els ulls

Els ulls (Diari primer)
Barcelona, Pòrtic, 1973

Des de la meva participació en la vida dels nou, els dotze, anys, que són la meva victòria de l'existència en directe: també des de l'estranyada, temorega estètica experiència que començà a setze anys injectats involuntàriament amb les pol·lucions de les polítiques, he d'afirmar que, en la seva situació actual, l'adolescència té totes les característiques d'un "isme" llarg, perllongat tàcticament i nat, també, també, també, d'una fomentada crisi de la voluntat i del caràcter substancialment coratjut de la Vida, i de la Vida en les vides... Ara, a la fi!, comença d'acabar-se el misteri de la decadència legal, legalitzada, legalista, i el grup novell del món, conscient a força de dolor, ha destriat que el misteri és la decadència, ha recomençat sense contemplacions contemplatives l'estil de la decisió i del vigor: la joventut com a estil d'esser home, independent de l'edat jurídica, perquè el cos sol estar nu, en tots els sentits, i únicament el cos i el cos de l'esperit saben l'edat que tenen: un jove sap que té un milió d'anys i, si no ho sap, no és el jove... I és que l'existència senzilla, tècnica, que tot just ha començat, és en els antípodes del materialisme, perquè l'expressió de l'esperit incorporat es revela en la conversió de la naturalesa en la tècnica.
     Passà un fet vitenc, encara passa, sort n'hi ha:
aquest poder del cor intacte m'ensenyà, m'ensenya, que la zona més nazi de l'home queda vitalment alliberada en la decisió de mirar l'home tal com és en cada individu: únic, irrepetible, representatiu per ell mateix de tot el grup humà, amb autoritat pròpia, un ésser que no és "l'home unit als altres homes" de Sartre, ni "l'home entre homes" de Carles Riba, sinó l'Home dels homes, l'Home de l'espècie humana, la Vida dels que ja han mort i el primogènit dels que encara han de morir..." (14-15)

Dues hores abans de confessar-me per primera vegada, jo no tenia cap pecat, per afegitó no tenia fulana idea de com fer-ne un per poder alguna cosa al rector i poder quedar una misèria bé. 26

A qualsevol banda que vagi, la cosa que per força em decanta de gairebé tothom és la manca de responsabilitat, això em ve de Tu. Visc en la certesa que mai no seré res que tingui fonament perquè, en veure que alguna situació em pot fermar, tot d'una en fujo, em tanco dins la closca, on la superioritat es té en perspectiva. 57

El mal és una activitat neutral, passiva, contemplativa, el Mal no és un ésser; és un fet, i no és el Mal fins que ja està fet, materialitzat, perquè invariablement és sempre una estricta materialització, és sempre una dessacralització de la matèria, i el seu caràcter substantiu és tractar l’home com a una cosa, convertir l’home en una cosa. El Mal, però, amplia sovint la seva zona d'occidació, que és la persona, i tracta com a coses el material humanitzat per l'home, com és la destrucció d'una casa, d'un centre d'investigació científica, robar objectes aconseguits amb el treball humà, el segrest del treball, i, en aquesta realitat de segrestar, hi pots incloure tot d'impostos de destinació no gens clara i fins i tot delictius en alguns països, on la contribució de l'home a la comunitat no torna a l'home, sinó que és transformada contra tot d'homes. 71

mentre prenien el cafè callaven perquè, en les instants vertaders, qualsevol paraula és més insolent que el seu significat. 95

"Sempre" no sé amb exactitud quant temps dura. 96

     --Sóc Espriu.
     Dins el saló morat vam enraonar de la meva salut, de lletres, de les nostrades, suposo, de tot de coses, però amb una fredor, amb asèpsia, amb asèpsia per mancament d'existència. 98

en Riba hi veia molt poc, a un espai obert com l'estació de França era com cec, na Clementina hi veia d'una hora lluny, "mira, l'Espriu!"
     Gris, immòbil, gris, verdenc de cara, assegut en un banc, immòbil com a redreçat per un aspre o per una lavativa de gruix al cos, tot sol, entosolat, absent, forà, rebec no, repelenc, blindat, encristallat, colgat amb si mateix, infantil a desgrat, dolç, de quarant-vuit anys sentint-ho molt, acompanyant-se en el sentiment, solter, involuntari, català sense alegria, intel·ligent, català expressionista, home, mort de "moro perquè, no sé com viure", poeta perquè hi havia altre remei, poeta civil sense fer-ne comptes, portant els comptes com un poeta civil, fredoler, home de coll curt, atroçment colom, home que tenia la mare freda, la mà no gens calenta, amb dues mans ma non tropoo, crònic, important, provisional, antològic i màrtir, representatiu, major d'edat, en re menor, en solfa, de poca substància, de la generació dels José María, ex-amic d'en Rosselló Porcel [...] i l'Espriu ens va veure entrar a l'estació de França, va veure en Carles Riba, sospità que anàvem a saludar-lo i s'alçà el coll de l'abric fins per damunt de les orelles, com un espia que ve del fred del cine, es tapà la cara amb els dos fulls de "La Vanguardia" que llegia. Solitari com un botxí, o extramurs com un home ferreny, involuntari i condemnat a salvar-se, tot un home entre els homes 108-109

De Jean Genet, en recordava aquesta ratlla: "et mon vit t'entrera jusqu'au coeur". M'havien semblat unes paraules fermes, amb tot de cor i tot de llargària. Per iniciativa pròpia, tot just hi havia destriat que ser poca-vergonya era una situació repugnant, però que no tenir vergonya era un do lluent de bellesa biològica. Genet no tenia vergonya, es veia. En vaig quedar astorat. Ignorava que aquest coratge existís. 114

baixet, grassó, la mica de clenxeta blanca color de carn tapades en un costat, la cara rodona, colrada, color de rosa, hortolà mudat, pagès de metafísica, de cigrons també, i tant!, bé Joan Miró arribà amb la seva senyora no gens metafísica, palmesana ferm, una doneta alimentada a voler, de les que fan impossible adonar-se del vestit de seda natural, que s'han fotut en lloc de posar-se'l; vestit de blau celeste, el serrell daurat fins als ulls, que li pujava per les orelles, el nét David, de deu anys color de cel talment un contino de Fortuny, anava amb els avis Miró i els decorava;
en travessar el portal, noucentista, de Sala Pelaires, atapeïda de mossoneria palmesana, de babilònia i de diàspora nord-americana, "tu, mira, en Miró", i "quin homenet...", en Joan Miró que, si no hi ha fotògrafs, és un planer exemplar del camp de Tarragona o de gerrer de la Bisbal, es tragué de les fesomies la M de Miró, es posà la M de Mao i la de Marcuse, que li escauen més o menys com un peix dins un rostoll;
en Joan Miró pensava si havien deixat o no el moix tancat dins les cases 153

L'home congriat i criat a l'illa, més concretament, l'home criat d'illa, és expressionista de complexió: de molta gent arreplegada, en diu "un genter", una gentada. D'un grup de poetes, en diu "el poetum". D'un pillastre, en diu "un pardal assolellat". Un que duu les ombres mortes és "un colló", perquè "el pardal sempre es fica endins, i els collons sempre es queden a la porta". 155

     --El final de l'art sempre és igual: s'ha de vendre, és un venut, i després es penja. 157

     --Sovint diem que el problema d'aquesta època és el càncer, o la guerra, la contaminació de l'atmosfera, l'agonia del mar... I no, no, no, no... El problema número u i el problema únic, i l'únic problema que fa feredat, és l'home, d'ençà que des d'Einstein, sabem que l'home pot transformar l'Home. Exactament com transforma el Color...
 . . . . . . . . . . . . .
     --Si ja es veu la perspectiva que l'home pugui arribar a transformar l'Home. D'ençà que l'esperit humà s'ha posat a la tasca d'explorar l'ànima, els factors hereditaris, informatius, de l'òvul posats en marxa per l'espermatozou, la transformació de l'Home per l'home és una realitat que no té gaire més de mig segle d'existència i ja funciona, i crea, i transforma el grup humà.
 . . . . . . . . . . . . .
     --L'home sobretot ha vist i sap que pot transformar l'Home en un ésser definitivament més substantiu, més substantiu que la qualitat del color humà. La distància entre el possible i l'impossible és la mesura de la voluntat de l'home.
 . . . . . . . . . . . . .
     --Per on? Tot comença pel principi. Tot l'interès és al principi. Naturalment que sí, Picasso també ho digué: feia milions d'anys que aquest fet era la veritat. I la veracitat..., que, de cara a nosaltres, és més important. L'Home transformat per l'home ha començat a eliminar l'atzar de la naturalesa en la procreació realitzada entre persones, des del moment en què l'home ha descobert que les lleis humanes són diferents a les de Naturalesa i que no hi ha cap llei que sigui afí a l'Home-Home, com qui diu cafè-cafè, i és que l'animal, com més evolucionat és, més prescindeix de l'instint en la seva vida, sobretot elimina les sorpreses de la Naturalesa.
 . . . . . . . . . . . . . .
     --No. No. Que l'home neixi mascle o femella és també un fet que la persona comença ja de treure de l'esclavitud del misteri, i mena ja cap a la creació de la llibertat. Aquest espai de la creació és molt nou, tot just ha començat, però ja ha començat, l'única cosa a fer ara és créixer.
 . . . . . . . . . . . . . . . [...]
      --Jo? L'autor de la meva existència sóc jo. 166-167
 . . . . . . . . . . . . . .
     --També, també. L'autor de la meva transformació sóc jo. 168

     Hi havia un bergantell de devers divuit anys, que duia una gabieta amb un grill dintre, un grill de bon de veres, viu, victiple, penjat, com un llavero, de la cintura del meyba a la plena de la flor, i el grill cantava, penjat, més o menys sobre el turó que la naturalesa marca. Era tota una publicitat natural. El noi aquest fruïa com un canari, perquè tothom volia veure el grill i, amb l'agafar la gabieta, li acariciaven el sinaí portàtil, i tothom tan content. 168

     --És l'única tasca que en mi té la vida. Molt abans que Einstein, era veritat que l'educació, la transformació, no han d'ésser mai a mans d'altri. Un mateix ha d'esser l'autor i el director de tot quant faci, encara que el que faci sigui espantós. L'acte en si serà una obra de creació. Si de cas, serà espantós en teoria per als altres. 169-170
 . . . . . . . . . . . . .
     --La forma de vida? Concretament la d'un cartoixà potser. Projectar energia tot l'any des d'una habitació, en silenci oral pràcticament, és el caràcter, per a mi, més prop de l'existència positiva al màxim d'un home.
 . . . . . . . . . . . . .
     --És que no és veritat que limitar l'activitat humana a les sis parets d'una habitació, el sostre i el trespol també són parets, sigui una forma de vida deslligada de la nostra època. És a l'inrevés. Agrupacions com les benedictines, des del segle IV, per exemple, van ser, i són, les precursores de l'home autèntic i funcional del nostre temps. ¿Què és si no un monjo actual l'home que passa tot el dia dins l'oficina, al laboratori, a la cabina d'un avió, amb la comunitat de companys de feina?
 . . . . . . . . . . . .
     --Serà, no. És ja una realitat, perquè vivim realment al segle XXI. I l'home de l'any dos mil dedica tres quartes parts de la seva vida a la formació, al treball realitzat dins casa seva, o a unes poques passes del seu lloc de treball, progressivament concentrat, ajudat pel silenci, progressivament deslligat de l'instint, perquè, si és el més evolucionat dels animals, l'home no es pot passar tota la vida fent només de marit, de pare, ni pronunciant la paraula "amor" en va, sobretot durant l'activitat sexual. L'home de l'any dos mil viu sobretot extramurs d'això que podríem anomenar el fàstic de l'any. 170

En Carles Riba era un home que dramatitzava, i això era la seva autodefensa instintiva contra el caràcter popular, sentimental, senzill, menestral, del país... 174

La veritat és que, a hores d'ara 1972, mai no he estat un practicant del pudor intel·lectual. La meva voluntat és dir-ho tot, i tot substantiu, i tot moltes vegades repetides a fi que el lector no pugui oblidar que allò existeix, sobretot perquè el lector hi aprengui, s'hi informi i no s'hi diverteixi. 176

El comte Arnau i El mal caçador d'en Maragall són profunds fantasmes: éssers amb vocació de romandre però fugint, éssers d'anada i tornada... 192

     A la dreta, tot entrant des del carrer, la tomba nova destinada a Carles Riba era oberta. A un costat, la llosa deia "Carles Riba i Clementina Arderiu, poetes catalans".
     He cercat ràpid, desficiós de vista, si hi havia na Clementina. No hi havia anat, i quin alè. És una autèntica broma física veure el forat desat, obert, i el propi nom a la llosa, mentre un es reconeix viu, dret, alenant i sentit potser a l'estómac feixuc per la digestió d'un plat de faves a la catalana. 208

la mirada

La mirada
Barcelona, Pòrtic, 1985

     --Tens novio a Orense?
     --Sí, el Luisiño. A Barcelona, n'he agafat un altre, però. Fins al dia abans de les noces, cal tenir-ne dos, per si de cas un falla. 13

la persona, a cada nova plataforma humana aconseguida, veu l'Home real sempre una mica més amunt d'on l'home pot arribar amb el cap i amb la mà... La imaginació i la creació són un mateix fet real i una mateixa pràctica de la intenció humana de la Matèria... 26

N'hi ha fins i  tot que, de Déu i de l'amor, en té una idea. N'hi ha fins i tot que de l'amor, en tenen un concepte, jo n'he vistos. Fan morals i tot, judicis, execucions. Per tenir un concepte o una idea, cobren. 26

jo no recordo les coses; les tinc presents: sóc una profunda memòria de la Vida i de la meva espècie. Sempre seré, però, un rival de la memòria en el sentit que té "recordar": enyorar passivament, estar empardalat, el mallorquí diu. Concretament: estudiava a la taula del meu company, jeia al seu llit, damunt el seu matalàs, i el fet d'ocupar el lloc del que no hi era m'estalviava la passivitat de l'enyorança en va. Si no entén i sent aquesta senzilla profunditat de la memòria de la Vida i de l'espècie, no és l'home... 28

     Les paraules, sobretot les expressionades i les que signifiquen.
     --Ja trobava que et torbaves. Ara has de menjar molt i que et toqui el sol.
     --Sí...
     --Has vingut fet un espàrrec d'ombra, enguany,
sobretot les que signifiquen queden sempre una mica per damunt del qui les diu: el superen i el transcendeixen, sobretot perquè els mots, en les situacions definitives de l'evidència humana, són el seu significat i moltes més coses reals, tan dotades d'una invisibilitat com de presència sensible... 32
les paraules del llenguatge, sempre amb un fondo i sagrat analfabetisme del fons incessant de la vida per a les vides, són una matèria que revela tot quant l'home sent que voldria ser i no és, o no és encara..., o que pot ser i no pot aconseguir ser, per manca d'algun element que li pertoca i no té, o no té encara... 33

[El 1952] el repartidor de telègrafs entrà i em dugué un telegrama [...] "Cant Espiritual Premio Ossa Menor Felicidades Abrazo Pedreira" [...] La meva mare i n'Antònia, la meva germana, s'alegraren ferm, però, perquè, a la fi!, a ca nostra, hi podria haver una ràdio. En vam comprar una de la casa Telefunken, marca Marconi. Era l'única que hi havia al carrer... També sonava una meravella i encara ara, 1972, hi sona. 40-41

(Dels equinoccis, el mallorquí en diu "canòcies", "passar moltes canòcies", una paraula abstracta que significa tots els tràfecs que van des de passar-ho turc, passar-ho puta, parir eriçons de cantell, fins a allò bíblic i catecisme d'anar d'Herodes a Pilat...) 43

El dimoni, els dimonis, són la Naturalesa entosolada amb ella mateix. El dimoni és la naturalesa estricta i sense l’home que, quan aconsegueix ser-ho, ho és a base de viure progressivament decantat de la naturalesa, de les lleis immòbils de la naturalesa. La paraula “Déu” és la síntesi verbal i real de la llibertat. Els mots “dimoni”, “naturalesa”, són la síntesi verbal i real de la fatalitat... “Destí” i “dimoni” són una mateixa cosa. 71

S’endevinava que, davall la robeta negra d’indiana, les dues donarres, altotes, que, quan orinaven de dretes, el pixat, en ser a terra, ja devia ser fred, tenien tota la força i els esperits del seu ésser concentrats a l’endenada de les cuixes i a la sitja mecànica i fossa comunal del sexe de xona, que els feia fum i rosxil de sol a sol, de nit i dia, de cap a cap d’any, i no en tenien mai prou, ni n’estaven mai sadolles, ni fartes, perquè eren la bellesa més representativa i eterna de la terra, eren la terra que sempre va, d’on sempre en van i en Vénen, i la Saludadora d’Arbúcies, que, a tot estirar, es deia Pepeta, va dir: “un home hauria de ser tot penga”. 84-85

En realitat, el mèrit de Camus és que no era impotent i, malgrat això, escrivia. Crec que, en part, els suecs li concediren el Nobel per aquest motiu. Tenir la verga brava, i tot consemblant, i escriure, és de molt mèrit. Sartre és un intel·lectual perquè just l’empra per a pixar. La resta ha de ser sobre el paper. 102-103

--Que potser sí, però, que Napoleó era tímid? Ho era i, per afegitó, es notava: Napoleó no va fer res sòlid en tota la vida. Tenia un problema de bragueta i organitzà batalles per viure entre els soldats. 106

Els de dreta són dolents, i els esquerrans són unes puríssimes de “venid y vamos todos, con flores a María, con flores a porfía, que...” 130

L’Home no és tothom, ni com a individu ni com a grup, sinó just qui gosa ser-ho i créixer-hi  sense aturall... 142

un home vol ésser més; que qui el fa home no és el desig ni l’ésser; que únicament la tècnica el fa home; que la normalitat és l’animal; i l’home es crema per tal d’arrencar-se la pell de bosc, per tal de sortir del paradís amb arbres, rius, bestiar semental, temporades, costums; que l’hom vol sortir del paradís per poder semblar un home, poder aparèixer home, ja que intrínsecament ho és i no ho sembla a causa de la vida encara a nivell de paradís. 158-159

Al carrer, un home hi és de pas. Com a la carretera. Com a casa seva.. A l’única zona on l’home no és de pas és a la veritat del cos real. 193

els nois de la barriada, en passar una nena que té tot el que cal, li diuen:
--Estàs com Déu! 193

A París, Jacques Brel acaba tot just d'ésser inclòs a la col.lecció "Poetes d'avui". És un fet normal, coherent, viu. 204

Substituir el record del passat pel record del Futur... 205
En llegir ara les lletres que Brel escriu per cantar davant la gent, es "veu" més clar per què la gent d'avui no està per a versos, per què la gent no està per a aquest "gènere" humà. Potser la gent ja no estarà mai més per a versos "sols", escrits sense res més, per a aquesta mena de poesia per correspondència, que és sovint un llibre de poemes: [...] hem ingressat en el temps..., el dels fets concrets, dels actes de la presència vital, de la convivència directa. 205

les paraules són per a ésser dites cara a cara, davant persones. La gent ha deixat de lleigr poesia perquè, a la fi!, comença a sentir-se molt poètica, a tenir sentit poètic: és per això que va a veure i a sentir fets poètics, els fets poètics de Brel, s'asseu enfront dels bellíssims poemes cinematogràfics d'Antonioni, dels tendres poemes de Chaplin. 206

L’autenticitat són els altres. Sartre socràtic i decebut, digué, fa una colla d’anys, ‘l’infern són els altres’. No. No. Ja no. L’autenticitat és tot el contrari de l’infern. Ho he dit sovint: l’infern és no poder ni voler sortir de si mateix, és estimar-se... sense estimar, tenir totes les cavitats i habilitats de la persona plenes de si mateix. Per aquesta raó, es diu que l’infern és etern-vitalíciament autobiogàfic, estrictament ell mateix, amb la vergonya d’agonitzar, viu, davant el propi esperit lliure, apte per a totes les comunicacions. L’infern també és fer el teatre quan no es pot fer l’amor, és fer un teatre quan no es pot fer un poble, és muntar un poble teatral quan no es vol construir un poble autèntic, i això amb el detall que no autentifica ni la comunitat de llengua, ni la comunitat de costums, etcètera, sinó el fet de tenir un programa vital per fer, un programa social, és a dir, espiritual, a realitzar i compartir després amb el grup del món. 207-208

Mai no m’han agradat unes paraules adreçades per un extraordinari paisà meu, Costa i Llobera, precisament “Als Joves”: “Siau qui sou”. Quina equivocació més tendra, més bonica, més elemental, més tradicional, més catalana, més equivocació! El gest autèntic és en “siau qui heu d’ésser” i, si n’arriba el cas, “siau qui convé ésser”. És el consell de Bertolt Brecht als qui es troben en una situació política, que estigui posant les coses de llarg..., de llarg temps, a una lenta deriva. Arribats en aquest punt, l’autenticitat és a treure, en benefici del propi grup, tots els beneficis possibles d’aquesta situació, segurs, seguríssims, que no es falta a la lleialtat. 208

L’Home, i el català, té dret a la llibertat. Prou. El català, però, com l’Home, té el deure d’ésser lliure, tota l’obligació de la llibertat, tenint esment que la llibertat no s’ha de demanar, ni exigir, ni molt menys comprar, ni molt menys esperar... Esperar la llibertat, quina vergonya! La llibertat s’ha de cercar, s’ha de trobar, s’ha de fer progressar i, després de totes aquestes accions, la llibertat s’ha de merèixer. 212

Tal com jo endevino el futur avinent del món, sovint m’he arriscat a la idea que la unió europea era un projecte al qual ja li havia passat el temps. Si jo no puc destriar Europa, si ja no la puc destriar vull dir, en part és a causa que el líder “visible” d’aquesta Europa és el general De Gaulle. El president de la República francesa no em cau tort ni de prop; és De Gaulle, no és el líder d’una Europa nova, sinó la síntesi de l’Europa vella, retòrica, carregada de creus d’or, de baralles nacionalistes, de creus com diamants, de grandeur, de cristianisme imperial, d’aplecs només commemoratius. 218

l’única Europa posada en pràctica fins ara són els Estats Units d’Amèrica del Nord, que ha creat una Europa d’Amèrica... Sí? La grandeur és somni calderonià, és sobretot caparrudesa, engany de si mateix, i una droga al·lucinant. M’estimo més mil enemics que un sol patriota. 219

són encara reals unes paraules De Rilke en una carta del 13 de novembre de 1925, a Witold Hulewicz: “Som les abelles de l’Invisible. Ajuntem exasperadament la mel de les coses visibles, a fi d’arrelegar-la en la gran caera d’or de l’Invisible”. 238

Jo també, personalment, m'estimo més un film excepcional a una obra de teatre excepcional. Per a mi no té res d'alarmant que tot de teatres es converteixin en cines. És senyal que la ciutat no viu ja en conservació, sinó naturalment. 247-248

El que aixeca sempre les reformes, les revolucions, són els adjectius. Els substantius, mai. Els substantius són per ells mateixos la pau. 250

L’home resulta un problema quan s’estima més no continuar essent l’home i comporta que la vida en ell deixi de ser confessionalment humana i segueixi una correntia d’activitats estrictament biològiques. L’home-home no creu passivament en el futur, per a ell no existeixen els futurs en els quals es creu, en els quals s’espera. En l’home-home, el Futur és el que es vol que vingui i arribi; és el que l’home ha decidit que arribi.
I ve't aquí que l'home no és, sinó que va esent: l'home està dotat per anar essent un progrés sempre seguit. I aquí mateix es pot reconèixer aquest vital sentiment primer: el Mal és tot Sistema social, que impossibilita, o trava, l'aparició progressiva de l'home. El Mal és sempre de naturalesa social, estatal, o tribal. 270

L'home aconseguit, que té vida per ell mateix, no té psicologia. És Relativitat tot ell. És llibertat tot ell. 271

Aquest home del Paleolític que, existencialment parlant, res no té de prehistòric, encara no té pisologia: es conserva encara sense psicologia... Quan trasllada amb absoluta fidelitat a la silueta el que necessita per a menjar, no posa en la seva visió cap particularitat anímica, cap estil, cap element esotèric, dualista, en el significat que donem a aquests adjectius. L’home del Paleolític no tenia el més petit sentit d’un dualisme al món: no n’hi havia al món perquè no n’hi havia en l’home... 272

l’home “està més enllà de les realitats immediates”, més enllà del món donat... I això en el sentit, en el cim de la Vida ja en situació d’humana, “la biologia s’ha fet tan amunt que ja no basta” i “l’home, com que no té una cosa concreta a fer, en pot fer moltíssimes”. Aquest “moltíssimes” no pertany a l’ordre de la biologia; pertany a l’ordre constitutiu de la vida arribant progressivament, inenarrablement, a humana: l’home que s’ha d’anar trobant sempre seguit i sense aturall. [...] El Pecat, el Mal, és el Pecat del Món, és el Mal del Món: és l’atac organitzat per l’home contra la Vida en l’home o contra la creixença de la Vida en l’home. 277

El sentiment tràgic de la mort és el de no haver acabat bé la vida abans de la mort... És la tragèdia de l’espai i del temps de no haver viscut abans de morir...       I, amb aquesta situació, apareix aquí, en la mort de morir-se, el Mal en la seva forma més casolana i vergonyant: la lentitud, la lentitud en el progrés humà de la Vida, la lentitud en la vocació de la Vida en l’home. Aquesta lentitud, meitat por, meitat egoisme, no és un factor constitutiu, peculiar, de la vida humana. la lentitud és el factor constitutiu del Mal, és el producte peculiar del Sistema, i del Sistema social del Mal;
entre la Vida vista per la ciència, i la vida sentida per l’home, quin profund avenç! 280

la Naturalesa tecnificada, la tècnica fent-se càrrec de la Naturalesa original, la tècnica com a medecina de la natura naturans. [...] el miracle és una fins ara incomprensible acceleració màxima de la tècnica. 282

en Gabriel Ferrater entrava a la Gota de Oro, que era el bar veïnat. [...] bevia una ginebra fins a una altra, una altra fins a quinze [...] Llavors començava aprofetitzar. Travelava de paraula en paraula. Queia de morros damunt la pròpia veu:
--He vist Grècia, he vist Grècia. Encara existeixen coses reals, Blaiet. En punt de migdia, he vist una dona que es gratava el cony. Això és real. Una dona que es grata el cony enmig del carrer! Aquesta és la Grècia que sempre havia somiat!
--Un senyor que se’ls grata està més vist que les monarquies i l’Orfeó Català.
--I que ho diguis Blaiet.
I l'amo de la Gota de Oro, la bodega, "ara mateix, senyor Ferrater", abocava la primera tassonada de foc a l'escriptor més ferest, més lúcid, més honest, més passionat, més fred, més calent, més pur, més barrinat, de Catalunya, "una altra ginebra", "senyor Ferrater, sí". Després de deu copes, en Gabriel parlava amb rigor d'Ausiàs March, de tal i tal vers que tenia tals i tals variants en tal i tal edició de tal i tal segle. Prop de les dotze del vespre, s'aixecava, "una altra ginebra, Perico", i no se la bevia. La tenia estreta dins una mà. Se l'enduia per travessar de cap a ca seva. Abans d'obrir la porta de La Gota de Oro, es girava cap a nosaltres. Amb un moviment del cap, ferestament esblanqueït, assenyalava el tassó:
-Això és el meu bastonet, nois.
Tenia, total, quaranta anys i sortia de cap al seu estudi, on traduïa obres alemanyes fins que la calror trencava el dia. Vivia així, i era un jove de casa rica. L'amor fa els àngels així: a punta de ganivet, a destralades. L'amor es divideix en dues races: l'amor enamorat, i l'amor sindicat. El terme mitjà no existeix. El terme mitj`'a és la hipocresia, la regla de tres...
En Gabriel Ferrater bevia per recordar, per poder recordar molt, tot, i per augmentar d'intensitat. Un matí, a la Gota de Oro, on jo havia baixat a desdejunar una mica tard, em digué, un dia en una farmàcia, un dia en una altra, a fi que no sospitessin, anava comprant mínimes dosis de cianur per a tenir-ne a bastament el dia que complís els cinquanta anys... I, des d'aquell dia dels quaranta anys, començà a escriure els primers poemes de la seva vida. No començà a escriure fins que ho decidí, i, quan, un matí, el trobaren al llit, amb el cap dins una bossa de plàstic fermada sota la barra, ja havia fet tot al'obra que feia creure en ell. 284-285

la motivació i el film
 

La motivació i el film
Barcelona, Empúries, 1990

 
Exactament el mateix diria de Ramon Llull, del pintor Miquel Barceló, mallorquí que té, ara, trenta anys: deixen de banda la “civilització” i trien la “cultura”: la llibertat, que consisteix estrictament a poder lluitar contra l’època, contra la civilització d’un instant concret, contra el temps...       La “civilització d’un instant és l’esclau del temps... La “cultura” és l’amo del temps. 10

considerar, con-siderar, és recordar el Futur. 15

I la Llibertat aparegué en la Natura [Schiller] 16
desig i desfici de la Capacitat de transformar la Condició de les coses... 16

-La vida, o és una aventura, o és un sindicat.
-L'aventura més gran, però, arriba en el moment de triar entre l'aventura i el sindicat, entre la llibertat i les situacions que l'aventura dóna de si, i la llibertat i les situacions que et donen els altres dintre del sindicat. [...]
-A la pràctica, la realitat és que un home just és lliure si tot quant té li cap dintre d'una maleta. I un home realment lliure ha de disposar encara de prou sentit humà de la vida com per a llençar la maleta a la mar. 18

L’home aconseguit sobretot no té psicologia. en l’home aconseguit, en lloc d’una psicologia, hi ha la voluntat, la decisió, i cada un dels seus fets és “un fet històric”, una paletada de ciment en la construcció del món. 20

l’home real no vol semblar mascle ni femella, perquè no n’és. N’és just quan en fa, en els moments, no gaires en què en fa. En tots els altres instants, és just un home, l’home, un home de l’Home: el que ell vol esser en cada moment concret i per decisió pròpia... 20

I ara, senyor Richard, vull fer-li avinent una altra situació, de la qual, avui, quan ja fa temps que és a la Casa Blanca de bell nou, bé se’n pot dir allò que En Gabriel Ferrater digué, un vespre, al bar “l’Hostal” de Sant Cugat del Vallès, davant dels contertulians, entre els quals hi havia el noi Ramon Barnils, mentre ficava mà entre les cuixes d’una senyoreta que seia al seu costat. Quan, amb un dit, li féu prop a les confrontes, s’exclamà:
--Per aquí surt el sol! 24

Tant un sud-vietnamita com un mediterrani d'un Arxipèlag d'Estat estan prou escalivats com per a saber que la pau és just una paraula en un diccionari de campanya electoral; sobretot, aquí, entre la vinya i el fonollar de la terra bella, generosa e bona, sap que, un cop elegit o reelegit el president la guerra continuarà, perquè, de les guerres i de les bases militars arreu del món, en viu la indústria metal.lúrgica, que una majoria de jueus tenen a Nord-amèrica... 25-26

De viure-hi, el senyor Vadoret, ja hi viu, ja, aquí. Quan surt de casa, que és més avall, a Portlligat, es vesteix de Dalí. A posta de sol, arriba fins a la platja, enraona quatre mots amb els mariners i, avui un anfós, demà un serrà imperial, l’endemà passat una cistella de pagres, dues cigales, el senyor Vadoret no en gasta ni cinc, no, en vianda. 29

El Moisès era un homenet real i no barataria el seu brotet de murtra amb tots els quadres del senyor Vadoret, que, per sentir a dir, tenia la sardina de llauna, diuen, eh?, a mi que em registrin, més val que no em toquin, però, perquè manetes que toquen, de fusta no en seran pas; 29

Les Grans Deesses preexiteixen a aquestes cultures agrícoles i són adorades per aquestes poblacions dedicades just a la cacera, a la pesca i al conreu rudimentari de la terra encara verge... Les Grans Deesses tenen una antiguea d’uns milenars d’anys enrera, devers el Paleolític Superior, en els dipòsits del qual hi ha representacions a balquena de “la deessa tota nua”, amb el sexe deliberadament exagerat. Si els homes del Paleolític Superior adoraven una Gran Deessa que en la seva carn nua es revelava essencialment fecunda, aquest fet significa que ja havien destriat el “diví” que hi havia en les seves dones, tot projectant-lo i exaltant-lo en la forma i aspectes d’una Femella immensa i tot poderosa, destinada a convertir-se en “Potnia”, és a dir, la “Dominadora” del món religiós mediterrani.” 31

A aquestes Antiguees de l’Edat de Pedra (tan antigues o tan modernes com ho puguin esser les actuals Edats del Plàstic i de l’Electrònica) pertanyen dues pintures rupestres que manen i menen a pensar en l’ésser sempre viu i sempre present de la terra real.         És per això que aquestes dues pintures de l’oasi de Tiut (Sàhara algerià) emocionen i commouen: s’hi veu un caçador que dispara una sageta. Una dona el segueix, tres o quatre metres endarrere. Del triangle del pubis de la dona, en surt una línia, un fil..., que s’ajunta amb el pubis de l’home... 32

cal explicar la profunda saviesa sobre la vida real que tenia i té l’exemplar humà de l’artista de Tiut, en pintar, presidida pel triangle del seu pubis, la dona darrera, a una certa distància..., el mascle humà davant, davant, nu, tot disparant, triangular també el pubis, tibat el fal·lus, tibada la sageta..., com qui vol reblir l’Infinit...: davant d’ell no hi ha ningú; darrera d’ell, seguint-lo a distància, sí..., la línia de la memòria de l’espècie...; 33-34

--Va esser just després d’haver-me vist, d’haver agafat la dona per a no veure’m i per a liquidar aquella situació: sortir de l’acadèmia aqueixa, que a fora deia “Acadèmia d’Educació Física”, però que també tenia quatre cambres per a tu ja m’entens. Dons sí, justament llavors vaig decidir d’esser escriptor i de no anar mai més enllà dels divuit anys...      Per què justament llavors? Perquè ja havia travessat l’experiència estrictament bella; ja no en tenia ignorància; estava lliure de curiositat. Vaig guanyar molt espai humà. 35

els nostres dos silencies eren l’única expressió que empra la vida, per a dir que ja ha fet sempre una cosa definitiva, de la qual, si de cas, ja només és possible la repetició.       Vam callar fins a la parada de l'autobús, el braç damunt de l'espatlla un a l'altre, perquè l'amistat és un fet només humà, només tendre per sempre. L'amor únicament és l'experiència que hom fa de si mateix. 37

     Jo sempre he reivindicat la paraula "llibertí": és el mot que millor escau a les aspiracions reals de la vida real en cada un dels homes, que viuen oberts al seu ésser de creatura.          La "llibertat", l'adjectiu "lliure", no pertanyen al món real. "Llibertat", "lliure", són nomenclatures de teòlegs o de dogmàtics polítics.       En els seus actes, també en els seus activismes, l'home quotidià s'esfilagarsa i es fa teixir a base de llibertats menudes, fins i tot ínfimes, clandestines, misteriades, des-graciades, pietoses..., còmiques.      Aquest diminutiu, aquesta... hominitzaicó de "llibertat", de "lliure", és "llibertí".      Per estrany que pugui semblar a un moralista didàctic, imposar un dogma, publicar una constitució dogmàtica, és un acte llibertí. Vendre, ofrenar el cos de l'amor, comprar el cos de l'amor a una cantonada, fer-se ésser de cantonada, donar-se en espectacle, és un acte llibertí. Si és humà, és llibertí. Si és hipòcrita, si és una mentida vital, és lliure...        I és així perquè el "lliure" el dogmatitzador de la "llibertat", mai no podrà dir. "No veig més que Infinit per totes les finestres."      La llibertat dels lliures té els ulls sords.  45

     (En aquest instant, en el qual la memòria és ratllada per la presència de Gabriel Ferrater, que destenyeix, el tema em mena a recordar dos títols que, avui, juliol 86, em són estats aclaridors i definidors de l'actual situació humana del món: aquests títols: Adéu al mascle, de Marco Ferreri, i El mascle nafrat, de José Antonio Valverde.       (jo, de part meva, hi afegesc aquesta visió de fa prop de dos mil anys: "En el regne de la Presència Total, no hi haurà mascles ni femelles: tot seran energies davant del Rostre de la Vida.") 46

     Des de sempre, he pogut, he volgut, també he sabut entendre i sentir que L'INFERN ÉS L'ADN, on neixen, ressuscitats, tots els nostres "altres" avantpassats, que ens acondueixen a viure la seva vida i a viure la seva existència... 46

Sòfocles, un vespre, després de trescar, mirar, cercar, ullar, pels carrerons de la ciutat vella, va trobar un jovencell. Se l'emportà al camp. Quan ho hagueren acabat, el bergantell pegà grapada a la roba del gloriós escriptor i ho donà tot a les cames, fugint com la llebre;      El digne Sòfocles romangué tot nu, afrontat ferm, i a pèl, amb una mà davant i l'altra darrera, empegueït com un porc, anà de foravila a ciutat, mentre feia la mitja rialla als homes i als jovencells que trobava pel carrer o fent la xerrada davant la taverna, tot fent algun acudit dels que solia fer tot sovint, cosa per la qual era molt considerat com a home xalest, senzill, que es feia estimar;       L'endemà, la fet a Sòfocles s'era escampada com una taca d'oli per tot Atenes. Eurípides, que era un home blau, baralladís, envejós i que vivia entotsolat com un botxí que es dedica a la cria del xampinyó i de les begònies de cera, tot d'una va escriure i publicar una sàtira que fiblava de mala folla elèctrica contra el seu col·lega, que, de maneres tan garrigueres, anava de burea amb un bergantell que tot just començava a crestar. El bon Sòfocles, però, li va respondre amb un poema vitenc, festós, fresc com una cama-roja, tot sentit-se alabat, ala-bat, ala-batent, de la vida de foravila i de l'home-pardal, que sempre es fica endins, mentre l'home-colló roman a la porta i amb la clau a les mans;  49-50

    --Tu sempre vas amb el primer que trobes?      --No. Amb el primer que fa cara d'amic, sí.      --I jo et faig cara d'amic?      --Sí.  68

Era de Vila-real, Castelló, tenia divuit anys. [...] Li vaig estrènyer l'espatlla que em quedava més lluny. En aquell instant, era l'única manera que vaig trobar a l'abast per expressar el sentiment de tenir el capvespre centrat per un ésser que no era jo i que vivia a les edats en les quals jo m'hi havia establert. El seu coll a poc a poc es vinclà cap a la meva espatlla. Tenia els parpres clucs. Eren parpres que esperaven. Com de qui escolta i no sent res. De cop sec, obrí els ulls, blaus que parlaven. Sentí uns llavis damunt del borrissol de la galta. Aclucà de bell nou els parpres. A la pregunta "T'ha sabut greu?"      --No. No... Per  què me n'havia de saber? 69-70

la síntesi més completa de la condició humana és la tragèdia grega, i que els elements de la tragèdia són el parricidi, el matricidi, el fratricidi, l'uxoricidi? Sigui quina sigui la víctima, el que mata té sempre la intenció de matar la família. 86

pere pau
 
Pere Pau
Barcelona, Columna, 1992

el temple de Jerusalem va ser fet a imitació de les estructures del temple de Biblos on el déu havia per nom Isther, Baal, etc. 10

     Shamir Taham digué [...]  --La paraula és l'arma dels que no tenen veu per pressionar.      Tot d'una hi afegí:      --El que pot ser fet no pot ser convertit en literatura. Una besada a la boca de l'ésser estimat és un "fet" més fort i amarador que tots els poemes d'amor del món. Un ajut a totes els mancats val més que totes les predicacions. No calen poemes per aconseguir el que hom vol. Per aconseguir el que hom vol, el que val és el "fet" de les "mans fortes", dels "ulls penetrants". 22

Mesopotàmia..., on ara Saddam Hussein ha convertit Kuwait en el que és: una terra de Mesopotàmia: els aliats occidentals declaren la guerra a Mesopotàmia.
     En el moment actual, comencem, aquest febrer de 1991, a entrar en la tercera etapa progressiva de la Història de les Solucions l'època de la ment humana: la ment eficaç, la ment dissolvent, la ment salvadora, ressuscitadora. (L'energia atòmica, la "dissolució de l'àtom", és una de les primeres passes d'aquesta nova etapa...) 24

     Concretament: com Shamir Taham jo també vull "dir" aquest "fet": estem creixent... Hi ha una crisi gran, però aquesta gran crisi és la crisi pròpia d'un gran creixement. 25

L'obligació de pertànyer cadascun al seu propi sexe no s'ha discutit mai a través de la història de les societats... civilitzades. Hom ara comença, però, de preguntar-se si una obligació com aquesta ha contribuït al progrés del grup humà, o, si, altrament, els homes i les dones, després de tot de segles de preocupar-se per la seva identitat sexual, no s'han empol·lorit ferm, tot limitant-se just a una meitat de si mateixos; 27

duia més verrim que un eixugamans o una barra de galliner. 31

la gent del pla diu que a posta de sol el vent s'agenolla, 32

passa que et pregunten com veus el futur de Catalunya i tu, sense prendre abans la píndola, respons que Catalunya està en el futur... 33

la fe és alliberació. Alliberació davant tot el que és humà, fins i tot el que és eclesiàstic, el que és religiós institucionalitzat 33

ser pobre és l'única tecnica eficaç per aconseguir autoritat pròpia, perquè just és l'home qui pot dir "jo" i pot dir "no" 36

"jo puc contar el que els altres han fet de mi i, si dic "jo mirava", pots estar ben segur que tant el pronom com el verb són un sabotatge a la veritat", 38

El costum i l'estat de descomposició són la mateixa cosa 44

el Passat és una dona que dóna de mamar a un nen... 46

la Història oficial que consisteix a convertir l'home real en una cosa i malmenar-lo com si fos una cosa, ésser no ningú que cal empaitar, arraconar, engrunar, espoltrir. 47-48

l'home tal i com és quan no viu drogat contra l'home pel mal somni de la Història 49

I vet aquí un altre retall existencial de l'home picassià posat en evidència: el Pasqual és essencialment l'home que no recorda la història dels invents morals, l'inventari de la tradició dels costums, les litúrgies civils de la moral; és l'ésser hominitzat que no sap; VEU; fa el que dóna de si el frec de la pròpia vida amb la vida general i no es nega enfront de cap ona de la vida que trenqui damunt el cos de la seva existència; és lliure per fer-ho tot, ho fa tot i paga les conseqüències de cada acte amb una senzillesa que res no té a veure amb la submissió; aquest ésser picassià té, con-té, la llibertat per realitzar això, açò, allò, però els altres són també lliures per realitzar el que decideixin fer recaure damunt ell, contra ell, que mai no significa contra el seu acte, els seus actes, perquè, a l'hora de carregar-se les conseqüències, són ja ex-actes: no existeixen, moriren, són ja exactes: rígids... La justícia, en la seva significació quotidiana d'administració de justícia, es fa literalment contra, contra l'home, perquè l'administració del que és just el despulla de la seva personalitat irrepetible i el converteix en una cosa, el maneja, el manipula, el manufactura, el manocla, el des-fà a mà...
     Totes aquestes situacions poden ser defugides. El resultat, però, és que passen, i passaran mentre duri l'ordre actual de la biologia, per la raó fonamental que aquest és precisament el caràcter de la nissaga dels carnívors, i, en el cep de qualsevulla acte humà, hi ha sempre el senzill animal carnívor, que aguanta l'home... No fer-se càrrec d'aquesta realitat és just el resultat d'una alienació de la vida, que, en part, ha arribat fins a nosaltres en mal estat...
     En un primer pla del seu caràcter, aqueixa llibertat comença el seu ofici d'expressar-se amb un acte substantiu: no fer-se il·lusions: no figurar-se que:   50

La continuació de la història de l'art viu és en l'arquitectura, en l'urbanisme, en el cinema, sobretot sobretot, en el disseny industrial: l'art veritable, comunitari, útil, del nostre temps comunitari i útil.
Les pintures i les façanes de les catedrals, quan van se útils, foren sempre un cartell, anunci, un adoctrinament. 54

     --De malalt, no en deu estar gaire. Fa molt bona cara, trobo.
     El Jonathan somrigué amb un esqueix de la boca.
     --De la cara, no me'n queixo, no. El mal, si de cas, deu ser dintre de la cara. El que no és és perquè justament li han de dir el mal, potser és per la mania d'estudiar només les malalties. Si no s'estudien el bé i la salut, per força tot s'ha de classificar a la secció de tares. 56

En els meus actes el pare sóc jo. Jo també sóc la mare de la meva existència. 57

L'obra d'art just té una forma de salvació, bo, millor si són dues, millor si es col.loquen en forma de creu: reconèixer que l'art, sobretot el plàstic, és un treball manual i, tot seguit, realitzar-lo contra qui el sub-venciona... 64

     Tot seguit, Jordi Bonet hi afegí:
     --Tot el que no mena al paroxisme es mor matant, perquè no compleix la funció de deixondir. Una Obra ha de commoure, sacsar, ferir i provocar l'agonia de tot esmorteïment fent convertir en llei. La funcionalitat de tota Obra consisteix a regenerar, ha de regenerar. La follia en la immobilitat, el crit en silenci, la implosió que regalima són la facilitat que fa viables les situacions que no són viables. Només la Significació importa; fer evident l'Invisible; 65

l'home de l'art descobreix que ja no calen déus o litúrgies com a religions, sinó autoresponsabilitat, perquè és necessari i vital que tot sigui refet, endreçat i desat pels éssers humans. 82

el món ha canviat, i l'important i decisiu és que, si ha canviat és perquè vol canviar. 83

a Occident, la llei és feta des d'un vell call immoral estant, i, en una multitud particular de casos particulars, el senzill fet de l'aplicació de la llei és un groller acte hipòcrita. 85

Em dius que ningú no sap què és la veritat?  Jo ho sé ara, ara: la veritat és dir-ho tot. 92

     --La veritat s'ha de dir quan hi ha gent, Merxe. 94

El més gran invent humà, i l'únic invent veritablement humà..., és la paraula... escrita. 95

tot humanisme és més o menys un moralisme, un idealisme, una tebior rígida, perquè recórrer a una moral per a tants milions d'homes "no és res més que un tractament imaginari dels problemes" 102

"Ser" lliure és tot el contrari de "tenir" llibertat. Pablo Ruiz "fou" lliure en tot i, lògicament no "tingué" llibertat en res. Va fer el que ell "era" en cada moment concret. I, si no és així, no és l'home. 134

Picasso era la pastilla, la píndola sedant que prenia en Pablo Ruiz que més d'una vegada va dir: "hi ha dies en què hom pinta per a no haver de llançar-se per la finestra". 134

  inici
 

pròlegs
 

pròleg de blai bonet a l’evangeli segons un de tants

"Si un escriptor no sap que duu penjada al coll la salvació dels qui han estat o són homes amb ell, és com deia Péguy del Dant, un home que passa per l'infern com un turista, com un literat. Dic jo. El literat és un turista de la paraula. Jo vull ser un home de la paraula. Home de paraula." "Els milions estan assecant la situació humana de la vida: guanyar-se la vida ha estat convertit en guanyar-se el nivell alt de vida: el resultat és que es fa únicament feina, que ben poc o res té amb el treballar... La gent que només fa feina no viu bé; viu feta malbé."

"Els milions estan assecant la situació humana de la vida: guanyar-se la vida ha estat convertit en guanyar-se el nivell alt de vida: el resultat és que es fa únicament feina, que ben poc o res té amb el treballar... La gent que només fa feina no viu bé; viu feta malbé."
 

pròleg de blai bonet a els fets

Si algú té preferència per la paraula "tema" en el pròleg--, et diré que el tema expressat aquí és la colonització volguda i cercada per una gran multitud de gent que parla bastant gratis de descolonització, de progrés, de llibertat, etcètera tot i saber que diuen "progrés" i "llibertat" a tot engranatge que els defensi contra el perill i l'obligació de ser lliures: paguen per no haver de ser lliures, paguen per alliberar-se de ser l'home, paguen sobretot per alliberar-se d'haver-ho de demostrar amb llurs obres i amb llur operació.

El fondal que separa la persona de la resta de la Naturalesa és precisament l'avenc definitiu, definidor, que existeix, de molt abans de Goethe..., entre "tenir" i "ser", entre "ser" pare i "tenir" fills...; entre "ser" treballador i "tenir" treballadors";  entre "ser" religiós i "tenir" una religió; entre "ser" espòs i "tenir" dona. Els qui "tenen un Déu "són" ateus, i, d'aquesta declaració, no en retiro cap paraula. 

en l'home, l'absència d'òrgans naturals de defensa i la pobresa són sinònims d'una mateixa realitat: si no és pobre, no és l'home... [...] La pobresa d'esperit és un calmant vitaminat més o menys com la llibertat interior... L'ésser és incompatible amb els adjectius, sobretot amb els matisos... [...] La pobresa no és cap virtut; la pobresa, l'absència d'òrgans agressius, és l'hàbitat indispensable perquè l'ésser humà pugui realitzar totes les seves possibilitats d'hominització, que són innombrables.

La poesia de l'ésser s'assembla ferm a l'home de les Mallorques, quan aquest no renega de la seva autoritat senzilla, rotunda, ni de la llibertat per a voler, una estona, a sol post després d'haver colgat la feina, seure en pau davant el portal de ca seva, a la fresca de les coses  concretes, de les preguntes expectatives i de les respostes concretes, com la meva primera resposta al pare, que ara recordo, i em digué:
-I ara per què vols pujar en aquest pi?
-Perquè és aquí!
 

"Pròleg" de Blai Bonet a Cant de l'arc

"La transcendència és una operació tan vital, tan incessant i coherent com aquest: el pas que les idees i les sensacions fan des d'un sentit als altres sentits. La transcendència és la incorporació, in-corporació, la en-carnació, del món en el nostre cos, en el cos del nostre esperit... La vida consisteix en el continu recanvi bioquímic. La vida i la transcendència són el mateix fenomen. [...]
Vet aquí el caràcter propi de la transcendència: la Transcendència "és" amagada. El "Deus Absconditus" és l'Ésser, és l'U. 
 
 

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia