màrius torres
 

CONVERSA 

Deia la nit: -¿No sents quina tranquil.la pau?
Vine amb el cor ben net del desig que t'irrita
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau. 

Deia la mar: -¿No sents el meu cor que s'agita?
La vida és un combat. Únicament l'esclau
és digne d'envilir-se en l'arena suau
ignorant el plaer de la lluita infinita. 

-Ah!, deixeu-me que, las, sobre el seu pit fidel,
respiri indiferent al dilema cruel
que poseu en eles vostres oracions estranyes...! 

Jo no vull ésser fort ni vull ésser feliç!,
no vull més que gronxar-me indolent sobre l'abís
a l'ombra torbadora de les seves pestanyes.
 

 J'ai dit à mon coeur, à mon faible coeur...
  A DE MUSSET 

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
-¿No t'avergonyeix la teva feblesa?
La glòria, l'amor, la disbauxa, l'or,
no sabran temptar la teva peresa?- 

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
-Odia, colpeix, embriaga't, besa,
batega més fort, gran covard, o mor
ja per sempre més d'enuig i tristesa! 

¿O potser ja ets mort, que ni saps què val
el cant d'un llaüt, l'esclat d'un punyal,
una clara nit, una rosa tendra?- 

I el meu poble cor, el meu cor m'ha dit:
-Per què donar més cendres a l'oblit?-
I m'ha somrigut, vell, sense comprendre.
 

PRESÈNCIA 

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara... 

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum! 

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls. 

Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
 

UN ARBRE 

 Vius entre l'aire.
De nit vas de la terra
 a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.
 

 Jo somniava
rossinyols, caderneres...
 Ocell que cantes,
ara que no somnio,
com has pogut trobar-me?
 

 Les mans, frisoses
per la teva tardança,
 juguen amb l'ombra
d'una branca florida
que es dreça per mirar-te.
 

 Com una espiga
que assenyalés a l'alba
 la seva estrella,
tremolo de mirar-te
quan te'n vas tan alegre.
 

 Si allò que enyoro
ja només és una ombra,
 ombres, digueu-me,
¿com la vostra tenebra
fa llum en la meva ànima?
 

 L'amor fermenta
amb l'oci i el silenci.
 A voltes penso:
-No sé si estimo massa
o és que ja no estimo...-
 

FI 

 Jo us dono gràcies
d'haver vingut com ales,
 amor, angoixa,
lentes hores de somnis
que us heu tornat paraules.
 

LA CIUTAT LLUNYANA 

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir. 

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. 

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, 

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. 

   1939 
 

***


"Igual que un raig del sol que, pel cimbori,
penetra dins un temple, a poc a poc,
i cruament senyala, amb el seu dit de foc,
els rostres adormits de les verges de vori,
severa i dolça música, segueixes
per les ànimes nostres un passadís obscur,
i amb el teu dit de foc hi descobreixes
l'espectre del passat, el rostre del futur.

"Com a depuració extrema del procediment analògic, l'al.legoria pot dur el discurs a impressionants descobertes poètiques, a veritables prodigis de creativitat, com podem comprovar en aquesta "Sonata da chiesa. Corelli", del poeta Màrius Torres”
"L'equivalència del "dit de foc" del raig de sol al que el poeta atribueix a la música és el punt metafòric de partida per a una exploració de les possibilitats analògiques de les dues situacions connectades; si la imatge descrita en els quatre primers versos és fàcilment assimilable, la correspondència a què ens obliga el poeta en els quatre següents és tan agosarada com impactant, però no deixa de basar-se en una seriació absolutament escrupulosa: raig de sol – música / dit de foc - dit de foc / dimbori - passadís obscur / temple    - ànimes nostres / senyala – descobreixes / rostres - espectre, rostres / verges - passat, futur
"La problemàtica associació dels últims dos termes d'aquest poema el situa al llindar de l'últim gran fenòmen de base analògica, que és el símbol, en el qual l'escriptor mutila el correlat real de la seva visió i l'ofereix tota sola, obligant-nos a buscar-li una parella analògica que mai no tindrem la certesa que pugui escaure-li del tot: la gran virtut del símbol és que, com els harmònics que sentim junts en un acord musical, irradia el seu sentit plural en totes direccions, coronant l'ambigüitat com a valor estètic." (Abellan, Joan / Ballart, Pere / Sullà, Enric. Introducció a la Teoria de la Literatura. Manresa, Angle Editorial, 1997)


màrius torres