la cavernadejosep palau i fabre
 

REPARTIMENT

Mestre................... Jaume Martínez
Deixeble................ Lorena Valenzuela
Guàrdia vell........... Bernat Ramis
Guàrdia jove.........  Toni Palou
Home (Gurt)........ . Joan Burgos
Dona...................... Sandra Fernández
Nen........................ Laura Martínez
Nena....................... Raquel Jaime
Demiürg................. Paloma Vidal
Captiu primer......... Saura Cernuda
Captiu segon....... ..Aitana Garrido
Captiu quart........... Eva Martorell
Captiu cinquè......... Marta Puigserver

Fitxa tècnica

Disseny gràfic.... Jaume Falconer
So....................... Maria J. Jiménez
Llum................... Mariví Prieto
Regidoria.......... .Aitana Garrido
Coreografia....... ,Maria Antònia Font
Ajudantia............ Sandra Fernández
Escenografia...... Jaume Falconer
Direcció............. Antoni Artigues
 

**********************************************************************


dijous 13 de març de 2003 a les 12 i a les 20 hores 
(100 i 150 espectadors)

************************************************************

[palau parla de la caverna]

* El 1952, ja a París, vaig escriure la primera versió de La caverna, basada en el mite platònic que obre, si la memòria m'és fidel, el llibre setè de La República  de Plató. El professor Xavier Zubiri, en començar l'any escolar 1942-1943, en aquesta mateixa Universitat [de Barcelona] encetà la classe de filosofia amb l'exposició d'aquest text. A mesura que l'explicava se'm feia evident que podia ser convertit en una obra de teatre, de contingut a la vegada sociològic, a causa del contrast que s'estableix entre els esclaus que no es mouen de la caverna i el que n'és alliberat, quan torna, i metafísic, a causa de les preguntes que engendra en aquest els seus canvis de situació. Vaig trigar deu anys a realitzar el meu projecte.
     (Josep Palau i Fabre, Universitat de Barcelona, 2000)

* Em fa il.lusió que vulgueu muntar La caverna. És la més ambiciosa de les meves obres de teatre i la més difícil de muntar. L’actor ha de tenir qualitats de ballarí, que després han de desaparèixer.
Crec que cal defugir les complicacions i fer-ho d’una manera senzilla, com vàreu fer el Kolhas. Recordo un consell que em va donar Cocteau quan el vaig anar a veure amb la pretensió, pobre de mi, de muntar la seva “La machine infernele”. Em va dir: “faites-le en pauvre”. Feu-ho en pobre. Em penso que el consell es pot aplicar a La caverna.
Una forta abraçada
     (J. Palau, Grifeu, 10 de setembre de 2002)

***********************************************************

[paraules de josep palau i fabre]

* La llibertat és això: no estar obligat a res, a cap imposició exterior, a cap compromís, ni que sigui amb un mateix. Poder disposar, en nosaltres, de tot, començant per nosaltres. Quisvulla pot ser emperador del món. No li cal sinó apoderar-se de la immensa fortuna que té a l'abast de la mà, cada dia, a cada instant. 

* L'Occident, o el que des de Grècia hem convingut d'anomenar-ne Occident, ha estat una valoració de la llum, del dia. Tota la poesia que avui se salva (la que ens salva) reposa sobre les entranyes de la nit [...] Novalis amb els seus Himnes a la Nit, o Baudelaire, o Poe, o Mallarmé, proven tots el mateix. La nit fecunda l'esperit. El dia és el cos.

* Si el romanticisme és vist exclusivament com una escola literària, aleshores el meu teatre és un teatre caduc. Si el romanticisme és considerat, com jo el veig i l'entenc, com un corrent molt més vast que decorre paral.lel als altres moviments d'alliberació de l'home i que contribueix a aquesta alliberació, aleshores el meu teatre és encara un teatre vigent.

* Considero que no existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans -joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor- com la que conté la de Picasso i, per tant, cap a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral. 

* No és veritat que la nostra llengua i la nostra poesia siguin respectades. Mentre del bressol a la tomba no impregni la vida de tots els ciutadans dels Països Catalans en tots els ordres. 

* Dubto que hi hagi algú al país que hagi treballat  la música de la paraula com jo. Quan faig un poema, miro molt l'aspecte musical. Em sé milers de versos de memòria, no perquè en tingui molta, sinó perquè durant els anys de clandestinitat em vaig dedicar a recitar-los en veu alta per escoltar la música de la llengua.

*************************************************************

[a l'entorn de josep palau i fabre]

El Teatre Nacional de Catalunya és qui s'hauria d'encarregar de posar en contacte la gran aportació de Palau amb el públic normal i corrent. Però aquesta és una història sobre la qual no volem insistir més. Tenim més de vint anys de democràcia i els responsables dels nostres teatres subvencionats semblen, no solament no fer res per recuperar la tradició moderna del teatre català, sinó que hi ha com una impressió generalitzada que se'n vol negar absolutament l'existència.
     (Ricard Salvat)

I què és allò que, gairebé sempre, té aquest alquimista a l'obrador? Obres d'altres autors. L'autor obra obres. Les obres esdevenen un material on Palau recerca i rastreja infatigablement una identitat genèrica. [...] Aquest "jo és un altre" de Rimbaud, de Palau, aquesta idea d'"evaporació del jo" de Baudelaire, que Palau veu encarnada en Picasso, aquest jo múltiple i col.lectiu, sota les diferents aparences òptiques del qual l'autor ha d'aconseguir fer sorgir un dramaturg, fan, d'altra banda, que, per Palau, l'obra d'autor i l'obra d'investigador es confonguin completament. 
     (Perejaume)
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA