PERSONATGES:
NARRADOR. Parla sempre al públic. Va vestit com d'il.lusionista, amb
capell de copa.
BARMAN. Parla per a ell mateix. Va amb calçons grisos i camisa
cel mig arromangada i amb un botó obert.
ESCRIPTOR. Parla per a ell mateix. Va amb un trajo gris i camisa cel amb
un botó obert.
ENAMORAT. Seu entre el públic, i s'hi adreça, sempre a algú
en particular. Vestit com el públic.
PENSADOR. Seu entre el públic, i s'hi adreça, sempre a algú
en particular. Vestit com el públic.
PANDERETA. Juga entre la gent de l'escenari i el públic. Du una pandereta.
Va vestit de músic de carrer.
CANTANT AMB ACORDIÓ. Juga entre la gent de l'escenari i el públic.
Canta i toca l'acordió. Va vestit de músic de carrer.
ESCENOGRAFIA:
L'escenari és un bareto, amb llum suau. Una barra i dues taules. Begudes
i tabac.
El BARMAN, seurà darrera el tasser. L'ESCRIPTOR, sol a una tauleta.
A una altra taula PANDERETA i CANTANT AMB ACORDIÓ.
ESCENA I
No hi ha ningú a l'escenari, mentre Ester Formosa canta. Quan acaba
el darrer vers, i mentre Toti Soler encara toca surt a escena el NARRADOR.
TOTI SOLER i ESTER FORMOSA:
Si pertot deixes senyals,
com és que no et puc haver?
Si encara parles de nit
per què haig de viure despert?
Si no sento el pas del temps,
per què no em dius si tu el sents?
Si vull convertir-me en tu,
per què m'haig de desdoblar?
Si m'avinc a recordar,
per què m'haig de destruir?
Si has doblegat aquest full,
per què no em dius què segueix?
NARRADOR:
Per la dreta entra una stripteasista alta, en vestit de nit groc,
(entra el BARMAN i queda dret, davant el públic)
i quan comença a fer el número ve per l'esquerra un noiet vestit
pobrament amb abric, bufanda i boina vella i portant d'un cordill un petit
cavall de cartó trencat:
(entra l'ESCRIPTOR i queda dret, davant el públic, mirant el BARMAN)
durant tota l'escena resta immòbil en una banda mirant fixament la
stripteasista, que es despulla amb molta elegància. Després
se'n tornen, cadascun investit del seu paper.
(el BARMAN se'n va darrera la barra i l'ESCRIPTOR a la seva taula)
BARMAN:
Quan et mous, arrenco a viure. Els teus cabells són la frescor de
la nit i el castell de focs llunyà. El teu coll, sota la teva orella,
on hi ha un petit regalim de suor sota el reflector vermell, és la
casa de maó i el bordó escantonat de la porta, on m'assec.
Els teus pits són el vidre esmerilat de l'alcova i el carrer, somiat,
al darrere. El séc de la teva cintura és el gorg dels banys
estivals. El teu ventre és el portal de la masia des d'on vaig tenir
per primer cop el sentiment d'enyorança. Les teves llargues cuixes
són els foscos anys dels dubtes. Hi ha un esforç per copsar-te
sencera, un esforç que sempre és recompensat i que permet un
nou esforç cap a una calma plena de músiques. S'imposa com
tu t'imposes. Voldria apropar-me tant, que ja no et reconeguis. I començar
a conèixer-te.
ESCRIPTOR:
Com és immens el teu cos moll
entre lianes i llums verdes.
Cobert de mots obscens i pols,
el mur del fons de l'escenari
deu enyorar els teus cabells llisos.
Dona entre dones, cap d'efebus.
Veig la suor, la tira negra
que et passa entre les llargues cuixes.
els pits erectes, l'ample ventre:
quin bon camí fins als teus llavis.
ENAMORAT (que seu entre el públic; s'adreça a qualcú
en concret):
El teu cos ondulant al contrallum del pub.
El teu ble de cabells damunt la cella ampla.
El teu pòmul on hi ha la clau de l'harmonia.
Els teus cabells on caben mil afirmacions.
Els teus llavis al centre del goig i el desesper.
El teu gest displicent que amaga la revolta.
Els teus ulls transgressors al carrer de la joia.
PENSADOR (que seu entre el públic; s'adreça a qualcú
en concret):
No cal que lamentis haver desaprofitat els teus anys d'estudi. En el fons,
saps molt bé que els aprofitares com s'han d'aprofitar, resistint-s'hi
feroçment a força de vida, encara que aquesta vida impliqués
uns enfrontaments brutals. És la resistència de l'home que
mai no pot acabar la set.
ESCRIPTOR:
El desig d'una dona que no pots tenir, ¿mata el desig d'una dona que
tens des de fa setze anys? La cosa no és tan clara.
Recordo que fa trenta anys, quan era casat amb la meva primera dona, em vaig
enamorar d'una altra i això no solament no va disminuir el meu desig
sexual per la meva dona, sinó que li feia l'amor amb una desesperada
i furiosa intensitat. Hi projectava sens dubte el desig per l'altra. És
una cosa eu pot passar i altres persones m'ho han confirmat. A més,
tampoc és cert que hi hagi en mi un enamorament com el de fa trenta
anys. Ara, visc força tranquil en aquest aspecte, i si fa trenta anys
no vaig ni intentar res amb el meu nou amor per no posar en perill la relació
amb la meva dona, encara ho faria menys. Aquest no és el problema.
I jo mai no he estat un home d'aventures subreptícies. Sempre he estat
fidel. I això potser és, en el fons, una mancança, un
error, una actitud reprimida i absurda.
BARMAN
Després, gairebé per casualitat m'he trobat una dona coneguda
meva en un bar. Recordo que fa dos anys vaig tenir una conversa amb ella
bastant llarga. Té quatre fills i viu a la part baixa de la Rambla.
Exerceix la prostitució. M'he aturat amb ella i després hem
entrat en un meublé; en una cambra que tenia un mirall longitudinal
a la paret, a l'alçada del llit. Li he dit que no adoptés una
actitud "professional. L'he abraçada i ella s'ha limitat a acariciar-me
l'esquena amb la punta dels dits. Jo no necessitava més. La cosa ha
estat ràpida. La conversa no ha sortit d'uns quants temes, aquesta
vegada més convencionals.
ESCRIPTOR
La Cris, interpretant una de les tres putes de l'obra Absolutament
lluny. La Cris, amb uns texans molt cenyits, estripats. Esquàlida,
però amb el seu cos tan ben format, la seva boca prominent, els seus
moviments una mica maldestres, els seus cabells rossos recollits en dues
trenes... : la Cris!!
La Cris té uns mugrons importants, contundents, en uns
pits gairebé inexistents: un tors d'efebus amb mugrons de dona. Les
fotos del seu tors (per als cartells de Misteri de dolor) eren bellíssimes.
[...]
Escric això a la terrassa d'un bar de l'avinguda Blasco Ibáñez,
amb una gran calma, però amb un formigueig interior que em puja des
del sexe.
No em cansaria de mirar-te, dins i fora de l'escenari.
BARMAN:
Vaig explicar-li com eren els bordells de Barcelona abans que fossin clausurats.
Si no m'equivoco, ho foren l'any 1956. Recordo tres bordellls: La Gaucha,
El recreo i El Jardín. Damunt una tarima hi havia una noia relativament
jove, silenciosa i esvelta, amb un vestit de bany de color blau fosc. Al
fons, les clàssiques putes obeses o decrèpites, assegudes vora
el mirall. El local era ple de gent. Em va produir una sensació de
desconcert i de tristesa, aquella exposició de dones. Jo tenia dinou
anys. Després ja m'hi vaig acostumar. Recordo la primera vegada que
vaig anar amb una dona: era una puta de La Gaucha. Jo havia begut molt xampany.
Era el dia de Nadal o de Sant Esteve. El bordell era atapeït de gent.
Tremolant, vaig pagar les 18,50 pessetes a la guixeta. La puta va recollir
una petita tovallola i una xapa. Va pujar l'escala davant meu.
Dels altres bordells recordo El Recreo, on hi havia la Maru, una noia rossa,
guenya, que tenia un cos esplèndid. Ella em tractava bé. Se
m'oferia sense exageracions, sense presses i sense parlar gaire. Em vaig
convertir en un dels seus "clients".
Vaig recordar també altres bordells més
cars, per exemple: Ca la Carola i Ca l'Emília. A Ca la Carola,
les putes anaven totes vestides igual, un tul sobre el cos un. Només
duien bragues. Una de les dones d'aquest bordell era la Susie, una francesa
morena, menuda, molt freqüentada pels estudiants de la meva colla.
Entren tocant el CANTANT AMB ACORDIÓ i
PANDERETA
NARRADOR:
El senyor ja s'ha allunyat! Divertim-nos sense por!
PANDERETA:
El captaire coix s'enfila a l'esquena del cec i demanen almoina per camins
i vilatges. Arriben a Sant Martí de Tours. Passa el sant en processó
i tots dos s'amaguen perquè no faci amb ells un miracle, perquè
no els guareixi i els privi del seu mitjà de vida. Però el
sant els guareix igualment i ells el maleeixen: "Maudit soit le fils de putaine".
A la vila és representat un misteri. Després de segles de foscor,
retorna el drama, semblant a ell mateix i sintetitzant les arts. Però
quan, en un interval de la magna representació, pugen a un entaulat
el cec i el coix, és com si diguessin: nosaltres no retornem, perquè
ja hi érem. Sempre hi hem estat. I el poble viu la simultaneïtat
dels decorats i els fets escènics. Tota la ciutat, amenaçada
sempre per mil flagells, ara es torna teatre. Artaud: "Hi ha una poesia dels
sentits, com hi ha una poesia del llenguatge".
CANTANT AMB ACORDIÓ:
El cel, l'infern. Voleia un pergamí.
Dotze figures amb caretes vermelles i negres.
Quatre grans engranatges i una columna de ferro
que aguanta la noia lluminosa. Arbreda
falsa. Serpent, i una olor d'humitat sota arcades.
Truquen els empestats i la nau immensa ressona.
Per això diu algú: meditem, contemplem,
sense negar-nos a l'acció conjunta.
Els bufons fan sonar cascavells i colpegen els bombos
tot cridant: esmoleu els sentits!
ENAMORAT:
Al vespre sentim el crit dels rat-penats. Dos cavalls negres salten per la
prada. L'auró vermell murmura. Al caminant es mostra el parador en
el camí. Magnífic és el gust del vi jove i les nous.
Magnífic: trontollejar ebri pel bosc capvespral. Pel negre brancatge
sonen campanes doloroses. A la cara cauen gotes de rosada.
PENSADOR:
Viure el present absolut que és el somni, és a dir: viure
el present absolut sense por a despertar-se
NARRADOR:
... el teatre "de la convenció" posarà l'escena al
nivell de la platea, i recolzant la dicció i el movi-
ment dels actors sobre el ritme, activarà el re-
naixement de la dansa. En aquest teatre, la pa-
raula es transformarà fàcilment en un crit me-
lòdic, en un silenci melòdic.
PANDERETA:
Quan l'actor diu: "és un palau meravellós", quin palau... meravellós
podríem construir que igualés el que la paraula de l'actor
construeix dins la nostra ment? I no era ja així dins els teatres
del Globus i La Rosa al Londres elisabetià? Per què parlar
d'una "nova convenció" quan ha calgut restituir al teatre allò
que és seu? Potser sí que va anar bé imaginar una quarta
paret invisible per poder-la tornar a enderrocar amb tota mena d'eines. I
la nova convenció esdevé aleshores un fet realment nou: el
poeta i el mim s'hi donen la mà sota l'esguard vigilant del pintor
i el músic. I tornen a acostar-se els funàmbuls. L'amor és
una pinzellada vermella en el rostre que hi ha al davant. La mort és
un silenci entre dos mots pronunciats per un cec. El desamor és una
llarga nota de violí. Hamlet es mou entre altíssims panys de
paravents que figuren els murs d'Elsinor. I cada gest davant el públic
intenta una nova convenció.
CANTANT AMB ACORDIÓ:
No deixar d'absorbir, cal tenir-ho present,
perquè no tot aboca en la paraula
sinó potser en la sensació pura, i els perfums
ara van de l'escena a la gran sala.
Retorn al primigeni i a la saviesa
de l'efímer. El vent eixuga llàgrimes
dels parracs de Pierrot estesos entremig
d'altes palmeres d'allò més insòlites.
Tots els perfums per al desig suprem.
Tots els rompiments per al ser o el no ser.
ENAMORAT:
És amable la remor del talleret mecànic al carrer del
suburbi.
Et beso lentament la cara interior de la cuixa.
Són amables els núvols de tardor.
Com la música.
PENSADOR:
Hi ha moment en què un acròbata que passa la corda fluixa fa
uns quants passos ràpids i després s'ha d'aturar i restablir
l'equilibri abans de continuar la marxa amb passos calculats o novament precipitats
cap a la fita.
ENAMORAT:
Ell surt de sota l'aigua amb unes quantes ostres
que ha arrencat de les roques.
Ella, nua a la cala.
Amb la navalla, ell va obrint les valves i tots dos xuclen la carn de cada
ostra.
Lentament, sota el sol, després es llepen l'un a l'altre la pell salada
i tòrrida que reté encara algunes gotes d'aigua del bany recent
en una mar perfecta.
Respiro fondo: cap conclusió.
ESCENA II
PENSADOR:
El boig és mort.
A la sala d'espera, quan els trens anaven amb retard, explicava
contes de les mil i una nits.
Mai no va saber saludar com calia. Al bon dia responia sempre: potser.
Ho sabem: es treia el barret davant els gossos. La seva corona reial
de paper de diari la van dur els nens cap a casa.
Les cinc ratlles de la secció local del diari acabaven amb els
mots: va ser la seva última nit, quan al parc es va enfilar
a l'arbre.
Corren rumors que es va oblidar d'agafar-se bé quan va
llançar al món la seva crida de pau.
NARRADOR:
La filla petita de la seva patrona va preguntar al senyor Keuner: "Si els
taurons fossin persones, serien aleshores més amables amb els peixos
petits?" "Evidentment –va dir el senyor K.-. Si els taurons fossin persones,
farien construir dins el mar unes caixes molt grosses per als peixos petits,
i hi posarien tota mena d'aliments, tant vegetals com animals. Procurarien
que l'aigua de les caixes sempre fos neta, i prendrien tota mena de mesures
sanitàries. Per exemple, quan un peixet es fes mal en una aleta, li
posarien de seguida una bena, perquè el peixet no se'ls morís
abans d'hora, als taurons. Per tal que els peixets no s'ensopissin, hi hauria
grans festes marines, perquè els peixets alegres són més
gustosos que els tristos. Naturalment, també hi hauria escoles, dins
les enormes caixes. En aquestes escoles els peixets aprendrien com cal nedar
per ficar-se dins la gola dels taurons. Aprendrien, per exemple, geografia,
perquè així poguessin trobar els grans taurons que jeuen mandrosos
en algun indret. Com és lògic, res no hi hauria de més
important que la formació moral dels peixets. Els peixets haurien
d'evitar qualsevol inclinació baixa, egoista, materialista o marxista,
i si algun d'ells demostrava tenir aquestes tendències, hauria de
ser denunciat immediatament als taurons. Si els taurons fossin persones,
es farien – com és lògic- la guerra els uns als altres per
tal de conquerir caixes i peixets estrangers. Aquestes guerres les farien
fer als seus peixets. Ensenyarien als peixets que entre ells i els peixets
dels altres taurons hi ha una diferència enorme. Els peixets, proclamarien,
són muts, com tothom sap. Però callen en llengües diferents,
i per aquesta raó no es poden entendre. A cada peixet que, durant
la guerra, matés dos peixets enemics, dels que callen en una llengua
estranya, li posarien una petita condecoració d'algues marines i li
donarien el títol d'heroi. Si els taurons fossin persones, també
tindrien un art, naturalment. Hi hauria boniques imatges on les dents dels
taurons serien representades en colors esplèndids; les seves goles
apareixerien com a jardins paradisíacs en els quals hom pot saltar
i ballar. Els teatres del fons del mar mostrarien com uns peixets, plens
d'un coratge heroic, neden amb entusiasme cap a les goles dels taurons, i
la música seria tan bonica, que els peixets, al compàs de les
seves notes, amb l'orquestra al davant i bressats pels pensaments més
deliciosos, es llançarien dins la gola dels taurons. És evident
que també hi hauria una religió, si els taurons fossin persones.
Ensenyaria que els peixets només comencen a viure de debò dins
la panxa dels taurons. A més, si els taurons fossin persones, els
peixets deixarien de ser tots iguals, com ara. Alguns obtindrien càrrecs
oficials i serien situats per damunt dels altres. Els qui fossin una mica
més grossos serien fins i tot autoritzats a devorar els més
petits. I això no seria altra cosa que un avantatge per als taurons,
perquè així podrien menjar sovint unes peces més grosses.
I els peixos més grossos, els qui tindrien un càrrec, serien
els defensors de l'ordre entre els peixets: esdevindrien mestres, oficials,
enginyers en la construcció de caixes, etc. En un mot, començaria
a haver-hi una cultura dins el mar, si els taurons fossin persones."
PENSADOR:
Al temps que Alexandre regnà, un home que es deia Diomedes,
davant seu va ser conduït, encadenat de mans i peus com un bandit, perquè
era un lladre d'aquells que assalten els vaixells, i al gran cabdill fou
presentat perquè el jutgés i el condemnés.
L'emperador li demanà: "Per què ets pirata de la mar?" L'altre
resposta li donà: "Per què de lladre em dónes nom? Només
perquè m'han vist robar menant un feble galió? Si jo com tu
em pogués armar, com tu seria emperador.
CANTADOR AMB ACORDIÓ:
A cartoixans i a celestins,
a mendicants i a penedides,
a criats i a noies boniques
amb la cintura ben cenyida,
a presumits i a desvagades,
a aquells que l'amor enfolleix
i no els fan mal botes estretes,
demano a tots que em perdoneu.
A les qui ensenyen la pitrera
per atrapar els homes que passen,
als lladres i als qui mouen brega,
a trobadors i a titellaires,
a folls i a folles, a idiotes
que tot xiulant van a passeig,
als qui fan música a tothora,
demano a tots que em perdoneu.
No pas als gossos traïdors
que només em donaven crostes
perquè pogués, tot rosegant-les,
oblidar les males estones.
De pets i rots els ompliria;
si no ho faig, és per no aixecar-me.
I per no moure més trifulgues,
demano a tots que em perdoneu.
Que tan de bo a tots us esclafin
els morros a cops de martell,
i el cap amb pilotes de plom.
Demano a tots que em perdoneu.
PANDERETA:
Una ombra us passa per l'esguad
i ja no puc calcular la distància
que hi ha entre els vostres ulls i alguna fita:
el plet, però,
no és amb vosaltres.
Reprenc la crida, torno a dir "vosaltres",
com quan la poesia, en davallar al carrer,
no us hi trobava ni s'hi retrobava:
el plet, potser,
no és amb vosaltres.
Germans o camarades, o gent que dicta normes
d'una doctrina que es fa més feixuga
en diluir-se el terme del triomf:
el plet, pregunto,
no és amb vosaltres?
Anar i venir de culpes i retrets,
sabent que el dubte, com la veritat,
fa estremir el món i, per tant, el transforma:
el plet podria
ser amb vosaltres.
Per tot allò que em resta de vosaltres,
per tot allò que n'haig de destruir,
per tots nosaltres, decanteu-vos, germans:
el plet
és amb vosaltres.
PENSADOR:
Ésser un altre i semblar un altre, parlar altrament que pensar; lloar-ho
tot, passar per tot, fingir amb tothom, sempre content, parar vela a tots
els vents, viure servint el bo i el dolent; adreçar al propi benefici
tots els actes, tots els anhels; qui s’apliqui a aquesta tasca, pot avui
dir-se polític.
BARMAN:
Vaig treballar en un parell de col.legis religiosos de batxillerat, una experiència
nefasta.
PENSADOR:
Quan arriba el moment de desfilar, molts no saben que l'enemic és
el qui camina al davant. Que la veu que els mana és la veu de l'enemic,
i que els qui parlen de l'enemic són, ells mateixos, l'enemic.
ESCRIPTOR:
Escriure sota l'estímul del paisatge, sota l'estímul de la
meditació entorn de la vida, amb aquella serenitat reflexiva, és
una cosa que em produeix nàusees. Pensar que podem buscar una vida
més o menys harmònica em fa vomitar.
PENSADOR:
A tot posen un nom per oblidar les coses que pretenen definir.
ESCRIPTOR:
Una possibilitat d'escriure és tancar els ulls i aconseguir que tot
es faci sol. És com si, d'una llunyania incerta, indestriable, anessin
venint els mots. Ahir a la nit vaig escriure la Balada de l'au hivernadora
seguint aquest criteri. Venia de fumar "haix" a casa d'uns amics i em trobava
molt bé: com si el crani s'eixamplés d'una manera sensible.
I tots els músculs estaven relaxats.
Una au hivernadora que domina
la plana del cotó quan les libèl.lules
ombregen de blau cel gases i esglésies
d'alta cúpula blanca vora el Sena,
no gosa de clavar el bec a les càpsules...
ENAMORAT:
Aigua avall per la pell la poesia.
Sembrar en el temps llavors de profecia.
Aigua avall per la pell la profecia.
Sembrar en el temps llavors de poesia.
PENSADOR:
Per la finestra oberta, cal deixar passar el ritme.
ENAMORAT:
Prenc un reflex de lluna que m'allarga la mar.
ESCRIPTOR:
"Jo només sóc jo quan no sóc jo"; amb això expressaria
que el teatre és l'única cosa que em pot salvar.
ENAMORAT:
Tots els sentits es capbussen a l'aigua d'aquest nou dia.
Toco fons, emergeixo de nou i nedo amb calma.
PENSADOR:
Escull els còdols entre l'aigua que corre i et sabràs lliure.
ENAMORAT:
Ara és hora d'aprendre a desaprendre.
PENSADOR:
L'aprenentatge consisteix a saber actuar com si partíssim de zero
en cadascuna de les tasques de creació. Si la cosa, de vegades, no
surt, és perquè no s'ha tornat al "zero".
PANDERETA:
Quan ja ni xifres ni figures siguin clau de les criatures, quan es besin
o cantin més que els profunds erudits no ho saben quan el món
a la vida lliure i al món sigui reintegrat, quan de nou la llum i
les ombres s’acoblin en claredat certa, i hom vegi en contes i poemes històries
del món eternes, llavors davant un mot secret s’esvanirà tot
l’ésser errat.
CANTANT AMB ACORDIÓ:
Esthéticienne de la Cerdanya,
tu sí que olores totes les flors!
Tu sí que enganyes el qui t'enganya
per les masies del màgic d'Oz!
Vénen les mosques per autopistes,
cauen muntanyes d'interruptors,
et diuen "Hello!" monjos budistes
i uns quants gal.lesos amb mocadors.
No et desesperis si les maduixes
que jo et tirava no et feien mal.
El far, els Borja, les calabruixes,
cales i moles des de l'hostal.
Els llops udolen a les teulades
quan tu saludes els duaners.
Dónes absenta a les onze fades
i la que manca ja saps qui és.
Perquè et pentines, perquè t'adones
del mecanisme de cada vers,
deixes les ales moltes estones
tant al benèvol com al pervers.
I la clepsidra et fa companyia
mentre desfilen els artillers
per l'avinguda, com cada dia,
i la velleta diu: "Déu hi sia",
blanc cementiri dels mariners.
ESCRIPTOR:
Davant la intensa
llum del balcó, tu passes.
Deixo d'escriure.
ENAMORAT:
Aquest cos que consola i tortura
i avança
i s'arbora
i es plega
i recula
i es dóna
i s'amaga
i s'abranda
i vigila
i provoca
i esglaia
i s'enfila
i s'inflama
i retorna
i subleva
i exalta
i revifa
i esclata
i porta
La pau i la guerra
PENSADOR:
No sé què busco a través dels teus ulls.
BARMAN:
Caminant per la part alta de Calafell, tinc davant meu una noia. La segueixo
per diversos carrers fins que entra en una botiga. La descriuré: és
morena, amb els cabells bastant llargs, lligats formant-li una cua. Jaqueta
texana molt entallada, faldilla negra amb floretes blanques, que cau flonja
sobre els genolls; mitges negres i botines. Crec que el seu atractiu prové
de la faldilla, que li oneja en caminar.
ESCRIPTOR
A Torí: senyores esplèndides!
FELIU FORMOSA:
Sóc un amb les coses
i el mar de safir.
Aloses, aloses,
què voleu de mi?
Atiant fogueres
he passat els anys
i de moltes eres
he fruït els guanys.
I, per bé que els signes
de la mort i el temps
em porten malignes
presagis extrems,
tot ara es renova:
plenitud de juny;
de la vida en prova,
tot l’espai retruny.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
