Josep Palau i Fabre- Magisteri Teatre-Mag Poesia

Clica la foto i sentiràs Palau dient "Mèdium"
L'Estel (S'Arenal de Mallorca) 13-03-96

doctor honoris causa
muntatges de mag poesia
el monstre
dansa de l'odi sobre la tomba de franco
l'afrau (diversió per a titelles)

PICASSO PUR

Fer néixer les coses dient-les: heus ací el miracle.

Aigua, pa, dona taula.

Fer néixer, davant dels nostres ulls, com si no les haguéssim vist mai, les coses que estem cansats de veure.

Aigua per beure.
Pa per menjar.
Dona per estimar.
Heus ací el miracle.

Hi ha dona nua i dona despullada.
Nua, és a dir, abans del vestit.
Les dones de Picasso són sempre nues.

En el principi fou la dona.

josep palau i fabre, doctor hc de la uib

dia 23: exposició "palau i fabre, poeta" i representació de "príncep de els tenebres" a càrrec de magpoesia, i "palau nu" a càrrec de cia dionís
dijous, 24 de febrer al matí a son lledó:
acte d'investidura
amb el padrinatge de catalina cantarellas i antoni artigues
dijous, 24 de febrer a l'edifici guillem cifre del campus de la uib a les 20:
el muntatge "vides de picasso" de quim lecina
arxiu fotogràfic

El monstre
(dins Obra literària completa II. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2005)

El meu camí, la meva obra futura es condensava en la interacció -gairebé hauria de dir en la interpenetració o en la còpula- de l'essència que informa els dos llibres que em feien companyia [el 1937-38] i amb els quals jo m'havia reclòs: el Llibre d'Amic e Amat de Ramon Llull i les Obres de Rimbaud [...] fou el concepte llampeguejant d'alquímia, explícit en les pàgines de Rimbaud, implícit en les de Ramon Llull, el que provocà la meva il.luminació [...] estava en una situació de desertor, tancat, amagat en una finca de l'avinguda de la República Argentina.

Jo crec que llegia Artaud per no tornar-me boig. La identificació amb la seva follia era l'únic remei que trobava per mantenir el meu equilibri.

El meu llibre Càncer.
Aquest minúcul llibre de poemes, escrit en els moments més negres viscuts a Catalunya abans de venir a França, me l'havia endut no sé si copiat a màquina, però sabent-me'l de memòria per si el mecanoscrit m'era confiscat a la frontera. Representava el meu crit de rebel.lió i de confrontació màxima amb la societat barcelonina i amb l'estètica anquilosada. Em calia salvar-lo.

Tot just nat, vaig refusar el pit de la meva mare i m'hagueren de dur a una dida, a Badalona, perquè no em morís de gana, a desgrat que la llit de la meva mare, segons viag sentir contar al meu pare, va ser analitzada i era bona. ¿Per què la vaig refusar tan obstinadament? ¿Com s'explica un fet així? Em sembla haver comprès més tard, molt més tard, tot el que vol dir... La meva mare no em desitjava, simplement; no desitjava tenir fills.

La meva vida amorosa, sexual i eròtica ha estat un desastre: així com sona. [...]

El 1931 vaig començar a masturbar-me conscientment i metòdica. La primera vegada creia que em moria, de tan forta que va ser la sotragada. [...]

Al cap de dos anys havia de conèixer la dona de la manera més venal i trista d'aquest món!

Per a mi, barceloní i, per tant, ciutadà, la primera cosa que m'assalta de la poesia de Maria Mercè Marçal és l'olor d'espígol, de farigola, de bosc, de matolls duts pel zèfir des del seu país, Ivars d'Urgell. [...] Maria Mercè Marçal se'ns ofereix, a través de les seves estrofes, convertida en naturalesa. I jo diria que allò que diferencia més la seva poesia no és tant el seu lèxic o certes formes expressives típiques del seu terrer, com el perfum, l'aroma que aquests mots i aquestes formes duen amb ells. En cap poesia de cap poeta nostre no se m'ha fet present, com en el seu cas, aquesta alenada agradosa que desprenen els seus versos en llegir-los. [...] Aquesta flaire que va semnpre endavant, que avança fins a esvair-nos, crec que és el tret més profund i distintiu d'aquesta poesia. [...] Maria Mercè Marçal és la gran apassionada de la poesia catalana moderna, com Salvat-Papasseit n'és el gran apassionat.

Em sembla que un monument a Joan Salvat-Papasseit, que és com dir al més gran avantguardista que hem tingut [...] ha de ser al menys encarcarat possible.
Jo havia imaginat un petit vaixell -un veler, naturalment-, ancorat a la Barceloneta, però amb la possibilitat de salpar, o sia amb els camins sempre oberts al davant; duent, a proa, ben visib le, el nom de Joan Salvat-Papasseit. Un vaixell que es digués Joan Salvat-Papasseit i que fos visitable, amb una bandera flamejant al cim i gallardets de colors a les cordes. La cabina la veig atapeïda de records del poeta [...] Hi veig fotos de Salvat-Papasseit a totes les edats, fotos dels seus amors, de la seva filla Salomé, gravats o estampes de la Barceloneta del seu temps; facsímils dels seus llibres o dels seus manuscrits [...] I, per mitjà d'una cassette, la possible audició dels seus poemes, allí dins, acompassats amb el bres de les onades, amb l'olor del salobre saturant els narius, amb l'ànsia d'un possible viatge sempre latent.