Companyó que ens has deixat quan el cel s'entenebria,
quan l'Estel, velat de sang, un fum d'odis obscuria,
tu que a l'hora del gran dol abandones la família
i la nostra antiga fe en la prova renuncies.
Vindrà un jorn, sols Déu el sap, que a la llum de l'alba grisa
la coloma de la Pau tornarà amb el brot d'oliva.
Un buf d'aire esfondrarà els castells de la Mentida,
i la nua veritat brillarà de llum vestida.
Si, enyorós del que has deixat, ton esguard que fou tan simple,
albirés de nou l'Estel dins un cel net de calitges,
Sant Martí del Canigó, on pregàrem junts un dia,
i Sant Jordi i Ramon Llull fent brostar les arrels vives,
t'acompanyin de bell nou al costat dels qui t'estimen.
Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria;
vull morir fidel a Déu i a la Dama que he servida,
a l'amor posada en creu i a l'Estel, que fou ma guia,
me l'he ben clavat al cor, sols amb ell l'arrencarien.
 

JARDÍ TANCAT

Hora de pau, autumne daurat. La tarda deixa
un rastre malencònic damunt el mar llatí.
D'ensomnis despullada, ma vida és la mateixa...
torni davant la reixa, no sé per quin camí.

Tot és igual; les heures sobre el pedrís que invita,
i l'èxtasi dels arbres i el pensament del mar,
el gest de les estàtues dins l'aigua qui medita
i el blau i la infinita bonança del cel clar.

El sol, els marbres nítids fa espurnejar els caires,
tot repeteix l'antiga paraula de l'encís.
Mes l'ànima, dissolta dins enyoroses flaires
no cerca ja en els aires la clau del paradís!

Sap que als meravellosos jardins de la quimera
no podrà mai atènyer l'inassolible flor,
que tot és deler inútil i és vana tota espera...
Davant de la barrera plora en silenci el cor.

Sobre l'herbei fresquívol un bes de llum se posa
i al fons de l'avinguda clapeja l'Eros nu.
En l'aire de setembre s'encén l'última rosa.
La porta resta closa. I en el jardí ningú.

Més sobre Miquel Ferrà

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA