portada
la vida i els meus instants
paraula de blai
sobre blai bonet
novel•la
diaris i pròlegs
poemes 1
poemes 2
poemes 3
poemes 4
poemes 5
sonets
 
    sonets
    (2000)
      sonets  
      albons de virgili, albons de biel march
      fragments  


    Fica els dits en el pèl de l'esperit
     

    sonets

    *

    Tenc setanta anys, m'atribuesc el cos
    que en tu en té denou a la infantesa
    amb un metre setanta de promesa
    que calla, vola, corre, i no és espòs.

    Fals com el cel som fins al moll de l'os
    quan dic la veritat de neu encesa
    davant teu on tu mires la vellesa
    diürna, amb roses, del meu cor atroç.

    No em diguis mai que no he d'esperar
    que vulguis ser la set quan a mi acuts
    i veus la idea i un baix pedregar.

    Si no et faig set, és que de mi van bruts
    els braons d'aigua del meu penyalar
    que és home i plora amb els teus atributs.

     

    *
    Vaig poc rentat, no visc en la brutor,
    però veig l'aigua com un paradís
    on se banya un home que és feliç
    perquè espera esperar l'altra frescor.

    Duc roba molt rentada, el meu amor
    no està gens subratllat, té el blau i el gris
    que són dos pantalons de dia llis
    damunt la verga d'un llamp de tardor.

    En mi els dos ulls de la mirada van
    amb la roba d'un rei amb cor de patge
    perquè són el mirall on miraran

    tots els que viuen en un cor salvatge
    que, si fos llei ser esclau en mirall gran,
    per ben vengut veuria l'esclavatge.

     

    *
    En mi l'escriure és un haver d'escriure
    perquè just tenc els dits i l'oi de mi
    per dir que el món és meu, si tu ets diví,
    i que jo dec ser humà, doncs no sé viure.

    Penedit vaig de no haver après a riure
    contra la tinta que me fa de vi,
    contra la forma de llorer llatí
    que té una mala llet i un no ser lliure.

    En el noranta-set, a set de maig,
    mediocritat de cor, te necessit
    per sortir de la lletra en tot quant faig,

    anar a la teula, no al sublim. Oh envit
    que canta però calla, a pobre raig,
    fica els dits en el pèl de l'esperit.


     

    *

    Som la vergonya, jo, et vaig darrera
    amb el cap blanc i greix on no en voldria.
    La passió és el vell bosc i tria
    verdor d'enguany que és nova i no m'espera...

    Per què m'has d'esperar, si la carrera
    dels novells i teus membres fa més via 
    que la bellesa, i la mirada impia
    dels meus ulls és el vol d'una pedrera?

    Mentider és qui no creu, i tot jo crec
    que te fa un mal al cor veure esgarrat
    mon roure que, fet taula, per tu és sec.

    No et faci pena el bosc enamorat: 
    tot és fusta i abril: jo que no et bec
    i tu que ets creu que de mi m'has guardat.


    *

    Si puc endevinar just el que veig,
    ma profecia és que estaré tot sol
    mentre siguis la festa del teu vol
    que s'emmiralla en el meu safareig.

    L'aigua a l'estaca, el vol en el llebeig,
    la set que l'aigua té és de pedra al sol,
    és set quadrada, set rodona a un bol
    que escriu en terra i a un cel te llegeix.

    De ta persona en vull el meu plaer,
    l'espiga en el meu temps de gra i voltor,
    la rosa del teu dia al meu pitxer.

    -Desastrat ferm ets, doncs, si el teu valor
    en calç viva no tens pel meu voler.
    -Desastre hi ha amb més cendra que l'amor?

     

    DORA MAAR

    Una donota de Picasso ha mort
    avui, un juliol, a París, Dora,
    víctima, amant junyida, fauna i flora
    d'un incapaç d'amor i mascle tort.

    Tu també, tu també, tan bé i tan fort
    saps què és tastar un monstre fet de l'hora,
    llimac tot ell, cony masculí que plora,
    quan no pinta els rosers del desconhort.

    Te pintà com qui pega una pedrada
    al rostre de la cara d'una dona
    que espera el fill d'un mul en terra alada.

    Al circ, l'al·lot és lliri blau i sona.
    Tu, Dora, ets dona: tens la carn sonada
    com pell de ca per canya que no és bona.


     

    *

    Tu tens la meva vida i la vida
    de tots dos, i em pregunt adesiara
    si ets tu o no la meva pàtria avara,
    perquè en tu ni la terra ja no em crida.

    No el mar ets del meu ordi, quina eixida,
    quin forn de calç, quins ulls nials, i ara!
    quina pedra del peix som jo i la tara
    que m'has deixat per a què mengi brida

    tot l'any el teu cavall d'antany. Ai jo.
    Al meu ai, una boca li és poca.
    Un ble i un ai fan Blai. Oh, magre tro,
    del potent llamp qui migpartí ma soca.
    No em deixà res per verd. Ni res de bo.
    Escric, però, en els ous. Com una lloca.
     

    *

    Desarmat, davant teu del tot armat,
    retut, captiu i sense orgull em trob.
    Si per la pedra em fas passar, el teu cop
    faria que de mi fos desfermat.

    No té consol ser lliure. Llibertat,
    vés-te'n enllà on no hi plou, que et vegi prop,
    per mirar com t'asseques, mentre rob
    vencills, fermalls, cordills d'home robat.

    Home, al qual li han tret els calçons,
    per fer-hi llenya a sobre, fer-hi llarg,
    per a què senti la raó amb raons,

    que no és lliure sinó amat amarg,
    que sap de tu el que sap dels teus grillons,
    i amb aquesta ciència te fa un arc. 


    *

    Entre el Pont d'Inca i el Pla de na Tesa,
    tenc el meu bé a Sant Llatzet d'estiu.
    Fa feina. És lluny dels pares, no té niu
    i té l'agost damunt la roba estesa.

    Amb l'esquerra la cigarreta encesa, 
    la dreta a lloure, el veuen córrer altiu
    i casolà a les conques d'un ull viu
    de qui no vol ser heroi d'ençà que besa.

    És blanc de pell de llet i sempre actua.
    És actor com la sal és en el mar:
    no s'hi veu i s'hi tasta. Escriu quan sua,

    és a dir, si ha tornat de caminar
    i degota de viure, tota nua
    l'única cara que no pot besar.
     

    *

    De mi n'estimes el meu esperit.
    Jo, del teu cos, en som enamorat.
    Quin dels dos éssers és més desamat,
    jo pel teu pèl, tu pel meu infinit?

    Si passar gust per tu és un escrit,
    si el sublim n'és perquè no t'ha arribat,
    si el teu coll no m'és coll de pou, pouat,
    si tu no et rentes de tot quant he dit,

    durà infinita pols ta netedat,
    beuràs mentida en el teu ver tassó,
    i un no sé què caurà d'on mai no ha estat.

    Una mà renta l'altra. El bé felló
    que som sense el teu coll, serà rentat,
    si el sublim té per tu gust de meló.

    inici

Albons de Virgili, albons de Biel March
 

     VIII

"L'art és viure amb gràcia" va dir
a algú com a si mateix. Conversava
de la sardonalla, del fenàs, la revenissa,
el coscoi, la corretjola, el capblau,
la cogula, l'eritja, la romaguera,
la verdolaga: eren els éssers
vegetals que feien planta..., sentien
que la solitud és invasiva,
eren allí, existien i, per tant, eren bons,
ignoraven que eren terminals
entre els albons, se feien veure,
mostraven a les clares de la nit i del dia
que a ran de mar
l'art era viure sense encàrrec i amb gràcia.
 
 

fragments
 

Jo vaig conèixer abans el pecat que la mar.
Una noia plorà entre el mur d'una casa
i els genolls, abans que jo fos un noi alt
que aprèn, sol, el seu cos i l'olorosa gramàtica.
      AUTOTRETRAT (Comèdia)


he duit un rei al cos i una rosa dins l'ànima
     AUTOTRETRAT (Comèdia)


La gent, i la gent som nosaltres, parlem
de les coses que fan nosa, de les mosques,
dels cotxes, del temps, dels doblers, dels ministres.
     (El poder i la verdor)



-Que el vi també es pot fer de raïm.
     (El poder i la verdor)


ESSER O TENIR: VET AQUÍ EL PROBLEMA.
     (El poder i la verdor)


"No hi ha res que aidi tant a matar un home
com sentir-se representant d'un país".
Qualcú des del bec de la ploma ho digué.
No són paraules impressionants.
Impressionen perquè són la veritat.
     /Teatre del gran verd)


la pau i l'equilibri són la mort de l'escriptor
     EXTRAMURS (El jove)


Eren humans, però no éssers: bells
de natura eren tots, però tenien
talent comptada: en ser farts són vells
     LA TRANSCRIPCIÓ (El jove)


De l'obra d'art de la vida,
l'únic que val és
la imatge que l'artista deixa de si mateix,
quan, d'ella, es pot dir i sentir
que, més profund i real que fer un miracle,
és real i fondo formar part d'un miracle.
     BLAI CONTEMPLAT (El jove)


Hi ha una afinitat entre el delinqüent
i l'atracat. El delinqüent és l'ésser
que mira, no qui ha d'atacar,
sinó qui és feble i viu
en les seves mancances afectives primàries.
     L'INTERÈS (Nova York)


On existeixi una diferència,
hi haurà una possibilitat...
     NOVA YORK (Nova York)

la vida és la publicitat de l'univers.
     NOVA YORK (Nova York)


Mai no descobrirem res,
si complim les regles.
     EL FOGÓ DEL TEMPLE  (Nova York)

"Humanisme" per a ell volia dir també
amor per tot el que és individual.
     EL FOGÓ DEL TEMPLE  (Nova York)

-En ell hi hagué, gravada com en ferro,
convicció de fer en la seqüència o dibuix
un únic còdex estilístic:
el moviment del món i de la història,
menar tota, total, de bell nou tota,
tota la realitat sota el signe del llenguatge
que a fi de comptes significa la consciència.
     EL FOGÓ DEL TEMPLE  (Nova York)



Nord-Amèrica, com Catalunya,
sempre torna a ser fora:
quan hom vol trobar el real de si mateix,
cal saber abans que només pot trobar-lo
extramurs de casa seva, alliberat
dels líquens de les morals
     ILLA DE SANT MICHELE (NovaYork)


[...] mirà veient
camins que van de cap a on no van
     (Sonets)


 

  inici

---
PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia


MallorcaWeb  i  Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca))