el vent i la casa tancada
llibre dels homes
haikus del camioner
gitana roc
mos de gat 
aioç 
ver7s de la terra    

el vent i la casa tancada
(1990. Columna)
 

CIUTAT

Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l'escuma,
l'atzur del cel sota els àlbers del riu...
Te n'he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.
 

VERTIGEN

Penso en la nit que ens vàrem conèixer,
la Barcelona dels setanta i la teva adolescència:
una camisa blanca descordada, els texans ajustats
sobre les teves rodones, perfectes natges
i el fulard amic del vent
i el teu riure de fruita i llavis.
Era una casa bruta, plena de haixix i de moros,
matalassos sobre el terra i parelles rodolant-hi,
el xampany que duia sobre la pell calenta,
el teu tacte lliure fregant-me les espatlles.
Penso en el vertigen de mirar-te:
la nit, com dalt d'un espadat immens,
el soroll llunyà de les onades.
Sempre que t'abraço retorna el vertigen.
 

"M'AGRADA ACARONAR-TE QUAN ABSENT..."

M'agrada acaronar-te quan absent,
dorms i no em saps i el teu cos llunyà
com deixats entre llençols records de seda,
seda blava i fresca, memòria per al tacte,
es commou, bella flor esparpellant-se
a l'albada de la meva tendresa.
Hi ha les corbes i els racons del teu cos,
la meva geografia, Jaume.
Hi ha viatges solitaris.

inici

llibre dels homes
1998

(I sobretot per a rosa Abellà, ma mare, la qual l'hagués
llegit dient "Nena! És que no sé... Sí que fa riure, però no 
t'acaba de deixar riure... Tens una visió massa negra de les
coses", i que no ho podrà dir perquè acaba de canviar de
barri.)

ON L'AUTORA PASSA EL TEMPS RECORDANT 
A QUI LI DÓNA LA GANA

Seràs primer
penis golafre
de color cafre, 
tu el catòlic
que pateix còlic,
tu el director
del pilastró
que just s'arruga
quan la berruga
li veu la dona.
Tant se me'n dóna
que tothom sàpiga
ni que no hi càpiga
en vers estret
que ets de Canet,
canes tenyides
perdonavides
podràs dragar
aquest anar
de versos àtics
tan poc simpàtics?
Si ho he de dir
que el que és a mi
si em perdones
o t'hi abones
tant se me'n fot
i fins i tot
riem el guany
amb el company...
Recordes quan
no fa pas tant
em deies fluix
com cotó fluix
mal esquerdill
de tenir un fill
ben d'amagat?
Amaga el gat
que se t'ha vist
i és molt molt trist.
I fora tema
que aquest es crema.
I tu ja ho deies,
que gens no reies
d'aquesta treva
amiga meva.
Si tu, homònima,
ets dins la nòmina
curta i segura
que sempre dura
d'amics dels bons.
Toquem canons
senyora Coll
i de bescoll
saludo l'Elsa
que et fa de melsa
i per molts anys
sense paranys
que bé te'n faci
i no es desfaci
res entre naltres.
I de les altres
traient el cap
abans que cap
entre gin-tònics
i versos fònics,
entre secrets
dits en secrets
d'impresentables
i menyspreables,
véns tu, Oh Montse,
que vols aconse
guir que ens trobem
-i bé que ho fem-
quan són les tantes
i portem tantes
copes a sobre
que parlem sobre...
Bé. Tu ja ho saps.
M'hi poso taps.
I per tu, Tresa,
sense peresa,
perquè al treball
ens fem un tall
de riure penes
a les esquenes
d'alguna fleugma
-que rima amb zeugma-
per no dir qui
perquè així
no em renyaràs
de posar el nas
allí on no em criden
si no m'hi criden
o bé no hi cabo.
I aquí acabo,
estimats meus,
seguiu els peus
mètrics d'aquesta
que té la testa
i que s'entesta
a inventar
i recordar.
I tu, xaruc,
decrèpit, ruc,
només m'ocorre
que ho deixem córrer.
 

IX

Vaig acabar
d'estudiar
el curs cinquè
l'any en què
la UCD
es va desfer.
Pujà el PSOE.
Mercès al Boe
vaig poder entrar
a treballar
en una escola.
Vivint tot sola
en un pis ample
del gran Eixample
vaig fer un parèntesi
però tan cèntesi
mal que durà
si fa no fa
un mig badall.
Així en un ball
bevent xerès
trobí promès
fill d'un burgès
entès, marquès, 
decorador, 
un gran senyor
mig tarambana
que allà a l'Havana
tenia terra
dins d'una gerra.
Tanta riquesa
que fins marquesa
era la tata.
Sota la mata
les punxes dures
de les factures
darrera baula
paraven taula.
El meu promès,
era un encès,
o almenys en fama,
devot de Brahma,
feia cant tàntric
vivint a can tric
i traca. Era
un noi bandera.
Parlà d'amor
i em donà el cor
-per a ell la poma-
camí de Roma.
Partírem pomes
destins i plomes.
Convé saber
que altres n'hi hagué
(prò cap de Múnic),
abans que l'únic
el vertader!
em fes puré.
Estalviaré
el llarg paper
que vam firmar
ell esquerrà
i jo dretana
a hora tardana
davant d'un jutge
vestit de sutge
i moaré.
Estalviaré
el llarg convit
i el poc profit
que en vam haver.
Estalviaré
la nit de noces.
Niré a les brosses
i pariré
un sol bebé.
Sola en el part
que ell feia tard
a un gran treball
on feia el gall.
Sola també
amb el bebé
nant cap a casa,
canviant la gasa
sense saber
què s'ha de fer.
mentre ell prolífic
feia el científic
i es doctorava
en llengua eslava.
Aquest desfici
fou a l'inici,
en vaig aprendre
i em vaig reprendre.
Vaig estudiar
sense parar.
Vaig treballar
i vaig rentar
sense fer blasme.
Amb entusiasme
era mildones
i totes bones:
mama, fregona,
puta, minyona,
treballadora,
menstruadora,
senyora tal
i intel.lectual.
Trobava hora
per ser escriptora
de vena blava.
Esgarrapava
quarts als segons
per als collons
d'aquest marit
tan eixerit,
tan competent
tenir content.
Un pèl cansada
la cansalada!
Tot esclatà
quan començà
a llegir el llibre
el mateix llibre
que estàs llegint
gràcies a un tint.
Es va enfadar
i amenaçà
amb què sé jo.
Vaig dir que no,
pujat el to
de mot i so
i em separí
per a fugir
d'un gris demà.
Em vaig donar
com a present
d'avorriment
un primer amant,
sempre encertant,
que era un bon cínic
(el meu ull clínic!);
un respectable
marit afable.
I repeteixo
-i també em queixo-
del segon jan
un tio gran
que aprofità
el tarannà
del desconcert
i en un concert
se'm declarà.
Hi vaig anar
com una reina
i enmig la feina
se'm va posar
a fer ba ba
llengua penjant
salivejant,
semblava un zombi
sortit d'un combi.
I acabo aquí
amb un destí
que ha fet camí
amb mi i per mi.
Homes adéu,
i no vingueu.
Me'n vaig a peu.
 
 
 

haikús del camioner

Les mans tinc plenes
de presó pura. Reixa
d'on fuges, somni. 

Si la pluja ve,
amb el seu bes mullat ve,
jo també vindré.

Sota el seient
porto vins, licors, estels
i roba vella.

A la maleta, 
daus perduts, jugats al cor
papers, baralles.

[...]

Paret tan blanca
t'assetja el fosc gargot
a l'eixarranca.

Parets de pedra
sou l'ànima antiga,
de sutge, negra.

Paret reclosa,
qui sap el teu missatge,
la teva nosa?

Paret venuda,
la multinacional
plega a la una.

[...]

Jo et portaré,
vell vagabund homèric
fins a Montpeller.

I de Montpeller
del vell port no me'n mouré
ni que m'hi matin.

Si m'hi mataven
fossin unes mans dolces,
plenes d'espines.

[...]

Dóna'm un parrac
de felicitat penjat
d'una lluerna.

Dóna'm el teu pit.
Abeura'm la set de set
que no se'm passa.

Roba'm el sexe,
talla-me'l a daus. Sembra'l
a l'esplanada.

Arrenca'm els ulls
amb botons blancs de nacre
d'ullal ben negre.

[...]

Follaré verge
la puta carretera,
la d'ulls de patge.

Resaré al zel
dels conills i les guatlles
matolls de festa.

Diré: Plèiades
i als meus peus hi tindré
dones, estrelles.

Diré fluix Venus
i la mitjanit vindrà
amb una poma.

inici

gitana roc
2000

LO MARRACO [fragment]

L'espai i el temps de la Gitana són canviants. Reculen sense lògica, al seu albir, com els crancs, sempre en un mateix estret carrer poètic. Ara és la Cuba d'en Fidel, adés són unes antípodes plujoses, gairebé diluvials, més endavant un carrer mut d'Hèlsinki, un bosquet mediterrani d'alzines, el carrer Roig d'Amsterdam, un carrer de barri de Lleida, un carrer de Maig argentí i en definitiva, sempre, un carrer estret d'Almenar, de Catarroja o de Tarragona.
 

*

Però la Gitana no està per hòsties,
que no,
que ella
volia, volava, belava, brollava, s'abellia per:
abraçar-te amb els ulls,
abraçar-te amb les pestanyes,
sentir l'encaix de cap entre el coll i l'espatlla,
sentir la tendresa a l'omòplat dret
i a l'esquerre i a la tíbia i a la ròtula,
sentir-la com l'aranya que cau enmig del braç
per equivocació, però s'hi està i t'hi fa 
teraranyes de pessigolles
a l'olla.
 

*

La furgoneta de la poli patrulla pel cel
          apresant estrelles,
ara acaba de demanar el carnet a Venus
          -la situació és tensa-
perquè hi ha un nacional d'amagat
          amb ganes de brega
que acaba d'obrir un expedient
          a Cassiopea
per conduir amb el carnet CADUCAT
          de fa mil micres de segles.
El cas és que, a la Gitana, les policies
          no li fan gens de gràcia,
     Ni que siguin celestes!
(On hi ha un policia hi ha un problema.)
 

*

plagada de tèbies rebel.lions de realitat:
la vent, la sol,
el pluja, el neu,
el lluna, el veu...,
perquè la realitat és el somni de la raó violada
i els monstres són els 3 àngels del pensament
manent
imminent com el tren de les 12
i la bellesa és l'infern de la raó crucificada
amb cataplasmes de pa i vinagre calent.
 

*

La Dragona/Gitana/Marraca aparca la parca
en la immensa Plaça de Maig,
entre orquídies velles i corbs arnats de combat.
Militars esbotzen les portes de la nit. La Lluna és una trena.
 

CLOENDA

Al silenci, li he de dir
que obri bé la seva boca
i que parli sense fi,
al silenci, li he de dir.
 

L'EXISTÈNCIA DE L'INEXISTENT [fragment]

L'existència de l'inexistent és una cosa que empipa. Majorment, perquè posa a la corda fluixa l'existència precària d'allò que empíricament se suposa real. La història és plena d'inexistències que, en rebel.lar-se al carrer Major o a la Plaça on raja la font, han revoltat fins a tal punt les coses conegudes que algunes han anat arrossegades fins a la més fonda obaga de l'oblit col.lectiu. Per això, la realitat sempre tem l'inexistent. I també perquè en el no-verificable hom constata que s'escapoleix la seguretat del cercle, talment el cotxe infractor que no s'atura a la crida del policia i aconsegueix fugir per la potència de motor i per habilitat del conductor. I segurament també per aquella llei inaprehensible que és la casualitat.
 

Mos de gat
Barcelona, Ed. 62-Empúries, 2002)

TAM-TAM

El costellam de l’esquelet del poema no pot suportar
aquest batec bantú, xulú del nostre cor.
La sang, a rierades, corre per les temples.
La paraula se’ns torna a palmell fred de mà.
El vers arrampat al naixement de la bragueta.
Jo sóc un poema vaginal.
Tu ets una verga poètica.
Això és amor. El Sena ho sap.
No sé parlar.
No puc dir res.
Tinc la llengua paralitzada a la teva boca.
Sóc un animal ajaçat dins del jóc de la teva boca.
Sóc un animal assedegat de l’aigua de la teva boca.
Tot el món per una dolça construcció del Nosaltres en l’Un.
El món ho sap.
Això és l’amor.
Tam-tam antics a la selva de les venes.
L’esquelet del poema no pot suportar aquesta embranzida.
Defalleix sense ser ni no ser.
Ja no tinc veu.
Et tinc ben meu.
Tu i jo ho sabem. Això és l’amor.



Aioç
Barcelona, 62 / Empúries, 2004


ELS 3 ESTATS DE LA MATÈRIA

          Que jo, més assenyada en la meva fortuna,
          tinc entre totes dues mans ambdós ulls
          i només allò que toco veig.
               Sor Juana Inés de la Cruz

     1. Poema Animal

Vine.
Estic bloquejada.
No puc escriure res.
No puc pensar en res.
Tinc un curtcircuit:
els cables em ballen al cap,
les molècules se'm fonen.
Hi ha una tempesta d'àtoms,
hi ha una explosió neuronal.
El meu cos reclama carn,
la teva carn, la teva.
L'aliment animal,
la sensació robada,
la sensació animal.
Estic bloquejada.
Tinc un curtcircuit.
Sóc un robot del meu sexe.
Tu pots moure els terminals.
El meu desig engabiat
m'esgarrapa com una fera.
Vol llançar-se contra tu.
Vol la teva carn, la teva.
Sóc l'autòmat del meu desig.
Cap terminal em funciona.
Tinc un curtcircuit.
Estic bloquejada.
Vine.

     2. Poema Vegetal

Ara sóc aquí.
Sóc un bosc d'heures obscenes.
Sóc un bosc de lianes impúdiques,
sóc l'esparracada masoquista d'esbarzers.
Travesso els espais foscos del cervell.
Muntada al cavall de la solitud,
a la gropa dels desitjos salvatges.
Sóc la densitat que s'ofega en l'excés.
Perduda en la immensitat del conte de la carn
t'espero llop cínic, escena mòbida.
Matar-te i morir en un lapsus de tmps,
murmurar foscor com si fos incendi,
devorar el límit, matar allò conegut.
Densitat que s'ofega en l'excés.
Ets el camí que em duu sense mi.
Tu sóc aquí.
Fantasia vegetal. Tardor del misteri.
Despulla'm.

     3. Poema Mineral

          La lluna una pedra és, e no ha ànima.
               Sermons de Sant Vicent

No puc creure que.
Que i no ho puc creure.
On ni quan. La carn? Sóc una pedra.
¡Algun cop t'he desitjat
amb la força d'un riu vaginal?
Sóc al mar. Sóc una pedra al mar.
El mar se'n recorda del riu?
Vénen les marees. La lluna és capriciosa.
La lluna és una pedra. Al buit.
Jo sóc la lluna. Levito els cossos.
La Ingravitud. ¿És un cos
un astre que baixa cap a la mort?
La mort és plena de lluna.
La mort és ofegar-se en ombra d'aigua.
El teu cadàver... Sóc una pedra...
Ja no et desitjo, home.
M'he empassat un forat negre.


     POEMA ESPIRITUAL

Només et demano ara... Ideava:

concerts de violins imaginaris,
els dits de les coses al piano de l'essència,
la balada de la fam eterna dels contraris,
religions sense memòria, sense feligresos,
catedrals íntimes. I els pobres a la porta.

Els àngels existeixen més que cap existència.
Tostemps algú els veu, perquè mai han estat vistos.
Algú més aporta proves irrefutables de l'impossible.
Tot el que no ha estat ens sedueix
des de la seva altitud inabastable. Ens envolta.

Els concerts imaginaris tenen espai dins el silenci.
El somni és el cor de la creació.
Veure en el Tu la idea de l'amor.
L'edifici íntim. La construcció de l'arna
dins de l'ull de l'abella. La porta dins la porta.

L'ull és massa imaginari per adonar-se'n
de la imperfecció que trenca el motlle après.
Les existències no suporten la llum.
La beuen en una borratxera de mort. La beuen.
I el teu cos té massa mort. Massa.

Només et demano que siguis un àngel
a la porta, que et sobrevisquis a tu.
Només et demano ara que siguis un àngel.
Només et demano ara que siguis un àngel.
Només et demano ara que siguis un àngel.



KOM

Com més m’allunyo de mi,
més sé qui sóc.
Com més m’allunyo, més em perdo
més em recupero.
Com més me’n vai fora de mi
més endins em trobo.
Com més m’enterro en l’oblit,
més em recordo i em tinc.
Com més desconec el  conegut
més m’abraço l’abisme i el buit.
Com més travesso els límits imaginats,
més espai tinc, més camins sóc.
Com més nego l’evidència de l’anàlisi
més em dibuixo, m’aparec.
Com més em travesso els límits
més m’abasto i em sorprenc.
Com més em moro de mi
més em visc i més em neixo.
Com menys em tinc,
més em posseeixo.



Ver7s de la terra

Lleida, Pagès, 2004

AIGUATS

Lo cel que mos dóna el sol
mos arria pedregada
o mos fot un vent que ens mol
lo recapte i la teulada


SEQUERA

Aigua, aigua, deu-mos aigua
deu-mos aigua, malparit!
Fill de puta, deu-mos aigua,
que mos falta dia i nit.


A TAULA

L'alegria: uns caragols
patint turment a la planxa.
Vi, costelles sota els sols
i claus calents a la panxa.


PAGESOS

Ni misses, ni capellans,
ni reis ni hereus. Lo tros.
I per déu un porró gros
i una arengada a les mans.


Pa que los volem los reis
si los hem de mantenir?
No n'hi ha prou amb tenir lleis
i tenir allà Madrí?


Mos caguem en tots los Sants,
en les Verges i en lo Déu,
en monges i en capellans.
Prò que no ens tòcon la Seu.


LOS HÒMENS

Los hòmens que tenen por
són com los gossos porucs:
et mosseguen amb agror
sense fer ni dos lladrucs.


Molt prisumir lo gallet
d'anar sobrat de gallines,
i encabat dins lo llitet
no sap moure les pitxines.


XIQUETES ENAMORADES

Quan lo frred burxa la pell,
no hi ha filla res millor
que tenir un amant bell
que et sapo donar calor.


Pobres verges lleidatanes,
l'església les ha capat,
si el forat se'ls obre amb ganes
s'hi posen esparadrap.


MONGES I CAPELLANS

Dins los convents ningú sap
quines foren les barbàries,
la gota a gota a lo cap,
los crims, les tortures vàries.


Tirrorífic va ser quan
van trobar dins los convents
los cadàvers dels infants
que no tinien ni dents.


Se cremaen los convents
ere la rivolució.
Se mataen los parents,
allavontes, ara no.


L'AMOR

T'estimo tan tan endins
que no tinc por de la por
ni dels límits o els confins
més desconeguts del jo.


LA BOIRA

La boira mos ha tapat
lo que mos és conegut
tot ha desaparegut
com si res no fos estat.




 

inici

poemes solts

Pàgina de presentació MAG POESIA