el jove
nova york
 

el jove
 

ECCE PUER

Ja és ell. Ja espera: ja segueix la terra
com el roure aterrat segueix el cel.
Des de la font dels peus mira la serra:
no en sap l'altura, però en sent el bel
que hi fa la vista sense l'Ull dels ulls,
que, d'arbres, rius, n'enyora just l'arrel.
Sent que és un llibre viu; n'odia els fulls...
Vol just sentir; pensar es mor en dos bulls.

Creure és sentir. Tot ell es posà a creure
en el verd taronger quan en tocava 
i n'estirava un tarongí per beure.
Necessitava set i set creava
per poder creure en el tarongerar,
que sentia davant i l'abeurava,
acompanyant-lo en el sentiment clar
d'haver un got d'arbre al vel del paladar.

Ara que ja hi veu fort, veu que el roser
és de l'Origen, d'enguany és la rosa,
que surt com el jovent surt al carrer.
Del meu Origen tinc la porta closa,
perquè ca-nostra sigui l'estranger,
com n'és el vol de l'aire de l'alosa.
A tothom tinc obert el sant voler
vinclar el meu verdanquet de magraner.

No digueu, no, que jo vaig massa lluny.
En l'amor ningú no es fa massa enfora.
L'amor va sempre prop, és com l'encuny,
que just signa on el temps ha arribat d'hora.
Sóc qui no té remei però s'exalta,
una tardor de roure que no plora,
perquè és foc cristal•lí d'una malalta,
broixa terra, on patir és ser donat d'Alta. 
 

LA INFORMACIÓ

Es llançava a la pèrdua, com d'altres
se'n van de cap a guanyar.
Després hom li digué:
-Si tens la paraula, vés-te'n...
Deia la veritat, perquè ja era gran...

El renou li produïa la sensació sorda,
sorda, d'una manca de color,
i, des d'aquest paratge situacional,
exclamava que un poble perd la guerra
just quan la seva voluntat està esfondrada,
just quan no sap
pegar bot des del gruny al satèl.lit.

Tenia una rara qualitat:
recordar els fets passats com a passats...

Sabia la monotonia de l'excés.
Ignorava que el plaer és subversiu;
que l'home sempre és el que no és
i es reconeix en la por de no ser real...
Volia ser aquest ésser que hom vol perdre,
perquè s'havia equivocat de grup,
tot coneixent-se i donant-se a conèixer
en el diàleg esquerp entre la vida i els anys...

RETRAT I AUTORETRAT

Els vencedors són els que escriuen la Història.
És forçós, doncs, que hi hagi una altra Història...

Ell treballava: esperava el temps:
potser hi ha llocs pitjors on menjar el pa de l'exili.

Fer-ne un gra massa, anar massa lluny:
ésser!, tot sovint deia. Després hi afegia:
En lloc d'estimar, plagiem,
i tota la persona en nosaltres és un plagi.
A 1985, estimar és un escàndol.
La llei prohibeix ésser, prohibeix estimar.
Ens menen per la força a ser aliats.
Tots som civils provisionalment.

Hamlet, però, és jove déu dels homes
per haver-se exclamat i després dit:
Anar massa lluny o complir la llei,
vet aquí, vet aquí la qüestió.

Sovint deia als amics de sol post:
Qui s'ajusta a la llei, tant, que s'hi colga,
parla tal i com els cecs parlen del Color:

-Per una part, i què vols que te digui,
i, per altra part, ja ho veus...

-El que em dol no és haver de  pagar.
El que fa mal de debò, de debò, de debò, 
és haver de signar on diu "El Beneficiari".

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

-Mirau-lo per on arriba,
fent de revisor de tren.
Vesteixi com se vesteixi,
sempre se nota que és Déu.
 

DESERT DEL DESERTOR

T'he vist, t'he sentit. Volies just fets,
just volies proves. Per afegitó, les demanaves.
Per dir-ho, xisclaves i tot. Bramulaves. Ni la veu 
et servia, la Paraula tampoc. De què, proves?

El fet era i no era. Era 
que jo havia desertat. Jo, que era
just el Daniel,
a qui li agrada la mar amb les dones i els pins,
de resultes d'un esparadrap, que es diu la llei,
era un desertor: proves, fets, la llei,
l'exèrcit, la pàtria, la nació, honor,
llei marcial, país real, país oficial,
poble militarment vençut, administració victoriosa,
només parlaves aquest llenguatge del llibre dels morts.

I era perquè et senties mort-nat,
deshabitat, fat tot tu, sense ni espècie,
i la solució just teva era per sempre
dedicar-te a l'heroisme. Bramulaves:
"Sóc home, però mai no he vist Nadal...
Al bell mig d'una groga temporada,
vaig sortir del costum de sobreviure
en  l'hàbit que, del dia, en fa diada",

dementre el cel s'enfila per la deserció,
mirant les primes mans de les falgueres,
que, a milenars, desficioses, mudes,
són una gernació de Dionisos, d'Hermes,
ardents i amb verdet, com el xiulo d'un liquen,

mentre el temps era una sensibilitat,
en la qual ser humà és fàcil,
en la qual ser un home és difícil.
 

LO PUS BELL CATALANESC DEL MÓN

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres crstal.lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l’oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l’albó com d’engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,
blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridenca pins
que s’enfilen amb xiulo a les voreres
d’arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar:esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

 

RETRAT 

La mar era Color de tronxos d'api. 
L'aire no feia menció de res. 
El dia era a migdia ja tocat...,
i la campana tenia el batall 
i el bastiment que esperaven l'ofici. 

Feia dos anys que la terra i el sol 
l'havien fet i declarat un home 
de tretze herbes, que eren tretze anys al cos, 
que treia ja de baix el pèl. La feina 
no el deixava estar tot sol: li feia 
de company, de companyia, com la verga, 
que, amb el batec i les mudes variacions, 
el feia amic dels seus amics i amigues, 
que no 
 eren amb ell i amb ell treien la flor, 
mentre sentien tots, sense saber-ho, 
que no hi ha principis; just hi ha esdeveniments... 
 
 

inici
 

nova york

L’ILLA D’SKORPIOS

Davant la mar color de raïm macabeu
que, després de Cap Agassi,
era un tremolor de la marina
color de vi monestrell,
Maria Callas mirava Pasolini
tot veient i sentint en el rostre
enamorat i fúnebre d’en Pere Pau
que la seva mirada aguantada
era la forma d’una conversa
en la qual ambdós es feien confessions
que no eren voluntàries: patien
el dany de no poder ser ni íntimes
perquè eren i es tenien a la vista
com qui té un noi damunt els genolls.

“Material per a tabernacle”,
deia en Pere Pau quan esmentava
les seves singulars pintures fetes
amb vi, goma d’aferrar, paper mastegat,
guix de colors, grans de raïm esclafats...
De les converses a l’illa d’Skorpios
entre ells dos se’n podria ben dir
que foren també “material per a tabernacles”,
conversa entre déus que han de morir
i que, mentre van a l’hora desastrada,
són déus que parlen de la capacitat
de la finor primfilada de l’art
i de la monstruositat de les seves passions.

Durant la conversa davant el pi
i enfront de la mar color d’ull de perdiu,
en realitat callaven,
perquè les paraules que deien,
els pensament que feien i ficaven al foc
talment, ceramistes, les rialles que feien dringar
talment efectes sonors en un film, tot,
tot, tot era
un transparent paper vegetal
sota el qual es veien l’escriptura i la lectura
de l’hora terrible després de la qual
s’havia de produir el fet atroç
que és la continucació de la bellesa
l’endemà de la terribilitat, aquella
hora en la qual hom diu:
“Ajuda’m, sóc un heroi”.

DAVANT EL LLISTÍ

En la seva dolcesa de pasturatges
va reconèixer que cada un d'ells passava per allí
com una barca passa
per davant un bosquet de llimoneres.

Eren allí: eren vius totalment,
no eren cap imatge de res,
sobretot, sobretot, sobretot destriaven
entre sentir l'amor i sentir la joventut
que era de veure, de mostrar-se també n'era,
eren joves entre ells,
pegaven grapada a l'instant:
en collien les roses, no les imatges...

En Blai va dir que, de la vida,
calia agafar-ne el que la vida et dóna
i no gemegar tant,
perquè just existeix la passió de sobreviure
i la passió que et vegin viu, oferent...

Una mà amb sentit de l'antigor
just voldrà empeltar de futur
l'acció de deixar per escrit
que l'home no aconsegueix a la fi res més
que conèixer poc, tard i debades,
i sobretot que la intel.ligència és just ombra.

Aquell matí havia llegit Sòfocles.
Entre tot d'altres coses li era donat
reconèixer que el protagonista en la seva vida
era la pròpia ignorància supina
que passa per reconèixer molt, d'hora,
si amb profit no ho sap, si debades ho ignora.

D'això li vingué la pensada
d'abandonar el sentit de censura
i es posà a descobrir la grolleria
que els anys 80 és cosa d'aferrar-se 
al primer amor, al primer amor que es troba.

Som als anys 80. N'hi ha que agafen
el llistí de telèfons. Respongui
qui respongui, demanen sempre pel júnior.
N'hi ha que diran:
-Això és solitud pura.
-No. No. No. Són els anys 80.
 
 

EXPLICACIÓ ABANS DE FILMAR LA SEQÜÈNCIA

Mentre pensava en Ninetto Davoli,
feia memòria dels mots de la mare:
-Les taques de móra negra
amb móra verda se'n van.

Mentre preparava el pla llarg 
del portal d'arc rodó amb la portassa, 
feia entenent que  Medea "la seva"
sense saber-ho havia de sentir i obrar
com qui, a hora-blava, endevina
que tota ella és un noi. Si trobés
com tothom, però el nen que va ser,
no el reconeixeria: és una conscient mentida
culpable el fet que la gent recordi
la pàgina de les infanteses
com una illa sembrada de julivert.

El nen, talment una vivent cranca imperial,
té un atapeït eixam de necessitats,
desitjos, sentiments, quimeres,
espais de solituds en les quals diu:
"Fora de casa tot va millor".
El sexe inconegut i oblidat per tothom, 
les temptacions de fer un cop d'estat,
l'amor del nen, viu i violent com cal, 
que viu extramurs de les paraules
executives: incest, homosexual, heterodox,
estimar-se a si mateix tant com estimar els altres,
el sadisme, l'amor mal expressat,
la bestialitat, el fetitxisme,
l'exhibicionisme, la taciturna
vergonya de ser vist com uns nens:
éssers que tenen gràcia, com nens,
però just com nens petits...,
mentre senten els qui ja compleixen 
la tradició de sentir-se culpables
tot dient, assenyalant-los amb el cap,
i des de l'envinagrada carassa del rostre:
-Són com nens,
tots els nens són iguals...

Maria Callas escoltava les cursives precisions
que ell feia sobre els colors i els éssers
en la figura de Medea d'escenari,
mentre mirava el rostre malmenat
i la mala cara que ell també feia:
semblant a la d'estar molt malalt
que, segons diuen, 
feia Plató al darrer sopar de Sòcrates.
 
 

EX-COMBATENT DE BUREA TOT SOL 

Entre la gent vestida de cap d'any, 
t'he vist ja tot grogor i convertit en gent 
d'aquella que ha dimitit i s'arreplega 
en el ramat general com qui s'amaga 
tot nu enmig dels arbres per por que el vegin 
tal com ell s'és descobert i es mira... 

Qui t'ha vist i qui et veu, 
ha endevinat el cop fondo i l'esqueix 
ja impossible de cersir, que et feres en l'acte 
de ser tot nu com qui és del Village, 
anar talment qui pel juliol va descalç, 
de cop sec reconèixer-te tot nu, veure 
que hi anaves..., corries, t'encalçaves 
per dissimular la pèrdua de la personalitat 
entre la gernació que, com el color en els arbres, 
tapa el conhort de molts amb un conhort de bèsties. 

D'allí estant, ferm i cap de brot te'n reies, deies: 
-En Blai va de puput 
i mala gana 
perquè no té part sana 
l'amo que té, 
un que, de l'ametller, 
en fa taüts 
i dels fusters caiguts 
creus de civil. 
Ell, per devers l'any mil 
nou-cents quaranta, 
ja feia poca planta 
i era un al•lot, 
feia cara d'ex-vot 
dut a La Sang. 
Seia amb cent més a un banc, 
esperant dona, 
però damunt la trona 
els sagrats mascles deien 
i en cursiva retreien 
que Ell era Anyell 
damunt un llibret vell 
i nen de Praga 
que, abans de dur tumbaga, 
morí amb tres claus. 
En Blai no anà de pau 
feta amb un mort. 
Se n'anà a ensumar un port 
que seua en terra. 
Va compara una guitarra 
i una escopeta. 
Duia el puny a la dreta, 
la mar a l'esquerra. 
Un li parlà de guerra: 
ell va fer un tro. 
Un test va fer la flor. 
Ell féu l'estreta 
damunt terra de pleta 
amb una nina. 
Nomia Caterina, 
però ell després topà de morro 
amb l'oratge que, de lloure que va, cou 
però li cura el rostre de la Pell que encara 
va niala de la nit que cova 
sense haver post i fa sortir del metro a Nova York 
tot d'home no nascuts que tenen feredat 
al plat del dia i són Johnny que agafa el fusell. 

inici