portada
la vida i els meus instants
paraula de blai
sobre blai bonet
novel.la
diaris i pròlegs
poemes 1
poemes 2
poemes 3
poemes 4
poemes 5
sonets

poemes per a l'escola

poemes 1
quatre poemes de setmana santa
entre el coral i l'espiga
cant espiritual

quatre poemes de setmana santa
 
 


    PARASCEVE

                           Lamentació

    No me talleu els brots del meu dolor.
    Deixau-me omplir la boca de donzell.
    Segau-me els cascavells de glòria antiga
    i les flautes collides a dins l'aire.

    Despullau-me la meva pell cremada
    de les fines camises de lli blanc.
    Que resti com un mort estès, fet pedra,
    en llarga quietud dura d'altar.

    No puc parlar, que tinc la meva boca
    -urna de sol ponent, flors de safrà-,
    inflada de tant glopejar la deixa
    de l'Amat: blanca lluna del seu cel...


    PASQUA NOVA

                       "La resurrecció gloriosa que ensenya
                       encara fresques les senyals del martiri,
                      però ja sense dolor i amb pau".
                                             MARAGALL

    Blai, desperta! Blai, desperta!
    penja un ram de cascavells 
    i un crit immens de clavells 
    a la teva nafra oberta. 
        Mira la Pasqua, de blanc,
        color d'hòstia... i era sang! 

           A les campanes amor. 
           Als campanars d'alegria, 
            aimador! 
           -Que sí, que jo hi pujaria! 
           -Però no hi pujaràs, no, 
           als campanars d'alegria! 

    Com una fuga de trompes 
    l'aire va sil.labejant 
    seqüències de sol brillant 
    cap a un bosc obscur de tombes. 
        Set esqueixos demacrats 
        s'allunyen grocs, desmaiats. 

           A les campanes amor. 
           Als campanars d'alegria, 
            aimador! 
           -Que sí, que jo hi pujaria! 
           -Però no hi pujaràs, no, 
           als campanars d'alegria! 

    El cel, com la Pasqua, porta 
    el seu cos ple de cops blaus, 
    i al pit, amb moviment d'aus, 
    la lluna blanca, ja morta, 
        com un freu de llança, Blai, 
        que no cicatritza mai... 

           A les campanes amor. 
           Als campanars d'alegria, 
            aimador! 
           -Que sí, que jo hi pujaria! 
           -Però no hi pujaràs, no, 
           als campanars d'alegria! 

    A la coral dels jardins, 
    amor obert de magranes! 
    Que a prop les llunyes campanes 
    dins l'auba de gessamins! 
        Coloms per la mar. Als pals, 
        pinyes de ciris pascals. 

           A les campanes amor. 
           Als campanars d'alegria, 
           aimador! 
           -Que sí, que jo hi pujaria! 
           -Però no hi pujaràs, no, 
           als campanars d'alegria! 

    Clavau-me al balcó del pit 
    un al.leluia tot blanc: 
    una bandera en la sang 
    que il.lumini els seus crits. 
        Que diga en vers blau de venes: 
        "Tinc un penó per les penes!" 

           A les campanes amor. 
           Als campanars d'alegria, 
            aimador! 
           -Que sí, que jo hi pujaria! 
           -Però no hi pujaràs, no, 
           als campanars d'alegria! 

      inici
     

    entre el coral i l’espiga
     
              AL CORAL


    SOLEDAT OBERTA

    Em dol tot, fins la camisa,
    a damunt el pit cremat.
    I les paraules em nafren
    quan sonen damunt la llengua
    amb el seu significat.

    No puc parlar de tant que estim... La parla
    és sempre de baladres i sal grossa:
    un agre ganivet que em reboteix
    bavant-me sal i sang, i sal i sang,
    pel meu bosquet senzill de parla verda...

    I no vul tanta parla que s'esquerda.
    Mes, les meves paraules de "bellveure",
    "taronja", "llimonera", "estrella", "amic",
    les tenc, obscures, fent una plorada
    al carreró banyat de la Gran Pena.

    Em dol la blancor dels ossos.
    Em dol el bel de la sang.

    Aquest carreró de sang,
    per on ningú no passa, i tot pas hi ressona.

    Per la meva sang sona
    la frescor de la font
    que lluu cap a la set.

    I els pins... -so dels meus pins!-
    que comencen la verdor,
    com el dia l'aurora
    sense influències de verdor més alta.

    I em cau de patiment la meva galta,
    perquè, a mi, el dolor em va brostar
    com el vol a una ala o l'èxtasi a una muntanya.

    Era per llei que Déu em mossegà
    quan treia el cap a l'amorosa llum,
    ja batejat amb la color de sofre.

    Per la sang em saltava una geneta,
    i l'amor, de la mida del meu cos,
    estava ple de dentellades roges
    com a passes de por d'un homicida.

    Un mostel em xuclava,
    dins el jardí del cor,
    un coll melodiós de rossinyol
    on ja es feia de dia. -Vull dir que ja cantava-.

    Però un dia, sortí molt, -molt!- de sol,
    i em pujaren pel coll eixes paraules:
    "Estrella", "ala", "llimonera", "sal",
    "núvol", "fill", "mare", "rosa", "frescor", "aigua".

    Oh veu! oh càntic!
    En mossegar-me, Déu deixà saliva
    dins la nafra i fescor del seu gran llavi.
    I la saliva m'inondà la sang.
    I em va néixer una veu plena de nius.

    L'amor em tornà del tamany de la presència de Déu.
    I la set em tornà del tamany de la presència de Déu.
    I les fonts continuaren el seu broll
    del tamany d'un colom.

    L'amor, la set, em creixen
    alts, alts, com a migdies,
    i conserven la ràbia com a pals de sivina.

    I jo estic allargat com una terra
    que té el consol de l'aigua i de la pedra,
    i no pot esser torre...

    És curiós... però jo no tenc pena.
    És ver que ja fa temps no he vist estrelles,
    ni aquell mar tan senzill que va a la platja
    plena de lliris blaus, callada i sola.

    És cert. Hi ha poques coses s'alegria.
    Però sempre hi ha un brot de taronger
    que va, en silenci, cap a la taronja.

    I humils pedres que, per primera volta
    se senten àngel, tirades a una fruita,
    o a un aucell, que haurà tingut la sort
    de morir-se a l'aire.

    És curiós... Jo som d'aigua de mar,
    i és com si fos de canyamel el cor
    d'eixa ona meva, repetida i blava.

    Tots els que anau contents:
    el sol i el meu cor van amb vosaltres.


    LA CALA

    Obriu-me dins el mar, vells pescadors,
    que m’entri de verdor una alenada
    que tingui llum de barques i pinar,
    i el sol em transparenti el joc de l’aigua.

    Carritxeres de sol. El mar dibuixa
    blancors i morenors de les terrasses,
     que guaiten, sota una ombrel.la verda,
    a la fira de llum, il.luminades.

    Dormides xarxes fosques pels murs blancs:
    el sol hi juga, aranya entre les malles.
    Tot dorm un somni verd; només el sol
    llança una pluja d’or als pits de Dànae.

    Un molí d’alegria tenc al cor...
    Moliners, moliners d’aigua salada:
    pel caló del meu cos, lent, hi desfila
    un horabaixa mariner del Carme.


    MAR ADOLESCENT

    Hort de llimones i gínjols
    i bellveures vora el mar.
     Nacre verd amb ulls de plata,
    mar saliner de setze anys.

     Aquest noi, com se revincla
    per veure l’horta i el camp!
    Canaris de llimonera
    volen els seus dits de sal.

    -Deixau-me saltar l’arena.
    Tallau-me els penyals d’aram,
    i els pins d’or que sempre canten,
    remulls de llum, inclinats...!

     Pensar que mai no has de veure,
    donzell ardent de pits blaus,
    el plor morat de la vinya
     ni el pes gloriós del blat!

    Mai! li va dir, i el seu coll
    tenia clavells de sang,
    i els muscles, obscurs, bromera
    de nenúfars grocs i blancs...

    .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .

    Hortolans, deixau la sínia,
    portau llimones al mar...!


    GERMÀ DEL MAR

    Analitzau-me la veu
    Que al coll em neix un pinar.
    Mirau si té blaus de mar
    la meva paraula en creu.

    Que sempre se mou la veu.
    Té el moviment de color
    i una verda ànsia-remor
    D’abeurar, i ningú hi beu.

    -Beu aigua en ta pell pintada
    l’hortènsia dels crepuscles?
    -Només m’il.lumina els muscles,
    que tinc la color salada.

    Amics, desfermau la nau
    i navegau damunt mi.
    Llescau-me el cor submarí
    Vora els pins d’aigua, i menjau.

    Pescador de volantí,
    quan s’agenolli la tarda,
    sots l’últim cel de donarda,
    aucells de sal caça en mi.

    Mirau-me sempre els balcons
    de la meva veu de mar,
    cridant: “Baixau a caçar
    déntols al bosc del meu fons!

    Esbajoca el meu color,
             pescador.

    Mira quants de blaus hi tenc,
             pescador.

    Tu sabràs si som com l’altre
    que viu sense ombra, d’esquena,
            pescador...”


    MARINER ABSENT

    Pensa en els meus muscles, teus,
    entre els romanins del mar,
    quan passis entre el bellveure
    i l'aufabeguera del corral.

    Per escales de sospirs
    m'invadeix tota la sal.
    Pensa-hi sempre,
    quan passis entre el bellveure
    i l'aufabeguera del corral.

    A la nit crem romaní
    per tu i el llit nuvial.
    Beu-te l'aire,
    quan passis entre el bellveure
    i l'aufabeguera del corral.


    CÀNTIC

        esposa

    Té claror verda de mar aquesta conversa teva.
    Sembla que portes una aufabeguera dins el pit.

        espòs

    Els teus pits, d’hortènsia.
    Quan et mir, em puja una ona
    blava per la cintura.

        esposa

    El teu cos, una penya altíssima
    plena de fonoll marí pel meu desig.

        espòs

    Plora la meva barca per les ones.
    Plora el pal les seves antigues rames de pi.
    quan sent passar el vent per la seva altura,
    com una melodia podada.
    I plor jo, desterrat de la teva presència,
    com si la mar m’arrabassàs una ungla.

        esposa

    He brodat el teu nom sobre els coixins,
    i m’hi he adormida.
    Adormida sobre el teu nom,
    em sembla, Amat, que passes
    pel carrer, amb estrelles, i em beses
    la finestra de la cambra.
    Pel teu nom de fil va plorant l’aigua.
    M’he adormida sobre el teu nom de fil.

        espòs

    He vingut i t’estimaré.
    El temps va tendre.
    El teu ventre és un colomer.
    Que canti, que canti
    el nostre llit d’olivera!

        esposa

    La meva pell era cega
    i s’ha desperta. Llimones
    m’amargaven la nit.
    Però el meu mariner ha tornat
    i s’alça de puntes l’aroma
    del meu nard. Amat,
    sembla que surt el sol!!


    MAR EN CALMA
                                            
    (Caló d’En Boira)

    Jo l’estim molt, a la mar,
    a la mar verda, ensopida,
    allargada dins el llit
    de blau color, color lila.
    Que no sap si té pinar
    ni escorces plorant resines.
    Que només es mou un poc,
    si una barca li esgarrinxa
    la pell de nereida verda,
    que li tenyeix les anguiles...

    A la mar santanyinera,
    voluntat d’herba florida!
    Sempre vestida de sol
    i rames de pi que et miren...
    Mirant-te els peixos de l’ànima...
    Mar verda, rius verda vida
    estirant-te dins el llit,
    dins un xal gris de calitja.

    Ai de la mar, la mar blava!
    Ai de la lila, mar lila!
    De salat que té el color
    el sol la vol per amiga,
    si el cel és blau, ella és verda.
    Ni mira el cel, de tranquil.la.
    Tomba l’espatlla als cantells
    verds del fonoll de marina,
    i dóna lliçó d’escumes
    als marges de margarides.

    Si jo fos el mar, eix mar,
    la barca, com dormiria!
    La soledat del meu pal
    amb escuma de gavines...
    A sota d’un cel ben blau
    i a sobre d’un mar ben lila.
    El meu gest salat dins l’aigua,
    i l’aigua corrent d’anguiles.

    Si jo, grill de camp, el mar
    arribava a esser un dia,
    tendràs, verda aigua caiguda,
    verticalitat d’espiga.


    JOC AMORÓS

    El mar canta, lila, lila.
    Malves, verdes, les penyes escoltant.
    -Què me dius, mar lila, lila?
    -Penya malva, penya verda, què em diràs?
    -Jo et diré, mar lila, lila,
    que em perdonis si som muda pel teu cant,
    que les penyes som creades per mirar-te
    i sofrir, amorosides, ton palpar.
    Corre envant, mar lila, lila,
    corre enrera, lilejant...
    i et diré, mar lila, lila, que si passes
    tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
    que de cap em tiraré dins els teus braços,
    i la penya no hi serà,
    que la penya serà lila,
    lila, lila, com la mar...


               A L'ESPIGA


    ETS UN SOL 

    Ets un sol. Sempre vas abocant dia.
    Font ets de cel que despertes abril
    amb el teu peu, la nata més subtil
    del camí que s'estrella quan te guia.

    ¿Quin aire amarg, quin so de gelosia
    tens tu, que, tot vessant, mansa i humil,
    si et vull beure de llamp uses l'estil,
    deixant-me als llavis set penjada, impia?

    Per tu me lladra el cor un lamentable
    crit negre, com una aigua amortallable.
    Líquid lladrar amb passió de cel!

    I tot jo mor en soledat obscura.
    I a tu et pugen abrils, oh, criatura
    capaç de convertir un lladruc en bel.


    PRIMAVERA ALTA

                      Al  Sr. Francesc de B. Moll
              
                                         
     Més envant, xipre meu.
    Jo vull esser palmera:
    Voluntat vertical amb rems de palma,
    v
    inclats per influència de l’amor,
    sensibles al dolç pes de la llum pura.

    Palmera alta vull esser, tan alta,
    que la veu dels qui passin sota els dàtils
    m’arribi ja picada de calàndries.

    Tinc el cor fet de palmes,
    i conec les sandàlies de l’abril
    quan m’arranquen palmons càndits,
    que se’n van a mesclar-se amb l’olivera.

    Glòria, laus!... i sol,
    mentre la meva mutilació d’abril
    fa cortesies de vinclada llum
    als silvestres germans d’entranes d’oli:
    Oliveres agraïdes a la destral
    que els ha fet possible de sentir
    el fervor d’una mà.

    Mutilat per amor. Sí, mutilat.
    Però,  gràcies. Sols m’heu llescat el cor.
    I feis-ho sempre.
    Mes, deixaume intacta l’estimada altura.


    PRIMAVERA INFANTIL
                        
                         I

    Minyonia amb sol -record!-
    Alçant la dolça bandera
    de la canyamel primera
    pels camins d’aigua de l’hort.
    Joc en l’aigua –primavera!-

    El joc ara està dins mi.
    Tot salta amb la canya verda
    i amb tanta festa s’esquerda
    el meu pit de xeixa i pi.
    L’aigua que me va vestir,
    va brollant, i me despulla,
    posant túniques de fulla
    a l’hort ja de terra esponja

                       II

    Minyonia de bengales.
    Pell groga dins els murtrons,
    martiritzant gorrions...
    Mans petites plenes d’ales.

    Aubercocs dins la camisa.
    La pell, branca carregada.
    Un cop blau. Esgarrinxada.
    Visca el salt de la bardissa!

    Camp de Maig. Els crits a lloure.
    Joc daurat a dins la xeixa.
    El cel ja no té la reixa
    blanca i grisa del gris ploure.

    L’aigua! La roba a volar!
    Salts tot nus i esses d’anguila.
    La minyonia del mar,
    ja nua, verda, tranquil.la...


              ALTRES POEMES


    AMOR

    L’aigua dorm, nua, gelada.
    El cel, alt, li ha regalat
    un gipó blau brodat d’ales.
                  L’aigua
    vestida i solitària!

    Una ovella perduda
              plorava
    lluny de la blanca pau
              de llana.
    Se mirà dins l’aigua.
    Era vidre en somni
    la seva ombra d’aire.

    La del gipó blau
    cobrí el seu cos
               de llana.
    L’una begué l’altra,
    i ambdues dins una
        belaren...


    BALADA DELS ORGANILLERS

    Silenci brescat de sol.
    Matí blau de primavera.

    Organillers embrunits
    venten una polca vella,
    a una placeta crismada
    amb sol i ombres de palmera.

    Ningú no vol un vals blau
    i els organillers se’n queixen.
    Molent espigues de música
    les verdes camises deixen...

    El manubri dins un porxe
    de caputxines
    i flors de carabassera...
    Tres organillers tot nus,
    obscurament suats,
    ploren a la lluna plena...
     

    ALS INNOMBRABLES AUCELLS MORTS PER UN TREBOLÍ D’AIGUA

    Sembla que és madur el cel
    i li ha caigut fruita..., i tanta!

    Les verdes síquies semblen
    llits dels gitanets de l’aire,
    que dormen en la verdesca
    la cançó al bec penjada.
    No hi està penjada, ai, no!
    Vessada hi està, vessada...

    Diminutes nits de ploma,
    nits transverberades  d’aigua!
    Hídries de vol que bevíeu
    cel, i estrellàveu les rames!


    AULA

    Els nins, aucells dins la gàbia
    del col.legi, esfullen pàgines.

    Cel per les ungles. De fred
    la lliçó els torna blava.
    L'hivern, tonsurat, els mira
    darrera els vidres... i passa.

    La ribera de paper
    del mar immòbil d'un atlas:
    balcó on els nins contemplen
    la pau rara de les ales.

    Els vidres -mullats- copien
    l'elegia de les aules.


    ARA ADÉU... PERÒ NO ADÉU

    Si el teu cel, color de vena,
    fos tela per fer-me un hàbit,
    seria jo un punyal ràpid
    per tallar-ne un arca plena,
    a terres llunyes de venir
    drap blavís de Santanyí!

        Ai, ai, la vila dormida,
        Ai, ai, que la deixaré!
        Ai, ai, com la ploraria,
        Ai, ai, com la ploraré!


    Fer-me caputxes de cel
    i un cordó de coloms blancs...
    Que, enmig de cactus estranys,
    signassin a Fra Rafel:
    -Qui és que passa per aquí?
    -Passa el cel de Santanyí.

        Ai, ai, la vila dormida,
        Ai, ai, que l’adormiré!
        Ai, ai, com la ploraria,
        Ai,ai, com la ploraré!


    La meva túnica grisa,
    baix la Porta Murada,
    no alçarà més pols daurada
    amb el vol cendrós que frisa,
    després de deixar, al Roser,
    els calius del salm darrer.

        Ai, ai, la vila dormida,
        Ai, ai, que la deixaré!
        Ai, ai, com la ploraria,
        Ai,ai, com la ploraré!


    Adéu, copó trabucat,
    consolació llunyana,
    que dins ta pell de magrana
    guardes foc cristal.litzat.
    Seguí’m, mar de flames blaves,
    que el vell món amb el nou traves.

        Ai, ai, la vila dormida,
        Ai,ai, que la deixaré!
        Ai, ai, com la ploraria,
        Ai, ai, com la ploraré!


    Quan la vella auba de malves
    surti de sa alcova obscura,
    cenyint la freda cintura
    de les torres amb mans balbes,
    deixaré la randa antiga
    del claustre del meu convent,
    penjant a l’ala del vent
    un collar de plor que us diga:

    Si d’Amèrica sabeu
    que ma vida ja finí,
    mirau l’estel del matí:
    Seré jo que us dic adéu,
    des dels blaus balcons de Déu
    guaitant l’or de Santanyí.

        Ai. Ai, la vila dormida,
        Ai,ai, que la deixaré!
        Ai, ai, com la ploraria,
        Ai,ai, com la plraré!  
                               
                                   
     

      inici

    cant espiritual
     

    DÉU COMPANY

    Jo som el vostre ca que bava,
    el meu clamor és una saliva amarga.
    Des del llim de la terra, la meva veu com un colomí,
    com un colom de mar ferit pels caçadors.
    Les meves mans no han cantat,
    çestic a la fosca com un munt de baleigs,
    i la meva memòria cruix com una garba d'aritges.
    Jo no he tret espiga; només herba, Senyor.
    Te cant com un marge ple d'escanya-rossins.
    Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer,
    de cada aurora, de cada dia, de cada lluna,
    és més alta la flama vibran del vostre amor,
    que ara és el meu amor, Senyor.
    Les meves malures brillen com a rams fosforescents de civada,
    i és l'amor damunt el meu front com un batall joveníssim.
    I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats,
    vora la meva carn agra com un pa florit,
    estau com un ca fidel,
    llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror,
    canten la misericòrdia de la vostra saliva.

     

    CARTA A JAUME VIDAL ALCOVER

    Sé baix de quina quènsia i quina quàssia
    cistells de roses de Ronsard repasses.
    Les mans tens d'abat jove, i tens hortènsies.
    Mentre la font i l'aigua se fan altes,
    tapissos diuen cròniques flamenques
    entorn del teu treball d'amant. La flauta
    flueix?, o xiules? Mandarins verdíssims
    rumbegen pels miralls, a dins la sala?

    Si tanta flama dus de galania,
    besa la mà de Déu, que és tan galana.
    El rostre deus tenir encara tan pàl·lid
    com si rentat fos d'aigua llimonada;
    i el nas tan àvid que escomet, d'enfora,
    les agres camamil·les. Quina flaire
    i quina fesomia té la prada
    has sabut sempre. I no al peu de la lletra,
    sinó als peus consagrats de la paraula.

    Si en gerres he de beure aigua formosa,
    que sigui d'eixa font asserenada
    on ara beus, on ho beuria sempre.

    Mes altra flamarada no encendria
    si foc distint en mi no s'abeurava.
    La flama no és el foc, és conseqüència
    sonora d'un ardor que, altament, mata.

    I el foc qui apagarà, si flames seves
    són besos i paraules precioses,
    no estranyes a l'ardor que les inflama?

    Jo vaig bevent, no sé de quina vena,
    un esdeveniment de flamarades.
    I m'enfons -oh glop!, oh prada!- en fonda
    fondària. I, ja més fresca que un bellveure,
    la terra del meu cos revé, s'amara.

    Amarada, ja no s'eixugaria
    mai més d'eixa beguda sobirana.
    I bevent-ne a galet es moriria
    de no morir quan n'és tan abeurada.

    Profunditat regaladament freda,
    que dónes mort o pa com una pàtria,
    deixa'm passar eixa tela preciosa
    que antany tenia un bé que no té ara?

    Si tanta dus, com dius, calrada viva,
    per no desenconar-te de la infanta
    aurora del pit olorós de Déu,
    ajeu-te en cada cosa contemplada
    i xucla, boca amb boca, tot quant tengui,
    que altra cosa beuràs que no pensaves.

    El Poema és tocar una flor, una fruita,
    una mà. I sentir l'acció sorda,
    el moviment, la poesia, l'ona
    de Déu. Els cerclews de presència activa
    de la Paraula, que no acaba, en fruites,
    en flors, en mans. I dur la mà a la boca
    i besar-la i parlar aquest gran contacte.

    Sols canviant l'Amor en Teologia
    la color del seu Centre durà l'ànima.

    En cercles lluminosos se concentren
    l'amor, la veu, les primaveres altes.
    Tradició no és deixar rames mortes
    sobre els altars, mentre la ronda avança.
    Tradició és coronar oliveres.
    Que el tronc sonor deixi un adéu perfecte.
    I torni a començar el rondel claríssim
    la mateixa verdor, pro més infanta.

    La gràcia de la gràcia és fer una gerra
    en clara llibertat; fer-li mil anses
    i un coll llarguíssim, i la prominència
    com una ona aturada, àvida d'aigua.
    Però que, amb tanta llibertat, te sentis
    esclau de no poder deixar-la. L'ànsia
    de fer-la cada dia un poc rodona,
    només que l'àngel de la set hi càpiga.

     

    LA PARAULA

    Basta dir una paraula:
    “pinotell” o “baladre”,
    i el món sona més clar
    que en claretats de rama.
    Quina claror rentada
    té el món a dins la boca!

    Quina tremolor antiga
    oir “ginjoler”, i sentir
    la lluminosa distància
    entre el color d’una branca
    i el seu nom que en mi sona!

    La paraula és el món
    que surt ungit de la fonda
    aurora constant de Déu
    dins nosaltres, amants pal.lids.

    I som canyes humanes
    que sona Déu, sonant-les,
    quan parlam. Canyes fràgils,
    però plenes de música.


    LA PARAULA

    Girava aquella conversa:
    -“La civada se moria,
    i mans d’amor la lligaven,
    desllighaven, i vivia.”-

    i com més en parlaven,
    més rams de plata, més sons
    de civades lluentes
    anaven i venien.
    A força de paraules
    dites en terra, a l’aire,
    pels quatre camins del mar,
    l’hora fresca, la fresca
    de la primera aurora
    de rius, d’aucelleries,
    és sempre vasta i nova.
    Si parlam, comentam
    la claretat nombrosa
    de la boca i les mans
    de Déu, que parla, i és
    amor de la paraula.
    I aquella parla antiga
    és un succès tan tendre
    en les boques calentes,
    com un calfred de verdor
    sobre una soca negra.


    MAR

    El caminar ardent
    de la frescor de l’aigua.
    Verdor horitzontal.
    Abril estè d’esquena.

    Vora el mar, melodia
    del vestir-se dels arbres
    i desvestir-se, purs,
    del color i la paraula.

    El mar resta tenaç
    en la seva maragda.
    Recorda el cel i brilla:
    Vocació de l’aigua.


    ASCENSIÓ DE LA TERRA

    La melodia cega
    i esclava de la soca.
    La verdor per la línia.
    La terra creix i sona.

    Quina escala secreta
    Té la terra en la soca!
    Oh, voluntat d’altura!
    La terra cap a glòria!

    Destí de la verdor
    i de la rel esclava:
    Resumir en la mort
    totes les hores clares.

    Valentia en la llum
    en el cim de la flama.
    És la darrera treta!
    Primavera incendiada

     

    NIT INTERIOR

    Si la claredat sona
    per tanta calma infanta,
    no és per res més, no, no,
    que per haver seguit
    tant silenci de marges,
    la nit, el camí obscur
    de la recta ignorància.

    Anar per terra fosca
    és tenir ja una fonda
    voluntat de brillar.

    Dir que sí a tot moment,
    a tot aire, a tota aigua,
    çno és allargar el gest
    per donar sol, taronges,
    rius clars ni mans d'amor.

    Dir que sí a tot aire
    és voluntat de rebre
    tot quant no saps ni sents,
    i esperar, nu de gest,
    fruit que no t'han promès,
    i creure, com una font,
    que dus claror, que brilles,
    però que ets cec i sones.

    Armat d'un sí, amant,
    amb el call de la mà
    tot ple de soledat,
    per la marina estranya
    dels sentits astorats,
    passa, salta, vola, ràpid,
    travessa, que et treu remor
    ja la teva clara i única

    Primavera espigada.




    CANÇONS

        I

    Des dels ginjoler parlava.
    Em mataven les paraules
    i
     el ginjoler ginjolava.

    Amic, collim silencis.
    Que la cadira d’amor,
    que el meu ginjoler no sàpiga
    que m’espera l’aigua dormida,
    amb una camisa fresca
    de mirades de sàlvia.

        II

    La pena llarga del riu:
    No poder mirar enrera,
    el brollador primitiu

    Saber que la mar l’espera;
    i no el fa córrer la mar
    sinó aquella aigua primera.

    Tan fresc és como la font era.
    No és vell el riu si ha arribat.
    És l’infant que ve cansat
    d’abeurar joncs de ribera.

        III

    Si et recordava la mar,
    blavejaven les olives
    dins el teu oliverar.

    La llum del mar te cridava.
    i un ganivet d’ala freda
    dins l’aigua morta brillava.

    Al fons de l’aigua dormida
    hi lluïa una moneda
    amb el teu perfil, ma vida.

    Claror d’aquesta font freda!
    Oliverar de la mar!
    Font de la trista moneda!

        IV
            Homenatge a R. A.

    Si el tamarell és tot verd                             
    i per la soca té sal,
    digau que és la mar sembrada
    la veu del tomarinar.

    Si plora per colorins
    de peixos i de coral,
    digau que és la mar sembrada
    la veu del tomarinar.

    Si en rames la sal torna alta
    i el color torna salat,
    digau que és la mar sembrada la veu del tomarinar.      

        V
            En memòria de García Lorca

    Ballarí, ballador
    si la mar sota una murtra
    posava el cap dins les mans,
    ¿què faries, ballarí?
    -Colliria llavors seques
    i a dins una botela
    les faria sonar.

    I si sentissis l’aurora
    que va i ve per un palau,
    ¿què faries, ballarí?
    -Colliria flors de plàtan
    i pensaria en el cant d’una nau.

    I si un dia no ballava
    l’aigua dins les teves mans
    ¿què faries, ballarí?
    -Encendria el meu llit
    i deixaria els meus peus
    a vorera de mar.


    MANS D’AMOR

    Voldria vessis, llum meva,
    com bes el call  de les mans.
    Les meves mans, l’únic membre
    que et coneix. Quan tu te’n vas,
    me deixes la mà tan morta
    i tan sola, que me cau.

    Jo no tenc prova d’amor
    més que l’ala de les mans.
    He arribat a tu, als marges
    del teu cor senzill i clar
    amb la meva mà. No sé
    com no hi vaig agonitzar
    com un tros de tarda, jo
    que només som un amant.

    Només de destrucció
    cap a més vida m’aguant.
    M’aguantes tu, cel, mort meva,
    amb la teva mà.
    Amb la teva i amb la meva
    mà cega, em vaig defensant
    de la sang enderrocada
    per temps, amor i destrals.

    La mà estic besant, besant-me,
    i estic besant-me l’amor
    que et tenen les meves mans.


    DAMUNT EL FENÀS VERD

    Damunt el fenàs verd, la teva altura
    com una ascenció silenciosa
    de clares assutzenes. Tremolosa,
    la cort dels bels de l'aire en ta figura.

    La cort dels bels de l'aire en ta figura
    vesteix i desvesteix de sons l'undosa
    font negra de cabell i, lluminosa,
    per l'herba del teu cos, la llum pastura.
    Per l'herba del teu cos, la llum pastura.
    Per l'herba del teu cos, les aigües fredes
    del moaré i l'embat. Feliç corall
    dels teus muscles vibrants sota les sedes.

    La bellesa te cau, blancor avall:
    els ulls, els pits, els braços abocats,
    son rius amb pas i son, són rius penjats.


     

      inici


    portada BLAI BONET

    PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia


MallorcaWeb  i  Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca))