Textos: Maria-Mercè Marçal
Veus: Aina Vallès i Maria Bellver
Dansa: Ester Toldrà
Saxo: Miquel Amengual
Home: Fran Dejesus
Músiques: Llunàtiques, M. Poveda i C. Fonoll.
Guió i direcció: Antoni Artigues

dijous, 3 de maig de 2007 a les 10 del vespre a son llaüt (santa maria)
REPARTIMENT
Maria-Mercè Marçal: Aina Vallès, Carme Oreja, Inès Cantó, Victòria Pernia
Home: Rafel Seguí
Dansadora: Laura Castejón
Músiques: Llunàtiques, Miguel Poveda, Celdoni Fonoll, Leila Aguilera
Dansa: Laura Castejón, Maria Antònia Font
Guió i Direcció: Antoni Artigues


dimecres, 14 de juny a les 9 del vespre al teatre de lloseta

 

dimecres, 29 de març de 2006, a les 11,30 del matí
edifici jovellanos (campus uib)
 amb la participació en directe de llunàtiques  (8o espectadors)

 



dimarts, 2 de maig de 2006, a les 18 h.
mostra de teatre universitari dels països catalans
teatre ateneu de cerdanyola del vallès (75 espectadors)

poesia, música, dansa
Actors: aina vallés, elisabet serra, helena obrador, llunàtiques, mª àngels vilalta, maria bellver, marina moyà, sílvia porto, toni munyoç, victòria pernia. Tècnics: Xisco xisco burdils, rafel seguí. Coreografia: helena obrador i maria antònia font. Direcció: antoni artigues



TOT PARLANT DE MARIA MERCÈ (MARÇAL): LA MARE DE N'HEURA

[...]
fa una setmaneta i busques vaig ser a l'estrena de La Dona Drac, el darrer muntatge d'Artigues que, via les paraules de l'enyorada Maria Mercè Marçal, expressa, amb dansa, música i poesia, allò que només és possible expressar així. Una obra sobre la condició de les dones que tots els homes hauríem de veure. Em va omplir molt. Maria Bellver, Elisabet Serra, Mari Vilalta, Aina Vallès, Victòria Pernia, Helena Obrador, Maria Antònia Font, Sílvia Porto, Marina Moyà iToni Muñoz -amb el suport del duet Llunàtiques-, són d'una blancor maca que eriça la pell. Preciosa.
[...]
Diuen que Toni Artigues, enguany, fa tretze anys que hi és sempre. Jo el record, d'ençà que el tinc present, així, vaja. Descambuixat, content com unes pasqües i oferint coratge a tots els joves que feim coses. Des de Magisteri Teatre i des d'on faci falta. Amb opinions que provoquen reaccions plurals, que no tot han de ser flors i violes. Fent una feinada perquè coneguem la nostra gent, la dels Països Catalans, ferida de lletra: de Pere Quart a Manuel de Pedrolo (protestarem fins que no tinguem veu!), passant per Miquel Bauçà o Pere Capellà; i del vell-bell renegat Turmeda al gran Estellés ("no hi havia, menuda, a València, dos amants com nosaltres"). Jo, i molts d'altres, creixem amb la poesia que ens ha mostrat Toni. Ens és útil. La feim servir sovint. Només per viure, però.
[...]

Antoni Lluís Trobat



GUIÓ



Dona drac
Maria-Mercè Marçal

HEURA TEATRE


L'escenografia és un espai buit amb un balancí a la part esquerra.

DONA DRAC

LLUM: BALANCÍ, VA PUJANT (AL BALANCÍ SEMPRE LLUM CÀLIDA) I
LLUM DE PENOMBRA ON HI HA LA DEÏDORA I I LA DANSADORA

RELATORA ASSEGUDA AL BALANCÍ, GRONXANT-SE, CANTA LA MELODIA DE MIGUEL POVEDA,
MENTRE LA DANSADORA I LA DEÏDORA I ES FAN AMORETES EN PENOMBRA, SÓN UN RECORD DE LA RELATORA:
     L’aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.
     Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat del vent,
com una trena negra,
com una trena negra.

LLUM: BALCÓ.

RELATORA (MENTRE LA DANSADORA I LA DEÏDORA SURTEN, S'AIXECA I VA DAVANT DE L'ESCENARI; DURA, AMB MOLTA GESTUALITAT):
Vosaltres que em jutjau, no sou res per a mi. No sent orgull dels vostres elogis ni esglai de les vostres calúmnies. És vil i abjecta la llei que transgredesc.
Com una estàtua entre els vianants, tinc l’ànima serena.
Vosaltres no fareu empal·lidir la meva passió per la bellesa de les dones... 
Ningú no ha vist que era clar el meu esguard. Ningú no ha vist que t’havia triat amb simplicitat... I han dit, ¿qui és aquesta dona damnada que rosega sordament la flama de l’infern? Als meus llavis (GEST) el bes fou l’única blasfèmia... 
(MENTRE PARLA, LA DONA PÚBLIC, QUIETA, LA MIRA I SOMRIU SARCÀSTICA)

DONA PÚBLIC (RIALLES!!! ES PASSEJA PER DAVANT EL PÚBLIC, AMB PAUSES):
Aquests són els feliços.
Aquests són els feliços: desconeixen
el gep que duen a l’esquena. Tenen
uns ulls pintats a sobre les pestanyes.
(ELS TORNA A MIRAR I TORNA A RIURE).
Amb els ulls closos sembla que t’esguardin,
i no: sempre contemplen un paisatge,
el mateix, que els somriu amb connivència.

RELATORA
Què ens importa el judici dels homes i què hem de témer si som pures davant la vida?
Deixem-los (GEST: FORA!!) que defensin la seva moral impura.

DONA PÚBLIC (MENTRE VA CAP AL SEU SEIENT DEL PÚBLIC. ENTRE ENTONACIÓ DE CONTE I DE RETRET):
El cactus, com rèptil monstruós de pell clapada, 
d'entranya llefiscosa, era ajocat 
al seu racó bevent la solellada. 
De sobte, sa malícia desvetllada, 
enrevisclant-se va esquerdar el test. 
Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest, 
dalt una paret seca fou llançat, 
i al cap del temps, damunt les pedres dures, 
furgant per les llivanyes i juntures, 
trobí el vell drac encara aferrissat.

RELATORA (ASSENYALANT LA DONA PÚBLIC I ELLA MATEIXA. EL CACTUS ÉS LA DONA PÚBLIC I ETS TU):
"Dona rèptil, dona monstre, dona drac,
com el cactus".

CLOS - SOLC

ENTREN, A LES FOSQUES. FAN UN CLOS OPRESSIU, TOTS CAPCOT, AMB UNA LLETRA PINTADA A L'ESQUENA: DANSADORA, C DARRERA, I S GROSSA DAVANT, DANSADOR, L DARRERA I O DAVANT, DEÏDORA II, O GROSSA  DARRERA I L DAVANT,  DEÏDORA I, S DARRERA I C DAVANT.

LLUM: A LA DRETA (LLUM FOSCA)

CLOS

RELATORA (ACOSTANT-SE AL CLOS. RECITACIÓ COM DE PRESENTADOR DE CIRC, ASSENYALANT EL CLOS I A ELLA MATEIXA, MOSTRANT EL MONSTRE, EL DRAC):
El drac és la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d'amenaça, de força obscura, d'enemic.

MENTRE PARLA LA RELATORA, ELS QUE FAN EL CLOS ES MOUEN UNA MICA, INCÒMODES, QUAN TOCA EL SAXO, S'ATUREN DE MOURE.

SAXO [SI NO N'HI HA, ÉS UN CD PREPARAT]: SOLO OPRESSIU, EN OFF.

DONA PÚBLIC
Vint de novembre de mil nou-cents setanta-cinc. (PAUSA)
És ara quan ens cal escampar el vi
i empillocar-nos fins que ens fugi el seny,
     que el tirà és mort!
BAIXA CAP A L'ESCENARI

LLUM: ESCENARI. DE COP, AMB LLUM INTENSA

SOLC

ELS QUE FAN EL CLOS PEGUEN UN CRIT I UN BOT I QUEDEN DE CARA AL PÚBLIC FENT EL SOLC. AL MATEIX TEMPS ENTRA LA RELATORA DES DE L'ESQUERRA I EL SAXO FENT LA MELODIA DE LA TORNADA "TRAGINER DE CANÇONS"  I ES COL.LOCA A LA DRETA DE L'ESCENARI.
TOTS ES POSEN A CANTAR "A LA FIRA DELS FOLLS" I A BALLAR I MENTRE ES TREUEN LA CAMISETA I LA LLANCEN FORA D'ESCENA. BOTS DESORDENATS I ALEGRIA: MOLT FOLL

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.

LLANGARDAIX

RELATORA I DEÏDORES S'AJEUEN AL FONS DE L'ESCENARI,  DANSADORA SE'N VA.

LLUM: ESCENARI. CÀLIDA.

SAXO: TOCA LA SEGÜENT DANSA D'ENAMORAMENT.

DANSA: DANSADOR i DANSADORA. ENAMORAMENT.

QUAN ACABA LA DANSA, LA DANSADORA SURT D'ESCENA; EL DANSADOR VA CAP A ELLA, I QUAN ESTÀ A PUNT DE SORTIR, TORNA ENRERA EN SENTIR QUE LA DONA PÚBLIC EL CRIDA: "COMPANY...".

DONA PÚBLIC:
Els meus trasbalsaments els duu la lluna
(DESPRÉS, CRIDA EL DANSADOR I S'HI LLANÇA ALS BRAÇOS)
Company, mosseguem la vida!
Que l’amor ens ragui els llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s’ablami!
Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!
Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.

DEÏDORA I (UN 69 BEN FET. LA DEÏDORA PARLA AMB ALENS ESPESSOS, SOSPIRS, GEMECS...):
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.

SAXO: TOCA ENTRE POEMA I POEMA

RELATORA (S'HI POSA DAMUNT ASSEGUDA, AMB ALENS ESPESSOS, REMANANT-SE UN POC. DESPRÉS COMENÇA A DIR):
Si algú em deia que la teva espasa
no enduraria tres guerres,
-ni tan sols tres batalles seguides!-
li reconeixeria el fet
sense gens de recança.
Però si algú gosàs dir
que hi ha joguina més dolça
sobre la terra,
que li caiguin de cop totes les dents
per mentider!

DONA PÚBLIC (FAN LA FESTA DELS DITS):
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.

SAXO: TOCA ENTRE POEMA I POEMA

DEÏDORA II (ELL LI ACARONA ELS PITS):
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

LLENÇA L'ANELL

LA DEÏDORA II RETIRA AMB VIOLÈNCIA LES MANS DEL DANSADOR.

SAXO: AMB EL MOVIMENT DE DEÏDORA II FA UNA NOTA MOLT FORTA I DISCORDANT; CONTINUA AMB MÚSICA DE DISTANCIAMENT TOTA L'ESCENA.

LLUM: ESCENARI, CANVI DE COP, PASSA DE CÀLIDA A POTENT, FREDA.

DEÏDORA II (S'AIXECA, I ENREVOLTA EL DANSADOR MENTRE TOCA EL SAXO, AMB MIRADA DESPECTIVA. AL FINAL S'HI COL.LOCA DAVANT, D'ESQUENA AL PÚBLIC I DIU "PERÒ ... DALLA!"):
Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.

RELATORA, DEÏDORA II, DEÏDORA I i DONA PÚBLIC AGRESSIVES, ENVOLTEN EL DANSADOR(QUE SUPLICA A CADA UNA), I S'HI VAN GIRANT D'ESQUENA.

RELATORA:
La lluna porta un anell
de nuviances amargues.
Treu-te, lluna, l'anell fosc,
llença'l a la marinada!
 
DEÏDORA I:
Ai, la por per timoner,
no vull tan mala companya!

DONA PÚBLIC:
La barca sobre la mar
du les veles arran d'aigua.
Llença, barca, l'anell fosc,
que el xucli l'ona de plata.

RELATORA:
Ai, la por per timoner,
no vull tan mala companya!

DEÏDORA II:
El peix s'empassa el secret
i es fon la llum de l'escata.
Escup, escup l'anell fosc
al camp salat de les algues!

DONA PÚBLIC:
Ai, la por per timoner,
no vull tan mala companya!

DEÏDORA I:
Al fons del fons de la mar
la tristesa m'ancorava:
fora, fora l'anell fosc!

SAXO: ALGUNES NOTES COM DE "TU.RU.RUT, QUI GEMEGA JA HA REBUT"

EL DANSADOR SURT D'ESCENA AMB LA CUA ENTRE CAMES.
I DESPRÉS SE'N VAN LES DEÏDORES.

DESIG SENSE TERMES

DEÏDORA I (AMB ALEGRIA I AUTOSUFICIÈNCIA):
Pel cel navega la barca.
(JA EN OFF)
     A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
     I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

LA RELATORA I LA DONA-PÚBLIC S'ASSEUEN A TERRA, A LA PART DRETA DE L'ESCENARI, DONANT-SE L'ESQUENA.

LLUM: CENTRAL CÀLIDA.

SOLO DE SAXO: SOLITUD COM A RETROBAMENT; SOBRETOT OMPLINT ELS MOVIMENTS SENSE PARAULA DE LA RELATORA AMB EL BALANCÍ, FINS A "AVUI, SABEU"

DONA PÚBLIC (LA PRIMERA ESTROFA LA GESTUALITZA):
Emmarc amb quatre fustes
un pany de cel i el penj a la paret.
     Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

RELATORA:
"Ve encesa la barca amb la lluna a pes;
i jo, sola, entre albera i alba".

La solitud és indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a 'peix sense bicicleta'...

DONA PÚBLIC (RIENT I FENT LA MÍMICA D'UN PEIX AMB UNA BICICLETA):
Una dona sense un home és com un peix sense bicicleta

SAXO: AQUÍ EN CONCRET, JUGANER, DE BEFA.

LLUM: BALCÓ, CÀLIDA, QUAN LA RELATORA JA HA POSAT EL BALANCÍ; LLUM CENTRAL CONTINUA MÉS FLUIXA

RELATORA (S'AIXECA, VA CAP AL BALANCÍ, I EL SITUA DAVANT DE L'ESCENARI, A L'ESQUERRA; GUAITA AL BALCÓ, MIRA ENLAIRE I FA UN SOSPIR ABANS DE FER EL POEMA):
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
(AQUÍ GIRA EL BALANCÍ D'ESQUENA AL PÚBLIC)
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
     Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.
(S'ASSEU.)

DONA PÚBLIC:
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
     Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

RELATORA (ASSEGUDA AL BALANCÍ, ENCARA D'ESQUENA AL PÚBLIC, GRONXANT-SE AMB LES MANS ALS BRAÇOS DEL BALANCÍ):
Com un peix sense bicicleta
cerc el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
(SOMRIENT, SATISFETA)
     M'HE EMBORRATXAT DE SOLITUD.

DONA PÚBLIC (ANANT CAP AL PÚBLIC):
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
     El vent de març juga a matar
i me la torna.
(SOMRIENT, AMB GRAN ALEGRIA)
     El meu cor l'entoma.

LLUM: S'APAGA CENTRAL

RELATORA (AGAFA EL BALANCÍ I EL POSA AL LLOC DEL COMENÇAMENT, S'ASSEU I DIU):
A través de l'amor es busca potser una altra cosa que l'amor. Potser és un Desig sense objecte precís, sense termes.

DONA PÚBLIC:
     He estimat un arcàngel a ple vol,
seda de bosc als cabells i a les ales.
He trencat als seus ulls com la mar a les cales
d'un país on les bruixes ja no duen més dol.
     En solell blanc de boira i en obaga de sol
l'amor ens ha parat un devessall de sales.
El setè cel, on és, si no hi menen escales?
Quin camí mig embasten els núvols del trebol?
     Hi ha un paradís perdut rere aquest cap de broma.
He sentit a la galta un fregadís de ploma
i a la boca l'or viu de la bresca de mel.
     No ho sabria pas dir: ¿era nit o de dia
que he estimat un arcàngel a frec de la masia
i he tocat, de puntetes, amb els cinc dits al cel?

SOLO DE SAXO

LLUM: DRETA
 
BRUIXES

DEÏDORA II (ENTRA):
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
S'ASSEU A TERRA
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
     És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

AQUÍ ENTREN LA DANSADORA, LA DEÏDORA I I LA RELATORA (AMB UN BASTÓ D'AIGUA) FENT UNA SERP JUGANERA.

LLUM: CONTINUA DRETA, PERÒ S'ENCÉN ESCENARI, SUAU.

     Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
     Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
S'ASSEUEN TOTES AL VOLTANT DE LES DUES DEÏDORES.

RELATORA (CANTANT, MENTRE LA DEÏDORA I MIRA LA DEÏDORA II, ENVOLTANT-LA; NO ES DEIXEN DE MIRAR):
     Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella del mar.

DEÏDORA I:
     La lluna s’aturava: gran rellotge de sal
al cim de l’ona oberta al trànsit tardoral.
     Les busques senyalaven una illa. I endevines
batallades, l’amor en punt a ses Salines.
     La ciutat era un solc: nosaltres la llavor
del goig, esbarriada per l’alta salabror
     d’un desig. Vàrem caure al cor de sa placeta
des bon aire, cenyida per l’hora violeta,
     a trenc de sal. De sobte s’esbatanà una tanca
amb flors de sal descloses en una sola branca.
     I la casa ens xuclà, com un secret que s’obre
a qui repta l’esglai pels camins del salobre,
     fins on la cambra, fonda, nua com una mà
ens premia, i la sal, entre els llençols granà.
     I, cos endins, l’esclat de la fruita badada
era fosca pastura de sal incendiada.
     (Enyor, enyor, com corques, encara, el teu regal
mesquí: cendra de fruita en un estoig de sal!)

RELATORA (CANTA, MENTRE LES DEÏDORES FAN ELS MOVIMENTS):
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
Anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
DEÏDORA I:
Anirem lluny sense recança
-i serem dues.
RELATORA:
                       Serem tres.
DEÏDORA II:
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
TOTES (CANTEN MENTRE SE'N VAN):
Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

DONA PÚBLIC (MENTRE VA CAP A L'ESCENARI):
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

LLUM: ESCENARI. PER VENTURA TO VERDÓS.

DANSA: DANSADORA

DONA PÚBLIC:
Dones, baixau, veniu
a la dansa de l’herba.
Enramem els balcons
i preparem la terra.
Reguem-la amb pluja i sol,
defensem-la amb les dents,
perquè hi arreli l’arbre 
de l’alliberament.
     Sembrem-hi la llavor
i el verd de la tendresa,
el blat de l’enrenou
l’aventura i la menta
i quan neixin els brots
cridem-ho a tots els vents,
perquè s’espigui l’arbre
de l’alliberament.
     Vestides en saó
de la revolta encesa
al cim dels campanars
desplegarem banderes,
banderes sense orgull,
color de roig novell,
perquè floreixi l’arbre
de l’alliberament.
     Aviarem coloms
per encetar la festa
i inventarem camins
en cels sense fronteres.
Arreu tindrem hostal,
farem convit arreu,
amb la fruita de l’arbre
de l’alliberament.

ENTREN LES DEÏDORES, UNA DESPRÉS DE L'ALTRA, UNA DE CADA BANDA I FA JOC AMB LA DANSADORA I LA DONA PÚBLIC. AL FINAL QUEDARAN COL.LOCADES PER A LA SEVA DANSA.

DEÏDORA I:
Mireu quina hora ens enreixa el paisatge!
Veniu a veure com ens seguen l'aire!
Obriu els ulls i la ment a la saga
     de la desfeta!

DEÏDORA II:
Excavadores del dòlar claven dent
al moll de l'os de l'esperança oberta.
Guaiteu el cel, esquarterat, en venda!
     L'aigua, ferida!

DEÏDORA I:
No dem més ales al vol de la queixa.
Desem la por, calcem-nos la sabata
i obrim escletxes d'unitat diversa,
     front de mil cares!

DEÏDORA II:
Gosem tallar el cap de tot esquema
que ens barri el pas cap als revolts inèdits.
Arreu plou plom sobre mullat: plantem-li
     arreu batalla!

CAP I CUL

SAXO: SOLO DE CANVI DE VINDICACIÓ A AMOR. TAMBÉ DINS ELS POEMES SEGÜENTS.

MENTRE TOCA, SURTEN D'ESCENA LA DANSADORA I LA DONA PÚBLIC.

LLUM: CENTRAL, PER VENTURA TO VERMELLÓS

DEÏDORA I:
 T’he d’esberlar l’escut d’un cop de cor brunzent.
La fona de l’amor em fa amor a les venes.
D’estimar-te se’m trenca la veu i la geniva.
Se m’aviven les dents i el foc de les pestanyes.
     Hi ha mil petites boques al teu cos que se’m xuclen.
Hi ha el cargol mariner de l’orella, i el bec
del sexe, que estarrufa les plomes i que em repta.
La balma de la llengua, els congosts entre llunes...
     Hi ha els teus dits, de les mans i del peus, vianants q
ue truquen a la porta, i els meus llavis els obren.
Amor, hi ha la cançó de l’onada que em venç
sense arma ni combat. Hi ha la sal. Hi ha la pluja.
     I hi ha aquest gran escut, com un mol.lusc gegant,
que serves obstinat, per desfer l’abraçada.

DEÏDORA II: 
Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
-dues meitat bessones desaparionades-.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.
     Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estim cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.
     Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.
     El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri,
de terra, al meu deler de boca viatgera.
(AL FINAL ÉS UN ÈXTASI)

DEÏDORA I:
T'estimo perquè sí,
perquè el cos m'ho demana.

DONA PÚBLIC (En Off):
Tu i jo, amor, avui som tot el món
congriat en la festa de la sal.

FRUITA VIVA

SURTEN D'ESCENA LES DEÏDORES. LA RELATORA ENTRA.

SAXO: TRANSICIÓ D'AMOR A ENGENDRAMENT.

LLUM: ESCENARI. ES POT TORNAR AL TO VERDÓS.

ENTREN EL DANSADOR D'UNA BANDA I LA DANSADORA DE L'ALTRA.

DANSA: ENGENDRAMENT.

DONA PÚBLIC (DES DEL PÚBLIC):
El sis de març de mil nou-cents vuitanta,
plegats, i sense esment, insectes de l'incert,
calàrem foc al fruiterar dels núvols.
Caigué la fruita viva sobre l'herba.
     El freu, de sobte, se sembrà de plomes.
Les ones s'esponjaren amb l'embat del creixent
i s'inflaren les sines de la duna.
Tota la fruita vingué a la meva falda.

SAXO

     Guaita'm dreçada a l'hort de la quimera.
Collita sóc, sense orri ni graner,
i un sol nocturn m'ha acolorit les galtes.
     I tu -que lluny!- esborres rastre i fulles
que fan camí fins al sorral on grana
el desconcert amb averany de festa.

M'ENVAEIXES EL VENTRE

SURT EL DANSADOR.

LLUM: ESCENARI. CÀLIDA.

SAXO: TRANSICIÓ D'ENGENDRAMENT A EMBARÀS.

DANSA: MENTRE HA TOCAT EL SAXO, FA LA TRANSICIÓ DE L'ENGENDRAMENT A L'EMBARÀS.

DEÏDORA II (ENTRA AMB GESTOS D'EMBARASSADA):
Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!
Freu entre el cel i l’aigua, ennuvolat de foc.
T’estim: sóc la pluja que amara l’enderroc
d’on, tenaç, s’obre un fruit amb colors d’alegria.
     Heura que véns de mar. Freu amb l’ona a ple brull.
L’estrall tot just et frega la pell: la vida es bada.
Per tu, jo seré el sol i la lluna granada
i una casa sense urc amb celler, pou i trull.
     L’hort foscant de l’atzar que esbatana les portes
a peu pla i que convida a la festa dels lilàs.
La tendresa que estrena balcó i cel de domàs.
El bleix que aviva en dansa d’aram les fulles mortes.
     L’olivera i el cep. Bòbila, farga i era.
I el gresol d’on treu flama el vol de la quimera.

DEÏDORA I (AMB GESTOS D'EMBARASSADA):
Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d’on tu m’acarones.
De dins enfora, amor, sent les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

RELATORA (EN OFF):
Em despullo de tot
per esperar-te.
Dels alfabets que he après
i de l’escorça.
Tombo tinters
i, amb un gest s
ense trampes,
tallo en rodó 
el cap de tot esquema.

VIVA ENTRE LES CUIXES

PART I JOCS AMB LA NINA EN LES DANSES SEGÜENTS.

DANSA: DE PART, I DESPRÉS DE JUGAR AMB LA NINA PER A AQUESTS POEMES DE LES DEÏDORES

DEÏDORA II (SEU AL BALANCÍ):
Com eixida de sobte del capell
-Tot Buit- del Gran Prestidigitador
m'aparegueres
                         viva
                                 entre les cuixes.
No hi feia res que jo t'hagués ofert
el meu ventre per fer de doble fons
      com la llana més flonja,
                                              com un guant
     que emmotllés, ben fidel, el teu creixent.

No hi feia res: de tot se'm destronava
a favor del Prodigi insurgent,
brillant usurpador que m'arrencava,
d'entre les cuixes, clos, el teu secret.

DEÏDORA I:
Cadell enjogassat, manyac i esquerp,
que m'ensenyes les dents totes de llet
però amb les puntes vives i esmolades
sense escapçar, i els ulls de bat a bat,
rebecs cada vegada que t'assenyalo límits!
Com embridar-te si tu em fas tornar
al món indòmit, l'espai sense fites,
on la lluita i el joc són u, i la sang
se'm fa petita com tu, i se'm desboca!
¿Com prendria el fuet del domador
que, malgrat tot, guardo dins de l'armari
entre d'altres disfresses i oripells?
Deixeu-me ser cadell sols un instant
i llençaré ben lluny, ben lluny les claus!

RELATORA:
Et fas amb les paraules
mestressa de les coses.
Unes i altres són
com joguines de vidre
entre les teves mans:
No et faci por la sang!

DEÏDORA II:
Hi ha una fotografia diferent que, encara ara, a la meva mare no li agrada gens, com si li fes retret: s'hi veu una nena amb la cara i la bata brutes, emmurriada, que mira amb desconfiança cap a la càmera, mentre serva sense gaire esme una flor d'ametller a la mà.
   M'havia escapat, sembla "a fer un tomb per la finca, per veure els arbres"; em vaig perdre, i la imatge fixada correspon al moment en què em van trobar.
Jo em retrobo 
en la xiqueta que es perd,
en el goig de perdre's per trobar.
O en el de trobar per perdre's.

RELATORA:
No escanyis la petita que viu, rebel, en mi
que m'incita al candor, a encendre la mirada,
a estrenar boscos on els llops fan nit
i a creure en el poder de les paraules:
insecte estrany que fins i tot clavat
a la seva minúscula ranera
impenitent arbora
el repte del seu vol.

EL TEU SEXE I EL MEU

SURTEN.
ENTREN LA DONA PÚBLIC I LA RELATORA.

SOLO DE SAXO: TRANSICIÓ DE JOCS AMB LA NINA A SEXE.

LLUM: CENTRAL

DONA PÚBLIC:
"El teu sexe i el meu són dues boques".

RELATORA:
"El teu sexe i la meva boca viva,
a doll, trenats com si fossin dos sexes,
entremesclen licors de fruita oberta."

ENTRA DEÏDORA II.

DEÏDORA II:
Diré el que més m’agrada de tu: barca,
llengua, tendresa, ulls, genives, cingles,
dents, duna, pena, lluna, pit, oratge,
natges, somriure, dits, desig, cintura, 
pell, arbre, boca, cabells, risc i ventre,
foscor, follia, raó, rella, sexe...
     Hi ha una deu fosca on em xucla l’oratge
per nodrir-te quan fem nit al meu sexe.
Venim del teu, pel gual de la cintura,
i param festa on s’esbalça la barca.
Quanta tendresa rodola pels cingles
i aviva els dits a l’areny del teu ventre!
     Saó de lluna solca la cintura
quan el desig pren l’horitzó del ventre
i salpa la raó de duna i barca.
Creix la sal als cabells i creix l’oratge,
creix l’arbre i se m’abraça com un sexe
i la remor de bosc desborda els cingles:
     Remor de tot a la barca amb què em cingles
quan faig d’oratge a la teva cintura,
boca al teu ventre i rella en el teu sexe.

DONA PÚBLIC:
Jo sóc l’altra. Tu ets jo mateixa:
aquella part de mi que se’m revolta,
que expulso lluny i em torna
feta desig, cant i paraula.
     Feta desig, cant i paraula
et miro. Jo sóc tu mateixa.
No em reconec: sóc l’altra.

RELATORA:
Si perd l’amor fins el seu nom
on tota cosa recomença
sabré redir-te’l amb la pell
i amb el foc nou d’una altra llengua.


AMOR SENSE CASA

ENTRA LA DEÏDORA I.

LLUM: ESCENARI.

TOTES ASSEGUDES O AJASSADES A TERRA; CADASCUNA DIRÀ UNA FRASE O ALGUNES PARAULES, COM TALLANT-SE, A VEGADES, JUGANERES:
Amor, ja que m'has dit que et digui què
vull, t'ho diré ben clar: contra l'horari,
el meu desig reivindica el lleure
total, i tu i el teu desig per paga,
pujar parets d'amor pet tot ofici
i pintar de diumenge la setmana.
     Ja ho sé! Tot no pot ser caps de setmana
i postes de sol. Sí, ja ho sé. I què!
Deixa'm clamar, adolescent d'ofici,
per la mort violenta de l'horari
per mà d'amor. El meu desig, cap paga
no vol, si posa duanes al lleure.
     Vol construir amb els maons del lleure
un recer que alliberi la setmana
de deutes amb raons de seny i paga.
D'utopies possibles sap el què
millor que tu i que jo i que l'horari
que fon la primavera amb ginys d'ofici.
     Veus? Sense benefici i sense ofici
que no sigui mudar treballs en lleure,
el meu desig marca el seu propi horari
a l'escorça del foc: una setmana
sense confins que oblidi el com i el què
i en els topants fressats no trobi paga.
     Amor, ja ho sé que ens cal una altra paga
per viure! I que ens agrada el nostre ofici...,
i estimar d'altra gent. Però, saps què?,
el meu desig reivindica el lleure
total i consagrar-te per setmana
tant de temps que no em cap en cap horari.
     Da-li! Ja entenc que em parlis de l'horari
i que els teus ulls em besin com a paga
i senyal del que em deus d'una setmana
eterna sense tu..., que el teu ofici
et segresti, voraç...: no em dóna lleure,
però, el desig demanant-me perquè,
     amor, per què ens escapça el vol l'horari,
confina el lleure i, per ben poca paga,
amo d'ofici, ens roba la setmana?

TOTES QUEDEN COM ESTAN MENTRE LA RELATORA CANTA.

LLUM: ESCENARI FLUIX, CÀLID, PER AL BLUES.

SAXO: ACOMPANYAMENT DEL SEGÜENT POEMA.

TOTS (CANTEN AQUEST BLUES):
El meu amor sense casa.
L'ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.