joan miquel oliver    

CIBERNAUTA JOAN
(Antònia Font, Slurp 1998)

No...
No m’he trobat
dibuixat
en els mapes.

No...
No m’han ajudat,
els estels
m’abandonaren.

No sabia que passava
bussejava a una banyera
hi havia mil esponges
no me deien el camí
vaig mirar dins una cova
hi havia una pipella
lucifera, gambanera
jo te vaig conèixer així.

En Joan el cibernauta
és un jove colossal
que cura a na Maria
malaltissos furors anals,
gimnasta futurista
com ell no en trobaràs.

I s’estimen i se mengen
i se gumen d’amagat
músiques que neden
a un tasso insonoritzat:
multiorgàsmia en general.

No...
Tampoc no m’he amagat
de vespre prenc el sol
conec totes les ones.

Me vaig despertar a una platja
ofegat a la vorera
vaig escriure una novel·la
amb la veu del meu padrí
me nodria de les fulles
i darrera una arbocera
lucifera, gambanera
jo te vaig conèixer així.

VIURE SENSE TU
(Antònia Font, Slurp 1998)

Dolça besada té gust que s’acaaba
pont i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia
cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d’alens que se trobaven
de cabells que s’embullaven
de mans i de perfums.

Dolça besada...

Jo no sabia que en sa nit me tastaries
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria
la teva mirada
que plora i diu que no.

I arriba un dia que la vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal la meva vida
i sense tu ja no me val.

I l’horabaixa la deixam passar
i me mires tan a prop que me fa mal,
que surt el sol i encara plou,
que t’estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d’arreglar,
que som amics que som amants.


L’UNIVERS ÉS UNA FESTA
(Antònia Font, Slurp 1998)

Visc a un planeta ple d’ecosistemes
no és del tot rodó
el va escriure un moro que tenia mala lletra.
La rotació gairebé no se nota
ningú no ha vist la translació
perquè ens aplega en haver dinat
quan feim horeta...

I cada nit feim una festa
a una platja que hem fitat a cada destre
amb un fogueró.
Tenim amics d’altres planetes
són turistes, trompetistes,
saben totes les nostres cançons.

I ballam fins que és de dia
i en de dia treim la barca
i ens anam a fer un viatge misteriós
a una cala tranaprenta
ens hi quedam a viure perquè tothom sap
que som gent valenta.

El temps inventa àtoms de colorins
l’univers és una festa que ens omple de joia
cada finestra obre un nou matí
ple de llums i ple d’orquestres,
ple d’enigmes submarins.
(ple d’enigmes sarraÏNS)
(ple de ritmes magrebins)

Així és el nostre planeta
tan polit si viu a lloure, i tan fràgil
com una falguera
si viu mal arrecerat,
transplantat a un cossiol de plàstic negre
amb la gent esterna.

I cada dia és diferent
com un animal que tresca som feliços
de conèixer gent
per això és la nostra terra
tots els pobles són millors si cadascú
pot fer els comptes a ca seva.


EN S'ESTIU
(Antònia Font, Slurp 1998)

Aquí damunt m'esguarden les ones
la barca va on vol
el penya-segat de pedra roja
m'admira i me fa por.
He vengut a pescar la mar
però he enrocat
i sense voler he pescat la Terra.

El sol d'agost m'esclafa la cara
i jo somric al vent
que me refresca adesiara
no puc estar més content
just devora Tramuntana
estirat damunt la barca,
que som de dolent!

Com si res passen les hores
encenc un cigarret
res d'aquest món no m'importa
jo només vull ser un trosset
de natura en miniatura
me fondré davall les ones
com un glop d'aiguardent.

És que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.

És que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt la barca
amb un tassó de vi.

Aquí damunt m'engronsen les ones
crec que m'he adormit
el volantí tremola a estones
això és un paradís
de silenci que m'envolta
botaré per damunt les ones
com ho fan els dofins.

Faré que tota la meva vida
sigui un viatge com aqueix
en de dia trec la barca
en sa nit arròs de peix
no puc demanar res més
he resolt tots els problemes
dient: tanmateix.


COM UNA BOMBOLLA
(Antònia Font, Slurp 1998)

He ressuscitat,
he obert els ulls i vos he aplegat
que me regàveu el desert,
ara no florirà en tot l’hivern.

Demà trobaré
piscines, nenúfars, blanc d’ametller,
pianos de coa que s’encén
se fonen de música i de plaer.

Desil·lusionat,
m’ha travessat un colador,
però ja estic millor
només un poc deshidratat.

Desenamorat,
he arribat tard i m’ho he perdut,
-que vas de brut!
t’haurem de reciclar.

M’heu embarassat,
què faré ara amb aquest infant
que no vol creure, és tan petit,
menja pastilles de colorins.

Sense llit estic malalt,
ficcions i realitats,
la tele me vetla,
he dormit en el sofà.

Avorrit i entotsolat
he descobert un bon amic,
és una neurona
que me ven la llibertat.

Tanca la porta i surt per la finestra
com una bombolla de mistol,
explotaràs i seràs una tempesta
que tronarà fins a l’horitzó.

Davallaràs i regaràs la terra,
pren vitamines la llavor
d’una miloc que aspira a ser un cometa
i poeta d’ofici a la tardor.


TOT SOL
(Antònia Font, Slurp 1998)

Tot sol, me trastorna la paraula
que aquell dia te va caure
de la boca com un plom.

No sé com me va quedar enrocada
a la memòria atrofiada
d’un malalt malversador.

Ben gat, vaig sentir una mala bava
que de mort ressuscitava
aquella hipòcrita assumpció.
Que l’amor ja s’acabava
negat dins una bassa
d’enyorança i de rancor.

Tot sol, maleïda la paraula
la mentida que va caure
i va explotar com un tassó.

Perdre, tu no me volises perdre
jo dormint i tu desperta
ja m’has fuita a no sé on
(m’has venut una presó).

No te crec, no et conec,
el teu nom vine aquí i diga-me’l.
Jo te cant un trosset de cançó,
vine aquí i menja-te’l.



TOTS ES MOTORS
(A Rússia, Global/Slurp, 2001)

     Crec que tots dos tenim
     por de la mateixa cosa. I per
     la mateixa raó. Mai no hem
     aconseguit cap dels dos
     entrar a la vida.
            P. Bowles

Encara no m’ho crec
i ja torn a ser un satèl·lit
que fa voltes en línia recta.
T’has fet desaparèixer
i jo he perdut la corba
i s’anestèsia, i he plorat.
Necessit un centre de gravetat,
necessit un atles d’espirals
que me dugui a conèixer i a tancar
una fonoteca d’auriculars.
I que sonin tots es motors
d’impossibles aviadors,
que te duguin a comprovar
que es teus somnis són africans.
Mos estimàvem,
mos destrossàvem mútuament
ses vides, mos acabàvem,
mos fèiem companyia,
mos caducàvem, mos dedicàvem
quasi sempre es dies,
mos sexuàvem, mos gastronomíem.
Que s’encenguin es aspersors,
que mos reguin tots es codonys,
que no sé si s’han de regar
perquè jo som més de la mar.


AQUESTA PLUJA
(A Rússia, Global/Slurp, 2001)

Aquesta pluja que ho banya tot
treu de ses coses s’olor del món.
Aquesta pluja no té un hivern,
només té un dia un poc xerec.
Tothom té defectes,
jo encara t’enyor.
Ningú no és perfecte,
ja no te faré pus cançons,
i avui som dimecres,
també som dijous,
jo sempre com sempre.
Demà pintaré amb ses mans
es meu sol de jugueta
que té un satèl.lit solar
i un solàrium d’estrelles.
Demà pintaré as cel ras
un segon domicili,
semiaquâtic i deshabitat
perquè m’estit transformant
en un amfibi.


TORNAR A SA TERRA
(A Rússia, Global/Slurp, 2001)

Desmesurat com un carnaval
ja m’ha superat
sa riquesa des teu callar.
Recopilant es meus drets humans
dins un cel nocturn,
permanent i vermell de Mart.
Estimar és una malaltia
de transmissió sexual.
Centrifugat amb es huracans
de ses teves mans
visc a part de sa realitat.
Inventar és sa meva forma
de multidiscapacitat.
Me tir a sa piscina,
la deix embarassada.
No vull tornar a sa Terra,
sa sort no m’hi acompanya.
Vull ser es pilot d’un ovni,
vull ser es pilot d’un ase.
No sé que val un ovni
i sé que estic com una puta cabra.


S’ANIMAL QUE NO EXISTEIX
(A Rússia, Global/Slurp, 2001)

És dòcil, té vida,
si el mires ja no hi és,
té un membre que respira,
és s’animal que no existeix.
Se toca i se vagina,
fornica amb ell mateix,
té un far que m’il.lumina,
té escata com un peix.
Me menja i me vomita
d’un simple malentès,
me caga i me compixa,
és s’animal que no existeix.
Desvingulat
de qualsevol forma de vida,
través sa gent amb sa pupil.la.
Tan desfasat
des segle que comença ara
som una mòmia,
som dues vaques.
Dins un no-res,
dins una absència pura,
aquest silenci és una tortura.
De tot un cos,
de tota una vermada
només me queda
un pam de carn en barra.



ALPINISTES-SAMURAIS
(Alegria, Virgin, 2002)

Un cigarro, un tallat,
no són temes de gran densitat, giren es ventiladors.
Una falta personal, tantes baixes en es meu sofà,
mil-cent-cinquanta condons.
Alpinistes-samurais, coses més rares mos han de passar.
Qui em sabria contestar com és un dia just a punt d'acabar.
I un àngel desplega ses ales i deixa el cel ple de claror,
i un pern de satèl.lit travessa paisatges
i capses de retoladors.
Ses flors se despinten des arbres i es ules les perden del tot,
ses albes vesteixen sa pura matèria
des gremi de sa construcció.
Una foto, manantials, augmenten es nivell d'expulsions,
beus aigua des meus grifons.


VOS ESTIM A TOTS IGUAL
(Alegria, Virgin, 2002)

Tenc un zoo dins ca meva,
ses lleones se jalen sa penya,
ses goril·les mengen herba, realment són bones ties.
I ses àguiles marines són més putes que ses gallines,
sa gallina diu que no, que és més puta es gorrió.
Perquè sou uns animals, perquè sou es meus germans,
perquè sou tan irreals, vos estim a tots igual.
I es canaris sedentaris tornen locos dins sa gàbia,
i ses guàtleres, que bones! sempre n’he de dur de noves.
I es mussol sap metafísica i sa física no falla,
que difícil separar ses coales des coals!
Des meus vidres entelats, des meu cel insuficient,
des carrers abandonats, d’arbres tan indiferents.
Ses monees en es arbres mengen plàtans de Canàries,
ses cotorres discuteixen, es mussol fa tres capades.
I de serps no en vull ni veure que m’espanten ses clientes,
unes nines que se pensen que la verge nom Esteve.
Perquè sou irracionals, perquè sou elementals,
perquè sou de mar i cel i terrestres com es fang.


PATXANGA
(Alegria, Virgin, 2002)

Patxanga, que jo vull només patxanga total,
que tengui alegria es que no tengui pa.
Patxanga, sa vida és només patxanga integral,
que no s’equivoquin es músics de jazz.
Patxanga per tu, patxanga per tots,
me cag en s’altura d’aquests escalons.
Hi ha dies que sí, hi ha segles que no,
es metge des ossos és un impostor.
Patxanga, que jo vull només patxanga total,
que el món sigui sempre des aficionats.
Patxanga, sa vida és només patxanga integral,
per noltros melos i pes altres sa fam.
Problemes a mils, i cap solució,
me cag en sa lluna i vatua amb el món.
Hi ha casos que sí, hi ha crisis que no,
aquesta hipoteca no és una cançó.
Patxanga, que jo vull només patxanga total,
que ballin es héters i es homosexuals.
Patxanga, sa vida és només patxanga integral,
ses grues se giren quan passes davant.
Hi ha peixes que sí, hi ha melicotons,
ses mares se graven tots es culebrons.
Hi ha salpes que sí, hi ha congres que no,
es videos domèstics són pel·liculons.
Patxanga, que jo vull només patxanga total,
s’amor sigui lliure entre es socis impars.
Patxanga, sa vida és només patxanga integral,
xerram de farina, qui ho ha reparat?
Poemes que sí, prestatges de pols,
es llibres s’esborren que ja ho saben tot.
Hi ha tàpies que sí, parets i mirós,
ses meves barreres no són res seriós.


ALEGRIA
(Alegria, Virgin, 2002)

Cau d’un arbre sa llavor,
després en surt un altre de millor,
és sa vida que segueix,
ja sé que és increïble però així és.
I es animals també follen
i s’enyoren i ells no saben res.
No... que va... això és impossible d’exterminar
i ploram, ploram d’alegria.
Alegria, ses velles se xapen de riure,
ses fulles més seques se tiren des arbres
per ordre de veterania.
Alegria, ses cases s’aixequen i volen,
i es caos és s’ordre d’un dia que vessa
nostàlgia d’amor i simpatia.
Cau d’un astre sa claror
i dins sa fosca en terra hi veim i tot,
és sa llei de s’univers,
n’hi ha de més profundes, ja m’entens.
I surt s’estrella avorrida
i se desvia i no té por ni res.
Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s’acaben i es fars il·luminen
ses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
sa inèrcia tendeix a sa pausa i reposen
immòbils tempestes i climes.

VITAMINA SOL
(Taxi, Discmedi/Blau, 2004)

Un dia que te sobre vitamines,
la casa i la teulada tan intenses,
l'al.lota s'entretén amb una planta
i deixa la terrassa com la Terra.
Canvies l'aigua de la cadernera
i bufes perquè volin les clovelles
i deixes que una verge primavera inundi
tots els metres cúbics que has pagat amb la hipoteca.

T'estim, jo volia fer un reggae,
t'estim, crec qua això és més un vals,
redunden aquestes paraules
damunt tot lo que hem fornicat.

Les quatre i el carrer se posa en marxa,
s'estressen que fan tard les dependentes
i baixes que tens hora a en Buades,
li diràs que en el, costat el 3 i que a damunt el 4
I fregues una cuina de tres dies
i agranes passadissos de cent metres
i gastes mil durets en el caprabo
i deixes la gelera més decenta.

T'estim, jo volia fer un reggae,
t'estim, crec que això és més un vals,
t'ho dic perquè no em vull fer el hippie
t'ho dic perquè ja tenc una edat.

T'estim, jo volia fer un reggae,
t'estim, crec qua això és més un vals,
redunden aquestes paraules
damunt tot lo que hem fornicat.


ARMANDO RAMPAS
(Taxi, Discmedi/Blau, 2004)

Un cel tan diferent del que hi ha damunt ca meva
és tot un alicient per deixar-se caure a Fromentera.
Planeta blau i blanc, adéu des d’allà dalt,
demà respiraré èter gasificat.
I l’hotel-transbordador és al·lucinant,
i el curset de cosmonauta m’ha encantat.
Comandant Armando Rampas,
no te follis les hostesses una darrera l’altra,
i comandant, no m’involucris
que un turista és humanista i no un pirata.
Comandant Armando Rampas,
no te follis les hostesses una darrera l’altra,
i comandant, no m’abandonis amb el teu paracaigudes,
mal te matis, incinerador dels arbres, violador de les altures.


JO, ROBOT
(Taxi, Discmedi/Blau, 2004)

Un tricicle i dos pedals, un coet interestel·lar,
la tempesta d’electrons causarà electrocutacions.
Descampats i margalides, gira-sols i gira-dies,
un cervell positrònic no absorbeix el gin-tònic.
L’astronauta m’ha explicat per entendre que la vida
a la Terradura un dia i que torna a començar:
retencions a l’autopista, surt un sol horitzontal
i a través d’un parabrisa un individu fa un badall.
Si me demanen què tal, diré que normal,
que jo només som un robot de ferro per tot.
Maxicossis, minipimers, sí butaca, no sofà.


LOCO
(Taxi, Discmedi/Blau, 2004)

Loco, cerques països tropicals,
flors i dones naturals, biquinis,
daikiris, tucans.
Loco, mediterrani assolellat,
"són tranquils els habitants"
afirmen els guiris locals.
Tocadiscos peruans, hotels,
souvenirs d'art africà,
platges verges a postals, tambors,
guitarrons desafinats.

Qui s'apunta a ballar damunt la mar?
Qui s'apunta a dormir i a somiar?

Xeremies, taper wares, olé!
shorts i twingos de lloguer,
sobrassada i cocarrois, molt bons,
una ensaïmada pren el vol.



ASTRONAUTA RIMADOR
(Taxi, Discmedi/Blau, 2004)

Cafeïna, droga dura, droga fina, control, bumetres de colors,
pressions, nivells d’oli, benzina, èter, combustible irascible.
Crema un sol diòxid dins un cel monòxid,
i no descanses astre incombustible? déu de l’univers,
no me diguis que me deixes aquí tirat i aquí tirat.
De vacances pagades, anar a fer feina a la galàxia cinc
d’un sistema podrit d’agències de viatges, de putes i fulanes,
te cagues, de guarres? me mor de ganes.
Som l’astronauta rimador, que rima i que se caga si fallen els motors,
som l’astronauta noranta i tenc un paper mate i un rotllo de paper de vàter.
Un dia assolellat partim estacions espacials, monitors, cronòmetres,
compte enrere fins a nou qui marca la marca
que dóna el sus i partim com un coet.
Camins que se tanquen i parets, bistecs, cordon blues, piteres de pollastre,
i una merda, puré de proteïna i cafeïna,
que és una droga dura i que és una droga fina, 9876543210 ignició
controla! que un led vermell s’encén
controla! que un led vermell s’encén.
I preparant el viatge a Saturn he trobat una revista
que duia una entrevista amb fotos a la lluna:
jo i en Simó científics astronautes dedicàvem les paraules
a una reportera veterana, bloc i gravadora.
I què passa! la pena me deixa fet una puta braga i me costa partir
i dir adéu a germans i gemanes, adéu a tots.
Leds vermells m’enrevolten controlen cada peça
d’un transbordador filigrana i no fallen o gairebé no fallen
les màquines perfectes Macintosh.
La finestra, estrelles que se precipiten, iogurts de merda seca,
l’univers desconegut és una cadena d’esdeveniments
que ens afecten més o menys.
I el xòfer del vehicle lunar discuteix amb un turista que no sap
que realment és un artista assegut a un volant
que esquivar tots es cràters no és fàcil a tal velocitat.
La cuina se posa a mil i el menjador se peta i el cheff que se queixa
que no hi ha carn, ni peix, ni olles netes:
peroles militars rovellades i el mosso de la cuina és nou,
ningú li ha explicat ni què ha de fer i les bosses de fems són allà
i ningú les rarà o què! que això pareix un niu de rates
i no una cuina, que si ve un inspector de sanitat
fotrà una multa i xaparà el negoci... que m’és igual, que jo només ho dic,
senyora, com se pot imaginar tot això a jo me sua soberanament la polla.
I què anava a dir...
Som l’astronauta rimador, que rima i que se caga si fallen els morots,
som l’astronauta noranta i tenc un paper mater i un rotllo de paper de vàter.
Sinapsi, lliure pensament, drogodependència, farmàcia, creu roja,
creu verda, semàfor no t’assusits company de carretera amic per sempre més.


WA YEAH!
(Bariscafo Katiuscas, Discmedi, 2006)

Jo cant sa lluna i s’estrella, sa jungla i es bosc animat,
es tren, es vaixell, s’avioneta i es teu submarí aquí aparcat
jo cant es cafè i sa galeta quan dius “tu podries ser meu”,
que sexi, que dolça i que freda, wa heah!
sa zebra que passa un semàfor i com se desmunta un bidet,
cosmètics i margaret astor, ja sé com s’escriu juliette!!!
jo cant sa rosa i es cactus i moltes més coses també,
un llapis d’ikea, un pistatxo, wa yeah!
que divertit lo que escric quan estic avorrit,
per exemple es teu cos, es jersei destnyit,
es carrer blanc de sol,
es meu cos a damunt (per exemple) es teu llit,
de penombra i llençols amb es termo espenyat,
per exemple adormits
jo cant sa lluna i s’estrella, sa jungla i es bosc animat,
es tren, es vaixell, s’avioneta i es teu submarí aquí aparcat
jo cant sa fruita vermella i quan acabi riuré
calàpets, nenúfars, princeses, wa yeah!


AMAZONES A SA LLUNA
(Bariscafo Katiuscas, Discmedi, 2006)

           Cuando despertó el dinosaurio todavía estaba allí”
                                         Augusto Monterroso

quan va despertar: dinosaures
si va somiar: meravelles
quan va sortir es sol: se desfeia
no se’n vol anar: menja dàtils
amazones a sa lluna fan ingràvides postures
quan va despertar: dinosaures
si va somiar: no era fàctic
amazones a sa lluna fan sudockus i costura
amazones en pijama, marlon brandos ni pirates
amazones selenites, es collars de flors són grises
amazones a sa lluna fan ingràvides postures.


MECANISMES
(Bariscafo Katiuscas, Discmedi, 2006)

he vist un riu a parís a prop de sa torre gris,
he vist un parauigua esqueixat, tots es mecanismes
un home i sa dona aturats conversen en terra amb un moic,
sa dona desplega i desfà tots es mecanismes,
i plou un dia normal, sa gespa s’enverda i reviu,
ell tira es paraigua espenyat, tots es mecanismes
i vola es pedaç ondulant, i com un insecte ferit
dins s’herba per sempre aturats tots es mecanismes.

ANTÒNIA FONT
Lamparetes
Discmedi, 2011

COSES MODERNES

Bosses de plàstic, cintes de casset,
motor d’explosió, uralita, Kleenex, tampax,
rellotge de quars, polièster, radar, cinema,
fusió nuclear, cremallera, màquina d’escriure qwerty,
bomba atòmica, turbina, vitroceràmica, bolígraf,
llum estroboscòpica, biquini, plaques solars,
totes ses coses modernes han esperat molt,
llenguatge inari, theremin, minifalda, nilon.
Totes ses coses modernes,
totes ses coses modernes han esperat molt,
totes ses coses modernes,
totes ses coses modernes s’han enfadat molt.
Flors a taula, papallones indecises,
peus a sabates, pintura invisible,
setze megapíxels, milers de milions de microones,
cent frigories només, dues fregones.
Totes ses coses modernes...

CARRETERES QUE NO VAN ENLLOC

Carreteres que no van enlloc,
travessen arena, països sencers,
un hotel atrotintat, pintat de blanc,
terrassa amb piscina i s’aigua un poc verda.
Una parella en banyadors
a ses tumbones miren sa premsa,
i veuen un cotxe passar, on deu anar? Jo t’ho dic:
De sobte ciutats il·luminen es seu tros de sa nit,
a més quilowatts que hi dediquen més s’ha d’aclarir
una esfera de llum que difumina el cel de beix a blau marí,
de sobte ciutats desafien s’univers hostil.
Carreteres que no van enlloc,
no surten a guies ni mapes tampoc,
un camió avariat, abandonat
a sa cuneta, fossilitzant.
Una senyora ven llimonada
a prostitutes acalorades,
i veuen un cotxe passar, on deu anar? Jo t’ho dic.
De sobte ciutats il·luminen es seu tros de sa nit,
a més quilowatts que hi dediquen més s’ha d’aclarir
una esfera de llum que difumina el cel de beix a blau marí,
de sobte ciutats desafien s’univers hostil.

ES FAR DE SES SALINES

Encara té sa clau des far on treballava,
encara té sa clau d’ençà que el jubilaren,
agafa sa bicicleta d’un fill seu, una mountain bike,
i fa un poc de voltera per no passar davant sa tercera edat,
i enfila sa carretera des far de Ses Salines,
i enfila sa carretera i du es canet darrere darrere,
hi ha trull de contrabando, un truller.
Ja s’ha tancat sa nit i puja a dalt de tot,
se corda s’anoac i obre un finestró.
Per falta de lluna, Venus se reflexa a la mar,
es ulls té ple d’estrelles de tant de cavil·lar,
i pensa que només és a dmaunt una de tantes,
es ulls té ple d’estrelles de tant de mirar-les.
“oh, mirau, mirau si n’hi ha... quantes”.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA