Jaume C. Pons Alorda

Jaume Cristòfol Pons Alorda va néixer a Caimari a l’any 1984. Vint anys després va renéixer a la ciutat anglesa de Sheffield, en el comtat de Yorkshire, durant una estada Erasmus (sistema d’intercanvi universitari també conegut com Orgasmus) en el curs acadèmic 2005/2006. De tant en quant l’esperit shakespeareà d’Ariel, o les Muses eufòriques, o la Deessa Blanca el visiten sota múltiples i variades formes, cosa que li permet desbudellar-se a gust de vísceres i ànima davant una fulla tacada. Actualment està a punt de llicenciar-se en Filologia Anglesa a la Universitat de les Illes Balears i, a la vegada, es dedica a organitzar activitats culturals cada dimecres en el bar Es Pinzell de Palma juntament amb altres éssers emblemàtics com Pep Lladó, Pere Perelló i Nomdedéu o Emili Sánchez-Rubio. En premsa i a punt de publicar-se al llarg de 2007 i 2008 es troben tres llibres de poemes: El territori del desig (una compilació de poemes de joventut), Els (in)continents eufòrics (realitzat juntament amb Pere Perelló i Nomdedéu i Emili Sánchez-Rubio) i Llibre del silenci. Segueix cercant la coixera de Byron.

Selecció de diversos llibres: Exercicis aristocràtics, Les vagines místiques, Llibre del silenci

ORGO

Vaig néixer entre gemecs
i oliveres davall d’un arbre
antic amb l’absoluta certesa
que jo mai no he de morir.

Els continents eufòrics

30

parlaré sobre les coses
que la gent no vol parlar
del coll de la medusa
la barba del cranc
la brillantor de la vulva
poetesses del mal
l’ull de Guillem Sagunt
una cançó de Guillem d’Efak
l’erosió del nas que put
el desig de ser tot cant
la mala llet del poema
bava per a mil esputs
incrementar voler una pena
llançar espases per escuts
el premi de la primavera
entendre la meva lluna
quan no la veu la duna
del cos neix la primera
i més premis per les dones
volgudes en sorra d’espurna
cíntols de cintura aguda
les portes obertes de les roses
les feres - el gos - la tempesta
dones que m’inflen els ulls
de carnalitat i meravella
naixement de l’imperi esculls
la tenebra - el rom - la festa
em tallen els dits
però ells tornen a créixer
a la merda vos dic
a la merda les costelles!

La bellesa absoluta

(IIIIIIiI)

M'alimentaré
d'una poma encucada
i d'una llauna entonyinada
per (ser) un sac ple d'ossos:
el premi és el beneplàcit
de Ramon Llull.

CVC

Encara queden purs havans
de pur fum cubà,
s'esgoten les tovalloletes de conyac
i els eixugadors del whisky retrobat
per poder rememorar
incerteses de tristeses malmeses:

les dames s'enverinen amb pètals d'ametlles.

GIO-F23

Delfos Power a tota ultran_a. Ja no pots escapar, Oracle
en subhasta, de la temptaci_ eterna, ni de les vileses o
pedres o guerres santes, i per haver de sofrir aquesta
condemna, aquesta gran matan_a, Oracle, la nit se t°Øacosta
i em fas pena perqu_ ets una puta fulana, una puta mentidera.

Exercicis aristocràtics
dintre Els (in)continents eufòrics
amb Pere Perelló i Nomdedéu
i Emili Sánchez-Rubio

I

el meu únic déu és la poesia,
els meus apòstols les vagines místiques

Les vagines místiques

XXII

no em fa vergonya viure
ni tampoc despullar-me davant el món
com una quimera ho fa davant la llegenda
perquè sóc jove i bell
i el món hauria d’engrandir-se amb el meu nu
visceral i fràgil, però sobretot sincer,
sense por de ser pretensiós com sóc

ja que només aquells que ho desitgen tot
ho aconsegueixen tot

Les vagines místiques

XXIII

el teu sexe i el meu són un ham i un peix
el meu et pesca amb una aclucada d’ull de poll
amb un prepuci vell que es retira estabornit
i el teu el mossega creient trobar-hi el millor sabor
i s’enganxa a la pell bona amb de nit un trist pessic
i després els meus collons són l’interrogant del líquid que fecunda
i els nerviosos que hi neden fan preguntes estúpides
i la teva olor de calamar els abandona com fills de puta

i el teu peixet lladra com una cussa
i el meu l’imita però el gemec no perdura
i el final sobtat, llefiscós de blau de lluna,
el meu sexe s’adorm de gust i el teu encara remuga

Les vagines místiques

Capítol de l’inici

És fosc, digueres, i a mi em va semblar creure que la mar estava amagada darrere d’un bloc de pisos. Portàvem el crim del delicte entre les butxaques, com una serp lletosa, però no teníem por. Tot era càlid i agradable. Aleshores jo em confonia amb evidència. Reconeixia la lluna en cada farola de les avingudes i els clàxons dels cotxes em semblaven vaixells a punt d’arribar a port. Era agradable aturar-se una estona a principi de carrer, ensumar la sal de l’altra banda, deixar-se portar per la dolça facilitat de les circumstàncies, trobar flors per totes bandes, la coca de pinya que preparava la teva mare. Llavors ja vaig saber que escriuria un nou llibre i que abandonaria la provocació per dir les coses pel simple fet de dir-les en la bellesa pura de les substàncies. Perquè la veritat, la bellesa, és descoberta en els ulls d’una dona vella. Sempre la primera pàgina.

Llibre del silenci

La novel·la de la por

Recordaré sempre aquella nit silenciosa, et prometo que sempre la recordaré, però no només per tu, sinó per jo, per tot. Érem a aquella cova preciosa que tant enyorem i que ens havia sigut testimoni contínua. De tant en quant uns peus per la finestra. Havíem acabat d’explorar un poc més la solidesa de la carn, el secret del secret, la tendresa de la pell, i jo et mirava els teus ulls tancats. Quan jo començava a tenir son tu tremolares i em digueres “Abraça’m! Abraça’m!” i vaig haver d’abraçar-te perquè t’havia vingut la por de sobte. Així d’aquesta manera, despullats i a les fosques, estiguérem molta estona.

Llibre del silenci

LA VICTÒRIA DE LA DONA LLUNA
de Jaume C. Pons Alorda

La VI Nit literària de la Universitat Autònoma de Barcelona comptà amb Edgard Cantero com a guanyador del II premi de Narrativa curta Caterina Albert amb el conte Els tres nadons i el XIII premi Valldaura - Memorial Pere Calders de novel·la amb l´obra Baileys in Coke. Juan Lorenzo Collado s´endugué el XXIV premi de poesia Divendres Culturals per Ítaca i Jaume Pons, el XII premi de poesia Miquel Martí i Pol per La victòria de la dona lluna.
El jove poeta mallorquí Jaume Pons (Caimari, 1984) fou proclamat guanyador del XII premi de poesia Miquel Martí i Pol pel poemari La victòria de la dona lluna. La poetessa, professora de la UAB i membre del jurat, Anna Aguilar-Amat, explicà que l’obra de Pons és "una successió de poemes numerats del 100 fins a l´u, que fa com un compte enrere, però que no és un retrocés sinó que avança cap a un origen. És l’origen matriarcal representat per una deessa, la lluna, que en la simbologia representa la feminitat". El poemari també recull "molts altres símbols i mites, vinculant-los a la vida quotidiana".
Un emocionat i pletòric Jaume Cristòfol Pons Alorda desvetllà que el llibre està dedicat a tres persones que l’han marcat molt al llarg del darrer any i amb qui han endegat moltes activitats de difusió de la poesia a Mallorca. Són Antonio Rigo, Emili Sánchez Rubio i Pere Perelló Nomdedéu. "Gràcies a ells", digué, "el llibre és possible". No hi faltà una dedicatòria ben especial a la seva mare, qualificant-la, afectuosament, com "la gran matriarca". Pons es mostra partidari de celebrar i gaudir la vida a cada moment.
(Diari de Cerdanyola, 25-IV-2007)

98

element d’aigua-dona
un reconeixement en el tap de la
banyera entesa
ous de sargantana els ulls

95

L’espasa fàl·lica,
els ulls oberts i feliços.
Ets més poderosa que jo.

57

dona    dona    dona
dona    dona    dona
dona    dona    dona
dona    dona    dona
dona    dona    dona
dona    dona    i dolor

Enterreu-me cap-per-avall com una ceba
perquè tota la terra pugui xuclar les arrels negres
del meu cervell enamorat.

*

Em trobareu davall d’aquest arbre,
jo no em mouré. Vos esperaré tots els dies
que facin falta, amb el cor de mort,
ventre de mel i mirada d’àngel.

El meu sexe és ara massa petit per als teus llavis
però el temps segueix essent una farsa.

CORPSELAND

Corpseland: terme d’origen anglòfil format pels dos substantius “corpse” (cadàver) i “land” (terra) i que, en conjunt, es correspon a denominar tots aquells territoris on, després d’una batalla, s’abandonen els morts a la seva sort com fongs sobre l’escorça terrestre: en efecte un camp mort, una tenebra il·luminada, una terra de cadàvers.

MANS

He considerat perfecta l’ambivalència
I l’espectacle del teatre arriba a la
Potència d’una tempesta amarga. No
Voldria creure pròpiament el missatge d’aigua
Ja que s’ha enfonsat en el corall una ungla de lluna.
Creixent com el tacte d’una besada pionera,
Quan m’has contestat el ball i demanat on era
T’he acaronat els ulls amb unes mans de fil de pruna.

Cada persona és un país
On s’han representat les més
Rotundes batalles, els deliris més
Extraviats, els coratges atribuïbles,
Les aventures i les troballes. Cada
Egoisme, un pessic íntim del cos, i
Tota abraçada un coratge de
La infinita eufòria, sargantana amorosa,
Dona en còlera, mística glòria de
Mans meravelloses.

Aprendre a acaronar el misteri
Hauria de ser l’educació primigènia
De les mans més lúcides per així ensenyar-les a
Saber com preparar els dits i
Conjugar el silenci de gemecs com
Esbufecs de vent d’hivern.
La tendresa de les mans sempre
Arriba durant l’hora més profunda.
El meu infinit s’amaga davall cada ungla.

El meu mestre em va dir
Que si tancava la mà
Sempre estaria buida
Però que si l’obria
Ho posseiria tot:
L’aire, la vida, el desig i el
Món.

Em despertaré abraçat a una dona nua
Suant com un petit porcell de dinamita
I sota el subtil art de l’erotisme. No
Hi haurà fred, no hi haurà res que no
Sigui vida, i amb el desig d’eternitat i poesia,
Davall les invencibles mans del gran migdia,
Cantaré totalment euforitzat que tot és alegria.

FANGS

II
BAR RESTAURANT CA’N NITO

Boquerons amb llimona
Calamars a la romana
Xipirons i xipirones
Hamburgueses africanes
Un plat de macarrons
Pizzes, sàndwichs i pasta
Oliveres de tardor
Els caçadors de la platja
Un plat de formatge frit
Albergínies que canten
Croquetes de pernil
Sípia a la planxa
Espaguetis marinats
Canalons amb salsa
Caldereta de cranc
Brouet d’escaldada
Melons d’aquest temps
Profiterols amb xocolata
La barraca incontinent
Tot em porta a l’orgasme
Cafè amb gel o amb llet
Geladet d’avellana
Entrepans plens d’embotit
La columna innombrable
En Pau fa un acudit
I n’Emili no calla

I des de lluny hi ha dues femellotes formidables, les seves mames podrien donar llet a tots els morts de fam de Roma com dues fonts extraordinàries perquè aquestes mames no són mames, són pitreres sagrades, són mamellotes exaltades, són carn amb sobrassada, són piscines impronunciables, són desertores de la ràbia, són mugrons que esclaten, són santes, són enormes, són exagerades, són brunes, són prunes, són magranes, són pomes, són figues, són agres, són precioses, són dolces, són fantàstiques però sobretot no són mames, NO SÓN MAMES!, perquè com bé diu n’Emili amb una rialla

“Teta que mano no cubre
no es una teta, es una ubre...”

III
BAR ES PINZELL

A Pep Lladó i a Borja Darder

“I must lie down where all the ladders start,
In the foul rag-and-bone shop of the heart.”
W. B. YEATS

Tot és molt més fosc en un poema en prosa, talment un homenatge a Hölderlin o aquesta darrera copa de conyac dedicada a Andreu Vidal sobre la finestra de la pols: llum fosca, fosca lluminosa del dolor. No sentiu la cançó? “L’amor és pa amb formatge, / el pa amb formatge és vida, / la vida anar paint, / l’amor és déu en barca, / la vida és un naufragi / en un got de vi blanc, / l’amor és caure al toll /i trobar-hi l’amor.” Les tendes d’ossos i de draps són també molt més tristes en un poema en prosa, com Àngel Terron recitant de memòria les pedres, fent recomanacions doloroses, recordant les tombes dels amics morts com si fossin cebes plenes de sang. I és que aquesta volta arquitectònica ha vist tota la llet i els recitals, tots els versos i les cerveses, el pamboli mineral, la bondat i la maldat. Ja és hora de sembrar la sal, de dir adéu a aquest últim sopar final, d’acceptar les ombres i cantar en aquesta meva darrera festa dels esperits dionisíacs.

FONGS

by
LORD ALORDA

IL·LUMINACIONS

------------------------------------------

La destrucció com a forma perfecta
de l’amor.

* * *

El misteri! El misteri!
I la revelació...

* * *

Rentar-se els peus amb vi, dutxar-se
sota el whisky del misticisme idoni, banyeres de brandy calent
per a la consolidació.
Honor.

* * *

Hem volgut deixar de
ser els hereus dels hereus dels
servents. Nosaltres som els sublims, els lords, els
continents. Hem destruït els límits entre el no-res i el temps.

* * *

La noblesa: guarir-se les ferides amb llum i bourbon.

Escarabats fent camí a la vagina. La malaltia
de viure per cridar l’atenció. El preu.
La garantia. El perdó.

* * *

Tota la poesia del món en la paraula “caragol”.

* * *

Gastar totes les paraules perquè adquireixin
nous significats.

* * *

Què ets tu, figura resplendent de llum negra o
la bogeria que crida en totes les figues?
Jo sóc suc de poesia.

* * *

La nova religió de llegums.
El nou alcohol de
fongs.

-----------------------------------------------------------------------------

Oh, bell i trist Coleridge, artista de l‘art de flipar!
Com tu jo també he volgut devorar la melosa tendresa de l’opi,
i he vist els ulls sagnants del gran Kubla Khan com un gegant d’ivori,
i he dormit a la llarguíssima cova de gel des d’on el teu ventre
sempre es bressola
en exordi,
i he tastat l’agredolça llet del Paradís
com un infant que ha ensumat els fongs tan devots
de la droga i del somni.

* * *

Lluitar fins que la mort valgui la pena.

* * *

Morir
i obeir el cicle de la llum
perquè la llum conquereixi el cos mort.

* * *

El sentit de ser el darrer romàntic:
enorgullir-se de l’extinció.

* * *

El poeta és el gran destructor.

DOLORS

L’odi eròtic,
quasi pornogràfic,
de les monges joves.

* * *

A vegades
Emili sembla que es romprà l’amor
per la pena, com un verí de fong, com aquest horror
que l’impera:
“Pixar-se damunt les mans
per saber que encara tens calidesa en el ventre.”

* * *

Friedrich Nietzsche.
E.M. Cioran. Pere Perelló
i Nomdedéu.

* * *

Andreu Cloquell. Andreu Vidal. Àngel Terron.

* * *

El banquet de la gran merda,
com amb Pasolini.

Lluitar encara que les batalles siguin perdudes abans de començar-les,
tal i com diu el Baró d’Hakeldama amb la seva misèria il·luminada.

* * *

Aixecar aquest vel de misèria
que empresona els ulls com llet sòlida.

* * *

Hi ha monstres
en la meva gargamella
esperant l’hora de patir.

* * *

Com incendis de lluna,
en el meu cervell es succeeixen
taüts, funerals, cementiris.
I les mosques d’Emily Dickinson
besant-me l’amor
i omplint-me el cor de renúncies.

* * *

Desertors,
desertors de viure.

ALFA, OMEGA I MERCURI

I
Antoni Artigues

Si t’entregues a la festa recitant tot el matí
no et desinfles com pollastre tot ben ple el seu cul de col.
El teu goig ens il·lumina com infant que sempre vol:
“A Mallorca aquestes dones semblen porcs de Sant Martí!”

Ets un mestre, Toni Artigues, el teu cor no coneix dol,
ets com sàtir, caça-nimfes, bevent gin com font nodrí
una esfera sang-barrada o el pelut d’un foradí.
La teva estrella infinita dóna llet com tità sol.

A Mallorca és el que passa, sempre falta mamellam
o potser persona forta que, com tu, tingui la fam
de justícia i alegria com un triomf de sort llur dot.

Prò cultura és una truja, no copula amb el seu xot,
i la xona és una porca: competeix com un escrot,
forat d’amor no exalta tanta força en un sol clam.

II
Biel Majoral

Si t’entregues a la gesta de cantar tota la nit
et despulles de tenebres com poal que vessa mel.
Teva veu sembla un cometa, meteorit brillant al cel,
un pou negre, fondo i verge que floreix sobre el teu pit.

Llibertats vestint albades, llur bell cant provoca zel,
sense dubte ets un prodigi, místic repte corferit,
cantes torres tan alçades com un cony molt ben cosit.
Te n’adones que ens exaltes en la dansa de la fel.

Els de Frankfurt són uns putes, prest sabran què s’han perdut,
teva barba enamorada guarda xauxa com escut.
Sigues sempre, cranc autòcton, mercader d’aquesta figa,

llur fruit sembra meravelles talment coit en cova amiga,
teva veu sempre apassiona com colors de força antiga.
Lentament, com caravanes, el teu somni sempre acut.

III
Àngel Terron

Acosta’t a la cova que raja i mama solitud,
un foll àngel no descarta tot l’horror d’un cor pansit
o el xaloc mentre investiga la sordesa del desig
quan ton jorns, terrors d’ivori, fan dolor de la virtut.

No se’n duu la gelosia tot el dol del que has perdut
ni hi ha orgull que tant no valgui l’horror de la gran pupil·la
com una fada tan bruta en la claror de qui destil·la
la maror de ton pubilles plenes de sucre i pinyons.

I si dorms la nit de rates com Ramon en temple gong,
ton Mercuri anant a Randa, miracle de clorofil·la,
i ho escolten totes dues, espectacle de ciclop.

L’orgull és com una flauta amb verí que amolla un fong,
encadena la misèria que s’exalta d’un sol cop.
Entengueres ‘questa guerra perquè no ets cec. Potser miop.