josep carner
 

Els fruits saborosos
Lloc
 
Auques i ventalls
Llegendari
 
Ofrena
Llunari
 
Arbres
Cor quiet
 
Verb
Mar
Nabí
Lluna i llanterna
 
Absència  
Museu zoològic
Bestiari
El tomb de l'any
 


Sobre la poesia de Josep Carner

Antologia per a l'escola


 
 

Els fruits saborosos  
Lloc  


Els fruits saborosos

LES FIGUES MATINALS

Neera, aquella vídua benigna i assenyada,
baixa de mica en mica l'escala del jardí;
canten ocells, la font gorgola enamorada,
les fulles parlotegen i alegren el camí.

-En vida de Caropos, quin córrer nit i dia!
Venia, al meu darrera, d'amagatalls al fons;
amb roges llambregades d'amor m'escometia,
i em sacsejava com el vent als branquillons.

Però ja visc tranquil.la, no m'he de turmentar;
s'emplena ma cintura, de no cap braç esclava;
la sotabarba fina que ell sempre masegava,
ara sacsó ja cria del pler de reposar.

Cada dia al jardí me'n vinc de matinet
vora la font, amb figues de les de coll de dama.
I em besa l'aire, sense cap fressa ni cap flama,
i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.


LES CIRERES INGÈNUES

Mena els infants Pantídia per la verdor del prat
un dia clar de juny, obert de bat a bat:
hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;
la pols mateixa, quan es mou, és resplendent.

I criden els infants en blanca volior,
i canten i s'empaiten dellà de les passeres.
Del cirerer ni veuen l'ombreig i l'abundor;
mil boques a tot riure, l'esclat de les cireres.

Al cor de l'arbre, hissada sobre els herbatges molls,
la mare, penjarelles de foc posa en senalla
i vora seu convoca els cants i la batalla:
-Per al que vingui tot seguit hi ha dos penjolls-

I n'heuen tots, i fugen d'uns vímets a l'abric,
i tot seguit adornen les càndides orelles:
o nas i boca es pinten d'unes regors vermelles
de llurs dentetes d'esquirol en el fadic.

Tot sol, amb les cireres s'alegra el més infant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen,
¡i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,
les joies de l'estiu que tenen al davant!

La mare el va collir, l'alçà a la llum del dia
i el féu, contra del cor, lloat i beneït:
-L'un vol la vanitat, l'altre cerca el profit;
el benaventurat és qui pren l'alegria.



Lloc


TRES NOIES

Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.

Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.

¡Oh nova glòria, ben tost memòria!
¡Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!


GLOSSA

Sol, solet,
vine'm a veure, que tinc fred.

    Tothom de la casa
    és lluny, a fer el tomb;
    ja només vigilen
    mos soldats de plom.

    ¡Quina revolada
    de vent al terrat!
    I em mira, i s'eixampla,
    tan negre, el meu gat.

    La nina, malalta,
    jeu en un racó
    i roda per terra
    polsim de segó.

    Tinc esgarrifances,
    i de poc em val
    la casa tan freda
    i el sostre tan alt.

    Sol, vine, que el núvol
    tot ell és negror;
    fem.nos companyia
    si també tens por.

Sol, solet,
vine'm a veure, que tinc fred.


DE LA VILA DEL VENDRELL

Adéu, vila regala,
adéu, vila del Vendrell,
que fas una olor mesclada
de garrofa i vi novell.

Vibren cases blanquinoses
sota el dia solellós;
beuen les ugues, calmoses
en els vells abeuradors.

Cremen marges i vessanes;
les veremes seran bones,
fa l'abella, zumzejant.

I encabides en tartanes
a berenes van les dones,
cap a mar, sotraquejant.


OH LLUNA PLENA DE MUNTANYA...

Oh lluna plena de muntanya, oh
princesa trista en un camí de seda!
l'últim blanc nuvolet se'n va a la cleda,
tremolenc, irisat com una flor.
És bo d'anar pel caminal, és bo
d'heure el sospir d'aquesta aureta freda,
de sentir l'aigua enllà de la margeda
i l'alt fullam, d'interminable so.
I extasiar-se al flanc de la muntanya
sota el llençol de llet que tot ho banya,
i esgarriar en el cel i en el camí
tot el desig i l'enyorança tota,
cercant no re, no pas ningú, dessota
dels pollancres humits de serení.


LA PARRA EN LA TARDOR

Parra que el vent destria,
tota d'ací d'allí,
jo vora teu llegia
al so del teu delir.
I et vaig deixar: batia
el juny pel meu camí,
¡oh tenda que em cobria,
ventall nit i matí!
I ara te m'has tornada
tota nuosa i roja;
llences la pampolada
que tos pits d'or estoja;
ara ets escabellada
com una dea boja.


LA SOPA

Fum que vas a la teulada
i que n'ixes floc a floc,
dius a la lluna afilada:
-Vora l'olla salta el foc-.

La mare crida i trascola
i vigila de reüll
la sopa de farigola
que està si bull si no bull.

Si, de lluny, el fum albires,
plega, pare, ton fadic;
ja s'entaulen les cadires
i les sopes fan bonic.

Fins la boca més llamenca
de desig d'haver-ne es mor,
sopa humil, sopa rossenca,
mostrejada amb oli d'or.

Troballa que ens fores duta
per un savi saberut,
l'herba humil de roca eixuta
et penetra de virtut.

A la setena bocada
troben la conversa els grans
i a l'última cullerada
hi ha la son per als infants.


LA PROVA

Fuig arborada, amb els cabells estesos;
odia la gentil manyagueria
de padrineta, cosinetes, tia;
la faç té plena dels inútils besos.

L'horta l'espera. Als magraners encesos
un llambregar de púrpura destria;
la palmera talment ventallaria
tota la pompa dels amors defesos.

Ell, l'estimat -angoixa primerenca!-
¿serà d'ulls blaus o negra nit?... I arrenca
un préssec d'or, beat, que la provoca,

i el mena contra el rostre, decantada...
I estrafà de l'amic una besada,
que ell tindrà un borrissol sobre la boca.


CALOR

Una fenollassa
que un marge viu
i una vinya lassa
de la pols d'estiu.

Vola una oreneta,
dorm un perdiguer
prop la masieta
del pensamenter.

I ta joia altiva,
pollanc sensitiu,
crema tota viva
al damunt del riu.


CANÇONETES DEL "DÉU-NOS-DO"
[fragments]

Déu nos do ser catalans,
gent de bella anomenada,
la millor cosa del món:
vella rel i fresca saba.

Portaré un raïm sencer
a la porta de l'amiga:
menjarem tot el raïm
sense moure'ns de la llinda

Déu nos do la casa blanca
sota un cel ben solellat;
dos rosers a la finestra
que l'Amor hagi flairat

Déu nos do la gosadia
de la sang independent,
i aquesta ànima difícil,
i aquest llavi malcontent.


CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
     de la carena?
Un lliri blau color de cel,
     diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
     de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
     rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
     colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
     qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
     qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
     acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
     sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
     a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.



 

portada josep carner 

inici
 

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia