Quan salives
Palma, Moll, 2005

Xerrava,

Facturava la nit, l’escamot de les Caeres
a braç del teu pare, descalç,
poc humà i amb cara d’albó mustií
de romeguer pintat de mudesa.
No hi ha camí arran de cel ni d’arrel
que no hagi sentit aquest aire de gregal
perquè també xiula damunt els dits del teu pare,
descalç,
que vol que et cordis les sabates dels diumenges cada dia.

*

Matí de 1936,
terrassa arran de mar.
Un vaixell s’atura enfront de la costa,
ningú no diu res, tothom surt a pescar com cada dia;
alguns duen ormejos nous,
altres el sopar de la nit passada
i el calcetins més foradats,
és la guerra.

De cos

Mirau-me, senyors!
Mirau-me per les balconeres negres
d’aquell cos.
Onsevulla vagis plorar és de necis, jo
tampoc no consider profund estirar l’ànima
fins a la calor del call.
Mirau-me, senyors!
Com de la boca em neixen les arrels de la barba
i el llavi es fa tou i em surten pigotes.
De com l’orella s’aferra al muscle del cervell i les celles
color farigola s’ajunten,
esclafant els ulls del teu interior.

Mirau ara, com les extremitats i la sang se’m coagulen
i trepitj enèrgic el fondal de l’edat
i faig de Cananeu que té la mare freda.
Perquè el nostre temps
és una síntesi de tots els temps
sempre ocupats per davallar de Grècia.

Mirau l’arbre de la vida
d’on neix la paraula
i són fets nous els tactes.

*

Aquella breu figura sempre m’ha recordat
un bosc fondal de passió
i un llogaret de particions molt rostolleres.
De petit corria pels rostolls,
i donava nom a les coses que veia.
El blat sobrevolava el capell del meu pare;
un frenètic tempteig entre la natura i l’home.

L’home no és cap broma, viu,
menja a una taula amb molta gent,
vesteix, sap la raó per on fer anar.
L’home és com vinclar la llunyania de les coses
i fer que la mort sigui un ventall,
fa i fam repòs a l’estiu.

*

Les hores en aquell tasser,
esperant la reinvenció de la paciència
en un estat de periple aclaparador,
s’és caigut el sucre.
La carn, crec, és amor.

Examen d’autoretrat

L’essència animal de l’home
perfà aquell sentit de nuesa.
La nuesa del cos és una necessitat
que l’ésser ha d’exercir
des que la real audiència divina
va prometre que érem creats a semblança seva.
Tal és aquesta afirmació
que no puc concebre un cos,
el meu cos,
com una grogor errònia de l’existència,
sinó tan sols limitada de cultura
i feta avi del jou
tal i com els comunistes d’Angola
escorxaven al poder.

El cos que habitam
València, Imprenta Llorens, 2006

*

Ara que sé que el meu cos només és un post-it
-per això escric tot sol dins el cotxe-
puc parlar de la sexualitat, simple,
del joc d'atraccions en el qual la venjança fa por
i tot esdevé incontrolable. Ara bé,
conté diferències amb l'estima
que cadascú pot interpretar depenent del context i del tracte.

Cada vegada veig com en som d'erroni
i visc de fondals delitosos del pensament.

*

              "Una ficció no mor, una il.lusió no traspassa mai,
               un conte per a nens no es refuta".
                      Michel Onfray

Viatge cap el no-res,
semblant a la comparació
del destí, la il.lusió i l'ànsia
amb la pertorbació física de descobrir el tacte.
No pretenguis fer morir la ficció
si el meu naixement és lluny, esgarrifós,
incògnit. Un no pot assimilar
la seva realitat perquè la POR
-aquesta por de viure quan desneix-
infanta la inseguretat de l'existència
i enterboleix la realitat, la ficció
i l'entorn d'ambdues.

*

ÉS QUE NO HI HA PACIÈNCIA PER ALS DÈBILS

No trobam mai les oportunes claus
fins que la tardança fon l'espelma blana.
Com ho hem de dir al temps
que el que volem és no res?
No treballar, no treball per menjar.
Ni procrear, ni sexuar per l'engendre.
En tot cas, no és aquí la post-edat dels dogmes?
La diversitat i el llenguatge imperfecte
ens construeix. Aquesta balma
ocupa hores i serveis, insistència esbravada en l'esforç.

*

- Escolta!
Ei!
Orfeu!
No tocaries alguna cosa? Un blues o aixís
-Potser aquest és el punt dissonant
de la teva nota greu. No veus
que la rialla que em provoques
m'ofega? Ets com el patètic
pictograma de moda.
- Però no podries tocar alguna cosa!
- Amb la sonoritat que té aquesta illa? Ni pensar-ho.
Tot sona buit,
com si el cervell dels habitants
fos una cova sense fons
on el nostre record té el simple gust
de l'herència; la solitud
de la recambra mortuòria del seu antecessor.
- M'has deixat parat.
- Doncs, com a tots.
- Què vols dir "Com a tots"?
- Primer mira de conèixer abans de parlar;
destria la voluntat del que és preestablert
i omple't,
tot just conèixer,
de la paciència.
Talment la terra quieta i amarada de frescor suada del llaurador.
Talment l'oneig animal de l'obediència anàrquica.
Vés!
                                                                  ...com feia aquella cançó...
Do, do, diridó, prim, prim, cabró...

*

LA MAR GRAN

Expressa l'excés sangonós
de viure plaent. Aquesta mar
tapada de periples escènics,
atansada als quotidians marbres del quefer.

Miraves la mar gran
com l'infant innocent i estranyívol
descobreix en ella els plaers.
Miraves la mar i les torrentades orgàniques
de dolor humitejaven el serradís de l'edat.
D'un en un, els esculls
-primera base de l'argila-
t'atansaven a la vida civil i a la hivernada parisenca.

Les rajoles fontades amb símbols,
freds i clars,
s'alicaten a la pell
i d'esclats solars els buits capil.lars
cobren sal i somien amb ruïnoses queixalades
el retorn del cop de mar que romp a l'altre extrem.

Milers i milers de clapes rovellades
reunides en una obra mestra: poètica,
constància, vivència, honor, ferro estranyat d'escalfats desencisos.

No hi ha en la itinerància actual
l'abastable memòria foscosa
capaç de tapar el negre estímul faent
a la pinzellada monumental.
El pedregar d'enllà és aquí: ja et dic adéu.
Ni la felicitat amarada
-quan "amarar" és la mare gran-
té la voluntat ni l'home pot abastar-ho
com per esquinçar la física amb voluntat de morir.
                                    ... totes les barques per al record.

Ciutat de llet

(Accèssit al Premi Gabriel Ferreter per a Joves
d’Omnium cultural de Baix Camp)

II .-
Obrim els balcons i trobam
de cara
un estrany allargat a la portalada.
Les aromes silencioses que desprèn
arrufat,
el cant vist pels nostres ulls,
encén el tedi i destorba el rampell
que un dia anomenam llibertat
i l’altre economia.
Conversa,
omple’t d’amics de correntia
i agafa, dels aromes del balcó
el teu ramell de veritat.

XII .-
Jo,
que tenc les coses altes i clares,
però alhora tot just m’aixec set pams i dos dits de terra,
i són pams petits, de la meva mà de vint-i-dos anys complerts
puc declarar:
Merda i llibertat!
Merda pels botxins i avars.
Llibertat pels que perden el cul cercant receptes
i se’ls és negat el brou calent de la felicitat.

XIII .-
Pardal!
Haver d’anar cercant tot el dia el cel
i no trobar la ciutat de la llet
on tot és blanc i les latrines
estableixen l’ordre participatiu del ciutadà.
Femelles amb jutges s’entremesclen en jocs eròtics
mentre una munió d’avorrits en pena
s’espolsa la prunera i pensa en edificar.
M’emociona la idea
vet ací que el més correcte seria
crear el meu propi rampell ingenu
i esperar que el temps
deixi el meu cos
i dediqui els diumenges posteriors
a la nova alineació i creació de l’espai.

XVII .-
al padrí Joan

Cada instant de la meva heretgia
sols contempla una sola acció:
la de viure.
A tota hora me deman
com son els meus vint-i-dos anys
sense el llaurat al call
ni l’estri diari de la fam.
Veig com els singlots de l’entusiasme
m’omplen de lletres l’entranya,
blana, de textura badada i reconstruïda.
Ningú no sap perquè neix
i llavors de cua d’ull i a contra memòria
un es troba infantat a la vellesa.
Es perd el seny i retornen als primers vocables
mai esborrats per dolor, ans al contrari
emparats de llavors lliure i de bon esquer
per la tendresa.

Sadoll de seny

(El tall editorial, 2008)

El silenci dels cossos

M’ha arribat el silenci
        a les mans.

I sé això
        no perquè ho diguin els contes,
ni perquè les princeses dels romanços
llancin calàpets a l’aigua tèbia amb tendresa.
Ho sé perquè visc
        com un botxí
en massa nits d’horabaixa.
I la roent llengua
        sols es cobreix
amb la meva saliva agra.
                        Cant l’agònic salm del sexe
                i escolt l’ombra per si em crida.

Fals profeta

Tregueu-li el costellam i que aleni;
la falsa ceguesa li oprimeix el dolor.
El fracàs i la derrota violen la condemna.
Agenolleu-lo davant meu
perquè el poble en demani la crucifixió o l’indult.
Despulleu-lo, feriu-lo i llanceu-lo a la multitud.
Escarniu els seus prodigis i tapeu-lo de llàstimes.
Encengueu entorxes, tireu-lo de dalt a baix de les grues
i estovau el seu tòrax a pedrada neta.
Després, públicament, que senti el batec de la terra ferida
i que refaci els danys encoberts
amb la seva suor i amb la dels seus fills.
Cremau amb espires el contorn dels seus ulls
perquè vegi que ell no s’engruna tot sol,
car ens arrossega a tots a l’herbassa
tova i ferida de llevetxada

Teatre del salvatge

Tenir una immensa capacitat per fer el salvatge.
Descobrir, atònit, que vius entre iguals.
Creure que l’enllumenat és propi de la il·lustració,
        que lliure és aquell qui fa dels collons l'autoritat.
        Somric als domassos buits
            ...que encara m’han de representar.

L'stop

Bafff, brutor,
dins el bus 55 de Barcelona.
Un jove diu al seu amic:
vols comprar velles?
Va i m'enfloca aquesta!
La paraula d’eixida
com la ignorància territorial de l’home.

La Senyora:
- Hola, davalla aquí?
- No, a la pròxima.

Stop, davalla de l’autobús i fa l’stop,
davalla i fa l’stop
jo, la gent del darrere feim l’stop,
davallam i feim l’stop.

Imaginari:
Una destral travessa amb un tall sa
el coll de la senyora, la sang
coagula enmig del carrer,
fa l’stop.

Fosca a la païssa

Recolzat en el maimó vessut
empelt amples fosques
i m’ajec tot just arribat a la païssa.
És un cau de polls i rates
que masteguen els forcs de palla
on m’he retut de vegades el sexe.

                Homenatge a Blai Bonet i Miquel Bauçà

Ja no s’engronsa la llibreta dins les roselles,
sou morts,
i sou tan morts...
que ja no vessa el seny de la vostra pica,
ja sou uns metres de llibre amb barba i humitat.

Trist o crit.
Crist amb fermellons de nova lletra.

AKBAR

(sortirà a la col. La Cantàrida de Documenta Balear l’abril de 2009)

LSD

        a J. C. Pons Alorda

La papallona negra
sempre volava sense posar-se el barram.
De baves havíem intentat assumir
que la sogra s’havia suïcidat tres cops
i durava encara el bacteri
de la seva famèlica família.
La papallona agafà un camí,
un camí ple de romaguers,
de fet era un camí molt pobre,
fet de fang amb xocolata,
amb romaguers amb salsa de xocolata.
El camí continuava, continua encara
però la papallona negra no parlava,
no sabia volar,
sense xinxetes d’oficina;
i continuava fins a aquell souvenir religiós
on els miracles cremaven cera,
on es reproduïa el prostíbul
i la juderia del Temple de Jerusalem.
No cregueu que la papallona
cremés l’ira
fent trontollar els mercenaris,
els cremà.

Llavors començà l’existència
d’aquella màfia
tra
traficant de dents.
Totes les botigues,
totes menys una,
ensangonaven de nit
els llums de les petenes
que els sants de guix portaven
porten encara
        i el camí ens du a l’infinit.

[i una persona que fica una papallona dins un poema ha de ser escorxada].

*

El sarcòfag portava
airbags laterals de sèrie,
DJ sensible als satrots
i televisió per c

*

Aquells postmoderns
bevent Xibeca. Porten la barramenta
plena de Nocilla. Duen fang
a les seves sabates neopunk
[que és com dir res]
i no s’escolten la conversa
de les veïnes de Gràcia
quan entren dins d’un colmado.

        La victòria de les dones dures.

Convit al silenci

Premi J.M. López Picó 2008
(sortirà a Viena Editorial el promer maig 2009)

*

Golafre d'esclafar-te el crani a terra,
intentant xuclar-te tota la sang
que m'injectares quan tots dos
teníem els ulls secs.

*

De l'exterior de la nit
el fred rebenta els meus nervis.
Els microbis vagaregen
com quatre murcians perduts a l'illa.

D'ençà que el vam enterrar
la banyera és plena de ganivets.

*

Ignor el teu teatre
però n'extrec el foc.

Imagín la teva mar,
la teva mort,
m'ofec de contar-hi crits.

*

Només volia pa
i xuclava cada nit
la verga al batle.
Només volia pa
i li fitoraven la vara
els dies de precepte.

*

Putes reconstruint un temple
amb la suor i la fe.
La gravera sense permisos
desenterra els cadàvers
de rates antiquíssimes.

Temple

Premi Miquel Àngel Riera, 2009
(Sortirà publicat la Col. La rosa encofrada de l’Editorial Salobre el setembre de 2009)

El pànic trist, cuit
de les pors del foc.
L’esma per continuar
els camins antics i desconeguts.
Després del teu nom
només es pot conèixer la saviesa.
No interessa.

*

Em mossegues les ferides de l’orella
perquè no escolti el teu crit, ni senti
batre l’engany d’estar amagat
entre les teves robes.
Em manques d’orella
per no sentir-te
clavant l’arna.
La teva veu, la meva veu
i el racó finat
de la nostra falç encesa
entre el corc, el sublim.

Temps d’incertesa

M’esgarres la carn de l’os
i no queda llenca per xuclar.
Les magnituds del teu xai
ja no són aquella carnassa
que un dia ens atipava.

Ara ja som carn greixosa
i pútrida, ràbia supurada
d’escarràs capolat en carnisseria.

Som els adobats pèls de resclosa
i fems de supermercat.

Som amor per sempre.