A tots els vents l'ànima oberta. 
Entra-hi a dins , tu, vent del Nord, 
vent del Migdia, i vent de l'Est 
i de l'Oest també! 

Esqueixau el vel de les meves boires, 
clarificau les valls, 
feis més aguda la muntanya! 
Que els pins no plorin més 
sots llur màscara grisa, 
i un verd petulant 
llenci son crit de guerra! 
Que les aus el vol 
aixequin magnífiques, 
sens sentir l'humit 
bes del núvol baix, 
i un cel blau, tan blau 
com un mar de mapa, 
planegi tranquil 
esperant la festa del Sol... 

A tots els vents l'ànima oberta! 
 
 

SOL ALS CIMS 

Sol als cims 
I neu. 
Ai, blanca soledat d'estels caiguts 
I lliris plens d'angoixa, 
Amb el desmai 
De l'últim gest i del primer besar. 

Sol als cims 
I  neu. 
Amb l'immòbil silenci 
Dels ídols i dels morts 
Caiguts dins el pou mut dels vents glaçats. 

Sol als cims 
I neu. 
Ni el frec d'una paraula, 
Ni una remor de fulles tremoloses, 
Ni el poema del mar, nuesa freda 
Dels marbres d'ulls tancats. 

Sol als cims 
I neu. 
Cap vol d'aucell hi arriba, 
I les ales cansades 
S'amaguen a darrera 
Dels horitzons de planes 
De boira amarga 

Sol als cims 
I neu. 
¿Qui trobarà els camins nous, 
les trenes immaculades 
de les muntanyes verges, 
dels cims tots plens de sol 
i neu? 
 
 

DIUEN QUE LA MAR... 

Diuen que la mar és blava 
I avui és groc de taronja. 

Diuen que la mar té peixos; 
Jo hi he collit margarides. 

Diuen... 
Dues tórtores n'he tretes 
Des fons marí engabiat. 

Diuen que a la mar, les ones... 
Bellveures hi vull sembrar 
Que facin una ombra humida. 

La mar, una sínia per pouar l'amor. 
La mar, 
a dins de la mar, 
un concert de caderneres 
i Schumann amb sa guitarra. 
 
 

LA BARCA 

La barca tota olorosa 
com un clavell de la mar... 
I la barca, tota hermosa, 

lliscava i es va esquinçar 
un nou camí d'hermosura... 
Mai més hi caminarà 

barca de bonaventura, 
per aquell camí de pau, 
ni més bella criatura 

com aquella hermosa nau 
que obrí i que tancà el camí, 
quan el cel era més blau, 
un diumenge al dematí. 
 
 

SEMPRE QUE VEIG LA MAR 

I sempre que veig la mar 
sent que a l'esquena m'hi neix 
com una cua de peix 
empeltada de volar. 
 

I sempre que veig la mar 
la pell s'escata salada, 
i la trena pentinada 
verda d'algues, es desfà. 

I sempre que veig la mar 
ma veu de fonoll marí 
al coll clava el volantí, 
i ja no puc més cantar. 

Diria quan veig la mar 
que a les prades de la mar 
els crancs em mengen els ulls, 
mes el cor saupa xalest. 

inici

portada cèlia viñas 

Pàgina de presentació MAG POESIA