¿Por qué é triste la fonte que secou?
  ¿E o sol quando anoitece?
   TEIXEIRA DE PASCOAES 

¿Per què és trista la font que s'ha estroncat
 i el sol quan va a la posta?
¿És que més que el futur, Déu meu, em costa
 rendir-te el meu passat? 

Si et sacrifico l'ímpetu de la meva esperança,
 si el meu timó sols navega al teu vent,
¿per què l'ala més lleu d'una recança,
 folla igualment, 

voldria sempre dur la meva nau enrera,
 cap al país perdut
on són joves les fonts i el sol tot just nascut?
 Què val el que m'espera?
No sóc avar sinó del que he viscut. 

  - 

Però l'oblit esborra la llum de cada dia. 

Si en l'ànima més feta al teu servei 
el teixit més subtil d'orgull i melangia
 encara és rebel.lia
 contra la teva llei,
¿per què has fet, o diví Pare de la ironia,
 tan bells els sentiments humans?
¿Tan dolça la tristor, tan rara l'alegria
 que mor abans? 

¿Per què els poses tan dins de l'ànima que ens costa
 creure en el seu pecat?
¿Per què és bella la font que s'ha estroncat
 i el sol quan va a la posta?
 

[cant espiritual] 

 Si m'haguessis fet néixer gra de blat,
que seria senzill d'arribar a ser una espiga!
Llucar, créixer, florir en l'aire assolellat,
 entre olivers, en una terra antiga. 

 Si m'haguessis fet néixer raig de llum,
d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,
m'hauria estat donat de no triar el meu rumb:
 el meu destí fóra una recta eterna 

 Però m'has creat home, fecund, fort.
Has obert un camí a la meva mesura,
i a cada instant he de buscar l'estel del nord
 en la nit nostra, viva, però obscura. 

 Tinc por -tinc confiança. Servitud
no hi hauria més dura que la de l'home lliure
si, tant més fatigat com més s'hagués perdut,
 pogués perdre el repòs del teu somriure.
 

ARBOR MORTIS 

 Al punt que hom naix comença de morir
 e morint creix, e creixent mor tot dia.
  PERE MARCH 

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mort silenciosa que cada instant s'acreix. 

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.
 

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi, 

estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.
Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors. 
 

* 

Comença un capaltard d'acabaments d'estiu.
Una noia va sola per un camí i somriu
quasi sense adonar-se'n. Pensa en tots el que estima
i la lluor del sol a la més alta vima
se li emporta l'esguard enlaire. Cull, al pas,
brots d'espígol morat, flairós com el seu braç.
En descobrir un erol ple de mates florides
s'enfila rost amunt, i un cop les ha collides
deixa la garba a terra i seu per reposar.
La vall és, als seus peus, un somriure molt clar
i ella, és clar, li respon amb un altre somriure.
Llavors pensa en els cartes que no té temps d'escriure,
en tants amics que són tan lluny d'aquesta llum.
De l'espígol li arriben onades de perfum.
Com un infant s'allarga de cara al cel, i es posa
la garba més flairosa per coixí. Quina cosa,
veure el cel, ajagut cara al cel, tan pregon!
Déu meu, i que olorosa la terra d'aquest món!
El sol ja és post. La tarda més íntima i més vasta 
sembla a cada moment. Una llum viva i casta
retalla núvols, arbres, carenes i conreus
i tot sembla que parli -oh, pau de tantes veus!
 

FINESTRA 

Quan passa una oreneta, i dins meu hi ha un cel clar,
sembla que voli endins de la meva alegria;
però si passa quan dins meu no hi ha un bon dia,
 ai, que lluny va!
 

NIT D'AGOST 

 Ara, la nit s'acosta
 tant, al fons del meu cor,
que el seu somriure sembla una resposta
-una resposta que digués: Estem d'acord-. 

 Però la ment ignora
 a què em respon així...
-Oh, calla, dolça nit enganyadora;
no és cert que ara de tot em diries que sí?-
 

TRES AMIGUES 

  A la Mercè, l'Esperança i la Maria 

 Que qui en ditz mal no pot plus larg mentir
 e qui en ditz bé no pot plus bel ver dir.
  BERNAT DE VENTADORN
 

La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
és humana per llei, i espurnejant per joc;
alegre, hospitalària, bon company com el foc,
dóna sempre escalfor, i crema de vegades. 

La segona és perfum. Com un matí d'abril,
sols per l'olor que en fa sabem les flors que amaga;
té la suavitat del bàlsam per la llaga,
el seu contacte és fresc com un llençol de fil. 

I la tercera és resplendor; segons va l'aire,
a vegades és clar de lluna, i altres llamp;
sap escurçar els camins, i omplir d'ocells el camp,
i quan ve, sentim sempre que ens arriba d'enlaire. 

Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
viure en la triple gràcia de la seva amistat. 
 
 

màrius torres