els ulls

un jove sap que té un milió d'anys i, si no ho sap, no és el jove... 14

A qualsevol banda que vagi, la cosa que per força em decanta de gairebé tothom és la manca de responsabilitat, això em ve de Tu. Visc en la certesa que mai no seré res que tingui fonament perquè, en veure que alguna situació em pot fermar, tot d'una en fujo, em tanco dins la closca, on la superioritat es té en perspectiva. 57

El mal és una activitat neutral, passiva, contemplativa, el Mal no és un ésser; és un fet, i no és el Mal fins que ja està fet, materialitzat, perquè invariablement és sempre una estricta materialització, és sempre una dessacralització de la matèria, i el seu caràcter substantiu és tractar l’home com a una cosa, convertir l’home en una cosa. 71

(Judes) “un noi que vivia tot sol amb si mateix, malalt de si mateix. I això és literalment l’infern: el fora de joc progressiu, dormir amb si mateix. L’infern és la decadència, no sortir del misteri de si mateix. L’infern és el misteri paralític. 123

La meva voluntat és dir-ho tot, i tot substantiu, i tot moltes vegades repetides 176

 
 

la mirada

 [El 1952] el repartidor de telègrafs entrà i em dugué un telegrama [...] "Cant Espiritual Premio Ossa Menor Felicidades Abrazo Pedreira" [...] La meva mare i n'Antònia, la meva germana, s'alegraren ferm, però, perquè, a la fi!, a ca nostra, hi pordir haver una ràdio. En vam comprar una de la casa Telefunken, marca Marconi. Era l'única que hi havia al carrer... També sonava una meravella i encara ara, 1972, hi sona. 41

vaig sentir, també allà, que "la paraula és la casa de la persona". Llavors, més que sempre, vaig començar a veure, sobretot a reconèixer, que l'activitat era el desert o l'extramurs de la personalitat... 48

L’autenticitat són els altres. Sartre socràtic i decebut, digué, fa una colla d’anys, ‘l’infern són els altres’. No. No. Ja no. L’autenticitat és tot el contrari de l’infern. Ho he dit sovint: l’infern és no poder ni voler sortir de si mateix, és estimar-se... sense estimar, tenir totes les cavitats i habilitats de la persona plenes de si mateix. Per aquesta raó, es diu que l’infern és etern-vitalíciament autobiogàfic, estrictament ell mateix, amb la vergonya d’agonitzar, viu, davant el propi esperit lliure, apte per a totes les comunicacions. L’infern també és fer el teatre quan no es pot fer l’amor, és fer un teatre quan no es pot fer un poble, és muntar un poble teatral quan no es vol construir un poble autèntic, i això amb el detall que no autentifica ni la comunitat de llengua, ni la comunitat de costums, etcètera, sinó el fet de tenir un programa vital per fer, un programa social, és a dir, espiritual, a realitzar i compartir després amb el grup del món.

A París, Jacques Brel acaba tot just d'ésser inclòs a la col.lecció "Poetes d'avui". És un fet normal, coherent, viu. 204
En llegir ara les lletres que Brel escriu per cantar davant la gent, es "veu" més clar per què la gent d'avui no està per a versos, per què la gent no està per a aquest "gènere" humà. Potser la gent ja no estarà mai més per a versos "sols", escrits sense res més, per a aquesta mena de poesia per correspondència, que és sovint un llibre de poemes: [...] hem ingressat en el temps..., el dels fets concrets, dels actes de la presència vital, de la convivència directa. 205
les paraules són per a ésser dites cara a cara, davant persones. La gent ha deixat de lleigr poesia perquè, a la fi!, comença a sentir-se molt poètica, a tenir sentit poètic: és per això que va a veure i a sentir fets ppoètics, els fets poètics de Brel, s'assu enfront dels bellíssims poemes cinematogràfics d'Antonioni, dels tendre poemes de Chaplin. 206

L'infern també és fer el teatre quan no es pot fer l'amor, és fer un teatre quan no es pot fer un poble, és muntar un poble teatral quan no es vol construir un poble autèntic. 207-208

Jo també, personalment, m'estimo més un film excepcional a una obra de teatre excepcional. Per a mi no té res d'alarmant que tot de teatres es converteixin en cines. És senyal que la ciutat no viu ja en conservació, sinó naturalment. 247-248

El que aixeca sempre les reformes, les revolucions, són els adjectius. Els substantius, mai. Els substantius són per ells mateixos la pau. 250

I ve't aquí que l'home no és, sinó que va esent: l'home està dotat per anar essent un progrés sempre seguit. I aquí mateix kes pot reconèixer aquest vital sentiment primer: el Mal és tot Sistema social, que impossibilita, o trava, l'apañrició progressiva de l'home. El Mal és sempre de naturalesa social, estatal, o tribal. 270

L'home aconseguit, que té vida per ell mateix, no té psicologia. És Relativitat tot ell. És llibertat tot ell. 271

en Gabriel Ferrater entrava a la Gota de Oror, que era el bar veïnat. [...] bevia una ginebra fins a una altra, una altra fins a quinze [...] Llavors començava aprofetitzar. Travelava de paraula en paraula. Queia de morros damunt la pròpia veu:
-He vist Grècia, he vist Gècia. Encara existeixen  coses reals, Blaiet. En punt de migdia, he vist una dona que es gratava el cony. Això és real. Una dona que es grata el cony enmig del carrer! Aquesta és la Grècia que sempre havia somiat!
[...] I l'amo de la Gota de Oro, la bodega, "ara mateix, senyor Ferrater", abocava la primera tassonada de foc a l'escriptor més ferest, més lúcid, més honest, més passionat, més fred, més calent, més pur, més barrinat, de Catalunya, "una altra ginebra", "senyor Ferrater, sí". Després de deu copes, en Gabriel parlava amb rigor d'Ausiàs March, de tal i tal vers que tenia tals i tals variants en tal i tal edició de tal i tal segle. Prop de les dotze del vespre, s'aixecava, "una altra ginebra, Perico", i no se la bevia. La tenia estreta dins una mà. Se l'enduia per travessar de cap a ca seva. Abans d'obrir la porta de La Gota de Oro, es girava cap a nosaltres. Amb un moviment del cap, ferestament esblanqueït, assenyalava el tassó:
-Això és el meu bastonet, nois.
Tenia, total, quaranta anys i sortia de cap al seu estudi, on traduïa obres alemanyes fins que la calror trencava el dia. Vivia així, i era un jove de casa tica. L'amor fa els àngels així: a punta de ganivet, a destralades. L'amor es divideix en dues races: l'amor enamorat, i l'amor sindicat. El terme mitjà no existeix. El terme mitj`'a és la hipocresia, la regla de tres...
En Gabriel Ferrater bevia per recordar, per poder recordar molt, tot, i per augmentar d'intensitat. Un matí, a la Gota de Oro, on jo havia baixat a desdejunar una mica tard, em digué, un dia en una farmàcia, un dia en una altra, a fi que no sospitessin, anava comprant mínimes dosis de cianur per a tenir-ne a bastament el dia que complís els cinquanta anys... I, des d'aquell dia dels quaranta anys, començà a escriure els primers poemes de la seva vida. No començà a escriure fins que ho decidí, i, quan, un matí, el trobaren al llit, amb el cap dins una bossa de plàstic fermada sota la barra, ja havia fet tot al'obra que feia creure en ell. 284-285



la motivació i el film
 

-La vida, o és una aventura, o és un sindicat.
-L'aventura més gran, però, arriba en el moment de triar entre l'aventura i el sindicat, entre la llibertat i les situacions que l'aventura dóna de si, i la llibertat i les situacions que et donen els altres dintre del sindicat. [...]
-A la pràctica, la realitat és que un home just és lliure si tot quant té li cap dintre d'una maleta. I un home realment lliure ha de disposar encara de prou sentit humà de la vida com per a llençar la maleta a la mar.
18

Tant un sud-vietnamita com un mediterrani d'un Arxipèlag d'Estat estan prou escalivats com per a saber que la pau és just una paraula en un diccionari de campanya eledtoral; sobretot, aquí, entre la vinya i el fonollar de la terra bella, generosa e bona, sap que, un cop elegit o reelegit el president la guerra continuarà, perquè, de les guerres i de les bases militars arreu del món, en viu la indústria metal.lúrgica, que una majoria de jueus tenen a Nord-amèrica... 25-26

pere pau
 
passa que et pregunten com veus el futur de Catalunya i tu, sense prendre abans la píndola, respons que Catalunya està en el futur... 33

El costum i l'estat de descomposició són la mateixa cosa 44

l'home tal i com és quan no viu drogat contra l'home pel mal somni de la Història 49

En els meus actes el pare sóc jo. Jo també sóc la mare de la meva existència. 57

L'obra d'art just té una forma de salvació, bo, millor si són dues, millor si es col.loquen en forma de creu: reconèixer que l'art, sobretot el plàstic, és un treball manual i, tot seguit, realitzar-lo contra qui el sub-venciona... 64

a Occident, la llei és feta des d'un vell call immoral estant, i, en una multitud particular de casos particulars, el senzill fet de l'aplicació de la llei és un groller acte hipòcrita. 85

Em dius que ningú no sap què és la veritat?  Jo ho sé ara, ara: la veritat és dir-ho tot. 92

tot humanisme és més o menys un moralisme, un idealisme, una tebior rígida, perquè recórrer a una moral per a tants milions d'homes "no és res més que un tractament imaginari dels problemes" 102

"Ser" lliure és tot el contrari de "tenir" llibertat. Pablo Ruiz "fou" lliure en tot i, lògicament no "tingué" llibertat en res. Va fer el que ell "era" en cada moment concret. I, si no és així, no és l'home. 134

la persona ha de ser el creador, l'autor i el responsable de la seva existència i de la seva formació, que, per atroç que sigui, serà sempre més real, coherent i reveladora que una formació al dictat. Ja no hi ha un crim més evident que el de l'educador que converteix en llei i socialitza la situació mental del seu propi quadre clínic. 147

l'esperit, si s'humilia fins a romandre terrós, podreix la vida i converteix els dies en una fermentació. 147

 

  inici
 

pròlegs
 

pròleg de blai bonet a l’evangeli segons un de tants

"Si un escriptor no sap que duu penjada al coll la salvació dels qui han estat o són homes amb ell, és com deia Péguy del Dant, un home que passa per l'infern com un turista, com un literat. Dic jo. El literat és un turista de la paraula. Jo vull ser un home de la paraula. Home de paraula." "Els milions estan assecant la situació humana de la vida: guanyar-se la vida ha estat convertit en guanyar-se el nivell alt de vida: el resultat és que es fa únicament feina, que ben poc o res té amb el treballar... La gent que només fa feina no viu bé; viu feta malbé."

"Els milions estan assecant la situació humana de la vida: guanyar-se la vida ha estat convertit en guanyar-se el nivell alt de vida: el resultat és que es fa únicament feina, que ben poc o res té amb el treballar... La gent que només fa feina no viu bé; viu feta malbé."
 

pròleg de blai bonet a els fets

Si algú té preferència per la paraula "tema" en el pròleg--, et diré que el tema expressat aquí és la colonització volguda i cercada per una gran multitud de gent que parla bastant gratis de descolonització, de progrés, de llibertat, etcètera tot i saber que diuen "progrés" i "llibertat" a tot engranatge que els defensi contra el perill i l'obligació de ser lliures: paguen per no haver de ser lliures, paguen per alliberar-se de ser l'home, paguen sobretot per alliberar-se d'haver-ho de demostrar amb llurs obres i amb llur operació.

El fondal que separa la persona de la resta de la Naturalesa és precisament l'avenc definitiu, definidor, que existeix, de molt abans de Goethe..., entre "tenir" i "ser", entre "ser" pare i "tenir" fills...; entre "ser" treballador i "tenir" treballadors";  entre "ser" religiós i "tenir" una religió; entre "ser" espòs i "tenir" dona. Els qui "tenen un Déu "són" ateus, i, d'aquesta declaració, no en retiro cap paraula. 

en l'home, l'absència d'òrgans naturals de defensa i la pobresa són sinònims d'una mateixa realitat: si no és pobre, no és l'home... [...] La pobresa d'esperit és un calmant vitaminat més o menys com la llibertat interior... L'ésser és incompatible amb els adjectius, sobretot amb els matisos... [...] La pobresa no és cap virtut; la pobresa, l'absència d'òrgans agressius, és l'hàbitat indispensable perquè l'ésser humà pugui realitzar totes les seves possibilitats d'hominització, que són innombrables.

La poesia de l'ésser s'assembla ferm a l'home de les Mallorques, quan aquest no renega de la seva autoritat senzilla, rotunda, ni de la llibertat per a voler, una estona, a sol post després d'haver colgat la feina, seure en pau davant el portal de ca seva, a la fresca de les coses  concretes, de les preguntes expectatives i de les respostes concretes, com la meva primera resposta al pare, que ara recordo, i em digué:
-I ara per què vols pujar en aquest pi?
-Perquè és aquí!
 

"Pròleg" de Blai Bonet a Cant de l'arc

"La transcendència és una operació tan vital, tan incessant i coherent com aquest: el pas que les idees i les sensacions fan des d'un sentit als altres sentits. La transcendència és la incorporació, in-corporació, la en-carnació, del món en el nostre cos, en el cos del nostre esperit... La vida consisteix en el continu recanvi bioquímic. La vida i la transcendència són el mateix fenomen. [...]
Vet aquí el caràcter propi de la transcendència: la Transcendència "és" amagada. El "Deus Absconditus" és l'Ésser, és l'U. 
 
 

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia