poemes
versions (passolini, montale...)

una pàgina de comadira

4 DE FEBRER DE 1945 

I tu, papà, gran cabronàs, ¿què hi feies
a dalt de la tribuna, si no eres feixista?
Vestit de blau marí, palplantat, la mirada llunyana,
sembles absent de tot. Poder? Cap no en tenies.
Avantatge? No cap. Potser veure teatre
de franc des de la llotja municipal, anar
vestit de gala a dalt del presbiteri
els dies sants, mentre la catedral
s'omplia de creients si més no en l'espectacle.
(Un reflex blau molt clar m'arriba del brillant
que dus a la corbata mentre jo, arrecerat
en algunes faldilles, m'omplo a poc a poquet
de tenebra i de por, de pecat i calfreds.) 

Ara, però, és un matí d'hivern
i tu t'estàs a dalt de la tribuna,
voltat de gent estranya, de senyores
elegants amb pells esborrifades, evasperon hispanes,
dones del general, del jutge, del delegat d'Hisenda...
Tens quasi quaranta anys, dos fills i mig,
un uniforme blau marí com cal en aquests anys mansíssims
i ets encara
fill de papà sense massa pervindre
(massa germans per un pastís petit)...
Però tu poc hi penses: ets el gran.
I amb mirada llunyana, a dalt de la tribuna,
veus com passa el desfile.
   També així et passaran
els vint anys de la vida que et queda,
sempre una mica absent, sempre com si portessis
un uniforme estrany, amb el cap sota l'ala,
preservant-te de tot, caminant poc a poc
per un món que ja mai no sabré si era el teu. 

 (D'Àlbum de família)
 
 
 

Jo deixo per l'Espriu, poeta de titelles,
el seu mític ramat de rostres de cartró,
car jo no sé trobar entre tals meravelles
una carn que en mi pugui desvetllar passió.

(Del sonet L'IDEAL) 
 
 

Poesia:

Un desig fosc: 
balbuceig solitari. 
¿L’estil? Anguila 
que s’esmuny entre línies.
El sentit és el silenci.

(D'En quarentena)
 

LLACUNA

Per la negror dels núvols,
el verd vellut de l’ànec.
Mai no ha segat les bogues
el ganivet de l’aigua.
Pel llot, entre ranuncles,
no reconec petjades.
Un batec d’ales torba
un silenci d’escames.
L’agró, llunyà, devora
la temorenca carpa.
Cucs cecs a sota terra
i a dins de les entranyes.
Em nego a la llacuna
de solitud que em salva.

     (De Desdesig,  Barcelona, 62, 1976)



ESCARABATS

Lents, lluents,
per les coves més fosques
que ells mateixos excaven,
afan camí consirosos.
Senten l'altra presència?
Altres èlitres durs?
Dubten, retrocedeixen,
tots amb el seu fardell.
De cop,
hi ha un refrec instintiu.
Goig o dolor? S'ataquen
acarnissadament,
llancen sucs verinosos.
Una dansa macabra
de taüts xarolats.
Hi ha qui perd i qui guanya.

Tu mira.te'ls: recorda
que també et són germans.

inici

poemes solts

Pàgina de presentació MAG POESIA