels conceptes palesa la rígida regularitat d'un columbarium romà i insufla en la lògica el rigor i la fredor propis de la matemàtica. [...] sobre aigua corrent, aconsegueix enlairar una catedral conceptual infinitament complicada; és clar, per tal de trobar suport sobre aquests fonaments cal que siga una construcció com de teranyines, prou fina perquè se la puguen endur les ones, prou ferma perquè el vent no la destrosse. [...] El seu procediment és: prendre l'ésser humà com a mesura per a totes les coses, amb què parteix, però, de l'error de creure que té immediatament davant seu aquestes coses com a objectes purs. S'oblida, per tant, de les metàfores intuïtives originals en tant que metàfores i les pren com les coses mateixes." "No obstant, no hi ha expressions "pròpies", ni coneixement propi sense metàfores. Però la il.lusió hi subsisteix, és a dir, la fe en una veritat de la impressió sensible. Les metàfores més comunes, les usuals, valen ara com a veritats i com a mesura de les més estranyes. En si, aquí domina només la diferència entre costum i novetat, freqüència i raresa. Conèixer no és més que treballar amb les metàfores preferides, per tant una imitació ja no percebuda com a imitació. Per això, el coneixement naturalment no pot penetrar en el regne de la veritat."
 

Però, "Aquest impuls vers al formació de metàfores, aquest impuls fonamental de l'ésser humà que no es pot deixar de banda en cap moment perquè amb això es deixaria de banda l'ésser humà mateix, no està, en veritat, vençut, a penes si es troba contingut pel fet que a partir dels seus vaporosos productes, els conceptes, es construeix un nou món, rígid i regular, com una fortalesa per a ell. Mira de trobar per a la seua activitat un nou àmbit i un altre llit de riu, i ho troba en el mite i, en general, en l'art. Sense parar desordena les rúbriques i cel.les dels conceptes perquè hi introdueix noves transferències, metàfores, metonímies; sense parar mostra les ganes de configurar el món existent de l'ésser humà despert d'una manera tan acolorida, irregular, inconseqüent, incoherent, tan plena d'atractius i eternament nova com ho és el món dels somnis. En si, certament, l'ésser humà despert només s'adona d'això, del fet que està despert, per mitjà del rígid i regular filat de conceptes, i justament per això de tant en tant arriba a la creença que somia si una vegada l'art esquinça aquest filat de conceptes."
 

"Aquest monstruós bastiment i edifici amb bigues dels conceptes, subjectant-se al qual l'ésser humà indigent se salva durant tota la vida, per a l'intel.lecte alliberat només és un entaulat i una joguina per a les seues obres d'art més atrevides: i quan ho trosseja, quan ho llança sense ordre ni concert, quan irònicament ho compon de bell nou, ajuntant-hi el més heterogeni i separant-ne el més afí, aleshores revela que no li calen aquells remeis d'urgència de la pobresa, i que ara no el dirigeixen els conceptes sinó les intuïcions. Cap dels camins regulars no condueix des d'aquestes intuïcions a la terra dels esquemes espectrals, les abstraccions: no ha estat feta la paraula per a les intuïcions, l'ésser humà calla quan les veu, o només parla amb metàfores prohibides i amb connexions conceptuals inaudites per tal de correspondre creativament a la impressió de la poderosa intuïció present, si més no mitjançant la destrucció i ridiculització de les velles barreres conceptuals. [...] Allà on l'ésser humà intuïtiu, com potser en la Grècia més antiga, maneja les seues armes de manera més poderosa i victoriosa que el seu contrari, en cas favorable es pot formar una cultura i fundar el domini de l'art sobre la vida".
 
 

LA POESIA A L'ESCOLA
(Dins: FONOLL, Celdoni, La poesia a l'escola, "la caixa", 1987) 
 

 Un temps a l'escola s'aprenien poesies de memòria, n'apreníem, i potser les que més m'agraden, de totes les poesies que he arribat a llegir en aquesta vida, són les que vaig aprendre de memòria en els meus temps escolars. És clar que vaig tenir sort: les poesies que em feren aprendre eren La Serra, El Pi de Formentor, La Balenguera, d'altres coses de Joan Alcover i de Costa i Llobera, La Colcada de Pere d'Alcàntara Penya, Porqueret de la pellissa de mossèn Riber, tot allò que fa part del que, abusant un poc del terme, podríem anomenar literatura nacional de Mallorca. 

 Després, anant el temps, la poesia se'n va anar de l'escola: deien que allò eren exercicis memorístics sense sentit i que no treien cap enlloc. Pobra, blasmada i desventurada Memòria!  Però bé que en va treure revenja, d'aquest injustíssim greuge, la Memòria: com més anava, més poca cosa sabien, la gent que sortia de les escoles, dels instituts, de la Universitat. Perquè l'aprenentatge, el coneixement de la Poesia suposa el coneixement de tota la matèria de la saviesa humana: de la Matemàtica, de la Física i de la Química, de la Biologia, de la Geologia, de la Geografia i de la Història i fins i tot de la Llengua i la Literatura. 

 Em direu que faig enginyosos jocs de paraules, i l'errareu. Hi ha una veu comuna que tots entenem perquè és de tots: el matemàtic que sap i entén La vaca cega és capaç d'explicar la més complicada fórmula de la Informàtica al més negat dels seus auditors i fer-se entendre; un economista farà entenent el que és una lletra de canvi si ha llegit L'Atlàntida; un físic que conegui la poesia de Foix o d'Espriu farà entenents sense esforç les equacions més abstruses de la Física nuclear; i cal ésser un bon lector de Poesia per donar a conèixer, amb claredat i sense dubte, la Lingüística estructural i els nous corrents de la Crítica literària. Ah, sí! Tot coneixement suposa una comunicació; els coneixements incomunicables no existeixen perquè no serveixen de res: són com els que tenen aquells savis dolents de les pel•lícules, que sempre acaben perdent perquè es volen fer els amos del món quan no són ni els amos d'ells mateixos. I la comunicació no és possible més que a través d'un llenguatge comú, d'un llenguatge que ens agradi a tots perquè tots l'entenguem, no solament com a llenguatge funcional, per comunicar-nos elementalment els goigs menuts i les perites misèries de la vida, sinó com a llenguatge d'alta bellesa i de significat profund, que ens remogui el fons de la nostra ànima, on sol estar colgada la saviesa, sense que ho sapiguem ni nosaltres mateixos, perquè, dormida ella, no l'hem anada mai a despertar. 

 Ben arribada sigui, doncs, la poesia a l'escola. Que eles nostres escolars escoltin i aprenguin aquesta veu que ens uneix, que ens procura la comunicació profunda que ens cal, no ja com a gent que accedeix, per graons comptats, a la cultura, sinó simplement com a poble. Que les paraules dels nostres poetes ens ajudin a saber i a entendre, perquè en les hores decisives, donant-nos, en nom de la Poesia, estretament les mans, ningú no pugui fer enrera el nostre pas que avança cap al coneixement, cap a la comunicació, cap a la llibertat. 

  JAUME VIDAL ALCOVER
  Barcelona, onze de setembre de 1983
 

Una nota per a l'ensenyament secundari

 Repetim que aquestes antologies són pensades per a l'ensenyament primari. A partir dels 12 anys, acabada la primària, ja és una altra qüestió. Som partidaris de no restringir ja la poesia en funció de la temàtica o de la suposada dificultat, sinó només pensant poemes que els puguin agradar (o que ens agradin a nosaltres). A aquesta edat són més dels que ens pensam que estan preparats per a llegir qualsevol cosa (si no ha fallat estrepitosament l'ensenyament primari o si no falla estrepitosament l'equip de mestres que tingui ara). Per això creim que ja podeu fer servir qualsevol llibre o qualsevol antologia (tingueu en compte que ja tenen pels pels baixos). 

 I encara més, a aquestes edats de deler, d'independització dels adults, és quan més poden sintonitzar amb la poesia, quan més la poden gaudir (difícilment  un jove que s'introdueixi a la poesia en aquestes edats la deixarà al llarg de la vida). 

    Reproduïm aquí algunes frases de Tomàs Llopis (catedràtic  d'institut de La Marina Alta) "Apunts per a un curs de poesia a l'ensenyament secundari", dins Articles de didàctica de la llengua i la literatura 10. La poesia, Barcelona, Graó, 1996) 

 Diu Borges: "He estat professor de literatura [...] Quan els estudiants em demanaven bibliografia, els deia: "no hi importa la bibliografia; al cap i a la fi, Shakespeare no va saber res mai de bibliografia shakespeareana" [...] Per què no estudiau directament els textos. Si aquests textos us agraden, bé; i si no us agraden, deixeu-los, ja que la idea de lectura obligatòria és una idea absurda: tant com ho seria parlar de felicitat obligatòria. Crec que la poesia és quelcom que es sent, i si no sentiu la poesia, si no teniu sentiment de bellesa, si un relat no us porta al desig de saber què va passar després, l'autor no ha escrit per a vosaltres. Deixau-ho de banda, que la literatura és bastant rica per oferir-vos algun autor digne de la vostra atenció i que llegireu demà." 

 "Acostumats als textos narratius carregats d'acció, perquè si no en tenen la cosa ja es fa més difícil, no posseeixen l'entrenament suficient per a la lectura poètica, per a construir la seva pròpia lectura del poema. El consum de la poesia arrossega  un vici de lectura que caldrà salvar de bon començament. Si prenem, per exemple, dos versos de Vicent Andrés Estellés trets del darrer poema de l'Hotel París, que no reprodueixo complet per economia d'espai i perquè són de sobres coneguts, i els declamem en un classe: 

MENTRESTANT LA PORTERA VA PIXANT PER L'ESCALA
I TRUCANT A LES PORTES AMB UN COLP DE MAMELLA 

els escarafalls de l'alumnat seran colossals davant l'escàndol i l'antipoeticitat de mots com pixant o mamella i segurament no percebran la musicalitat del ritme ternari inserit en dos alexandrins perfectes: 

u u - u u - (u) // u u - u u - (u) 

Però encara fóra més greu si no sabien trobar el valor metafòric contingut en aquest altre vers del mateix poema: 

I EL COSÍ LA SEGUEIX BRANDANT EL CANELOBRE 

Crec sincerament que cal que dissenyem un programa d'entrenament de la lectura poètica en el qual contemplem diverses lectures i relectures atenent cada vegada a un aspecte que sigui realment funcional per a una bona aprehensió del text, sempre partint de la contextualització potencial que en pugui fer l'alumne, bé des de la seva experiència lectora o vital o bé des de la informació que pogués transmetre el professor per tal que el poema fos entès.
 En segon lloc, aquest  programa ha de partir necessàriament d'un inventari de textos poètics significatius -en el sentit constructivista del mot- per a l'alumnat.
 En tercer lloc, caldria establir els mecanismes d'avaluació que permetessin de saber si la poesia ha arribat a "sentir-se"."

inici

Poesia a l'escola

Pàgina de presentació MAG POESIA