(Stratford-on-Avon, 1564-1616)
“Cap a la fi del segle escriu Venus and Adonis i The Rape of Lucrece, i bona part dels seus sonets. També és l’època dels seus triomfs com a comediògraf i dramaturg.” (F. Parcerisas).

CANÇÓ DEL MARXANT

Lli del fi, blanc com la neu,
com el corb la seda lleu,
guants com roses de domàs,
mascaretes per al nas,
braçalets i collars d’ambre,
cent olors per a la cambra,
còfies d’or, agençament
per a amigues escaient,
bells fermalls i fines joies:
de tot cal a tantes noies.
Ah! Compreu-ne, minyons, que n’és dia;
si no, ella bé prou que ho diria.

     (Trad. Marià Manent)


TU-UIT, TU-Ú!

Quan penja el glaç a la paret
i el pastor Quel el corn assaja
i Jan du soques pel gr4an fred
i es pren la llet així que raja,
la sang es gela i el camí
i la xibeca canta així:
     Tu-ú!
Tu-uit, tu-ú! Nota galana!
I l’olla al foc posa Joana.

Quan a tot volt rebufa el torb
i entre el sermó la tos espleta,
damunt la neu l’ocell és orb
i vermelleja el nas d’Anneta;
xiula la poma a mig rostir
i la xibeca canta així:
     Tu-ú!
Tu-uit, tu-ú! Nota galana!
I l’olla al foc posa Joana.

     (Trad. Marià Manent)


SONET VIII

Si tu ets música, què et fa escoltar-la trist?
Dolçor amb dolçor no es bat, goig amb goig no es rebutja.
Per què t'estimes, doncs, allò que amb pena has vist
i fins reps amb plaer allò que prou t'enutja?

Si un definit acord de sons ben entonats,
amb casament units, ofèn la teva oïda,
és pel suau retret de veure així aplegats
en un de sol els sons, parts que en tu foren vida.

Mira com cada corda, espòs d'amor submís
de l'altra, s'acompassa en múrjua concordança,
i així un pare i un fill i una mare feliç
canten, com un de sol, una alegre romança:

I el cant no té cap mot: és de tots i un només.
I canta per a tu: "Tu , sol, no tens després!"

    (Trad. Joan Triadú)


SONET XLIII

Els meus ulls millor hi veuen com més closos,
car miren tot el dia indiferents,
però et contemplen somniant, commosos,
foscament en la fosca respleendents.
¡Tu, ombra que les obres aclareixes,
com ta forma daria resplendor
al jorn clar amb foc més clar, si resplendeixes
així davant els ulls sense claror!
¡Que feliç fóra, dic, la meva vista
de poder-te mirar en el jorn vivent,
si en morta nit la bella ombra entrevista
pel dens somni als ulls cecs es fa present!
El dia és nit, mentre no et veig el rostre;
la nit, dia brillant, si el somni et mostra.

     (Trad. Marià Villangómez)


SONET LVI

Dolç, amor, renova forces! No sigui dit
que el teu agut impuls s'ajup més que la gana:
ell s'alleuja bé en qui avui s'ha nodrit
però demà, punyent, torna més sobirana.

Amor, sigues així; ni que omplis a desdir
la fam dels ulls, avui, d'aliment que enlluerna,
mira demà de nou, i no facis morir
l'esperit de l'amor amb deixadesa eterna.

Que aquest trist interval sigui com l'oceà
que separa les ribes; nova parella unida
s'hi espera cada dia, i quan veuran tornar
l'amor, la visió serà més beneïda;

O sigui com l'hivern, ple de ncessitats,
que fa tornar els estius triplement desitjats.

     (Trad. Joan Triadú)


SONET XCI

Uns del seu bres es vanen, del seu art;
uns altres dels seus béns, del seu braó,
dels seus vestits –torts de la moda a part-;
alguns del seu cavall, llebrer o falcó.
I té cada  caràcter l’escaient
delit, en el qual troba un goig més alt.
Cap gust particular em fa content,
car faig de tots un bé més general.
Millor és el teu amor que el més alt bres,
més ric que l’or, més car que cap vestit;
fa més goig que els falcons i que els corsers;
tinc amb tu el que a tothom porta envanit.
Sóc míser sols perquè t’ho pots endur
tot, i deixar-me pobre com ningú.

     (Trad. Marià Villangómez)


SONET CXX

Que em fossis deslleial ara em fa ser amic teu
i pel dolor que vaig sentir en aquell moment
avui m'ha de vinclar la meva culpa greu
perquè no tinc el tremp del metall consistent.

I si el meu acte deslleial va trastornar-te tant
(igual que el teu a mi), s'ha fet infern el meu camí,
i jo, tirà, no em vaig ni prendre un sol instant
per sospesar com el teu crim m'havia fet sofrir.

Ah dolorosa nit, que hauria recordat
els cops cruels del sofriment als meus sentits,
perquè (com tu abans de mi) jo t'hauria donat
bàlsams d'humilitat per guarir els cors ferits.

El teu pecat s'ha convertit en recompensa:
el meu rescata el teu, i el teu el meu sap vèncer.

    (Trad. Salvador Oliva)


SONET CXXVIII

Quantes vegades, música meva, quan tu
fas música, en vibrar la fusta beneïda
sota els teus dolços dits, i quan gentil saps dur
el tremp harmoniós a confondre'm l'oïda,

envejo els martellets que salten gentilment
cap al tendre palmell de la mà en la besada
mentre els meus llavis secs, deixats sense aliment,
la fusta els fa enrogir de tan agosarada!

Per sentir-se amoixats, amb l'estrella dansant
canviarien prou llur estat i llur mida
car passejant-hi els dits amb un aire elegant
la fusta morta és més que no llavis en vida.

Si insolents martellets són feliços així,
dóna'ls els dits a ells, però els llavis a mi.

     (Trad. Joan Triadú)

 
*

És molt millor ser vil que ser tingut per vil;
en el cas que no ser-ho mereixi aquest sarcasme;
i es perd el just plaer, i rep l'esguard hostil
no pas de mi, sinó dels que en fan blasme.

¿Per què un ull fals i enganyador sol saludar
la meva sang de llicenciós temperament,
i febleses en mi el feble vol trobar,
si jo trobo que és bo el que ell troba dolent?

No, jo sóc el que sóc. I els que paren esment
en els meus fets de seducció mostren els seus.
Jo puc ser recte i ells els torts; un pensament
malalt no pot jutjar  si els meus actes són greus,

tret que mantingui com a cosa universal
que tots els homes són dolents i fan el mal.

     (Trad. Salvador Oliva)

*

Desgast de l'esperit, despesa vergonyosa
és l'acte de luxúria; i mentre espera l'acte,
la luxúria és perjura, culpable sangonosa,
excessiva i cruel, i no s'hi pot fer pacte.

És, després d'obtinguda, menyspreada i mesquina;
perseguida amb follia, és al cap d'un instant
amb follia odiada, igual que una metzina
preparada a propòsit per enfollir l'amant.

Boja quan persegueix i boja posseint,
tant abans, com durant, com després, excessiva;
en tenir-la, delícia i, obtinguda, polsim;
primer joia, després, un somni a la deriva.

Toghom ho sap; però cap home té el govern
de fugir d'aquest cel que ens porta a aquest infern.

     (Trad. Salvador Oliva)

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA