Dimecres, 1 de desembre de 2004 a les 9 del vespre
al centre de cultura sa nostra de Palma
En el marc del Congrés Joan Alcover  (60 assistents)
 

Actors:
PRESENTADOR: Antoni Artigues
FLAUTA TRAVESSERA: Maria Antònia Melià
POETA: Rafel Seguí
MUSA: Neus Tur

Un banc

El to serà descriptiu (sense trascendència)
La música serà tan positiva com sigui possible (mai decadent)

 
 

ESCENA 1

PRESENTADOR

El vint-i-tres de novembre de l'any dos mil, Josep Palau i Fabre escriu a l'Avui un article que du per títol un fragment d'un vers de Joan Alcover: “Les rompents de l'infinit”.

Diu:

"No és el centenari de la seva mort ni el de la seva naixença. No és cap aniversari assenyalat, que jo sàpiga. Però fa massa temps que no sent parlar de Joan Alcover ni llegesc res sobre ell. Estam acostumats a celebrar i a homenatjar les personalitats quan una data els reactualitza. Gairebé sembla que ho necessitem per justificar el nostre sobtat interès, com si sense aquesta contingència no fos lícit parlar-ne. Hi ha fets, circumstàncies, a part dels aniversaris, que també ens actualitzen un autor. Però hi ha autors que són sempre actuals, que poden acompanyar secretament la nostra vida perquè la seva obra es basa en valors permanents, inextingibles. És el cas de Joan Alcover.

"Les seves quatre elegies, Dol, Desolació, Col·loqui i La Relíquia són quatre monuments de la nostra lírica. I si dic que la poesia d'Alcover és actual, i potser més que mai, és perquè els sentiments i els pensaments que hi aboca són, malauradament, els que acompanyen moltes vides. El problema de la mort, que ens ronda a tots de diferent manera i en diferents circumstàncies, va encarnar en ell amb accents tan profunds que és impossible desoir-los. En un moment o altre de la nostra vida hem estat a prop d'aquells planys que ens poden ajudar a sobreposar-nos. Aquesta és l'actualitat permanent de la gran poesia, que no necessita arrencar cap full de calendari per fer-se patent.
La meva afirmació no té res d'esotèrica. Cada dia, tots -cadascun de nosaltres- estimam o odiam, traïm o som traïts, sofrim o feim sofrir, cobejam, envejam, feim castells en l'aire, queim dels núvols, tenim desenganys, etcètera, etcètera. Per això sabem que Shakespeare és d'una actualitat permanent perquè conté en la seva obra tota la varietat dels sentiments i de les apetències humanes. Sense anar tan lluny, ni tan alt, existeixen poetes que han encunyat, en la seva llengua, algun d'aquests sentiments, com Joan Alcover ho ha fet amb el de la mort.

"La realitat de les morts que li tocà de viure i de veure tan de prop, l'hauria pogut fer caure en una imatgeria més o menys truculenta, però ell l'ha sabuda transcendir i traduir amb accents dantescs.
     Entri la ratxa que em perfuma
     amb la fetor d'un món podrit;
     munti l'oreig que duu l'escuma
     de les rompents de l'infinit!

"Entre les quatre elegies esmentades jo no renunciaria a cap, però la meva preferència -visceral o irracional- va per Desolació i Col·loqui. I sé per què. Les altres dues són més descriptives, i en canvi aquestes obeeixen ja a aquell enunciat de Rimbaud en Una temporada a l'infern, quan diu: "Satanàs, tu que prees en l'escriptor l'absència de tota facultat descriptiva o instructiva...".
¿Quin instint em feia sintonitzar, als meus setze anys, amb els poemes que obeeixen aquestes característiques? ¿Quin instint feia sintonitzar Joan Alcover amb aquesta forma d'expressió antiretòrica?

"Encara he de dir que entre aquests dos poemes tinc una feblesa especial per Col·loqui. Com el seu nom indica, és un poema en forma de diàleg, però de diàleg íntim, interior. Les dues veus que hi alternen són la de la Musa i la del Poeta. Tot hi és inspirat, però tot hi és controlat. Sobta de trobar-hi tanta d'inspiració amb tanta de contenció a la vegada. Si en les altres elegies Joan Alcover es plany i així, en certa manera, s'allibera -qui canta son mal espanta-, en aquesta, gràcies al miracle del desdoblament, es plany i és aconsolat a la vegada. El desdoblament significa ja una objectivació i una superació del plany i, en això, ens pot ajudar en els nostres moments de dissort. El desdoblament és una forma de superació de la soledat i de la desesperació. Potser la nota més característica de la poesia de Joan Alcover és la d'aclarir-nos el sentit i els secrets de l'experiència vital. Aquesta característica la trobam ben marcada en Col·loqui, a través de les paraules que la Musa diu al Poeta:
     La plenitud de vida no comença
     ni arriba l'home a sa virilitat
     sens que fermenti en l'ànima el llevat
     de l'íntima sofrença.

"El mateix ensenyament sobre l'experiència vital el trobam en La Balanguera, que Mallorca ha adoptat com a himne.
     Sap que la soca més s'enfila
     com més endins pot arrelar.

"No sé si adonant-se'n o sense adonar-se'n, Raimon cantarà, mig segle després, "qui perd les arrels perd la identitat", formulant, així, el pensament més profund que ha recorregut els Països Catalans durant el segle XX. (Però es veu que no tenim dret a recuperar sencera la nostra identitat.)
Em pregunt sovint si un poble que té un himne que es recolza en les pregoneses mateixes de la vida no té més garanties de sobreviure que els qui tenen himnes guerrers o triomfants...
Tornant a les nostres elegies i, concretament, a Col·loqui, no vull deixar d'assenyalar que els pedagogs hi tenen un instrument inapreciable per iniciar el jovent a la poesia. Al meu amic Antoni Artigues, brind aquesta idea."

Doncs bé, és prenent aquest repte de Josep Palau i Fabre que el vint-i-cinc de febrer del dos mil u, amb Carles Rebassa i Aina Vallespir vàrem fer el muntatge Col.loqui amb els poemes "Desolació" i "Col.loqui".

I és prenent aquest repte i la invitació de Margalida Pons que ara,  amb Maria Antònia Melià, Rafel Seguí i Neus Tur, presentam "La relíquia", "Desolació", "Col.loqui", "El dol" i tres "Proverbis", amb el títol Les rompents de l'infinit.

MÚSIC: És una joveneta que va a tocar a aquell parc. Entra, s'asseu a terra, i comença a tocar una melodia que li inspiren els seus pensaments de volar i volar. Quan ha entrat el poeta encara toca una estona.

POETA:

Entra i mira el faune, després diu el primer vers; toca el brollador eixut, després diu el segon vers; mira al voltant, després diu els dos darrers versos:

     Faune mutilat,
     brollador eixut,
     jardí desolat
     de ma joventut...

     Beneïda l'hora
     que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
     me fa plorar a mi.

MÚSIC: Música alegre "amb una certa excitació", mentre el POETA somriu ja pensant en el que dirà als següents versos; no gaire temps de música.

El POETA somriu. Els següents versos alegre, amb una certa excitaciói fent alguns gestos, i sobretot pauses, a estones somniós:

     Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
     tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
     i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.

     Ningú sap com era
     que entre l'esponera
     de l'hort senyorívol,
     fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
     Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
     perquè sense ajuda
     poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
     i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
     de l'hora encantada.

MÚSIC: Igual que en la pausa anterior, només un moment.

El POETA dirà els següents versos en un to descriptiu; pauses; pot tocar la corda de l'engronsadora:

     Somni semblaria
     el temps que ha volat
     de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
     quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
      i encara no manca,
     penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
     com trista penyora,
 despulla podrida d'un món esbucat...

     Faune mutilat,
     brollador eixut,
     jardí desolat
     de ma joventut.

MÚSIC: Una musiqueta més pensativa, però de tot el poema que segueix el que més ha de ressaltar la música és el començament del darrer vers: "jo visc".

El POETA s'asseu al banc, pensarós; pausa llarga; to descriptiu, com si parlàs d'un altre:

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.


 

MÚSIC: La joveneta, sempre a la seva bolla, ara fa una música de pensar en l'amor (amb el seu enamorat curro i vital): és la MUSA que entra; quan ha entrat i es miren amb el poeta i ella li acarona el cap, continua tocant.

MUSA (Entra, es miren els dos sense estranyesa; s'acosta al POETA i li acarona el cap; durant tota l'escena es comporten com dos vells amants):

     ¿Per què de mi et recordes
i a l'arpa d'altre temps les mans allargues,
     i, tot mullant les cordes
     de llàgrimes amargues,
     com pluja d'estels d'or
solquen els rims la fosca de ton cor?

POETA (S'aixeca, i consolat per la presència de la MUSA diu):

És mon desig que un raig de poesia
il.lumini mes llàgrimes; voldria
trobar al fons de l'ànima quelcom
d'eixa punyent i fonda melodia
     que fa aturar tothom,
perquè en la pietat dels qui passassin
     i el càntic escoltassin,
com a l'entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Déu,
duràs almenys sobre la terra una hora
la vida de mos fills, que fou tan breu.

MUSA:

La plenitud de vida no comença
ni arriba l'home a sa virilitat
sens que fermenti en l'ànima el llevat
     de l'intima sofrença.
Sia ton cor el ferro espurnejant,
damunt l'enclusa del dolor, sonant.

POETA:

A mos infants no tornarà la vida
el broll de foc i el ritme dels martells
sobre el metall de l'ànima enrogida;
no em plany de ma dissort; els plany a ells.
     Si a l'espona del llit,
quan se glaçava el cos, quan l'agonia
     els ulls enterbolia
del jove moribund, li haguessin dit
de part de Déu: -"Minyó, ¿te'n vols anar?"
ell, ¿què hauria respost? -"Me dol deixar
ma família, la terra on nasquí;
és prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel decanta-la de mi;
jo me somet, ta voluntat és santa;
però si et plau, Senyor, deixa'm aquí"...
No pogué ser; i se tancà la porta
de ma casa, una nit, sens que ell tornàs,
i el duien a romandre al mateix vas
     de sa germana morta.

MUSA:

Mes tu deus a la vida ton tribut.
¿No sents la host que se canta a si mateixa
i avança, menyspreant la multitud
dels morts que tomben i els ferits que deixa?

POETA:

Mai la vegí tan bella com és ara
     la vida d'aquest món,
que d'un encís crudel tota s'amara
per a parlar-me dels que ja no hi són.
     Plorar... També plorava
Jesús davant la tomba de l'amic.
Ran de la fossa com un arbre estic,
     que hi beu tota la saba.

MUSA:

Mes l'arbre ha de fruitar.

POETA:

     Jo vull que l'oli
del fruit amarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llàntia que aureoli
dels dos adolescents la imatge viva.
Si la força del geni m'és estranya,
tan gran com ell s'aixeca mon dolor,
i jo puc llavorar l'alta muntanya
per esculpir-hi un monument d'amor.

MUSA:

Mira l'arbre secular
com se venja si li robes
qualque branca pel fogar:
reverdeix i en treu de noves
perquè les tornis tallar.

MÚSIC: Aquí es posa un poc més sentimental, més d'hivern fred, però pensant sempre en la primavera que torna. 

S'asseuen l'un devora l'altre al banc. En aquesta escena faran cadascun el seu monòleg, però amb moments de complicitat cap a l'altre; continua el to descriptiu.

MUSA:

Sé d'una vella consirosa
a qui sos fills varen deixar
per la fortuna fabulosa
de l'altra banda de la mar.

Com la grisor d'un ull d'oracle,
mira la fonda solitud
esperant l'hora del miracle
que li retorni el bé perdut.

Com ella guaita la marina,
mon pensament vetla, abocat;
mes la finestra on s'inclina
s'obre davant l'eternitat...

Arriba un jorn que nostra vida
ja no veu res en l'avenir;
mes a l'hivern, rejovenida,
en la dels fills torna a florir.

Tèbia dolcesa els ulls amoixa
de pressentir la tendra mà
que, en acabant l'última angoixa,
piadosament els tancarà.

I de llur vida l'aurèola
ens sembla veure en lo futur,
que nostres cendres agombola
assolellant el vas obscur.

Però si cau llur jovenesa
i se'ns acluca l'ideal,
¡què n'ha de fer  de sa vellesa
l'àrida soca paternal?

Cap a l'abisme que ens espera,
mon pensament amolla el fruit
com el brancam d'una figuera
tota penjada sobre el buit.

Llum de records passa allà enfora,
pluja d'estels en la negror.
No me'n sé anar, no, de la vora
de mon terrible mirador.

Com en el fons d'un vell retaule
llisquen els dos adolescents;
passen, ulls clucs, sense paraula,
com a somnàmbuls somrients.

Passa la flor de l'amor mia;
passen en creu aquelles mans
que ma tendresa cobdícia
per a besar-les com abans.

De la foscor mai explorada
munten alens d'oratge fred
que ma existència amenaçada
fan tremolar com un llumet.

¿Cal defensar la flama incerta
d'aquest llumet feble i morent?
Per a tancar la porta oberta,
¿cal que forcegi contra el vent

Entri la ratxa que em perfuma
amb la fetor d'un món podrit!
Munti l'oreig que du l'escuma
de les rompents de l'infinit

POETA:

Ombra divina, protectora
de l'aliança dels dos móns,
jo torn a tu; mon cor enyora
les oblidades oracions.

Aquí tot parla de l'imperi
a on sojornen els difunts;
aquí batega el gran misteri
que vius i morts escalfa junts.

Sols la fredor d'aquestes lloses
calma la febre de mon front,
davant les úlceres descloses
de l'enclavat en creu d'afront.

Els qui duim l'ànima ferida,
com els captaires afollats,
entre el tumulte de la vida
ens hi trobam desemparats.

Mes en el temple que il.lumina
com un estel la llàntia d'or,
l'eternitat s'hi sent veïna
afalagant el nostre cor.


I els endolats, al peu de l'ara,
sentim els morts més avinent;
i a eixugar el plor de nostra cara
ve la carícia de l'absent.

MUSA (Agafa les mans del POETA entre les seves):

     La vida reposada
se corromp en el llot de la indolència.
     Així, en l'aigua embassada,
la quietud engendra pestilència.

     El tresor que duus
     en la intel.ligència
     i no en feres ús
     per ta negligència,
     quan l'hora no sia
     d'aprofitar-l'ho
     te serà corcó
     de melancolia.
Si no l'aprofites, duràs a la porta
de l'eternitat la tristor mateixa
de la pobra mare que al morir se'n porta
el pes de l'infant que no ha pogut néixer.

MÚSIC: Música d'alçar els ànims, potent, animosa.

Mentre, el POETA i la MUSA es miren l'un a l'altre fixament, dolçament, ell, animat per les paraules de la MUSA.

S'apaguen els llums lentament i es manté el fosc mentre el MÚSIC acaba de fer les darreres notes.