***

Palau i Fabre, Josep, "Les paradoxes de la tragèdia", Serra d'or 339, gener 1988

L'escissió entre els intel.lectuals i el poble, a Catalunya, no ha fet sinó accentuar-se a partir del 1900 i, en aquest sentit, el panorama de la nostra tragèdia és paradigmàtic sobre el que estem dient. [...]
Les classes governants del país, amb Prat de la Riba al davant, aconseguiren allò que volien: que el poeta deixi de mirar entorn seu i es dediqui a mirar només en el seu interior. Recordem que durant l'elaboració de Nausica és afusellat Francesc Ferrer i Guàrdia, a la tardor del 1909. Ni un batec dels esdeveniments no es trasllueix en la seva obra, res no altera el seu ritme apol.lini. Els polítics han aconseguit marginar el poeta, que era la veu col.lectiva. O amputar-lo en allò que tenia de veu col.lectiva. [...]

El nou Prometeu encadenat  [d'Eugeni d'ors, 1920] té un abast netament col.lectiu. [...] El nou Prometeu encadenat feia por i ha continuat fent por [...] L'obra és, sense equívoc possible, un crit de rebel.lia a favor de les classes proletàries i, en aquest sentit, torna a acostar, com potser no ho havia fet ningú llevat d'Ignasi Iglésies a través del melodrama, l'intel.lectual al poble. [...] Una tragèdia en prosa, el 1920, era, estèticament, un acte agosarat, d'avantguarda. [...] 

[Judit de Sagarra, 1929] l'0bra fou un fracàs; es representà cinc o sis vegades. El públic barceloní es desentengué de la tragèdia i de les possibles al.lusions que contenia als esdeveniments contemporanis, potser perquè per boca de Judit li eren dites unes quantes veritats que no acabava de pair, que no l'interessava d'escoltar. "Judit: De la pàtria m'heu dit? ¿I sou vosaltres, / la vostra avarícia i vostres conveniències, / i la por que us rosega les entranyes, / la vostra llar amb tuf d'hipocresia, / i el vostre jaç tranquil, això és la pàtria?"

***

Escrit mecanografiat sobre la tragèdia llegit a la Universitat de Barcelona: Barcelona, maig del 2000

Una de les coses que més m'inquieten actualment és la pervivència del Noucentisme. [...]
A Catalunya, hem passat de la Monarquia a la República, d'aquesta a la Guerra Civil i a la Revolució, d'aquestes a una derrota i a un esfondrament del país sense precedents, el 1939, i resulta que continuem defensant i arborant els mateixos valors que fa cent anys, com si no hagués passat res. [...]
Recordem, per començar, que el Noucentisme s'anomena d'antuvi Mediterranisme, i que aquest fou erigit, en front del Modernisme, per lluitar contra les boires del nord i les seqüeles d'un romanticisme tardà. [...]  el Noucentisme només havia tingut en compte un aspecte del Mediterranisme, que és l'aspecte endreçat, equilibrat, apol.lini, i havia deixat, completament oblidat, quan no l'havia defugit, l'altra dimensió, la que d'acord amb la classificació nietzscheana, de tots coneguda, podem anomenar el dionisisme.        En defugir aquesta cara de la medalla, el Noucentisme s'amputava automàticament, la possibilitat de la tragèdia, dels oracles, dels misteris de l'excés, de la vidència. Els aspectes obscurs, si voleu de la nostra naturalesa i del nostre comportament, que són segurament més poderosos que els aspectes clars, quedaven eliminats. [...]
una de les limitacions del Noucentisme era la de voler una societat tan endreçada i tan formal que no permetia l'eclosió de la tragèdia, que és excés.[...]
Eugeni d'Ors, amb el seu Nou Prometeu encadenat, supera i anul.la el Noucentisme. 

L'estètica, el concepte de bellesa heretat del Noucentisme, és el cavall de batalla que caldria revisar a fons per sortir-nos de l'actual cercle aviciat.

muntatges en curs

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA