Quan salives  
El cos que habitam  
Pèl i pell  
Rondalla del rovell urbà  
Ciutat de llet    

Quan salives
Palma, Moll, 2005


Xerrava,

Facturava la nit, l’escamot de les Caeres
a braç del teu pare, descalç,
poc humà i amb cara d’albó mustií
de romeguer pintat de mudesa.
No hi ha camí arran de cel ni d’arrel
que no hagi sentit aquest aire de gregal
perquè també xiula damunt els dits del teu pare,
descalç,
que vol que et cordis les sabates dels diumenges cada dia.


*

Matí de 1936,
terrassa arran de mar.
Un vaixell s’atura enfront de la costa,
ningú no diu res, tothom surt a pescar com cada dia;
alguns duen ormejos nous,
altres el sopar de la nit passada
i el calcetins més foradats,
és la guerra.


De cos

Mirau-me, senyors!
Mirau-me per les balconeres negres
d’aquell cos.
Onsevulla vagis plorar és de necis, jo
tampoc no consider profund estirar l’ànima
fins a la calor del call.
Mirau-me, senyors!
Com de la boca em neixen les arrels de la barba
i el llavi es fa tou i em surten pigotes.
De com l’orella s’aferra al muscle del cervell i les celles
color farigola s’ajunten,
esclafant els ulls del teu interior.

Mirau ara, com les extremitats i la sang se’m coagulen
i trepitj enèrgic el fondal de l’edat
i faig de Cananeu que té la mare freda.
Perquè el nostre temps
és una síntesi de tots els temps
sempre ocupats per davallar de Grècia.

Mirau l’arbre de la vida
d’on neix la paraula
i són fets nous els tactes.


*

Aquella breu figura sempre m’ha recordat
un bosc fondal de passió
i un llogaret de particions molt rostolleres.
De petit corria pels rostolls,
i donava nom a les coses que veia.
El blat sobrevolava el capell del meu pare;
un frenètic tempteig entre la natura i l’home.

L’home no és cap broma, viu,
menja a una taula amb molta gent,
vesteix, sap la raó per on fer anar.
L’home és com vinclar la llunyania de les coses
i fer que la mort sigui un ventall,
fa i fam repòs a l’estiu.


*

Les hores en aquell tasser,
esperant la reinvenció de la paciència
en un estat de periple aclaparador,
s’és caigut el sucre.
La carn, crec, és amor.


Examen d’autoretrat

L’essència animal de l’home
perfà aquell sentit de nuesa.
La nuesa del cos és una necessitat
que l’ésser ha d’exercir
des que la real audiència divina
va prometre que érem creats a semblança seva.
Tal és aquesta afirmació
que no puc concebre un cos,
el meu cos,
com una grogor errònia de l’existència,
sinó tan sols limitada de cultura
i feta avi del jou
tal i com els comunistes d’Angola
escorxaven al poder.

 



El cos que habitam
València, Imprenta Llorens, 2006


*

MALLORCA ÉS GRÈCIA

On hi havia el pedrís ran-ran la casa
hi van col.locar una coneixença de vesprança
on el jove mestre amarat de nit
encenia estels i bolics d'ombres.
Cada cop que l'alè diari de néixer
mereixia l'engany perfecte
de la sagrada matemàtica,
un nou estel escorxava,
amg el tràfec,
una batalla de llança i nusos.
No hi havia motiu per merèixer
una lenta formació sofrida.
Tots coneixien Knossos a Calonge,
tots coneixien Creta a la Costa dels Pins.
Un fibló ens esquitxà.


*

Ara que sé que el meu cos només és un post-it
-per això escric tot sol dins el cotxe-
puc parlar de la sexualitat, simple,
del joc d'atraccions en el qual la venjança fa por
i tot esdevé incontrolable. Ara bé,
conté diferències amb l'estima
que cadascú pot interpretar depenent del context i del tracte.

Cada vegada veig com en som d'erroni
i visc de fondals delitosos del pensament.


*

Ja sent totes les sedes olivoses
que travessen els cimals críptics
d'una esfera tradicional amb megalits nerviosos,
talment el parlar de serena nocturna
ple d'aspresa
s'assembla a la cassalla o al cascall obert a la gola.
Els nostres sentits encara presos per la puresa
i enravenats de midó blanc,
-a mode de cementiri rural-
obrin el xap d'un espectacle il.lustrat,
la sintonia d'allò quaotidià
com el batre.


*

              "Una ficció no mor, una il.lusió no traspassa mai,
               un conte per a nens no es refuta".
                      Michel Onfray

Viatge cap el no-res,
semblant a la comparació
del destí, la il.lusió i l'ànsia
amb la pertorbació física de descobrir el tacte.
No pretenguis fer morir la ficció
si el meu naixement és lluny, esgarrifós,
incògnit. Un no pot assimilar
la seva realitat perquè la POR
-aquesta por de viure quan desneix-
infanta la inseguretat de l'existència
i enterboleix la realitat, la ficció
i l'entorn d'ambdues.


*

ÉS QUE NO HI HA PACIÈNCIA PER ALS DÈBILS

No trobam mai les oportunes claus
fins que la tardança fon l'espelma blana.
Com ho hem de dir al temps
que el que volem és no res?
No treballar, no treball per menjar.
Ni procrear, ni sexuar per l'engendre.
En tot cas, no és aquí la post-edat dels dogmes?
La diversitat i el llenguatge imperfecte
ens construeix. Aquesta balma
ocupa hores i serveis, insistència esbravada en l'esforç.


*

- Escolta!
Ei!
Orfeu!
No tocaries alguna cosa? Un blues o aixís
-Potser aquest és el punt dissonant
de la teva nota greu. No veus
que la rialla que em provoques
m'ofega? Ets com el patètic
pictograma de moda.
- Però no podries tocar alguna cosa!
- Amb la sonoritat que té aquesta illa? Ni pensar-ho.
Tot sona buit,
com si el cervell dels habitants
fos una cova sense fons
on el nostre record té el simple gust
de l'herència; la solitud
de la recambra mortuòria del seu antecessor.
- M'has deixat parat.
- Doncs, com a tots.
- Què vols dir "Com a tots"?
- Primer mira de conèixer abans de parlar;
destria la voluntat del que és preestablert
i omple't,
tot just conèixer,
de la paciència.
Talment la terra quieta i amarada de frescor suada del llaurador.
Talment l'oneig animal de l'obediència anàrquica.
Vés!
                                                                  ...com feia aquella cançó...
Do, do, diridó, prim, prim, cabró...


*

LA MAR GRAN

Expressa l'excés sangonós
de viure plaent. Aquesta mar
tapada de periples escènics,
atansada als quotidians marbres del quefer.

Miraves la mar gran
com l'infant innocent i estranyívol
descobreix en ella els plaers.
Miraves la mar i les torrentades orgàniques
de dolor humitejaven el serradís de l'edat.
D'un en un, els esculls
-primera base de l'argila-
t'atansaven a la vida civil i a la hivernada parisenca.

Les rajoles fontades amb símbols,
freds i clars,
s'alicaten a la pell
i d'esclats solars els buits capil.lars
cobren sal i somien amb ruïnoses queixalades
el retorn del cop de mar que romp a l'altre extrem.

Milers i milers de clapes rovellades
reunides en una obra mestra: poètica,
constància, vivència, honor, ferro estranyat d'escalfats desencisos.

No hi ha en la itinerància actual
l'abastable memòria foscosa
capaç de tapar el negre estímul faent
a la pinzellada monumental.
El pedregar d'enllà és aquí: ja et dic adéu.
Ni la felicitat amarada
-quan "amarar" és la mare gran-
té la voluntat ni l'home pot abastar-ho
com per esquinçar la física amb voluntat de morir.
                                    ... totes les barques per al record.

Pèl i pell

*

Tenc l’ànima enfrontada, el moviment,
fòssil,
de lloure llàntia manament i seny.
Hom voldria creure que hi ha voluntat,
i que tots plegats faríem la plena.
De viu teatre, com el viatge,
com la geografia,
que també és la rota de Can Marines.
Va bé dir-hi, va dir:
- Cant per acostar les coses al cor.
- Cantaren.
- Cantaren per acostar les coses al cor,
i feren de pensar i d’acostament,
totes les regalies a l’inrevés.
- Era l’única i la darrera,
fòssil el moviment, expressada i tèndrida servitud
de tu a la sang que plora la terra.
Eus ací que hom creia que estimar,
era poder-se banyar de terra
fins al moment, però,
que trobares que era seca
i et fitava als ulls la polsinoia, poc aire s’aixeca.



*

Cap paraula vella
lenta
escurçada,
ferotge
pàl·lida
abrupte,
serveix per dir-te el que vull,
que no estotgis memòria, ni fets,
ni petits records de “paraules velles”.
Fes-te,
amb tot el cor a la mà,
el que no puguis elegir
lentament,
pausadament.


*

És absurd ser bucòlic
amb qui experimenta sobre tu les ordres.
És insignificant tenir la figura
d’un déu ben definida.
És pitjor tenir una rutina
que tallar-se els cabells per sortir d’ella.
És pitjor vendre seguretat
a canvi de llibertat (Hobbes).
És tanmateix equívoc
viure en la nafra d’un designi diví
que no vol més que inculcar-nos pecat,
feina, obediència, dissort, ànimes imperfectes;
no seria més adient un dogall al coll?
O, començar a viure per sobre de la presumpta...
immobilitat?


*

Vergonya

Tenc pànic, i ens hem assegut per veure el detall.
Patir la traïció estatal,
del que vol dir estat;
entenem els motius de les reiterades cremes de Roma,
perquè la traïció a l’honor i a la persona,
és la llepassa que s’aferra al cervell.

Tenc pànic, i ens hem assegut per veure el detall.
Volem la veritat; tanta!
Que la sentirem amb les orelles ben escurades,
fent-nos fastigosos si cal,
fent-nos l’ull de la demanda. Nosaltres,
ens les fem a les camises, de ratlles i ben llargues.

Tenc pànic, i ens hem assegut per veure el detall.


*

Treure les ungles a tothora,
ditar damunt el mapa els llocs on volem anar,
on vulguem volar o envair.
Treure el temps del cos,
i endinsar-se en el viatge.
 

*

Tu voldries que em begués tota la set
i m’aixecàs de matinada a beure més de la font.
La teva set, la puta set,
revincla tot interès a beure
quan una gàbia és més lenta que estreta.

Tu no pretenguis destriar el que és bo per a mi,
ni tant sols el que lamentes que sigui bo per a mi.
Tenc les mans plenes de glops
de l’aigua de la font
que em sacia.



Escaina

Beguérem tots de la claredat,
fins que la pedra de la terra s’enfosquí.
Després,
travessàrem la casa; com si fos la matèria,
ens esmunyirem,
àvids i aguts,
sota la frescor lilosa d’un dolor tendre.

Pedra a pedra, esplèndids,
entenguérem que fugir,
potser,
només pot ser,
és no atendre la ciència,
ni les necessitats reals del metall
que torç llengua d’un cop.




Rondalla del rovell urbà

Barcelona, març 2006


*

La llibertat, potser...

La llibertat es fuma,
no hi ha ningú amb capacitat per entrebancar-la.
- Potser...
- Potser, què?
- Potser que et maleeixin, llibertí!
- Potser és cert, restarem a la mercè del poder.


*

Reincidim en els mateixos actes,
perquè són els que coneixem,
els que ens representen.
Ben representats,
recordam,
que no és l’espera ni la reivindicació
el que ens fa bons,
sinó l’acte mateix de viure,
engabiats,
dins una ciutat poc més o menys homogènia.



*

Quan un veu que a la ciutat també hi ha finestres,
finestres de llibertat,
això és vida.
No ens cal enbullar amb explicacions,
vivim baix el sostre de l’espontaneïtat,
amb tots els astres i altres demeses,
som, però,
el que volem ser,
l’exili en la matèria incorrupta.



Carrer

Instints apaivagats
els que viuen a la intempèrie d’una llei humana.
Si més no, les lleis humanes
són l’expressió d’una emboscada
amb motivacions animalades;
obstinats déus de bassiot
bullen al carrer,
la repressió policial, al meu carrer,
és una constant: el poema torna gran. 

Rondalla del rovell urbà

Cada vegada que s’acel·lera el món,
cercam el temps de princeps i princeses,
de rondalles cavalleresques.
Per desfer gust,
per aturar el temps,
per desfer tiranies,
per embrutar governs,
per farcir cossos,
per esquarterar la ironia
i vessar-la entre dits,
fembra, orgull visual,
d’imatges en blanc i negre.
Tots els mites populars que ens acompanyen
ens impregnen la substància constant.
A cada cruilla del carrer, més merda,
més putes, més cotxes, més, i més.



Mare homo

Dos versos grecs
són com dos versos catalanescs,
l’un escrit, i l’altre recitat,
aprofiten per fer públic,
que són la síntesi del mar.




Ciutat de llet

(Accèssit al Premi Gabriel Ferreter per a Joves
d’Omnium cultural de Baix Camp)

Dues vides són dues èpoques.

I .-
El nostre poble és epifania dels nous temps,
arrapats a les llanes grogues i vermelles
ferides i vinclades de colps violetes i llums perpètues!
De soca d’olivera i aspre cova de mar.
Damunt els turons hi pengen els brescats de sol
i la nuesa gelada dels màrtirs.
De lluny l’aigua sembla rotja, de blanca pau.
L’aire emmurallat que t’atravessa els rams de la cara
i cala fort; encara rebenta d’albada i brot
tots els seus espígols i les geloses venes sempre tendres.



II .-
Obrim els balcons i trobam
de cara
un estrany allargat a la portalada.
Les aromes silencioses que desprèn
arrufat,
el cant vist pels nostres ulls,
encén el tedi i destorba el rampell
que un dia anomenam llibertat
i l’altre economia.
Conversa,
omple’t d’amics de correntia
i agafa, dels aromes del balcó
el teu ramell de veritat.



V .-
Provablement no hem mesurat encara
com els sentits cansats de la nostra aurora
queden penjats sobre la solitud
a través d’afalagaments falsos
de caire victorià.
La resistència d’aquests ens pot empobrir,
capolar, devastar amb una insurrecció
pròpia del setge constant que patim.
Decisions arriscades,
manobres posant mescla a la llaga,
un corresponsal de banca arrufant-se
davall la immensitat d’un port sense aigua
esperant el colp fort de l’onada que ha de tornar
després del primer esglai.



IX .-
Diuen que és un misteri això de la fadrinitat.
Jo m’hi acostum tan poc
que la gelosia del gemec m’ofega la respiració
i sent com un aire hitlerià s’esvaeix de cop.
L’obeïdor del pànic m’estremeix,
tenc la necessitat de mutar les cançons populars
per tal de procrear l’odi que sent. Odi
fort i fondo
que s’aguditza a l’hora que s’accelera. I ara
recitant en veu alta, sonora,
com si entonàs l’himne sacerdotesc de l’Àngelus
i essent increpat per la somnolència dels veïns d’escala,
m’esperon:

Si el rei vol riquesa
riquesa li darem
que vengui sense pela
i un ull li saltarem 



XII .-
Jo,
que tenc les coses altes i clares,
però alhora tot just m’aixec set pams i dos dits de terra,
i són pams petits, de la meva mà de vint-i-dos anys complerts
puc declarar:
Merda i llibertat!
Merda pels botxins i avars.
Llibertat pels que perden el cul cercant receptes
i se’ls és negat el brou calent de la felicitat.



XIII .-
Pardal!
Haver d’anar cercant tot el dia el cel
i no trobar la ciutat de la llet
on tot és blanc i les latrines
estableixen l’ordre participatiu del ciutadà.
Femelles amb jutges s’entremesclen en jocs eròtics
mentre una munió d’avorrits en pena
s’espolsa la prunera i pensa en edificar.
M’emociona la idea
vet ací que el més correcte seria
crear el meu propi rampell ingenu
i esperar que el temps
deixi el meu cos
i dediqui els diumenges posteriors
a la nova alineació i creació de l’espai.



XVII .-
            al padrí Joan

Cada instant de la meva heretgia
sols contempla una sola acció:
la de viure.
A tota hora me deman
com son els meus vint-i-dos anys
sense el llaurat al call
ni l’estri diari de la fam.
Veig com els singlots de l’entusiasme
m’omplen de lletres l’entranya,
blana, de textura badada i reconstruïda.
Ningú no sap perquè neix
i llavors de cua d’ull i a contra memòria
un es troba infantat a la vellesa.
Es perd el seny i retornen als primers vocables
mai esborrats per dolor, ans al contrari
emparats de llavors lliure i de bon esquer
per la tendresa.

“Com les ones del cervell
malgrat totes les aparences
sempre es mou i sempre es mou
el contrari és propaganda.”
                    Miquel Bauçà

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA