DE COM DÉU ES DIRIGÍ
ALS CÈLIBES D'UNA PETITA VILA MARINERA
Ja sé que la cançó s'allunya part darrera
el serral. No passeu pena: tornarà transfigurada en blanquÌssima
gavina. I els dies que la calor sigui tanta que tengueu ganes de posar el
ventre vora la luxúria de les ones, jo continuaré amant-vos.
Continuaré amant-vos, malgrat els caminois embriacs, la garriga exultada
o els rosegons de sac de pobre. Jo mateix vendré. Entraré per
la boca del Port amb un bàcul de flames. I perquè als ulls se
us il•lumini una pregària, duré als colzes dos picarols de
coure. Tendré el pèl tot inundat, però us estimaré
amb violència muda. Violentíssimament, repicaré per la
pols, els cementiris, les parets caigudes... El meu amor residirà a
flor de pell. Serà com l'ala del verderol, com la nina sense llavis
que vaig trobar sortint del poble. Com a delme de tant d'amor solament us
deman que el meu dia feu una foguera tan alta, tan alta, que succioni les
vostres paraules, que dansi tota dins la solitud del Port vostre. El dia meu...
El dia que tot dansi i jo, silenciosament, us posi la mà davall l'aixella.
SI TUDAM ELS DIES, VIOLENTÍSSIM
SERÀ EL GOIG DE LES NITS
Hi haurà maror pregona. La tragèdia s'insinuarà
als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà els fanals del
moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet, els vagabunds caminaran
avinguda avall per no rompre el sacratíssim misteri de la nit. Ulls
bojos, recordarem les paraules de l'apòstol: "Si tudam els dies, violentíssim
serà el goig de les nits". De la boca, ens en sortiran cercles plens
-peus i tambors-. Hem de tudar els dies, extasiats dins qualsevol taverna,
car la recompensa és massa gran. Som sacerdots d'un orde que odia el
banús i el bronze: vol només la corda fàcil i el plaer
intacte de les nits totes. En el temor de Déu dansarem durant el dia,
però, de nit, tota paraula serà saliva. La nit sempre serà
nostra.
inici
